Llibre primer: Màrsias
Llibre segon: Adila
- IV -
Cant de Màrsias
En mi canta la sang, l'esperit de ma raça!
Oh gran migdia, pàtria! Oh gran sol de perills!
El passat reverdeix i el futur es desglaça
dins de l'himne divers que entonen els teus fills.
En mi canta la gesta de l'eterna paraula
que crepita en la creu dels teus agònics vents.
Duc braços de cançons fins al cor de la
faula
i al llavi de l'oreig clavo un or de forments.
Aquí canto -dins l'aire que lentament s'atzura,
sota la branca on vara l'estrella del matí,
voltat de la rialla serena de l'altura-
el cant vers on s'afua l'arada del destí.
Aixeco el cant dels cants, el meu vast crit d'imatges!
Tota la meva gent, filla de mar i sol,
la lluminosa roda dels seus cíclics llinatges,
giravolta amb un ritme de gran ala i bressol.
Expandeixo una veu que amb el llampec es trena
i que va de l'escuma fins al cor dels avets.
—58→
Fabulós, m'abandono al gènesi que alena
dins la terra de l'ànima assetjada de freds.
Oh deixa que t'exalci, raça de sang joiosa
que pels solcs i pels astres, tenaços,
perllonguem!
Tu solcares les mars amb la proa olorosa,
oh filla radiant d'una èpica de rem!
Els teus cims vigilaven les marítimes marxes,
s'adormien gronxats per un ritme de pals,
i baixaven vers somnis de collites i xarxes
els besos llegendaris de tes verges destrals.
Et veig encara, augusta, en ta passada glòria,
talment com una garba voltada de guerrers,
i encara dins meu s'inflen les veles de ta
història
amb plenitud materna i blancor d'ametllers.
Rossa núbil dels blats i matrona llatina
que portaves per túnica claror de solixents:
sota de la teva ombra encara avui germina
el nostre immortal somni d'arcs iris i sements.
Amunt! Plantada al cor tremola la bandera
on escolten ginesta i roses de garbí.
Camino devers segles de coloms i olivera,
guiat per una música de cascos i clarí.
El meu front és ungit pels sols de la batalla
i m'han fregat les fones de molsa de la mort.
—59→
M'abelleix jeure a l'herba i mirar el cel que calla
quan la natura estén son braç de
pol·len d'or.
Pàtria, et sento a la sang com una dansa d'ona
i una immensa alegria de terra verda als ulls.
Ara ets lluny de garlanda i florida corona,
com la mar dorms tranquil·la entre negres
esculls.
Amunt! Una ombra d'àligues a la plana s'atura,
la llum del dia esmola la llarga falç del riu,
a l'ànima se'm gronxa una visió pura
on s'ajunten el foc, la neu i el tamariu.
Les formes cabdals s'alcen! De l'estrella més
alta
neix la primera síl·laba que desborda el nou
cant.
Oh visió d'orígens! L'eternitat assalta
cada mot dels meus llavis, cerca asil en l'instant.
Sento l'estremiment de les profundes cendres
assaonar la gràcia dels moviments tranquils
de les altes donzelles que escolten llurs sangs tendres
amb tristesa d'arrels i joia de pistils.
Veig robustes parelles lliurades a l'idil·li
secular de llurs cossos de tel·lúrgic
estel:
el desig que els ajunta és un encès navili
que s'enfonsa voltat d'un silenci de gel.
Veig el gall d'or del sol pujar pels molls cordatges,
els àloes, al matí, talment ales de rou,
—60→
ombres d'immòbils núvols damunt de grocs
herbatges;
el crepuscle agafant-se a les banyes d'un bou...
I ve el temps en què l'aire està armat de
defensa,
i els crits tenen un so com de martell d'atzur,
i a les altes banderes hi ha una llum tan intensa
que tots els cors entenen que el foc és el futur.
Oh germans! L'aspra mort bruscament us tatua
espigues de silenci, fondes roses de freds.
Els ocells del món entren a la vostra sang nua
que vigila, desperta, pels eterns parapets.
Sereu una rialla florida de roselles
quan els rius es desvetllin vora el blat fet altars,
quan ran de cada proa la pan de les estrelles
canti la vostra glòria de sílex i
lilàs.
Fins que el vent esdevingui una espasa sagrada,
fins que als graners s'apilin els astres més
distants,
fins que tot amor sigui un niu d'aigua daurada,
fins que a totes les boques s'encenguin sols i cants...
- IX -
Festa
I vingueren infants amb cistelles curulles
de fruits multicolors, noies d'amples palloles
guarnides de roselles, i d'altres amb les rulles
—61→
cabelleres esteses, i les que anaven soles
i seuen al pendís, davant les ginesteres,
amb el sol i les mans a l'enclot de la falda...
A la dansa imminent, l'esperit de les eres
porta un ritme solar, una alegria on malda
la confusa cançó de la càlida
terra.
Hi ha les que semblen una verda elegia d'arbre
vora d'aigües profundes, les de mirada on erra
una lluna d'esperes; les altes, com de marbre
i amb gest de llunyanies; les que són com
feixugues
gerres de baixa llum; les que porten clavada
una ombra de colom a les sines porugues,
i les de peu lleuger i dringant arracada...
Damunt de la rotllana, el cel encès atura
les filoses tranquil·les de sos amples deliris.
L'horitzó llunyà aixeca una muralla pura
on vetllen fumarel·les i dormen els arcs iris.
El sol és la medalla de foc d'un blau rosari,
el vent, a cada fulla, posa un xic de basarda,
i vigila la dansa un paller solitari,
cor daurat de l'estiu a faltar de la tarda.
Però Adila no dansa...
Vaga una dolça absència
a la seva mirada de nit total ferida.
La seva trena baixa una llarga presència
de garlanda i de blat a la sina florida.
—62→
Oh quin dolor l'ha fet captiva taciturna
d'una llàgrima dura? Quina boca descansa,
feixuga, sense bes, dintre la llum diurna
que envaeix la seva ànima?
Però Adila no dansa...
- XV -
Nuesa
Jove llum de son cos! Alba d'ella mateixa
en la pura nuesa on ha trobat asil
(ell també cridaria!, oh dolçament es
queixa
son adàmic desig!...), interminable fil
d'un somni de bellesa que la seva mirada
cabdella lentament: la diàfana mort
del dia, de l'instant, en la corba encantada
de les sines, el ventre com una lluna d'or,
la fuga d'arpó i roses que retenen les cames...
I de nou a sa sang brilla l'astre vermell,
i se sent davallar com un gran vent de flames
-ja estrany al seu nou crit que enterra en el cabell
esbadiat d'Adila-, i plana, i cau, i plana,
i finalment detura son vol zodiacal,
i neix l'arc del seu cos i un brandeig de campana,
i entra en ella talment una boira auroral...
—63→
I quan dels dos silencis comença l'ardent sega,
sota el tàlem d'un cal de daurats escorrims,
la desfeta divina de ritme i bes gemega,
amb l'immòbil i blanc assentiment dels cims...
- XVII -
Anunciació
I maduraren llunes...
I al cos d'ella es desperta
un presagi de vela i un pes de fruita oberta.
Canto Adila. El bes d'or del seu nom s'anuncia,
en el cor de mes nits, com una illa de sol
voltada d'una verda garlanda d'alegria.
I, damunt, els ocells, el misteriós vol
de les paraules pures, de cal embriagades,
saluden el silenci d'altes veles plegades
que germina en ma sang amb un musical dol.
De ma cançó vermella és la blanca
vedruna,
mon ànima la crida amb sa daurada fam.
—64→
L'ala del meu destí -entre tant somni i runa!-
per ella s'estendrà feta espigues i ram.
Va com feixuga d'ombres de barques i oliveres,
el futur ha fet d'ella una àmfora d'esperes
i clavà a sa cintura una, rosa d'aram.
Brilla al seu rostre encara, incerta, l'alba antiga
que va sembrar de porpra l'epitalami als cims.
però l'aire és amarg, tota lluna enemiga
i la soledat penja al seu flanc freds raïms.
Al seu volt, invisibles, les profundes esclaves
de la llum van teixint, amb les seves mans blaves,
les hores que la guarden de sanglots i estalzims.
Canto Adila. La corba el mateix cruel astre
que penetra el meu front amb designis de nord
i s'allunya per sempre de l'irreal desastre
d'alçar sobre l'escuma columnes de record.
Ja s'instal·la al meu verb, encesa, sa
presència,
ja cauen de l'espera els fruits secs de
l'absència
i als meus llavis esclata una joia de port.
Com un guerrer diàfan de llàgrima i ginesta
-captiu de tan alt somni que ja s'encén en crit-
devers tu baixo, Adila, absoluta requesta
que em sotges des del fons de mes flames i nit.
Lleva'm de tot escut, oh terrestre aliada!,
decanta novament la divina ventada
que gronxa l'univers al bressol del meu pit...
—65→
- I -
Enterrament de Màrsias
Gran és l'hora que s'alça. Tot calla i
perpetua
el silenci de l'herba on el seu cos afua
una terrible forma d'àngel horitzontal.
Qui el podria cridar sinó l'arbre o l'estrella?
Oh capità de llum amb remor de rosella!
L'espai ja enyora el ritme de sa arada auroral.
Els xiprers del matí gronxen vels de desvari
sota un vent groc que espera, amb son tebi sudari,
besar el secret de gebre que en son cos s'ha aturat.
Vers les confuses cendres la dent de bronze el
força.
Però en sa carn vençuda un déu color
d'escorça
somnia en les corones marcides del passat.
Reposa. Dins sa pau s'estén la branca
dolça
on la mort ha posat sos freds coloms de molsa
i una desfeta líquida de grans lliris d'atzur.
Absència de mirada i de crit de sol: testa!
Oh front de solitud, alt asil de la gesta,
i les mans amb les ombres de l'invisible mur.
Ja només regna en ell la immòbil ombra
eterna,
la immortal ala pètria que obscurament desferma
el cor profund del temps, la rialla del cel.
Oh cos de pedra lenta i de nua balada!
—66→
Ha entrat dintre la història com una flor
cremada,
com un bes estival entre monstres de gel.
Oh terra, que l'esperes, fidel i obscura meta
que esborraràs sa forma de tità i oreneta
amb tos braços vermells i ta boca tenaç
fila, fila son nom de difícil duresa,
trena a la sang del món la seva absència
encesa
i vigila entre els astres els himnes del seu
braç.
Amb besos de penells, un cèlic espai drapa
son pur desistiment de pètal i de mapa,
i la terra bressola los sanglots adormits.
El riu allarga un tors de diurnes lluernes,
i ja la llum s'esquinça en angoixes maternes,
i l'aire immens li posa anells de gel als dits.
L'alcen punys de silenci. Fronts més enllà
dels dies
i boques segellades d'abruptes llunyanies.
Cada dolor teixeix sa garlanda de sal.
Perquè és de tots el somni que argenta sa
parpella:
oh futur cant de l'acte, cor de llum de l'estrella
que vol perpetuar-se al pit de la destral!
I gran és ell encara: estès com un
crepuscle
entre grises muntanyes, pesa damunt el muscle
de cadascun dels quatre... Tot ocell és un dard
al buirac d'or del dia; un comiat de fulla
—67→
dintre de l'hora immòbil lentament es despulla
i cada núvol sirga sa tortura de nard.
Tots avancen, voltant-lo com una gran mà obscura
estreny àvidament una fruita madura,
com els parpres rodegen un absort ull obert.
Qui pot seguir l'heroi en sa caiguda immensa,
en son vol i durada de suprema naixença?
Ell és el cant del món eternament despert.
Avancen per camins de llums agenollades,
l'aire esgotima llàgrimes de les pedres callades,
s'endola amb fumarel·les tot el cel de la vall.
Panteixen els pujols amb un ritme de sina,
dins cada cor hi ha una ombra de xiprer que s'inclina,
i darrera de tots marxa, sol, el cavall...
- IV -
La casa
L'ombra dels pujols omple la falda
de la tarda i les fulles més baixes tremolen de
basarda.
Una euga, sota un arbre, deixa oir son renill.
Dins cada picarol hi ha un despertar de grill.
—68→
El vent, heura invisible, llargues branques enfila
pel crepuscle arborat com un mar d'or i argila.
Vers les eres desertes caminen àngels blancs.
A llur pas inefable, s'inclinen els pollancs.
Oh cada astre que neix fa l'esquella més clara!
I la mar, entre els pins, té un color d'atzavara.
Enmig dels camps segats, dos bous color de mel
hom diria que aguanten la immensitat del cel.
Al tronc de l'olivera, que un dia serà una arca,
una verge s'abrasa a un tors de patriarca.
El paller sembla el bes immòbil de l'estiu,
i quan s'alci la lluna cada pou serà un niu.
L'estrella de la tarda junt amb el rou davalla
a morir damunt l'ala estreta de la dalla.
Entre l'herba que exhala el seu càlid perfum
les lluernes s'encenen com paraules de llum.
El rossinyol eleva el flauteig de ses notes
per damunt del monòton raucar de les granotes.
La falda de la tarda és curulla de nit,
però l'oreig amoixa son cabell enrogit...
—69→
Vora una aigua que fuig murmurant sa elegia,
Adila sent la mort dolcíssima del dia.
Alzinant lentament l'espiga del seu front:
-Oh parla de ta casa! -diu, de sobte, a Ramon.
La casa ara ell la veu sota una llum de faules
d'on el temps es desborda com un déu fluvial.
I l'alça, en son record, amb gestos i paraules
que obren a la seva ànima un diàfan
portal.
Façana de panotxes i ràfec d'orenetes
que cada primavera enviava la mar,
i l'èxtasi del foc que omplia d'ales dretes
la ben cintrada llar.
Voltada de conreus, concreta resplendia
com l'estrella terrestre guiadora dels folcs.
L'arada mil·lenària en un recó
dormia,
torbada per un somni d'inexorables solcs.
Ramon parla de l'era, del treball i la dansa.
Oh sol d'embriaguesa i lluna de sospirs!
Les forques de la joia, en la sang aixecant-se,
feien l'ombra d'un tirs.
I, somniós, evoca les veïnes quintanes,
amb nèdols de pastura i bancals de fajol,
—70→
per on, enrojolades, corrien ses germanes
portant amples barrets de palla, flors i sol.
A l'hora de ranvespre, quan, lentes, peonaven
pels ombrívols vials les feixugues sentors,
homes silenciosos als porros arribaven,
agençats de llavors.
A cada branca, el vent s'adormia una mica,
sota l'acàcia trèmula s'inquietava el mul,
la lluna s'abeurava a la profunda pica,
i de la cort venia, tot d'una, un llarg
bramul...
Si, dita la llegenda, la porta grinyolava,
cada infant se sentia molt més petit el cor.
A la taula parada, un pa sencer brillava
com una mola d'or.
En un recó tranquil, dessota la finestra,
unien la seva ombra el càntir i la destral.
Els clemàstecs semblaven un estrany déu
rupestre,
que la flama besava amb sa boca
immortal.
Al defora s'oïa una passa somorta:
l'àngel blau de la nit, embolcallat de vent,
s'aturava a la llinda i clavava a la porta
una estrella d'argent.
—71→
La calmosa presència del pare, alt com un mite,
hom diria arrencada d'un gran fris d'espai blau.
El seu rostre tenia un color de collita,
i el lent gest del seu braç era una ordre de pau.
Oh gegant amorós amb faixa de roselles,
llarga capa de pluja i somriure de blat!
Lentament enfonsava ses invencibles relles
devers l'eternitat.
De la pedra ofegava la memòria enemiga
i del vent abatia els febrosencs orgulls.
Cada aurora colgava perfeccions d'espiga
a la claror serena dels seus blavosos ulls.
Son esguard convertia la fumera en corona,
de la garba dels anys era l'ample vencill,
i davant son somrís retrocedia l'ona
vermella del perill.
El seu cor es donava a les àuries aloses,
desvetllava les ales que dormen dins el fang.
En son castell d'arrels vigilava les roses
feixugues de la terra amb ulls de verda sang.
I les estacions -oh neus i palmes vives
en pròdiga sardana!- enrotllaven el mas,
trenant i destrenant ses danses successives
al ritme del seu pas.
—72→
Oh casa, fita certa, mot de clara resposta
per damunt dels atzars del néixer i del morir,
benignitat de falda i riquesa d'embosta,
niu penjat a la branca eterna del camí!
Sentir damunt del sostre el pas segur dels astres,
la cançó de la pluja i el xiscle del
penell.
Saber que, més que els anys, somovia els
pilastres
el lleu pes d'un ocell.
Sota un escut de messes la terra s'estremia:
un vent de dalles noves s'acostava xiulant.
I a cada fulla verda bruscament esclafia,
voltada de fruits d'or, la rialla de Pan.
L'estatura de l'ombra el portal consagrava,
el vent esbadiava ses trenes al balcó.
Oh casa beneïda per l'eterna ma blava
del mar i l'horitzó!
Vers ella caminaven el dia i ses acàcies,
les lentes nits torbades per rems de sal i udols,
les roses migdials i el bronze de les gràcies,
les aigües que portaven ombres d'or en sopols...
Era el temple sagrat d'una raça venusta,
filla alta de la vela i d'un vent estranger,
que aixecava el gran himne de l'aliança augusta
de la llum i el llorer.
—73→
-I ara...? -pregunta Adila.
Ramon acala el rostre
i pensa que el sol bat entre els murs fumejants,
i que les orenetes no trobaran el sostre...
Adila sent la nit caure a les seves mans.
- VI -
El somni de la bandera
Foren llargs mos hiverns, curtes mes primaveres.
Com l'esposa de l'alba m'estenia en el vent,
albirador, com jo, de més amples fronteres.
En mi els segles deixaren ses esclatants roderes
i set de firmament.
En els rius de la pàtria jo dormia, invisible,
sota l'amor dels arbres i l'espasa del sol.
La meva ombra florida feia el bronze invencible.
De les garbes de cel -oh lluminós periple!-
era el vencill revolt.
Posseïda d'estrelles -com més alta més
una!-,
als meus plecs arrecero els còsmics estupors.
Mon fulgural desordre en batec s'extenua,
en mi la nit culmina i el dia perpetua
els seus somnis sonors.
—74→
Però s'acosten temps que seré tan profunda
que el pas de les arades no torbarà ma son,
ni sentiré del vent la rialla jocunda,
ni d'aurora a crepuscle estendré, vagabunda,
mon ànima de font.
Només, els fills del foc guardaran el meu astre,
de ma seca oriflama sentiran el batec.
Somniaran columnes en exili i desastre,
i entre núvol i pedra mossegaran el rastre
d'un dolcíssim llampec.
Menjaran pa de somni, beuran vi d'agonia
a la mateixa taula de silenci i de fe.
Es partiran la llum difícil cada dia,
i del futur de tots la lenta epifania
vindrà de llur alè.
A les obscures messes de sanglots i deliris
duran una remor de ventejats pollancs.
Oh purs guaites d'acer clavats en creu d'arcs iris!
La mort arrencarà ses llunes de martiris
llancejant-los els flancs.
Jo vetllaré llur son, tots els secreta auguris
que en doblegar els genolls alçaren en
cançó,
fina que em sentí estremida d'emportaments
purpuris
i, alada, pugui estendre universals murmuris
al fil de l'horitzó.
—75→
- VII -
El carro
LES MEDITERRÀNIDES
De la tomba sonora, del mar que no descansa,
eixim amb el peu blau que vol viure en la dansa.
Oh la besada tèbia de la boca d'un riu
ens allunyà dels somnis d'illes i tamariu!
Dansem el mar! Dansem! Som la florida trena,
la garlanda profunda, que dins sa sina alena.
LA TERRA
Que la llum us coroni i l'aire us sigui vel,
oh filles virginals de l'escuma i el cel!
LES MEDITERRÀNIDES
Dansem damunt la terral Oh l'adormida cala
s'estén darrera nostre com una immòbil
ala!
En perfecta rotllana, en ràpids espirals
de joiosa fugida, correm vers els tossals.
LA TERRA
Un ret de sol recull les vostres cabelleres.
LES MEDITERRÀNIDES
Per què t'agences d'ombres de núvols i
oliveres,
oh terra, amant obscura i avara de sements?
—76→
LA TERRA
Oh sento que el cel crida tots els meus himnes lenta!
El meu pas pren un ritme de branca que s'inclina
feixuga de dolçors.
LES MEDITERRÀNIDES
Un xiscle de gavina
podria retornar-nos a l'ona i ala esculls,
a la dispersa mort sense astres en els ulls.
Als purs cims del silenci el nostre cor anhela
fugir del desplegat espectre de la vela
que plora per la tèrbola seguretat dels ports.
Per tu dansem, oh terra! Els càlids meteors
del dia ja s'abracen a la nostra cintura,
els nostres braços s'alcen a l'ara de l'altura
i sentim ala turmells el bes profús dels brins.
LA TERRA
La quilla de la llum avança plana endins.
LES MEDITERRÀNIDES
Oh la imatge del món ens omple la mirada!
Què resta en la nostra ànima de l'illa
agenollada,
tota ella presonera de la infinita por
al déu que la cenyia amb son braç de
remor?
Oh joia de la dansa! Oh ritme que proclama
l'arquitectura viva de la rosa i la flama
aixecada en silenci dins la història del vent!
El gest resum l'espai. El pas, ràpid o lent,
—77→
desxifra nous camina per les herbes
tranquil·les.
Oh l'ala que ha nascut de les nostres axil·les
esborra tota empremta de la feixuga nit!
Despreses d'alga i lluna, ara dansem el crit
de l'alta llum que fuig ferida per l'alosa,
les muntanyes que sagnen, la pedra que reposa,
el diàfan perill de la secreta font...
LA TERRA
Sota la vostra dansa em sento florit pont.
LES MEDITERRÀNIDES
La nostra brusca sang dansa la verda branca,
la fumarel·la gris, la immòbil poalanca,
el riu que ja somnia en la mola del sol...
Oh com un càntic baixa la corba del pujol!
LA TERRA
Danseu! Danseu! El dia son desig esbatana
al centre canviant de la vostra rotllana,
i de la claror us porta els més daurats
rebrolls.
LES MEDITERRÀNIDES
Un ritme de serpent, que ens brota dels genolls
i les sines florides càlidament circumda,
penja a les nostres trenes sa gràcia vagabunda,
al·lusió de fulla... Plenes de verge
atzur,
ens inclinem a l'àgil ombra de l'acte pur.
Al bes recte del vent la gorja s'habitua,
—78→
com una àmfora d'or la nostra espatlla nua
es decanta...
LA TERRA
La llum dels vostres purs talons
fressa un camí segur a futures cançons.
LES MEDITERRÀNIDES
Oh terra! Per la nostra abraçada infinita
la plana se'ns va fent cada cop més petita!
Tot hi entra com els mots sagrats d'un cant antic,
tot ofereix un rostre apacible i amic:
el xiprer vigilant amb son escut de bronze,
els herbeis onejants on el matí s'enfonsa
tan àvid de silenci com d'olorosos rams,
la nostra joia estesa com el sol sobre els camps,
la parella de bous que la clotada llaura,
els plàtans del vial vestits d'escorça
saura,
els pobles que fumegen com arments arraulits,
les roses que es desborden dels vells murs ennegrits,
la noia que duu al pit un penjoll de cireres,
l'hora que deixa arreu lluminoses roderes,
la pluja de la nit adormida als bassals,
les cimes amb eternes corones nupcials,
i aquell carro de fenc...
LA TERRA
...de vermella barana...
—79→
LES MEDITERRÀNIDES
...que avança a poc a poc amb brandeig de
campana...
LA TERRA
...per l'ample camí blanc, entre els dos marges
verds...
- IX -
Les noces del foc
Col·loqui
MÀRSIAS
En una vetlla ardent t'he esperat, dolça amiga.
ADILA
I jo sempre venia, tenaç com l'herba humil
i feixuga d'arrels, pleniluni i espiga.
Cada nit m'afirmava que sols en tu hi ha asil.
Però en sentir-te prop ma sang profunda exhuma
una antiga alegria de núbil ametller,
i en mos genolls de roca el nostre fill d'escuma
soscava un novell dia d'instantani llorer.
—80→
MÀRSIAS
Fores solc i país d'eterna epifania.
ADILA
I tu fores la pluja al cor sec dels estius,
un braç de fulles verdes sobre un cos d'elegia,
un himne de muntanyes a la boca dels rius.
Abans que tu vinguessis, la llet de la figuera
queia damunt mon rostre, eixut d'immòbils sols.
sentia passar núvols de difícil crinera
i ma espatlla corbaven feixos de gira-sols.
Esperava a ma boca el xiscle de Nausica,
als meus dits resplendia un averany d'anell.
De record i pregària anava fent-me rica,
però ja pressentia el vol del teu mantell,
la gran ala de pol·len amb què tu
cobriries
ma corol·lar espera. I a la pàtria del
vent
vaig plantar una alta tenda de verdes agonies..
MÀRSIAS
Orba és la soledat de tot infantament.
ADILA
Gran i torrencial vas passar pel meu viure.
MÀRSIAS
Sóc el que sempre torna.
—81→
ADILA
Amb alegre braó
d'estel i primavera hissares mon somriure
fet vela de claror,
oh déu de sang alada i roja passa dolça!
L'estigma de ta fuga...
MÀRSIAS
Fugint en tu romanç.
ADILA
A mes verges oïdes vas obrir un cel de molsa
amb grans sols de silenci i amb estrelles de sang,
i ta veu brotà en mi com una clara cima.
D'ençà que em desvetllares evidències
de font,
sóc càntir que es decanta i, joiós,
regalima...
MÀRSIAS
Vaig ser brusca campana dintre ta llarga son.
ADILA
En tot arbre sentia un murmuri de mites.
Quina límpida festa quan tu vas arribar!
Per a tanta riquesa mes mans eren petites,
d'una fosca cabana jo era el sostre clar.
Dels flancs de les muntanyes sagnaven les aromes
amb què els aires ungien els cabells del
matí.
Oh cantar-te! Alçar els braços per les
tranquil·les comes
on els àngels del rou es vestien de bri.
—82→
M'enclotava la falda un pes de lluna càlida
i dins del teu silenci se'm constel·lava el
bleix.
Vaig saber que fruitar és deixar d'ésser
pàl·lida,
vaig ser llavis de terra i sospir d'aiguaneix...
MÀRSIAS
Oh pura ascensió, oh gloriós migdia
del meu ésser infinit!
L'amor sols és la forma de ma eterna alegria,
el braç que destrueix la solitària nit.
Sóc el cant del destí a l'entranya de
l'ombra!
En mi s'adorm el món i s'estén el
record.
Per mi fermenta el most de les vinyes del nombre
dintre el cup de la mort.
ADILA
Vaig ser la garba dòcil de tes segues
vermelles.
MÀRSIAS
Adila, et vaig lligar amb lianes de bes,
els meus mots et cobriren amb garlandes d'abelles
i vaig caure a tes sines, amb remor de ti·lers.
A ta espera d'amor -casa de joies clares!-
el meu desig va obrir el més ample portal.
Sobre ma vastitud, llargament reposares
com les immòbils dunes al pit del litoral.
Et vaig llevar del front una ombra d'oreneta
i el teu ventre brillà com un niu d'horitzons.
—83→
A ta falda trobaven una profunda meta
les constel·lacions.
ADILA
Jo sentia en les nits presències d'oriflama,
i les albes em duien ton somrís fabulós.
MÀRSIAS
Vaig fer passar ta sang de la pedra a la flama.
ADILA
I el futur sembrà en mi èxtasis de
llavors.
MÀRSIAS
Veig en ton rostre, Adila, una ombra de
temença.
Per què abraces tan fort el teu fill adormit?
ADILA
Jo fugia del món...
MÀRSIAS
No sents la cançó immensa
que eternament es gronxa al cor de l'infinit?
ADILA
Ai, la terra era morta!...
MÀRSIAS
Jo només sé de vida.
La mort és una espera de resurrecció.
ADILA
—84→
Vers tu pujava, Màrsias, de silenci ferida.
MÀRSIAS
Ai, Adila! Profunda és tota ascensió.
ADILA
I alta tota caiguda!
MÀRSIAS
El meu cor ultrapassa
el signe del destí: caure cap a endavant
en fluvial durada, lluny del record que es
glaça...
ADILA
I, entre les dues ribes, ésser el tumult del
cant!
- X -
La gran faula
L'AIRE
Melangiós d'oreneta
i tot penetrat de cel,
—85→
la meva alçada es completa
entre l'estrella i l'arrel.
Atlant de dobles pupil·les,
meitat dia, meitat nit,
amb mes espatlles tranquil·les
sostinc l'arc de l'infinit.
I entorn d'Adila, impalpable,
cabdello mon sospir lleu:
fil d'alegria inefable
on brilla el somrís de Déu.
EL VENT
Fill de la teva ira,
gran aire del món!,
encenc la guspira
del dia pregon.
Dormo en les llegendes
i en el mar immens,
aixeco mes tendes
sota astres serens.
Allargo ma febre
per landa i erol.
Tinc els peus de gebre
i els cabells de sol.
Damunt la virosta
danso la tardor,
que em vessa una embosta
de pura claror.
Salto per les comes
—86→
carriant mantells
de grogues aromes
i gebrats ocells.
Em gombolden mites
d'arbre vertical.
Al pit duc escrites,
amb lletres de sal,
cançons de vela alta,
i tebis ruixims
esquitxen ma galta,
ferida de cims.
Adila, no goso
fer-te acostament:
a tos peus deposo
ma falç transparent...
L'OMBRA
La Mà! La seva Mà duent el sol i els
astres,
travessant el meu regne. Sempre la seva Mà,
la suau davallada, la por, els errants desastres,
les allaus dels Cinc Dits que varen performar
l'adveniment, el so i l'ofrena de l'ala.
Oh la Mà sondrollant els recessos del Caos,
l'adollament, la música del gènesi,
l'escala
dels obrers divinals: cançó pels cingles
blaus.
La Mà, la Mà, aquell dia, com un
furiós cigne
clavat en el meu flanc! La Mà, el
començament,
—87→
l'indret i la rialla entre símbol i estigma,
i l'auri destructor: el vent, el vent, el vent...
I l'ocell que obrí el cel i endolcí les
muntanyes,
i la primera lluna que em féu immens el pit,
i els ulls del foc, i l'arbre, oh quina alba
d'entranyes!
Jo era la tenebra; la Mà va fer-me nit.
LA LLUM
Quan Ella va tocar-me, vaig saber que era el Dia.
L'OMBRA
I del fang primigeni va alçar el primer
somrís,
i les bèsties sentiren als ulls la melodia,
i a la terra sonà el fruit del paradís.
La Mà! Oh tot venia amb passa enamorada!
Només, només la ira d'espluga i
estimball
em restava; el pendís, la llàgrima
gelada
sota el temps que esquinçava el cant ardent del
gall.
La Mà, i l'arc d'infinit, i els dards de
nebulosa,
i el pont súbit del cel amb son iris mortal,
i els matins aixecant sa daurada filosa,
i la mar ja desperta amb sos glavis de sal.
LA LLUM
Renega dels abismes, oh germana ferotge!
Acosta't a mos peus! Tenim l'eternitat.
Tu jaguda, jo dreta, encetem el col·lotge.
—88→
L'OMBRA
Vora meu és més alta, més pura ta
beutat.
La Mà va afaiçonar el teu rostre
d'espigues,
en la dansa es revincla ta cintura de cel.
Les victòries que deixes són mes preses
antigues;
tu embriagues la fulla, jo m'arrapo a l'arrel.
Com envejo ta falda de càlides carenes,
la mel del teu alè, ta gorja radiant!
De lluny segueixo el rastre que tes feixugues trenes
deixen damunt la terra en sa fuga sagnant.
Tota imatge que em nega, tu dolçament la
cantes:
tu pots abraçar el món amb tos braços
divins.
Però en mi s'engendrà tot allò que tu
infantes
a l'atzar dels camins.
LA LLUM
Em coronen mos èxtasis! Sóc fulla de ma
joia!
L'OMBRA
Jo, l'hidra que mossega els teus daurats talons.
LA LLUM
Tots els astres tremolen a ma sina de noia,
a mos verges flancs sagnen les terrestres
cançons.
M'adormo sobre els blats i sota les campanes.
En sentir-me arribar es desperten els nius.
A mon bes, les corol·les decanten ses hosannes
i s'esberlen els ruscos radiants dels estius.
D'alba a crepuscle brunzen les argentades fones
—89→
que ma fuga dispara contra els còsmics penells,
i damunt de la terra aixeco, amb papallones,
mos diaris castells.
L'OMBRA
En mi sento, total, l'insult de ta nuesa
on s'emmiralla el sol.
Vés-te'n! No torbis més ma vastitud
estesa,
no esquerdis mon escut de tarquim i cargol.
Deixa'm seguir ma cursa d'unglots lents i tentacles,
carregada amb mos pous de silenci gelat.
Deixa'm seguir rampant amb mos pútrids
miracles,
mes llunes de verdet i el vol del rat-penat.
Feixuga i a l'aguait, tortuga d'hemisferi,
cerco la meva pau en els profunds verins,
i d'esquena al vent d'or que fecunda el misteri,
pasturo, agenollada, els meus magres destins.
LA LLUM
No t'acostis a Adila! Atura't!
L'OMBRA
No hi ha treva
possible entre tu i jo. Oh fuig, sempre endavant!
Ja sento el bleix d'Adila... Aviat serà meva...
LA LLUM
És inútil! No sents que el mar l'està
cridant?
- I -
Se t'ha endut el somrís de l'arcàngel
terrible,
i entre els auris triomfs que cobreixen les neus
el teu cor ja comença a sentir-se invencible,
lluny d'atzar i d'adéus.
De ta mort, oh què sé, deu total dels meus
dies,
pare dret en el temps, dolç absent lluminós?
El silenci, potser, que et corbà d'agonies
i segella en tos ulls els finals resplendors;
però, cert, el sanglot que em fa infant de
distància
i m'empeny a abraçar-me al genoll poderós
de ta vida,
fill encara en ma ardent transhumància.
Els records de tu en mi -oh gran ala ferida
que esbatega a rampeu de pujols transparents!-
ja s'inclinen en torres de grogues imatges,
ja s'afuen, rabents,
com genets de crespó dins la son dels paisatges,
on cada arbre ja és una requesta a la nit
on tu neixes,
infinit,
i jo beso l'empremta que deixes...
Oh quina aura insistent d'impossibles lilàs
m'endolceix la palpebra
—94→
i m'inclina la faç!
Els meus llavis de sol et defensen del gebre,
i en els mots que ara dic
t'ajeuràs com un mite
vestit d'alga i crepuscle.
Novament sóc l'infant del teu verd somni antic,
mà petita,
pes d'ocell en ton muscle.
S'estremia ta veu en el vol de les aus
i en el so de l'esquella.
Un gest teu feia alçar mos ulls blaus
de la fulla a l'estrella.
Si em perdia entre el vent i els camins,
només tu, quan tornava,
a la nit, veles l'àngel diàfan dels pins
que amb mi entrava.
Per tu el sostre de casa emparava ma son,
l'or del pa es repetia damunt de la taula
i el doll clar de la font
a l'oïda del càntir vessava sa faula.
Jo fugia de portes i grisos carrers,
i, entre grills i bardisses,
vela els núvols estendre damunt dels pallers
la gran ombra d'Ulisses...
Tu llaurares ma vida amb arada de foc
i sembrares amb ritme d'alegre campana.
Ton hivern no ha pogut veure alçar l'altar groc
—95→
de ma sega llunyana,
ni sentir el
Fiat Lux de ta saba en mos
cants.
T'he sabut amb els grisos cabdells de l'espera
a les mans.
Orenetes d'espines -mortal primavera!-
van niuar en tes parpelles sagnants.
I somreies, encara! A les ombres de l'hora
que naixia en ton pit
com, una au de vertigen? A Dani, la nora
asseguda als teus peus, desarmant-te de crit?
O somreies al pes del meu nom en ta boca?
Tot allò que en mi plora, en silenci t'invoca!
- IV -
D'esperit també peses, dolça terra invencible!
Fes transparent ma llàgrima perquè s'hi atardi el
sol,
perquè s'hi transfiguri l'eternitat visible.
Si un nou cel vols donar-me, oh guareix-me de vol,
eixampla'm la ferida que cap endins s'escola!
Ara que tens per sempre el meu absent més alt,
deixa que se m'esqueixi, amb el mar a la gola,
la meva solitud de nàufrag filial...
A Antoni Ribera
Vull confondre amb el vostre l'alé terrestre
que m'allunya de tota marmòria nit.
Vull un himne de joia vivent tan destre
com els cossos que alceu en el salt i el crit.
10
Afuat com la flama, en mon verb crepita
vers la meta infinita.
Coetanis del foc, creadora de cima!
Si jo us canto, la mar immortal us lloa
i us agença corones de blanca ruixims.
15
Acosteu l'olivera a l'antiga proa!
Per vosaltres, la llum dels estels més alta
va baixant a les falçs.
Oh d'arcs iris futurs s'estremeix l'argila
quan la vostra recta ombra de rem s'hi estén!
20
L'or del dia reneix a la vostra axil·la,
a les mans se us adorm el gran cor del vent
—97→
i la lluna us ungeix la tranquil·la força
com la pluja l'escorça.
Desvetlleu l'etern salm amb l'esguard i el gest!
25
Oh augural plenitud, jubilar migdia
que s'acosta com vela gonflada d'Est!
Si un ahir de malastre els genolls vencia,
l'esperit de nou cintra, amb son braç d'arrels,
els secrets arcs rebels.
30
Quan ressonin pels cima socials dianes,
quan s'aixequin remors de profunda graners,
quan bateguin els cors com urgents campanes,
de la pàtria sereu transparents guerrers
i sabreu que la mort -que la vida exalta-
35
és silenci d'era alta.
Els coloms perpetuen el verd dels pins.
Cada fulla conserva el llatí somriure.
Vostres són l'horitzó, l'infinit dels brins,
l'àmbit pur on l'amor a l'instant es lliura.
40
A l'assalt de la nit llançareu arpons
de solstici i cançons.
La vostra ànima aixeca fumeres mítiques
vers un cel que s'aombra de déus morents,
i sentiu el planar de les aus granítiques,
45
de les àguiles roges de sols ixents,
que us retornen el somni de verge palma
de l'adàmic reialme.
—98→
Fraternals són els arbres, la llum i els rius!
Rediviva és la terra, la vasta amiga.
50
Els abismes fremeixen, curulls de nius.
Evangelis de veles i lleis d'espiga
pujaran fina ala vostres esguards oberts
la mort gris dels deserts.
Diòscurs de la sang! Com un fris de gesta,
55
en l'atzur de la història viviu dempeus.
Entre l'ona voluble i l'ardent ginesta,
l'aire guarda l'empremta dels vostres peus,
s'agenolla a besar, ala indelebles rastres,
la certesa dels astres.
60
(Fragment)
A Eli
- I -
Pel vidre entelat
mon cor ha mirat:
cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!
La verdor d'ahir
ja no pesa en mi
cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!
—99→
El cel de demà
ja el tinc a la mà:
cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!
Com aranya d'or
oscil·la el sol mort:
cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!
L'hora ja demana
el somriure d'Anna
cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!
L'ànima, amb pas lleu,
marxa per la neu:
cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!
Marxa coronada
d'espiga i onada:
cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!
- II -
La nit ha besat
el vidre entelat...
Mon ànima brilla
a cada cruïlla.
—100→
Va deixant un rastre
d'oreneta i astre.
A un costat duu el vent,
l'amant transparent.
A l'altre, inclinant-se,
un vell arbre avança.
L'ànima s'afua,
cada cop més nua.
Son foc s'ha fet llum,
sageta que brum.
I l'urbs -puny de son-
tiba l'arc del pont.
- III -
L'East River s'agença
vestes de boirim.
La neu el defensa
d'urpes d'estalzim.
Manhattan exulta,
cíclop d'astre i gel.
—101→
A son pit oculta
esquirols de mel.
Com amb passa apresa,
de silenci ungits,
van l'ànima encesa
i els dos esperits.
Neva, neva i neva...
Nit. Gàrgola i fris.
Oh l'ànima meva
puja al pont ferrís!
- IV -
L'ànima s'atura
dalt del negre pont.
Un somni murmura
amb llavis de font.
Tot d'una, acostant-se,
el vell arbre diu:
-L'ahir que en tu dansa
és en mi que viu.
L'ànima es decanta
al riu aturat.
—102→
La cançó que canta
el vent li ha segat.
-Ai ànima sola,
plena de futur!
Allò que en tu vola
és mon alè obscur.
Neva, neva i neva...
Nit. Gàrgola i fris.
Oh l'ànima meva
calla al pont ferrís!
- V -
Com d'escuma alada,
mig infant, mig peix,
dessota l'arcada
l'elf de Brooklyn neix.
Una proa esquinça
la boira al volt d'ell;
l'eixàrcia li vinsa
l'argentada pell.
L'elf encara porta,
als ulls i a la mà,
—103→
una absència morta
d'algues i quitrà.
La lluna esllavissa
fins al riu quiet
l'omega blavissa
de son ple perfet.
Els vaixells somouen
la son de llurs pals
damunt dels quals plouen
ruixims siderals.
East River! Qui el clava?
Crist d'ombra i sanglot,
la nit es fa blava
als seus peus de llot.
Efímera crònica,
la boira s'estén:
dispersa Verònica
del gran riu jacent.
- VI -
Oh l'ànima meva
cau del pont ferrís!
A baix, l'elf manlleva
a l'aigua un somrís.
—104→
Manhattan titil·la...
Flotant entre esculls
de glaç que rutila,
l'elf va obrint els ulls.
I contempla, estesa
enmig del corrent,
mon ànima encesa,
i l'arbre, i el vent.
Ni l'amor ni l'amant. Ni baume ni ferida.
5
Vaig venint com el somni de la creació:
nauxer lent de certesa per la mar adormida.
No l'amor, sinó un ritme de
constel·lació.
Una dalla d'estels dins les messes eternes.
No l'amant que s'esgota en una sola aurora,
10
sinó el múltiple sol que, al fons de les
cavernes,
ombres mortals devora...
—105→
Oh nit, trèmula nit del teu cos sideral!
Dessota la meva ombra, més segura il·lumines.
Tot el pes de la terra es farà triomfal
15
en el bes que ja cau entre les teves sines.
del moment que t'assalta. Oh batega, mirada,
i contempla, cor meu, aquesta aigua ajaçada
dessota tant d'espai!
Mira i recorda. Emporta't aquest vent
5
llatzerat de gavina,
aquesta llum que ajeu sos esquelets d'argent
dintre trèmuls sepulcres d'algues i sorra fina.
Mira i recorda. El sol deixa en la neu
els seus esclops vermells, una barca deixonda
10
un somni d'au i fronda,
i passen núvols blancs... Tot roman i és
adéu!
Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
Car la flama és senzilla, com senzilla és la
vela.
Oh gira, roda d'astres, en l'alta nit tranquil·la!
5
Ànima i nau es gronxen al llarg bes de l'oreig.
Sota la vigilància de ma immòbil
pupil·la
s'endormisca l'oneig.
Sotjat per les tenebres, el mot lluminós canto,
a les ribes de calma dic el dia revolt,
10
i per camins perduts cap al futur decanto
les naixences del sol.
Cada cop és més alta la proa de ma vida,
no hi ha perill més cert que el son gris en un port.
El destí vol que sigui immensa la ferida
15
d'on naixerà ma mort.
Oh d'atzur i d'atzur sempre és la meva guerra!
El meu anhel conlliga visió i avatar:
des de la mar enyoro la multiforme terra,
des de la terra, el mar.
20
De les ombres errants jo seré la més dreta,
fumera d'una pira d'on ma sang s'ha abrandat.
Amb l'arada i el rem, l'espiga i la sageta,
cerco l'eternitat.
D'illa a illa, estranger, he rodat en captiris,
25
ocultant dina mon pit el falçó del llampec,
—107→
i sota les set verges que dormen en l'arc iris
m'he vestit de varec.
En atziagues llunes he obert estretes tombes
per a cossos d'herois eriçats de dardells.
30
Mos ulls han vist planar damunt les hecatombes
els sinistres ocells.
En derrota o victòria, enllà d'espasa i teia,
enllà dels raïms agres que calgué
veremar,
seguda dins mon cor, la blanca pan somreia
35
amb un fruit a la mà.
Sota sols inclements, a l'obac de les veles,
s'han alçat els meus somnis, esclaus d'ulls de coral,
i he vist girar sos torsos, tan aspidats d'esteles
com assotats de sal.
40
Nàufrag, la terra em fou nupcial i materna,
m'hi vaig abraçar nu, sentint-me espòs i
infant,
i ella em va cloure els ulls amb dolçors de lluerna,
besant-me i gronxinant...
I he vist l'alba llançar a solitàries eres
45
la forca que ventava el blat d'or dels matins.
Ma esperança trobava en les grises fumeres
sos aeris camins.
Avesat a l'espera, les marxes s'han fet fites.
—108→
Si a vegades m'aturo, bramula l'horitzó.
50
Ja no puc desaprendre les rutes infinites
ni l'eterna cançó.
Només en la llum pròpia he trobat sempre
auxili.
Em nimba una claror de nous mites i déus.
Perdut i retrobat, vaig fent del meu exili
55
un gran himne d'adéus.
Dintre el meu esperit, oh gira, roda d'astres!
Amb el cor a la vela i les mans al timó,
en mon cant de retorns guspiregen els rastres
del vol de l'alció.
60
A Louis Bayle
sentia la vela ben viva encara de llum i de vent,
malgrat que la nit aviava al cel sos primers falcons
d'ombra.
I els astres vingueren, més tard: les Plèiades,
l'Ossa, Orió,
en roda sabuda, i del mar eixí, solitària, la
lluna.
5
Eixí lentament pel cantó d'Eea el vermell
pleniluni,
i Ulisses, de cara a l'airina lleu que bufava de l'est,
movia amb mà fluixa el timó, sotjant la gran aigua
tranquil·la,
la mar, paridora immortal de déus en els auris
sorrals,
i el son no venia a aclucar sos ulls resplendents
d'estelada.
10
—109→
De nou va posar-se a entonar son himne a la terra inefable
Ulisses, un doll rondineig d'antuvi, i després, ja
donant-s'hi,
un cant de puixances que l'eco duia, saltant, cel amunt,
com l'àgil heroi s'abalança, sol, brandejant la
bandera
on lluu l'esperança de tots. Car sempre que el fill de
Laertes
15
seguia els camina perdedors del mar on només el vent
llaura,
Demèter, omplint-li d'enyor el cor, decantava una
minva
suau en son ànim estrenu, i tot, en atzar de tempesta
o en clara bonança joiosa, el sol, l'ona esquerpa i la
mansa,
el cel, els efímers titans dels núvols que el vent
esquartera,
20
les trombes que s'alcen xiulant, la ira dels foscos confins,
lloava el retorn vers el regne estable dels rius i dels
arbres.
Digué la cançó. I un estel fugaç
signà amb llum sa caiguda,
la vela, arrapada a l'immòbil pal, defallia en
silenci
i, sòpit, Ulisses mirava l'era infinita del mar
25
amb ulls envaïts per l'eixarm d'un somni imprevist que el
vencia...
Veié tot el mar convertit en messes d'espigues
movents,
en blats de claror on revivia el ritme evitern de les ones,
i blancs alcions que, en esbarts, xisclaven pel cel sa
llegenda,
i déus oblidats que estrafeien, rígids, un gest
d'espantall.
30
Va veure acostar-se a les altes messes les noies marines,
que amb falçs de coralls i blavisses dalles la sega
emprenien,
seguides de colles de vents terrals que lligaven les garbes,
i estesa damunt les espigues, ran del brillant
horitzó,
mesclada amb les ombres de dos dofins, l'ombra d'or
d'Amfitrite.
35
De sobte, un vencill s'afluixà, i del si d'una garba
acimada
saltà la centella on dormia l'hidra vivaç del
solstici.
—110→
Un floc de fum gris dispersà l'estol d'alcions d'ala
llarga,
el foc s'aixecà bruscament i, presa de por d'ell
mateix,
obra cent braços de flama a l'aire que l'engegantia,
40
al vent que ja en feia un genet veloç coronat de
guspires.
Talment de talaia a talaia vola el perill o la joia,
que els guaites obscurs i amatents encenen en llurs
alimares,
així, de garbera a garbera, el foc, exaltant-se en
amplada,
entrà dins les messes... I el mar cremà. Les
espigues innúmeres
45
seguiren pujant dels avencs marins on els sols estimbats
lligaren aurores als foscos peus d'arxipèlags
marmoris.
El foc ivarsós s'aturà tot d'una i, alçant
el seu arc
vermell, engegà una sageta al flanc resplendent de
l'espai:
aus negres caigueren d'un cel on l'eco dels mites llanguia
50
i enllà de la terra adormida els cims s'arrencaren llurs
ombres.
Cabdill i pastor del seu odi, el foc galopà, furient,
davant tots els monstres esvelts sorgits de l'orgull de sa
sang,
i foll de distància i de vent, cap alt i brandant
llança i fona,
sotjà el resplendor de sa glòria errant en el cel
aterrit.
55
El mar s'expandí sobre el jaç ardent de sa
fúria més pura,
tot ell esperit i fulgència, flama vivent de sa mort.
I Escil·la, eixint de sa cova, entrà dins la mar
arborada
i, enmig de l'incendi, agafant-se els rèptils del cap amb
les mans,
restà il·luminada d'horror al caire del
vòrtex, Caribdis,
60
el bes monstruós que rampava vers els seus pits
calcinats.
I dins la victòria del foc s'alçà el gran
sanglot de les illes!
Ulisses anava, en la llei del somni, solcant el salobre,
natal en la seva tristesa, gràvid d'exili el seu cor,
—111→
i nu, molt més ara, pel sol salvat de les sangs
més antigues,
65
pel vent germinal que enlairava l'ona florent en sos ulls.
No lluny, promontori i aurora. Alçà lentament son
llarg rem,
mirant l'escomesa d'atzur del dia encerclar els cims nevats
-més certs, des del mar, en llur vetlla diürna, que
els astres gronxívols-
des d'on, en tumult fluvial, el Déu davallava rient,
70
bufant per les valls, amb joiosos corns, son desig ja sense
ombres...
I un braç emergí de les aigües, blanc,
responent a la crida
dels cims i dels corns amb un gest de llum que la mà
-bategant
lligam entre el cos invisible encara i el clam insistent-
trenava amb blavor d'airecel. Un tors triomfal de bellesa
75
brillà a flor d'onada. Batut pel lli espurnejant dels
cabells,
feliç al final del seu vol profund, de sa verda
naixença,
el cos de la Dea flotà uns instants en l'escuma
lustral
del mar rediviu on el sol obria un camí vers la
terra.
Eixint, la Deessa es dreçà -oh Viva en el
súbit espai
80
sonor que, en el risc vertical del dia, li dava una altra
ànima!,
oh tèbia per l'iris que el seu zenit madurava en son
ventre!-
i, sense memòria de foc, de cara a l'ocell del seu
crit,
va córrer, dansant, vers el Déu florit que
esperava a la riba...
I Ulisses, retent el seu rem daurat als clars cims que es
bressaven
85
seguint el panteix amorós del mar, aclucà les
parpelles.
Dins d'ell, el gran ritme escandia: «Sempre caiguda i
naixença,
el bes esquinçant la tenebra, l'ala en el somni del
vent...
—112→
Oh sempre el retorn en la mort! Oh sempre arribada i
adéu!
I sempre la vida de nou, la ràfega eterna del
pol·len
90
brillant als genolls de la terra. Sempre les marxes
unànimes,
i els canvis secrets, i l'espurna d'or que desferma els
estius...
El dolor de la terra esdevé, pujant, la rialla del
cel,
i el plor que davalla del cel corona les notes divines
del mar i la terra...»
95
D'«Odisseu»
El carro de l'elegia
Tan a prop mar i pàtria, dues vastes nueses!
La gavina s'alçava
per damunt la mar blava
com el record fendia son propi firmament.
Molt servàvem encara: de nou eren apreses
5
les estrelles dins l'ampla ilíada del vent.
Una ombra de bandera encara ens feia invictes
adalils de la terra,
soldats d'una altra guerra
on silenci i espera serien els trofeus.
10
A la sorra dictàvem lluminosos edictes,
i del temes que ens negava ens sabíem hereus.
Les visions venien a l'hora de retreta,
quan la mar emmudia
i la foscor corria
15
—113→
amb la falç del creixent oculta dins el pit.
Jagut dins la xabola, escoltant la corneta,
sentia baixar l'arca de ferro de la nit.
Apagaven la llàntia dos dits de vent i gebre...
De son i somni al caire,
20
oïa dringar en l'aire
immòbil de la nit uns màgics picarols.
I tot d'una, esquinçant la més alta tenebra,
un gran carro baixava per auris torniols.
Oh el trontollant i lent carro de l'elegia
25
que, tornant endarrera,
refeia la rodera
que ni el temps ni l'oblit no havien esborrat!
La meva ànima, a dalt, les regnes sostenia,
abocada a la llum d'un espai fet passat.
30
Tan certa de sa joia com dels seus vells enigmes,
vestida de corol·la
i símbols d'ella sola,
pressentia l'aurora en sos flotants cabells.
D'esquena a solixent, veia els sublims estigmes,
35
la matinal naixença dels patris cims vermells.
El carro travessava l'airecel llegendari,
tot baixant vers les planes
d'espigues i campanes...
—114→
La mar movia, lluny, son bressol de remor,
40
i una àguila, emprenent el seu vol solitari,
posava la seva ombra al braç de l'horitzó.
Davant meu s'estenien els camins de ma infància:
reveia la sageta
blava de l'oreneta
45
clavar al pit de la tarda un anhel estival.
A ranvespre, vençut per un vent de fragància,
aixecava els meus ulls devers l'ametller astral.
La terra em murmurava els seus càlids missatges,
sentia dins les messes el pas de les deesses
50
que duien a la testa l'àmfora de la nit.
Mon cor d'heura sabia, corrent pels alts herbatges,
que el món era una imatge en cerca d'esperit.
Oh el trontollant i lent carro de l'elegia!
Les pluges i ventades
55
i les mortes anyades,
agafant-se a les rodes talment fidels esclaus,
el carro arrodolaven per la sabuda via
de la pàtria allunyada dels seus destins més
blaus.
Pàtria de flanc d'escuma i testa de muntanyes:
60
l'antiga cançó immensa
feta dona i semença
de nou s'esbatanava en radiants motins
—115→
i penjava el futur en les teves entranyes.
Eres com un llarg èxtasi de vent damunt els brins.
65
La teva força eixia de la teva tortura.
Amb més rel que esponera,
semblant a l'olivera
de vent i llum ungida, t'aferraves al sòl.
Apol·línia et sabíem la secreta
estatura,
70
i amb un braç mariner i l'altre camperol.
L'ànima, dalt el carro, et veia i somniava.
Però cantant o muda,
triomfant o venguda,
arreu sempre et seguia un fresseig de llorers.
75
I quan l'odi del segle els teus ulls segellava,
en cercle t'emparaven les veles i els pallers.
Insomne i vigilant, esquitxada d'estrelles
la teva falda agrària,
nova Rut solitària,
80
senties allunyar-se el lent bou de la pau.
Però quan l'est daurava tes glaçades parpelles
el mar entrava en tu, l'immortal Booz blau...
Oh el trontollant i lent carro de l'elegia!
L'interior mirada
85
va guiant la tornada
pels camins d'una vida que l'amor va eixamplant.
—116→
El dolor d'ahir canta i plora l'alegria.
Tots els ecos que vénen són fragments del meu
cant.
És el cant de mon ànima, però no neix pas
d'ella.
90
Somniarà ma raça
en la veu que em traspassa,
que, anònima o apresa, viurà al cor de tothom.
Perquè he estat ben despert en el foc i en la rella,
no niaran les ombres al voltant del meu nom.
95
Davant del cant reculen les obscures batalles.
El món ja no és pregunta,
tot es fon i s'ajunta
com en el fruit el temps es fa pes i dolçor.
I l'esperit, immòbil al cim de ses muralles,
100
sent alçar-se dins d'ell l'espectre de sa por.
Al darrera de l'ànima que veu lluir en l'altura
tots els seus vaticinis,
van dotze arbres fulminis,
dotze apòstols que marxen, amb el front estrellat,
105
a enamorar de nou la panteixant natura,
mentre el cant, lentament, roda en l'eternitat...
Escoli
Carro de l'elegia mogut per la cadència
de la vida i la mort,
—117→
oh gran ritme del cor
110
que abranda en visió la més pregona
absència!
Cant i carro duent, a través dels hiverns
i per fosques roderes,
l'esperança que brilla en els altres eterns
i en altres primaveres.
115