... Car els Cíclops baixaren, orbs, amb les últimes ombres, a través dels murmuris del temps a l'oïda de sorra del mar, Adéu, germà d'exili que has entrat a la terra, Algú cal que recordi en el vast món que oblida. Àngel de força captiva i alada, tors de bellesa Cap gavina. Vagó. Quan la ressaca? Certesa i enyorança que, entre presències mortes, Ço que em volta no em lliga sinó afua. Del món de ferro que et corba, Del record immens d'Ulisses Dia de vent al cor -imatge d'oliveres Dintre el meu esperit, oh gira, roda d'astres! Donzelles d'una raça que han fet alta les ones, Dura alba en el silenci de la torre acabada El teu cos ha mirat la meva sang desperta En el vent i en la mar el meu cant recomença, Enllà de la nit nàhuatl, el record ve dels astres. Gran Camarada del Nord, dolç gegant de rosella i de boira I hi hagueren els homes- I Ulisses, jagut sobre els troncs del rai que es gronxava en les ones, Jo sóc el grumet que puja Llum Mare difícil de tantes aurores, Mira i recorda. Encimbella aquest mai Mon amor sense minves ara té altes represes, Mon cor ha mirat Nacions de navilis i arades, oh clars litorals d'esperança! Ni l'amor ni la joia no encenen primaveres, -Només de nit són certs el viatge i l'Estrella. Nua, avançant per l'aigua que, dolçament submisa, Oh l'enclusa del mar! Oh nits! Tant hivernar en immòbils missatges Pàtria de l'ésser i el somni, vermella aurora de l'ànima, Quan el so de la campana Que cessin romboll i fuga Qui no ha sentit ta forja al cor de l'idioma, Se t'ha endut el somrís de l'arcàngel terrible Tan a prop mar i pàtria, dues vastes nueses! Vaig amb l'àngel de pedra -silenci que segella -Vas sorgint del poema com la deessa antiga
|
|