Scipió e Aníbal [Fragmenta]

Antoni Canals

Martí de Riquer (ed. lit.)

Antoni Canals, Scipió e Aníbal. De Providència. De arra de ànima, a cura de Martí de Riquer, Barcino (Els Nostres Clàssics 49), Barcelona 1935.

Nota prèvia: Aquest document forma part de l'apartat Intertextualitats del Projecte d'investigació «Biblioteca Multimèdia Tirant lo Blanc» (Ministeri de Ciència i Tecnologia, referència BFF-2002-01273). L'objectiu fonamental consisteix a mostrar, en forma de citació, aquells fragments d'altres obres que han influït directament o a través de fonts interposades en la composició del Tirant lo Blanc i del Guillem de Varoic i que anomenem 'Intertextualitats'.¹

Per la presència d'Antoni Canals a Martorell veg. Renedo 1995-96, cap. 7.

Aquest és aquel qui en la sua tendra joventut penetrà ab virtut terres de pobles molt seperats; la fama del qual serà divulgada per los déus en gran duració de segles, o de centenars d'ayns; la virtut del qual comensà de axir en moltz grans victòries. Aquest és qui no ha tamut de scampar la sua pròpia sanch en camps de batayles. Aquest és qui à venjades les injúries que an rebudes los romans en los fets de les armes. Aquest és qui acassà ardentment los qui eren vensedors, e foragità de Espanya nós, qui·y avem obtengudes tantes batalles. Aquest és qui torne a no-res tots nostres treballs. Aquest és qui, sol, regirà los conseyls que tot lo Senat haurà determenats; e com tots los del conseyll stiguessen duptozes e tamorozes, aquest sol està inmoble, ferm e constant en bon prepòsit e victoriosa sperança.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 475, 904, 14-25.

TB: Vives 2004.

Què·m cal tant parlar? O no deyg aver pahor a hom del món, o aquest sol és aquest qui yo deig tembre.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 475, 904, 26.

TB: Vives 2004.

Bé fon gloriós capità Pirrus, e bé·s partí de sa terra ab gloriosa honor e ab gents d'armes molt eletes: si·s volgués, ab lahor se'n pogra tornar en son regna, e pens-me que fóra romàs amich ab nosaltres, ab dolçor de coratge, fet dingne de tan gran amistat; mas, pus que no volch tirar les regnes de fortuna, ni retenir lo seu excessiu decorriment, caygué miserablement en gran vituperi, derrocat de sa honor e gitat en menyspreu. Lo qual Pirro, si hagués tangut lo mig, no posant-se en lo extrem de fortuna, agra apagada per secula seculorum la fama glorioza del rey Epirro. Mas per tal com, per ventura, més te mouran los eximplis dels teus romans, bé saps tu que an aquesta terra la fortuna plaent e favorable [...]

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 355, 737, 19-27.

TB: Vives 2004.

Fort és sagura cosa lunyar-se, a poch a poch, de la falda de la dita fortuna, e no fiar-se massa en sos blandiments. E com? ¿E vols tu donar fe ni cresença a la fortuna, que nuyll temps cessa de moura entorn, ab moviment soptós, la roda instable? La qual fortuna no solament és cega, ans encara fa cechs tots aquels los quals abrassa e reb dins lo seu ssi, e no axalça ni dota de sos falsos dots sinó aquels qui de loch alt, de les grans honors, deuen caura en molt pregona ruyna.

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 355, 737, 27-34.

TB: Vives 2004.

Axí com a coxo, per la cama de misericòrdia que ha major que la justícia

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 357, 741, 7-8.

TB: Vives 2004.

del sobiran cel mira los peccadors

TB: Hauf-Escartí 1992, II: cap. 357, 741, 11-12.

TB: Vives 2004.