Visor de obras.

CRISTÓFOL y BATISTA.

BATISTA.  Donchs sí, Cristófol, sí; vos dono la enhorabona. Vaja; ja no vos diré may més Cristófol Rata. Heu fet una bona acció, y aixó á mi ja'm basta pera tornar á ser amich ab vos, per tota la vida.

CRISTÓFOL.  Bona acció... bona acció... (Jo no'm, recordo d'haverne fet cap may en ma vida.)

BATISTA.  ¿Veyeu? Aixó encara vos acaba de fer més digne. Aixó de fer bé y no voler que se sápiga es lo més bonich qu'en aquest mon pot fer un home.

CRISTÓFOL.  Bé... sí... (No sé de que'm parla; femli veurer que sí.)

BATISTA.  ¿Ja remugueu, vell raro?

CRISTÓFOL.  No... vull dir jo, que aquestas cosas... ¿M'entens, Belluguet? Val més que vagin secretas... perque... de vegadas la gent...

BATISTA.  ¡Oh! Ja, ja; per xó us dich jo que feu molt bé de callarho. No; ja us dich cert que vos, en materia de tenir maulas, y saber fer embolichs... no crech pas que hi hagi ningú que us passi la má per la cara.

CRISTÓFOL.  ¡Eh, eh! Tu ets d'una mena de manera de ser, que sempre estás de broma.

BATISTA.  Y bé, y ara de tot aixó que passa aquí, ¿qué me'n diheu, vos que sou tan satrapa?

CRISTÓFOL.  ¡Hombre!... Sort que, contat y rebatut, jo hi he pogut salvá'ls meus interessos... pero, francament, no'm pensava jo, aném al dir, que la cosa prengués tan mal careyo.

BATISTA.  ¡Y tal, y tal si l'ha pres, home; si aixó esgarrifa!

CRISTÓFOL.  Es lo que, aném al dir, jo t'he dit sempre, aquest dimontri d'Ángela porta mala planeta, y aquí tens lo que te haverte tu anmiscuit en ferla venir aquí perque aquets senyors li fessin, com se sol dir, una limosna.

BATISTA.  Sí, sí; ja vos asseguro que hi ha hagut un terrabastall que n'hi ha pera llogarhi cadiras.

CRISTÓFOL.  Y sí, home; si no se'n pot fer de bé á ningú; es lo que jo't repito sempre. Per xó jo no'n faig may de bé.

BATISTA.  Sí; bé heu fet, donchs aquesta bona acció de que jo vos parlava ara.

CRISTÓFOL.  Bé, donchs vaja; si acas es l'única qu'he fet, pero dissimula, perdona, que ja desd'ara't dono paraula de no reincidir. ¡Ey! Á no ser que ho fes sens voler, que, de vegadas, Déu nos en guart, també un hom podría fer bé d'esma ó sens adonarsen.

BATISTA.  Bé; pero ara, per aixó, vos cumpliu la paraula que haveu dat al senyoret de no treurer may de casa vostra á l'Ángela.

CRISTÓFOL.  Hombre... (Dissimulém pera quan vinga la terrabastada.) Bé, donchs, ¿es á dir que tu't cuidarás, quan aquets senyors se'n vagin, de recullir las claus; y veurer que no m'hagin anfringit per res la casa?

BATISTA.  Ca, home, ca; ¿que voleu que hi hagin fet? Una gent que no més s'hi han estat dos días...

CRISTÓFOL.  ¡Ah!... Avans de anarsen, veyas si tenen res de roba vella, unas calsas ó casquet, ó verbigracia, una armilla...

BATISTA.  Sí; y'ls diré qu'es per un pobre propietari que no més es home d'unas vint ó trenta mil lliuras.

CRISTÓFOL.  ¡Ah! Aixís; sí; perque nosaltres, aném al dir, ¿m'entens? estém més malament que'ls pobres. Los pobres fan llástima á tothom, y demanan y demanan, y tothom los dona, pero nosaltres, si no trovém una bona ánima caritativa que's vulga olvidar de que som propietaris, ningú 'ns vol donar alló que's diu ni un brí de sanabra.

BATISTA.  (¡Oh! ¡Y á mi lo que'm xoca, es ab la senzillesa qu'ell ho explica!)

CRISTÓFOL.  Bé; jo ara me'n vaig; tu fes aixó de demanarli lo del chaleco y demés. ¿Entens? Dígali qu'es per un pobre propietari, aném al dir, qu'está carregat de fincas. Tu explicali bé, de modo qu'ell en virtut de la teva argumentació, no deixi de atendrerm, y allavoras... vethoaquí, y endevant, y endemés, y bueno.

BATISTA.  ¡Mare de Déu quín vell més ruí y més miserable! Quant més va, més m'estranya qu'ahir fes aquella caritat tan forta á l'Ángela, sens haverli encara donat don Lluis los diners pera ferla. Si fos... ¡Bah, bah! Si acás ja'n deurá sortir una cosa ó altra. Sento que s'acosta algú. ¡Ah! La senyoreta Elena. Sí; me sembla que ja ve més resignada.

BATISTA y ELENA.

BATISTA.  ¿Senyora?

ELENA.  ¡Ah!... ¿Erats aquí?... (Lo suplici ja comensa. Es precís soportar las miradas indiscretas que buscan indicis de la nostra intranquilitat.)

BATISTA.  ¿La senyora'm necesita per alguna cosa?

ELENA.   (Mirantlo.)  No gracias ¡Ah! Sí Mira; digas al senyor que l'espero aquí, que vinga.  (BATISTA se'n va.) 

ELENA.  Sí; estich resolta. Havent pres una complerta resolució, ja no'm resta, per ell més que la franquesa, y aquest deber tinch que cumplirlo del tot. ¡Ah!... Quí m'hauría dit ahir qu'anava, d'un sol cop, á perdrer totas las esperansas, totas las ilusions de que estava plena la meva vida... ¡Quín suplici!... ¡Ah! ¡Só molt desventurada!

LLUIS y ELENA.

LLUIS.  ¿Me demanavas, Elena?

ELENA.  Sí; he pensat que devía, després de tot quant ha succehit, sapiguer lo que pensas fer. Es necessari péndrer una determinació, y prompte.

LLUIS.  Després de tot una nit que han estat en fera batalla, dins de mon cor, mas passions y mos afectes, he trovat, com á menor mal, una resolució suprema.

ELENA.  Dígala.

LLUIS.  No goso á dirtela.

ELENA.  Romp per tot; en lo terrible extrém en que'ns trovém ara, res pots dir ni pots fer que siga pitjor que'l dol que ja'm trosseja l'ánima.

LLUIS.  Tens rahó, Elena.

ELENA.  Donchs, ja que veus que'n tinch, digas y acaba.

LLUIS.  Davant de la lley material, lo llas que m'uneix ab tu es indisoluble; davant de las lleys... morals, tant fort es lo teu com lo que m'uneix ab ella. Tenim, donchs, que son duas las forsas que m'obligan ab tu, y una no més la que deuría portarme á cumplir ab l'Ángela. Á més, en favor teu hi ha l'argument de que pot causar fins la mort de la teva pobre mare, la idea de la felicitat y l'escándol que donarém, si trascendeix al mon la nostra separació y divorci.

ELENA.  ¡Oh, mamá del meu cor!

LLUIS.  Per ella, donchs, que fins podría morir, per las expressadas causas; y no tenint per res en compte l'estat dels nostres cors, ni'ls respectius sacrificis, jo he pensat que obraría de la següent manera.

ELENA.  ¿De quína? Acaba.

LLUIS.  Faría que'l mon no s'enterés en lo més mínim de res de lo passat entre nosaltres; ampararía á la noya, fruyt del meu desditxat amor, y asseguraría la subsistencia de la desventurada Ángela, ab la condició de que may comparegués ahont tu y jo y la seva filla fossem.

ELENA.  No. Jo no puch, sense rubor, quedarme al costat teu... habitar la teva casa. ¿Quín puesto hi ocuparía jo?... ¿Quín dret tindría pera ser respectada? Considera que, desd'ahir me conto viuda.

LLUIS.  ¡Per caritat, Elena!

ELENA.  Separats los dos, no podré importunarte jo ab los meus plors, y tu no tindrás perque avergonyirte al davant meu.

LLUIS.  ¡Oh! Elena... Cálmat, cálmat.

ELENA.   No; may. La teva estimada es ja lo meu torment. La veig sempre; la miro al costat teu y tractant d'allunyarte de mi. Ja no puch més lluytar ab la meva bona fé y lo meu amor. Ella ja fa molt més temps que sab com ho ha de fer per halagarte y cautivarte. Á n'ella tot la protegeix y á mi re'm defensa. Dóna, té lo passat; mare, té la seva filla.

LLUIS.  ¡Ah! Tu m'estimas encara; tu m'has estimat sempre. Tas llágrimas ho proban M'estimas, y jo vull desvaneixer las tevas preocupacions, Elena; vull curar lo teu cor llagat... lo pervenir nostre... Olvidém la suchcehit... allunya del teu cor aquesta amarga desconfiansa. La meva única idea, ma ambició ets tu. ¡Pensa, Elena meva, que tu m'estimavas, que encara m'estimas y que jo... t'adoro!

ELENA.  Lluis, calla, perque lo teu amor es una blasfemia. Tu te'n olvidas y jo dech recordarmen.

LLUIS.   Sía com vulgas tu; pero recórdat també de que jo he fet tot quant he pogut pera convencert.

ELENA.  Pera convencerm' de que'ts un infame.

LLUIS.  Pero un infame que t'estima, Elena.  (Se'n va.) 

ELENA y RITETA.

RITETA.  ¡Pst! ¡Senyora! ¡Senyora!...

ELENA.  ¡Ah! ¿Ets tu?  (Ab duresa.)  ¿Quí t'ha enviat aquí? ¿Qué vols? ¿qué't passa?

RITETA.  ¿Me sabría dir si ha vingut aquí la meva mamá?

ELENA.  No; y no li vinguis á buscar més fins que nosaltres siguém fora, perque no hi será, mentres jo hi visca.

RITETA.  ¡Oh! ¡Mamá! ¡Mamá meva! ¡Ay, pobreta de mi, que jo he perdut la meva mare!  (Va per anarsen.) 

ELENA.    (De sobte y sentint llástima de'ls plors de RITETA.)  ¿Que l'has perduda, dius? ¡Oh! Escolta... vina...

RITETA.  ¡Ay! ¡Mamá! ¡Mamá! ¿Ahont ets?

ELENA.  (Ben mirat, es injust; es fins un crim lo que jo ara anava á fer ab aquesta desditxada criatura. ¿Quina culpa té ella de res?) Vina, Riteta.

RITETA.  ¡Ay, senyora! ¡Diguim, la meva mamá ahont es, ajudimela á cercar, senyora!  (Plora amargament.) 

ELENA.  ¿Pero, qué ha passat?Explicat... vina. Plorant no podrás parlar; aixuga aquestas llágrimas primer.  (Las hi aixuga.)  Cálmat, y ara digas.

RITETA.  Ahir vespre, quan vosté y'l meu papá van anarsen, la meva mamá me va agafar, me va estrenyer, y, comensant á ferme petons: -¡Se'n van, se'n van, me va dir! ¡Ay, filla meva! ¡aquesta senyora se'ns l'endú, aquesta senyora nos ha robat al teu pare!

ELENA.  (¡Oh! ¡Ella me'l va robar á mi!)

RITETA.  Jo, allavors, dihentme que vosté m'havía robat al meu pare: -¡Dolenta! me vaig posar á cridar, ¡senyora dolenta! Y la meva mamá, tornantme á fer petons y á plorar y abrassarme fort: -No, filla meva,'m va dir, á n'aquesta senyora estímala, es un ángel, es una santa.

ELENA.  (¡Oh! ¡Y jo que'm pensava qu'era tan cruel l'odi que havía de tenirme!)

RITETA.  Y si may, com ara'm passa á mi, l'aborrisses perque'ns ha pres lo teu pare, no la vulguis aborrir, y fes com farém ara que resarém per que ella sigui ben ditxosa y perque'ns perdoni tots los dolors que li hem causat nosaltres.

ELENA.  (¡Oh! ¡Filla meva del meu cor! ¡Y pensar que jo he resat, odiantla á n'ella!)

RITETA.  Allavors hem resat... hem resat... hem resat més estona... Pare-nostre, Salves... de tot hem dit, senyora; y la meva mamá plorava y'm feya petons, y jo n'hi feya á n'ella, y, pera vosté y pe'l meu papá, qu'ella diu que jo ja no'l veuré may més, hem pregat fins que jo'm dech haver quedat adormideta. Llavors, jo, adormideta, he somniat que era la nit dels Reys, y que un rey, que duya una corona més bonica y més lluhenta que la de tots los reys de la terra, donava la meva mare á un ángel que se la emportava al cel. Jo, allavoras he cridat: -¡Es meva, es meva, senyor rey, no me la prenguéu: es la meva pubreta mare!- y aquell rey, que duya aquella corona tan bonica, m'ha dit: -No ploris; la teva mare jo me la enduch al cel, pero, en compte d'ella, jo't daré al teu pare, que t'estima molt, y un'altra mare, que t'estimará tant com la mare que t'acabo de péndrer.- Després, aquest matí; m'he despertat, m'he llevat, m'he vestit, y, espantada, he comensat á cridar per tot: -¡Mamá! ¡Mamá!- y, per més qu'he fet, per més qu'he cridat, en lloch la he vista. ¡Oh! ¡Senyora!... La meva mamá s'ha perdut, s'ha mort, perque ella ja deya ahir nit, plorant, que ella sense'l meu papá's moriría, y's deu haver mort, y deu ser al cel. ¡Oh! ¡Mamá meva!  (Plor desesperat.) 

ELENA.  ¡Oh! ¡Filla meva del meu cor! No s'haurá perdut ni será morta, no; vina. La buscarém, y lo cor me diu que tinim de trovarla; vina, ignocenta y hermosa criatura; ni tu, ni la teva mare, ni jo, tením culpa de lo que á las tres nos passa; qui la té es l'home que'ns ha enganyat á mi y á n'ella, y que, ab tot y aixó, encara l'estimém ab tota la nostra ánima. ¡Oh filla meva! vina, aném, jo't dare mare, y fins, si puch, lo teu pare.

(S'aixeca resoltament, y disposantse per anar á cercar á ÁNGELA, se va posant lo guarda-pols, lo sombrero, pren lo mocador y la sombrilla, y, com que cada cosa se trova en distintas cadiras, ab la agitació, no ho trova, y s'ho posa malament, y va de l'un cantó á l'altre, sempre seguida per RITETA, ab la qui sosté lo següent diálech.)

RITETA.  Pero, ara... de primer, buscarém á la meva mamá. ¿No es veritat, senyora?

ELENA.  ¡Sí, filla meva, sí; primer que tot, buscarla á n'ella!

RITETA.  ¡Oh! ¡Qué la estimo! ¡qué la estimo, y que bona qu'es, senyora!

ELENA.  ¡Y jo, y jo! ¡Si sapiguésses com no t'estimo y com te vull estimar, pobreta.  (Se fan molts petons.) 

RITETA.  Aném, aném, donchs; acompanyim, buscarém per tot, senyora.

ELENA.  Sí, filla, sí.

RITETA.  Pe'l bosch.

ELENA.  Per tot allá hont tu'm diguis qu'anava ella.

RITETA.  Pe'l riu.

ELENA.  Pe'l riu, si't sembla que allí pot trovarse.

RITETA.   Pe'l poble...

ELENA.  Pe'l poble, si no la podém trovar pe'l riu, y pe'ls boscos.

RITETA.  Aném; jo cridaré per tot: ¡Mamá, mamá, vina!

ELENA.  Sí; tu mamá, y jo: ¡Ángela, Angeleta!

RITETA.  ¡Oh! ¡Com la estimo. Com la vull, senyora!  (Li fa petons.) 

ELENA.  ¡Y jo, y jo á tu, pobre Riteta meva!

RITETA.  Aném. ¡Mamá! ¡Mamá!

ELENA.  ¡Ángela, Angeleta!

RITETA.  ¡Oh! Sí; la trovarém.

ELENA.  Sí, ¡Déu nos guía!  (Se'n van precipitadament.) 

LLUIS.  ¿Qué hi ha? ¿qué passa aquí? Desd'allí dins m'ha semblatque s'hi sentían crits y plors. No hi ha ningú; ilusió meva. Lo dolor que tinch al cor, per tot m'envolta, y, com lo tinch dins, me sembla que també'l sento á fora. Y ara, ¿qué faig? ¿qué faig, Déu meu? Pera serenarse'l meu cap, no dech encara haver llensat prou llágrimas, com no s'asserena'l cel, quan encara no ha llensat prou pluja. ¡Oh! ¡Elena y Ángela! Filla ignocenta que ja encantas la vida, y ser creat, que ja en un altre ser palpitas: entre aquestos amors y la gola d'un torrent que tots los meus torments acabaría, aconsellam tu, Déu meu. ¿Dret ahont trovas tu que tinch d'inclinarme? ¿Cap ahont pensas tu que tinch de dirigirme?

LLUIS y ÁNGELA.

ÁNGELA.  Cap allá, Lluis, ahont á tu't sembli que la teva conciencia't mana.

LLUIS.  ¡Ah, Ángela! ¿Ets tu?

ÁNGELA.  ¡Sí; jo que, com tu,'m preguntava lo qu'havía de fer, y, en mitj de la meva desesperació, ni'l meu cap ni'l meu cor me sabían donar la resposta; mes, ab lo primer raig del sol, al trencar l'albada, he vist al entorn de la meva caseta, las herbas espurnejadas de gebra; las flors, com adorant al sol, obertas; la inmensitat del mon, y un cel, més inmens encara, que semblava entrar tot á dins del meu cor; y he anat á la iglesia. Allí, la Verge dels Desamparats: -Vina, filla, m'ha dit. ¡Vina ma filla!- Y allí, á sos peus, agenollada, he umplert tot lo meu cor dels consells d'ella, y ara á dirtels jo vinch. Tu, Lluis, escóltals, y veyas si trovas en lo teu cor que has de cumplirlos.

LLUIS.  Dígals. Escolto.

ÁNGELA.  He vist una dona santa y una impura, y entre las duas crech que deus triar la santa; més he vist que la impura té una filla nascuda d'ella, y de la seva falta, com de la argila, ó de fangosa terra, neix la hermosa flor que, al bosch perfuma l'aura; y aquest ser ignocent, si tu l'abandonas, no té ningú, ningú qu'en aquest mon l'ampari. La teva bona Elena, plorará la seva inmensa desventura; pero ella té una mare que al mon l'estima, té familia y parents, perque, honrada, els honra, y la meva filla, qu'es la teva també, no té ningú, ningú qu'en aquest mon la vulga. Pubilla no més de la deshonra meva, aixó la deixará encara més deserta, perque aquest mon neci, creu que la filla per forsa té d'haver heretat los vicis de la mare, y vetaquí perque la teva conciencia t'indica, por dolorós que't siga, que tu tens d'abandonar á la teva Elena, y tens de venir ab nosaltres amparant á ta filla, y á mi, no por amor, sino perque aquesta filla se moriría si no tingués aprop lo consol de la seva mare.

LLUIS.  ¡Oh! Sí, sí; ho crech, Ángela meva, y ho crech tant més quant tu'm vens amorosa á buscar y l'Elena'm refusa. Ho crech, perque dius lo cert, perque ella té mare y familia y parents, y tu y la meva filla no teníu ningú qu'en aquest mon vos valgui. ¡Oh! Sí, sí; Ángela; ho veig y no't pensis, si algun día creguesses que tu ara m'has fet fer un crim, que sigas tu qui me'l fa cometrer. Jo, Ángela, ja vacilava á favor teu. Las tevas paraulas no han sigut més que l'alenada d'aire que trenca'l brí de la flor que ja havía segat lo jardiner trepitjantla.

ÁNGELA.  ¡Oh! ¡Lluis meu del meu cor!...

LLUIS.  Aném: ¿la nostra filla?...

ÁNGELA.  Á casa la trovarém. Á trench d'alba, adormideta en lo seu llit y sonrihentme la he deixada. ¡Oh! Los Angels endevinan quan ha de baixar la ditxa del cel, y per aixó somreya ella. La veya sens dubte en la pols d'or, del raig de sol, que pel portico obert, fins al seu llit baixava.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Aném, Ángela, aném! ¡Adéu, Elena!

ÁNGELA.  ¡Oh! ¡No't dol més á tu que á mi'l dolor que li aném á causar ara!

LLUIS.  (¡Elena del meu cor!)

ÁNGELA.   Ta filla't crida; aném, Lluis, avans que'l cor no puga fallarte.

LLUIS.  ¡Oh! Sí; aném.

ÁNGELA.  Aném.

(Van á anarsen, y, al ser á la porta se sorprenen ab l'aparició dels següents personatjes.)

Los mateixos, CRISTÓFOL, JUTJE, AGUTZIL y GUARDABOSCH.

JUTJE.  Perdoni, Ángela.

CRISTÓFOL.   Que Déu me'ls enguart de mal y de cap desgracia.

ÁNGELA.  ¡Oh! ¿Vosté?

LLUIS.  (¡Lo senyor Jutje aquí!)

JUTJE.  En nom, Ángela, de la lley, doneuvos presa.

LLUIS.  ¡Cóm!... ¿Qué diu?

ÁNGELA.  Bé... Lo senyor Jutje se deu haver equivocat, me deu pendrer per altra..., y...

JUTJE.  No, Ángela... desgraciadament es á vos á qui avuy busca la lley.

ÁNGELA.  ¿A mi? No. Aixó es impossible.

CRISTÓFOL.   Sí, sí, lo que, aném al dir, deya jo ara. Es impossible que vos sigueu capassa de lo que se us acusa.

LLUIS.  Mes, ¿de qué se l'acusa?

JUTJE.  D'haver robat los diners del vell Cristófol, ahir, quan ella va anar á casa d'ell pera veurerl.

ÁNGELA.   ¡Oh! Menten, senyor Jutje; han mentit, es una infamia. Jo no he robat res á ningú may en tota la meva vida. ¡Oh! ¡Lladre, lladrejo!...  (Queda assombrada.) 

LLUIS.   ¡Oh! ¡Quina calumnia! No; no, senyor Jutje; may; aixó no es possible.

CRISTÓFOL.  ¡Mare de Déu, y quinas trifulgas son aquestas!

JUTJE.  Y, ab tot, Lluis; los indicis no poden ser més vehements ni més terribles en contra d'ella. Ahir va anar á casa del vell Cristófol, pera parlarli de que ell no la volgués treurer de casa. Lo vell Cristófol no hi era. La criada qu'ell té á casa, va dir á l'Ángela que entrés á la sala y l'esperés assentada, perque en Cristófol no podía tardar en anarhi. L'Ángela ho aceptá, entrá á la sala; després de molta estona se'n va anar, dihent que en Cristófol tardava molt, y que ella no podía esperarse més..

LLUIS.  Fins aquí...

JUTJE.  Ara ve lo grave: Al esser fora ella, la criada va trovar oberta, havent forsat lo pany ab un ferro, que encara era allí terra, la arquimesa ahont en Cristófol guarda tots los diners que cobra.

CRISTÓFOL.  Sí; las pensions aném al dir, y los lloguers que vaig cobrar del finiquito del mes.

ÁNGELA.  ¡Oh! ¿Y vosté'm creu á mi capassa d'haver sigut jo qui ha forsat l'arquimesa? Bé, sí; ja ho veig; es natural; só pobre!

JUTJE.   Vos enganyeu, Ángela; ningú com jo té de vós, en aquest mon, millor concepte. Mes, quan jo ne duptava de la acusació que se dirigía, havém rebut una confidencia secreta, en la qual se'ns comunicava, lo que havém trovat després.

LLUIS.  ¿Y qué es, senyor Jutje?

ÁNGELA.  ¿Qué es lo que s'ha trovat després?

JUTJE.  Los diners robats, en una calaixera de casa d'ella, sense poguer duptar de que tals sigan, perque'l vell Cristófol havía tingut avans la precaució de senyalarlos ab certas senyas qu'ell fa en tots los diners que cobra.

CRISTÓFOL.  Sí; una creuheta, aném al dir, que jo ab la punta d'un ganivetó hi solch fer sempre.

LLUIS.  (¡Oh! ¡Está perduda!)

ÁNGELA.  Bé: pero ¿aquets diners que vosté diu?...

JUTJE.  ¡Mirissels!

(Mostrantlos á la má del AGUTZIL. CRISTÓFOL los va á pendrer, lo JUTJE ho impideix.)

ÁNGELA.  ¿Y'ls han trovat en lo calaix de la meva calaixera de casa?

JUTJE.  Davant dels testimonis y l'agutzil, qu'han presenciat l'acte del registre.

ÁNGELA.  ¡Oh! Miri, senyor Jutje... ¡Pe'l cel... per la memoria sagrada de la meva mare... per l'amor inmens que jo tinch á la meva filla... per la eterna salvació de la meva ánima, si hi ha Déu y cel, y esperansa de que jo puga salvarme, li juro que aixó es una calumnia infame, y que jo soch ignocenta d'aquest crim de que se m'acusa!

CRISTÓFOL.  Bé, vaja, sí; lo que jo li deya. Per mi es impossible qu'hagi sigut ella.

JUTJE.  Y jo, Ángela, per més que la evidencia'm probi lo contrari, m'inclina á creureuho. Mes la justicia es inecsorable, y vos haveu de venir ara ab mi pera quedar reclosa fins que las diligencias que s'hagin practicat nos digan clarament la vostra ignocencia ó la vostra culpa. En nom del rey, donchs, doneuvos presa.

LLUIS.  ¿Presa ella? ¡May!

ÁNGELA.  ¡Presa!... ¡Presa, jo, infelissa de mi!

JUTJE.  La lley ho mana.

CRISTÓFOL.  Jo... aném al dir... Si lo senyor Jutje ho permita...

JUTJE.  Digueu, Cristófol.

CRISTÓFOL.  Jo, com que ja he salvat lo pecúnio, y no més me'n queda'l ser la persona ofendida, la perdono, y, si al senyor Jutje li sembla bé, no més faría que ara se n'anés del poble, perque hi sería mal vista, y's deixa corre, y no se'n parla més, y's dona al olvido... y velshi aquí, y endavant, y endemés, y... etsétera.

JUTJE.  Aixó podía ser avans de fer vos la delatació; ara está ja en mans de la justicia, y no'm queda més recurs que cumplir ab lo que la lley m'ordena.

CRISTÓFOL.  ¡Ah! Allavoras...

JUTJE.  Aném, donchs, Ángela.

LLUIS.  Un instant avans, senyor Jutje. Vosté, de temps me coneix, y li consta quina es la meva paraula d'honor, y'l meu carácter.

JUTJE.  Me consta tot lo qu'es, y fins ahont arriva la seva honra acrisolada.

ÁNGELA.  (¡La d'ell li consta, y de la meva en dupta!)

LLUIS.  Donchs bé; ab tanta certesa com vosté confiaría en la meva honra, confio jo en la de la pobre Ángela, y li demano un favor, un petit favor, que, vosté, sense faltar a la lley ni á la justicia, pot concedirmel.

JUTJE.   Digui.

(ÁNGELA ho escolta tot com alelada.)

CRISTÓFOL.  (Vejám si aquest ara nos surt, aném al dir, ab algun tropiezo.)

LLUIS.  L'Ángela, baix la meva paraula d'honor, queda depositada á casa meva; vosté, ab los indicis que ja té, practiqui novas diligencias; si aquestas proban, com no dupto, la ignocencia de l'Ángela, fassim mercé de ferme notificar la órdre de llibertarla; si la seva culpabilitat se corrobora, jo li dono la meva paraula de cavaller de que jo faré entrega d'ella á la justicia. Jo no tinch, al demanarli aquest favor, més objecte, que'l de que aquesta desditxada Ángela, no passi l'afront de veurers portada á la presó del poble, estant, com estich, cert de que vosté comprobará la ignocencia d'ella.

CRISTÓFOL.  Bé; per lo que toca á lo qu'ara'ns diu lo senyorito...

JUTJE.  Miri, Lluis, que l'incumpliment de lo que vosté'm promet ara, comprometería la meva carrera de magistrat, y fins la meva honra.

LLUIS.  ¿Recela pot ser de mi?

JUTJE.  No; tant no recelo, que, fins á allunyar de mi la única sospita que'm resta á favor d'ella, vaig á complaurerl.

(Se'n van lo JUTJE, l'AGUTZIL y'l GUARDABOSCH, CRISTÓFOL, que ha procurat quedarse, diu ara apart á LLUIS.)

CRISTÓFOL.  (Ja ho veu. Ja la perdono y crech que, aném al dir... haventne infringit ella...)

LLUIS.  (¡Oh! Sí; Cristófol, sí; ja ho he vist; teníu un gran cor y jo us prometo que'm sabré recordar de vos avans d'anarmen.)

CRISTÓFOL.  Gracias, senyorito; li estimaré molt; gracias pero no es per aixó, enten? Es que soch aixís. Só fet d'una mena de manera, que, en veyent penas, jo las tinch d'aliviar. Ré... Es que só fet així. M'entent? Es lo meu sangro.

(Se'n va. En aquest punt comensa á sentirse la cansó del Lliri.)

LLUIS y ÁNGELA.

ÁNGELA.   (Al sentir la cansó, li acut lo recort de son argument y ho compren tot.)  ¡Misericordia del cel!... Oh!... Tot ara ho comprench!... Oh!...  (Horroritzada.) 

LLUIS.  ¿Qué fem, Ángela?

ÁNGELA.  ¿Qué vols que fassi? Mira: aquesta cansó del «Lliri de aygua» m'ho diu bé prou.  (L'hi acut un pensament terrible y de cop lo refusa.)  (Oh!... -No!... No!... ¡Y la meva filla! Déu meu! Déu meu! ¡Oh! si no sigues per la meva filla!...)  (La cansó no para fins que cau lo teló.) 

LLUIS.  ¿Pero, qué tens, qué passa, Ángela? ¿Qué vol dir aquesta cansó, que'l sentirla t'exalta y te desespera d'aquest modo?

ÁNGELA.  Vol dir lo que per la forsa dels fets es natural y lógich. Vol dir, que jo cega,'t vaig estimar; que tu, ingrat, vas abandonarme; que, un cop abandonada, lo voler ser virtuosa, m'ha dut los odis de'ls que'm pretenían, que aquestos odis m'han dut la pobresa, y ara, un cop ja á la pobresa, ¿com vols que no's crega natural que una pobre puga esser lladre? Oh! Sí, sí; m'hi tenen, s'ho creuhen, y jo tinch d'afegir ara, á la deshonra que ja sobre mi tenía, la més infamanta encara de que se'm tinga per lladre!... Oh! Sí, sí; com aquesta, com aquesta infelissa de la cansó del Lliri d'aygua!... Pero, oh! Y la meva filla! Oh! Déu meu! Déu meu! ¡Ah! ¡Si no sigués per la meva filla!...  (Plorant desesperada.) 

Los mateixos, RITETA y ELENA.

RITETA.  Mirissela! Veu? Ja es aquí, senyora!

LLUIS.  (Oh! La Elena ara aquí!)

ELENA.  Oh! Sí; es cert; la seva filla y jo l'hem buscada creyentla perduda. Oh!... Sí; no's pot figurar quina alegría tinch al veurer que no li ha passat cap desgracia!

ÁNGELA.  ¿Qué diu, senyora? ¿Es cert aixó que jo he sentit? Vosté, vosté alegría de trovarme á mi sense que m'hagi passat cap desgracia! ¿Vosté diu que m'ha anat buscant ab la Riteta fins ara, perque ella y vosté s'han cregut que podía tenir algun perill la meva vida?

RITETA.  ¡Oh! ¡Y molt y molt mamá, que t'hem buscat totas duas!

ÁNGELA.  ¡Oh! Aixó era lo que faltava á n'al meu terrible cástich. Trovarme ab que la meva rival havía de ser una com vosté, tan bona, tan santa y tan generosa!

ELENA.  Y, si tinch cor, ¿cóm vol que no sigui així, com diguiu, Ángela? ¿Quina culpa tenim, ni jo, ni vosté, de que un home hagi abusat de la seva ignocencia y de la meva? Vegi ell, per ludibri y vergonya seva, que jo tinch més cor que'l qu'ell va tenir quan va ser capás un día d'enganyarme.

LLUIS.  Oh! Elena! Vols matarme á forsa de generositat y noblesa?  (ÁNGELA plora.) 

RITETA.  ¿Ploras, mamá? ¿Per qué, dihente tot aixó que't diu aquesta senyora?

ANGELA.   Ploro perque veig lo infame que jo anava á ser ab ella! ¡Oh!... Ab una condició no més acepto lo sacrifici que vosté m'ofereix.  (Heróicament y concebint pera sí la idea de suicidarse.) 

ELENA.  Díguila, pobre Ángela.

ÁNGELA.  L'acepto, ab lo jurament sagrat, que vosté'm fassi, de que, si un día, jo... amargada pels sufriments que m'ha imposat la sort, deixo... la vida, vosté... perdonará á n'en Lluis... totas las ofesas... que li hagi fet y será una mare per la meva desventurada filleta.

RITETA.  ¡Oh! No, mamá; no ho vull.

LLUIS.  ¡Ángela, per pietat!

ELENA.  ¡Oh! Sí... li juro.

(Comprengas tot'aquesta escena. ÁNGELA, ecsaltada per la idea de que, morta ella, deixará de sufrir, y sa filla será ditxosa, diu falsament lo que diu pera que LLUIS la deixi sortir á realisar son intent, y, quan se'n va, besa y abrassa á RITETA frenéticament, lluytant per ocultar, en mitj de sas llágrimas y desesperació, que'l despido, que vol que'ls altres lo creguin de moment, té de ser la despedida eterna.)

ÁNGELA.  M'ho jura y'm perdona també lo mal que jo li he fet. ¡Oh! ¡Gracias! ¡Gracias sí; gracias, senyora! Poch sab vosté lo bé que m'ha fet jurantme aixó ara. ¡Oh! Sí, sí... allavors... ditxosos tots... vosté ditxosa... en Lluis ditxós ab vosté... la noya rica y felis ab lo bon exemple de una mare honrada y bona... ¡Oh! Escolta... escolta, Lluis; d'aquest modo ja assegurarém la felicitat de la nostra filla en vida meva y per després també. ¡Oh! Aixís ja importa que jo puga comprobar que no he comés aquell delicte...  (Sempre febrosa y ecsaltada.) 

ELENA.  ¿Delicte?

ÁNGELA.  Ja li dirá en Lluis després. Escolta, digas... ¿Cóm ho podía fer per veurer al senyor Jutje, y revelarli al moment un indici pe'l qual crech jo que podrá treurer en clar la meva innocencia?

LLUIS.  Lo trovarás sens cap dubte á casa teva, qu'es ahont han anat, avans de venir aquí, á fer lo registre.

ÁNGELA.  Tens rahó, sí; es cert; donchs hi vaig, no't moguis... (¡Oh, quin pensament!) Ja veurás... ja veurás com probaré á tothom que no só lladre. ¡Oh! ¡Filla meva del meu cor! Aixís tu serás ditxosa. Tot, tot, perque tu sigas ditxosa. (Fa la despedida indicada, y, al fí, se'n va llensant un plor convulsiu.) 

ELENA.  ¿Que no es lladre, diu?

RITETA.  Mamá, vull anar ab tu.

LLUIS.  No, filla meva. No't moguis; ja vindrá; vina ab mi: espera.  (L'abrassa y besa.) 

ELENA.  Que no es lladre, ha dit. ¿Qué vol dir l'Ángela? Surt dihentnos aixó, ¿ho sabs tu, Riteta?

RITETA.  No; jo no sé res més sino qu'ella m'ha dit á casa que no abrassés al papá que vosté pogués veureho.  (LLUIS, queda plorant y abrassant á sa filla.) 

ELENA, RITETA, LLUIS y BATISTA.

BATISTA.  ¡Ángela! ¡Ángela!

ELENA.  ¿Qué hi ha, Batista?

LLUIS.  ¿Qué vols?

BATISTA.  Que ja se sab que es innocenta, que ja'l poble ho sab tot. Lo senyor Jujte nos ha cridat al vel Cristófol y á mi á declarar... ¡y es clar, lo gran pillo! Mirin; ara l'acaban de portar á la presó, lligat com un Cristo.

LLUIS.  ¿Es á dir, donchs, qu'ell era?...

BATISTA.  Si justament va dar la casualitat que jo'l vaig veurer, amagat á casa l'Ángela. Ell mateix va amagar á la calaixera los diners ab que'l gran pillo després ha volgut acusar á n'ella.

LLUIS.  ¡Oh! ¡Corralhi á dir!

ELENA.   (Anant á la galería.)  Potser desd'aquí jo encara podré cridarla.

LLUIS.  No; corra; vés; ara se n'ha anat corrent á casa seva á veurer al Jutje. Correhi, Batista, vés.

BATISTA.  Vaig de seguida.  (Se'n va corrents.) 

Los mateixos, menos BATISTA.

RITETA.  Digamho tot, papá. ¿Qué hi ha, qué passa? ¿Qué diuhen de lladre y haver robat? Jo, d'aíxó d'haver robat, no'n sé res més que la cansó del Lliri d'aygua, qu'es aquesta que ara estan cantant y tocant los germans de la Roseta.

LLUIS.  ¿Qué dius? ¿Y tu sabs aquesta cansó, filleta meva?

RITETA.  Tota; la sé tota de cor.

LLUIS.  Vejám, donchs, dígala.  (ELENA guayta per la galería.) 

LLUIS.  ¡Ah! ¿Aixó es lo lliri d'aygua? ¡Ah! ¡Quín presentiment! ¡Corrémhi!

ELENA.  ¡Oh, Lluis! ¡Cuita! ¡Corréu! ¡Mira! ¡Molts homes van corrent cap al riu! ¡En Batista crida á l'Ángela!

LLUIS.  ¡Oh! ¡Qué'm diu lo meu cor!

ELENA.   ¡Oh! ¡Tal volta una desgracia!

RITETA.  ¡Mamá! ¡Mamá! ¿No vens?

LLUIS.  ¡Oh! ¡Ángela, Ángela!

Los mateixos y BATISTA.

ELENA.   (A BATISTA qu'entra.)  ¿No ve l'Ángela?

BATISTA.  Quan jo he surtit d'aquí per anar á trovarla, ja he vist molta gent que corría cap al riu. Diu que, desde dalt de la Roca de la Enamorada, s'ha tirat al fons, y, després de pegar de pit contra una pedra, lo riu se l'ha emportada.

LLUIS.  ¡Oh, Ángela infelissa!

RITETA.  ¡Mamá!

LLUIS.   ¡Oh! ¡Morta! ¡Morta!

RITETA.  ¡Oh! ¡No, mamá; no ho vull! ¡No, mamá meva!

BATISTA.  ¡Oh! Ampárintla, pobreta!  (Queda plorant.) 

LLUIS.   (Baixant el prosceni y besantla plorant.)  ¡Vina, filla! Desde avuy estarém tu y jo sols, sobre la terra.

ELENA.  No, Lluis; jo só la teva esposa, y, per lo tant, seré la seva mare, com la del fill del teu amor.

LLUIS.  ¡Oh!  (LLUIS, agrahit, anava á abrassar á ELENA, més lo deté la memoria de la mort y diu:)  ¡Pobre Ángela!

ELENA.  Ab sa filla't queda al mon.

LLUIS.  ¡Riteta meva!  (Besant la molt.) 

ELENA.  ¡Dónali un lloch, Déu meu! ¡Ha sigut mártir!

 (Alsant las mans al cel. Quadro.)