Història: «Trenta-cinc anys d’Al Tall»

Fidelitat, dignitat i humilitat. Em fa que són els tres valors que millor s’adiuen, en una apreciació global d’urgència, amb els trenta-cinc anys d’Al Tall acabats de commemorar: tocant, cantant, interpretant; entretenint, divertint, emocionant. Sembla que va ser fa quatre dies quan, allà per l’any 1975, Miquel Gil, Manuel Miralles i Vicent Torrent —diuen que a cal músic Tonipep Rodríguez— formaven el grup i temptejaven els primers recitals: a Albal, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València i a la Pobla de Vallbona. L’any següent llançaven el primer disc, l’emblemàtic Cançó popular al País Valencià (1976), i amb les veles de l’èxit inflades de vent, encetaven una aventura que, a poc a poc —i sovint inadvertidament—, ha anat ocupant espais nuclears en la història recent de la música valenciana popular. És fàcil de dir, però la dilatada trajectòria d’Al Tall s’estén —amb el valor estimable de la representativitat— durant tots els anys crucials viscuts des del final del franquisme fins a l’actualitat. I així, s’ha esdevingut que la història del grup és també la de la singular contemporaneïtat dels valencians. La música, la lletra i els avatars d’Al Tall reflecteixen, enllà de l’estètica, la il·lusió d’un temps d’esperances i llibertats; l’eufòria expectant de la democràcia, l’autonomia i els drets recuperats; l’adquisició d’una consciència històrica que els anys de dictadura havien segrestat; la il·lusió dels xiquets que podrien recuperar les paraules d’un oblit secular; la Mediterrània descoberta a aquesta i l’altra banda de la mar; la recerca d’arrels i branques, de vares i tocs; les frustracions d’un país coix, creixent i minvant; la construcció d’una Europa d’envits: de vares i nits; o la vergonya d’un present indecent, que reclama la memòria d’antics i esforçats cavallers.

Com molts altres valencians, puc evocar el moment precís en què la història col·lectiva —la història gran, matèria d’articles i manuals— involucrava el pla íntim de la pròpia experiència personal: el moment en què per primera volta entrava a casa el so familiar d’Al Tall, amb què sí o sí qualsevol veí mediterrani s’havia d’identificar. Vull recordar i vivament recorde quan, de la mà de la meua cunyada Isa, em va caure a mans un disc d’Al Tall. Es tractava del segon vinil editat, Deixeu que rode la roda (1977), i incorporava una cançó que, sense saber ben bé per què, ens va esborronar la pell i ens va reblanir els sentits: una cançó que reportava la història d’un vell de la Pobla, que portava gorra i brusa negra —i una faixa Morellana— i que patia a València paraules agrejades en llengua de forasters. Referia també aquella cançó la història del seu fill, el qual —ulls oberts i camisa nova— va odiar l’escola que parlava de manera estranya. I finalment consignava —sobretot— les cròniques més noves dels besnéts d’aquell vell de la Pobla, parlant com la gent del poble: la llengua del tio Canya. Paradigmàtic pel que fa a la història lingüística intergeneracional de no poques famílies de valencians, aquell «Tio Canya» acabaria sent, amb els anys, un veritable himne popular: la cançó més coneguda, la icona emblemàtica i identificable del grup —per davant, fins i tot, del redó i pletòric «Cant dels Maulets».

Hi havia també, en aquell vinil de 1977, la cançó «Hala mare», amb un descarat recitat que inspirava el títol del disc: La mare que tinga filles / que no les guarde amb excés, / que són com les peladilles / que ràncies es poden fer. / Deixeu que rode la roda, / mares que filles teniu, / l’aire és per a respirar-lo / i el foc sempre fa caliu. Al caliu del foc popular d’Al Tall, la meua cunyada reivindicava sa mare l’aire que es delia per respirar, als inicis del vuitanta, festejant el meu germà. I no són pocs els somriures que ara, una trentena d’anys més tard, dibuixem recordant el recitatiu cada volta que pateix com a mare, naturalment, l’aire —el caliu i el foc— que respira la seua filla gran, ja major d’edat: La mare que tinga filles / que no les guarde amb excés, Deixeu que rode la roda, / mares que filles teniu, etc.

Si reporte ací l’anècdota personal i familiar és perquè em sembla que té el valor de la il·lustració respecte de l’amplíssim abast social que el grup valencià ha arribat a assolir, i també respecte de la vigència que les seues composicions durant dos o tres generacions. Com mesurar la justa importància dels discos d’Al Tall, exhibint sense complexos l’orgull de ser valencians, cantats en valencià, reviscolant l’imaginari popular, i penetrant milers i milers de cases de famílies aproximadament normals? Com obviar el significat d’Al Tall com a veritable fita en les reivindicacions de la música valenciana popular? Més prompte o més tard, la història musical del país dels valencians hauria d’estimar la incidència notabilíssima d’Al Tall recreant i actualitzant les fonts del cançoner tradicional.

Amb tot i això, val a dir que la vocació d’Al Tall no hi era mai la del folklorisme enyoradís del passat, ni tampoc la d’una etnomusicologia museística: el grup s’ha situat sempre a les antípodes de la taxidèrmia resclosida o la voluntat de conservar antigues melodies en formol. L’aposta d’Al Tall —aquesta en podria ser una general caracterització— ha consistit a explorar i estudiar el substrat musical popular, i recrear-lo en una proposta que, tot i preservar un inconfusible i còmplice sabor tradicional, una indiscutible i seductora genuïnitat, és en realitat una proposta innovadora: amb temes, compromisos, crítiques, denúncies, sensibilitats i quimeres que interpel·len cara a cara els reptes de l’actualitat. Joan Fuster, amb la sagacitat habitual —em fa que l’assagista suecà va encertar a la primera el centre de la diana—, ja ho observava en la presentació del disc Cançó popular al País Valencià (1976): es rescata un poc de tradició viva i, alhora, s’aprofita l’estil o estímul per a un ús renovat i actual. La fórmula permetia, en un temps de provatures poètiques, temptatives experimentals, avantguardes inversemblants i hipertròfics abscessos de genialitat —que, per regla general, tallaven el cordó umbilical amb les sensibilitats convencionals del públic potencial—, connectar amb facilitat amb la receptivitat d’una gran quantitat de valencians, que de seguida s’identificaven amb el so penetrant de les dolçaines; els ritmes festius dels tabalets, les panderetes o les postisses; el so vellutat de la flauta; l’onatge embolcallant de bandúrries, guitarres i guitarrons; la veu nua, directa i franca que s’involucra en els compromisos de l’actualitat, amb la desinhibició i la naturalitat dels cants populars valencians. Així, per exemple, la crítica als nous llops vestits amb pell d’ovella, portadors de «molt de fum, moltes destrosses», paràsits i explotadors socials, es fa recreant la cançó formulística d’una rondalla popular: «Obriu cabretes»; l’explotació laboral es denuncia amb l’atàvic color d’una «Cançó de batre», o amb unes altres melodies populars a què s’implanten lletres de denúncia social (és el cas de «La mel», «Arrier m’han posat», «La collita dels tarongerars»); i la corrupció política, per la seua part, és posada en evidència amb l’arranjament i la simple divulgació de cançons plenament populars (en música i lletra), com «El xicot canta molt bé» o la cèlebre «Cançó de la llum».

Amb la tebiesa d’un conte explicat a cau d’orella, la veu de Vicent Torrent narrava en «Per Mallorca»: Hi havia una volta un poble / que dormia i que dormia, […] / i de tant que va dormir / despert i tot somniava. Era, sens dubte, un moment crucial per a la història contemporània dels valencians: les circumstàncies polítiques i socials permetien cobejar l’esperança que els valencians despertaren després d’un son secular, induït, paralitzant i profund. Se’n queixava Vicent Torrent, en la lletra acoblada a la melodia popular, que el poble dels valencians despert i tot somniava. Passats els anys potser la desgràcia és que ha deixat de somniar, i que tampoc no ha despertat del tot. Però una cosa és evident: les propostes d’Al Tall, més que no les dels «intel·lectualoides» estirats que coetàniament van proliferar, van col·laborar —i ho continuen fent— si més no a espavilar consciències endormiscades. Sense complexos, amb armes tan simples com la festivitat, la normalitat, la diversió, l’espontaneïtat, la saviesa popular, la música, l’alegria i la veu.

Em fa l’efecte, per tot això, que aquell disc primer Cançó popular al País Valencià (1976) va assentar les bases d’una estratègia i una manera de fer a què Al Tall s’ha mantingut fidel durant tots els anys de trajectòria artística i professional; una estratègia i una manera de fer que, amb Vicent Torrent i Manuel Miralles com a columna vertebral invariable i permanent, ha estat participada per tots els qui, amb major o menor influència, durant més o menys temps, han anat protagonitzant la història musical del grup al llarg del temps: des del carismàtic i fonamental Miquel Gil (que hi va aportar la inconfusible veu esgarrada fins al 1984, i en col·laboracions esporàdiques posteriors) i l’enyorat i malaguanyat Enric Ortega (tràgicament mort al maig de 1978), fins als actuals Xavier Ahuir, Jordi Reig, Maribel Crespo, Enric Banyuls o Robert Moreno, sense oblidar Vicent Alonso, Lucho Aguilar, Montse Anfruns, Miquel Blanco, Ximo Caffarena, Vicent Cortina, Enric Esteve, Vicent Lluís Fontelles, Ramon Garcia, Pep Gómez, Josep Vicent Herrera, Manolo Lledó, Àngel Marçal, José A. Murillo, Eliseo Parra, David Pastor, Catalina Roig, Lautaro Rosas, Francesc Salanova, Josemi Sánchez, Jorge Sarraute, Xema Senabre o Empar Torres; com tampoc els nombrosos col·laboradors esporàdics: Maria del Mar Bonet, Jan-Maria Carlotti, Àngel Estellés, Juanjo Garcerà, Miquel Gironés, Spiros Kaniaris, Abdeljalil Kodssi, Ferran S. Manzaneque, Tomeu Penya, Eladi Reinon, Josep Rodilla, Xavi Sarrià, etc. I l’esment a part que mereix el treball gràfic absolutament excepcional que, en matèria d’imatge i disseny, hi va aportar des de l’inici l’alcudià Manuel Boix.

En qualsevol cas, i a pesar de tantes personalitats com s’hi han involucrat amb el pas dels anys, la incombustible i insubornable fidelitat d’Al Tall a aquesta senzilla fórmula de la variació, la creativitat i el compromís social, sobre la base recognoscible del cançoner popular tradicional (una fórmula que anys a venir permetria establir paral·lelismes amb l’anomenada riproposta napolitana), és, segurament —juntament amb la constància, la continuïtat i la professionalitat que Vicent Torrent i Manuel Miralles hi han aportat—, un dels factors més decisius en la dignitat que embolcalla el conjunt dels treballs que, a poc a poc, han anat nodrint el mercat discogràfic valencià: les cançons de taverna de Posa vi, posa vi, posa vi...(1978); la petenera d’A Miquel assassinaren (1978); les nadales familiars de Nadal valencià I i II (1979); la cantata divulgativa —pedagogia necessària i elemental— de Quan el mal ve d’Almansa (1979), amb la «Dansa dels nanos», la «Processó», el «Romanç de cec», i també «Albaes», «Polca» o «Bolero»; el disc infantil Som de la pelitrúmpeli (1980), que integra en un viatge musical un total de vint cançons populars; la col·laboració amb Maria del Mar Bonet en Cançons de la nostra Mediterrània (1982), que inclou temes tradicionals catalans, mallorquins i valencians; l’exploració escomesa en Tocs i vares (1983), amb composicions i variacions sobre jotes, havaneres, valencianes i marxes mores; les oportunes recopilacions Al Tall, deu anys (1984) i Antologia: Al Tall, vint anys (1995); la tradició musical andalusina que proposen reprendre musicant poetes àrabs prejacobins en Xarq al-Andalus (1985); la versió de la coneguda marxa mora Xavier el Coixo (1988); les danses populars amb què Vicent Torrent i Ximet S. Caffarena juguen en Europ Eu! (1994); les fonts tradicionals recreades en «La llarga» o «Mefisto», de La nit (1999); l’explotació del potencial sonor que aporta una banda simfònica com la Unió Musical de Torrent, en 25 anys en directe (2001); la improvisació i l’estudi aplicat del filó musical valencià en Vares velles (2004) i el directe Envit a vares (2006); o, finalment, el «Romanç de cec del rei Jaume I», la «Jota de Jaume I» i la versió de la Muixeranga, amb lletra de Vicent Torrent, del «Cant de la Muixeranga» en Vergonya, cavallers, vergonya (2009).

És, la d’Al Tall —és ben fàcil de mostrar—, una trajectòria coherent: d’una coherència que ningú no podria qüestionar. I tal coherència no solament ha estat reconeguda amb nombrosos premis (des de la Creu de Sant Jordi al FolkAutore de Torí, tot passant pel Premi Dignitat, l’Enderrock, el Primer de Maig, el Socarrat Major, l’Èxits d’Or, el Miquelet d’Honor, el de Radio 4, el Llibretats Nacionals, el Joan Coromines, la Cartelera Turia, el Tio Canya del Bloc de Progrés Jaume I, etc.) sinó també, i sobretot, amb la resposta càlida i amatent d’uns seguidors que paguen fidelitat amb fidelitats: la discografia del grup —més d’una vintena de treballs— és certament important, però no menys ho ha estat la capacitat de connexió amb el públic de cada concert. Hi ha prou a recordar algunes actuacions llegendàries per a poder-ho il·lustrar: la del Nou Estadi del Llevant, el 3 de juliol de 1976; la del Teatre Principal de València, presentant Deixeu que rode la roda; la de Tübingen, a Alemanya; la de les Sis Hores de Cançó a Canet, o la del Palau de la Música Catalana en la presentació de Posa vi, posa vi, posa vi, el 1978; la del 25 d’Abril a la plaça de bous d’Alacant; la del 9 d’octubre a la plaça de bous de València, en homenatge a Fuster el 1981; la del Camp Nou, aquell mateix any, davant cent mil espectadors; la de la Font de Sant Lluís, el 1991; la de l’Expo de Sevilla, el 1992; la del Tirant de Rock, i la del concert Quart Creixent al Teatre Principal, el 1993; la del Teatre Principal, a València, el 1995, amb motiu del vinté aniversari del grup; la de l’Auditori de Torrent, el 2001, gravant 25 anys en directe; la de Benetússer, en homenatge als republicans, el 2004; la d’Envit a vares, a Algemesí, el 2006; la del Claustre de la Universitat de València, el 2009; la d’Al Tall, 35 anys, a la Universitat d’Alacant. A Madrid, Bilbao, Saragossa, París, Roma, Montpeller, Besiers, Ais de Provença, Perpinyà, Vilanova d’Olt, Arles, Aosta, Còrsega, Marsella, Toló, Almansa, Benidorm, Alzira, Palma, las Palmas de Gran Canaria, Altea, Bètera, Vinaròs, Dénia, Ciutat de Mèxic, Cuernavaca, Berlín...

Impossible recordar el miler llarg de recitals, concerts, festes i festivals dels trenta-cinc anys d’Al Tall: cadascun amb les seues especificitats, els seus singulars instants de fantasia, màgia i complicitat. Recuperant i dignificant la música tradicional valenciana, el grup ha anat embastant, proposta rere proposta —en cada enregistrament i cada actuació—, la crònica sonora del temps present dels valencians; un temps probablement decisiu per a les peripècies històriques que s’insinuen al davant. Així, doncs, devem als qui l’han fet realitat no solament la reconciliació de molts valencians amb el filó de la pròpia música popular —mèrit que recorda el d’Enric Valor, pocs anys abans, en relació amb el rondallari valencià—: també un pont de seduccions entre la vella saba de la cultura popular i els reptes que proveeix la immediata realitat, amb totes les expectatives, frustracions, indecisions, esperances i indefinicions.

En la lletra de «Per Mallorca» —nové tall del pioner Cançó popular al País Valencià— Vicent Torrent sostenia que Qui està despert, viu i parla, / i qui dorm només somnia. Durant els últims trenta-cinc anys, mig desperts i mig endormiscats, les valencianes i els valencians han somniat, han viscut i han parlat per boca de les cançons d’Al Tall. I qui coneix de prop Manuel Miralles i Vicent Torrent sap que això no s’ha traduït —com sol passar en casos semblants— en cap tipus d’excentricitat, distanciament o vanitat. Tot el contrari: amb la naturalitat i la normalitat que els caracteritza, queden cada setmana a assajar a la cambra de Massanassa on sempre han assajat, conjuren els dimonis de la fatiga i, a cavall entre l’etnopoètica i l’instint de creació, construeixen nous projectes per a divertir, entretenir, fer pensar, divulgar, ballar, agradar, amenitzar, reconciliar, denunciar, reflexionar, encuriosir, estimar o emocionar.

Fidelitat, dignitat i humilitat. Són efectivament els tres valors que millor s’adiuen, en una apreciació global d’urgència, amb els trenta-cinc anys d’Al Tall: tres valors que han quedat per sempre empeltats a la despertada cultural dels valencians.

Joan Borja i Sanz