El dibuixant païsista Lluís Rigalt
Conferencia llegida'l dia 2 de desembre de 1899 al «Centre Excursionista de Catalunya» en la sessió celebrada pera commemorar la fundació de la Primera Societat Catalana d'Excursions
Raimon Casellas
SENYORS Y CONSOCIS:
Acte ben propri de vosaltres, acte ben propri del Centre Excursionista de Catalunya, és el que venim a celebrar en aquesta vetllada. Venerar la memoria dels homes escullits que'ns varen precedir en els camins de la vida, deixant-hi rastres de llum, sempre és obra piadosa y santa; però poques vegades se us oferirà com ara ocasió de commemorar a un ser desaparegut més digne dels vostres pensaments. Els que d'entre vosaltres el vareu conèixer, els que'l vareu arribar a tractar, els que tal volta li vareu esser deixebles, estich segur de que en aquest moment no us és possible recordar sense emoció an aquell vellet venerable, que duya'l cap ple de somnis y el cor ple de bondats.
Anima senzilla y pura, va passar modestament pel món defugint la turbulencia dels homes pera refugiarse en la serenitat de la Naturalesa. Esperit somiador, va recórrer com un sonàmbul els àmbits de la terra catalana, extasiant-se en sos espectacles meravellosos y reproduint-los -4- en un cúmul incommensurable de mils y mils fulles de paper, que si ara, en aquest instant, poguessim veure reunides per miracle davant de la nostra vista, ens descobririen tot d'un plegat dugues visions de les més sorprenents y afalagadores: l'una, l'incomparable bellesa de la nostra patria; l'altra, l'obra variada, nombrosa, immensa, de l'artista que plorem.
Guiat pel seu instint d'amor a la Naturalesa, ell va esser el Baptista precursor de tot aquest estol de pintors catalans que, ab l'àlbum o els pinzells sota l'aixella, a tall de pelegrins de l'art, han recorregut les montanyes y les costes, s'han escampat per les serres y les planuries, atiats sempre per la santa deria de descobrir la poesía de les nostres comarques y fixar aquesta poesia sobre una tela, pera anar-la a ensenyar després pels certamens artístichs y exposicions del món, com apòstols inspirats de l'hermosura del terrer nadiu... Y ara digueu-me si un home aixís no té tots els drets a la nostra admiració y al nostre agraiment d'artistes, d'excursionistes y de patriotes catalans!
Cert és, senyors, que pera desempenyar el simpàtich paper, que en nostre renaixement artístich li ha tocat representar, de dibuixant païsista de la terra, en Lluís Rigalt va venir a la vida de l'art acompanyat dels millors dons y de ben favorables circumstancies. Vocació, facultats, aplicació, res va mancar-li. Y sortit, ademés, d'una antiga familia d'artistes barcelonins, va poder veure, desde les primeres hores de l'infancia, fecundat son gran temperament per l'estímul y l'exemple dels propris progenitors.
Abans de mitjansar el sigle passat1, ja figurava a -5- Barcelona un Rigalt que tenia una d'aquestes botigues, tant característiques de l'època, de Pintor y Dorador, per l'estil d'algunes que, més o menos transformades segons els usos del dia, encara han arribat als nostres temps.
Doble projecte decoratiu d'en Rigalt pintor y dorador. (Mitjants del sigle XVIII).-Reducció d'un dibuix lavat a tinta
Aquell Rigalt, el primer de qui tinch noticia, conten que tenia molt bona mà, no sols pera encarnar sants y dorar altars, que això ja era cosa del seu ofici, sinó pera tallar marchs y fins pera compondre cornucopies d'aquelles rococó y xurrigueresques que foren del gust del temps y que avuy tornen a esser de moda. Jo conservo alguns projectes d'aquell pintor y dorador que, dintre la barrocada -6- imperant, mostren senyals d'elegancia y d'inventiva, ademés d'una extremada pulcritut.
Donchs aquell Rigalt de les cornucopies, més aviat que un artista un artesà, va tenir dos fills que ja varen esser artistes dits y fets. L'un, en Joaquim, va tirar per arquitecte, y com a projectista de monuments y edificis públichs va fer-se notar a Barcelona durant la primera època constitucional. Pels dibuixos que en guardo a la meva col·lecció, se veu ben clar que va esser un neo-clàssich de la primera fornada, un neo-clàssich convençut, tant neoclàssich, per lo menos, com son pare havia estat barroch. Tots els projectes de places y mercats, de jardins públichs y de monuments funeraris que ha deixat, molt ben lavats a tinta o a colors, obeheixen rigurosament als motllos y fórmules de la nova escola que allavors ne deyen ab ènfasi greco-romana y avuy ne dihem de l'imperi, senzillament.
L'altre fill del pintor y dorador va esser en Pau Rigalt, artista celebrat del primer terç d'aquest sigle y pare d'en Lluís el paisatgista, quina memoria avuy solemnisem. Home dotat de gran enginy y de naturals talents, en Pau Rigalt va distingir-se en els diversos rams, quasi, quasi heterogenis, que allavors abarcava l'art del pintor. Se pot ben dir que va tocar ab habilitat totes les tecles de l'ofici, exercint a l'hora d'escenògrafo y de decorador de cases, de pintor de retratos y de pintor d'historia, d'adornista de carrers pera festes públiques y de professor de perspectiva, de dibuixant ornamental y de pintor de països. Que jo sàpiga, ha sigut entre nosaltres el primer o un dels primers que van començar a conreuar el paisatge pel paisatge, el paisatge per sí sol, no com a fondo pera un quadro de figures, sinó com a genre apart, independent, com a ram especial de la pintura.
Un home de semblants iniciatives, en un temps de rutines com aquell, no podia menos de fer-se fer rotllo entremig dels seus contemporanis. En Pau Rigalt, entre altres -8- títols, pot ostentar el de deixeble predilecte d'en Joseph Flauger, del cèlebre Joseph Flauger, l'importador a Catalunya del classicisme francès. Junt ab en Bonaventura Planella y en Salvador Mayol, duques altres eminencies barcelonines d'aquella tongada, en Pau Rigalt va concórrer a l'Academia que aquell francés catalanisat, deixeble del famós David, tenia establerta a Barcelona a fi de sigle passat y a principis del present. Fins a l'any 8, aquella academia particular va esser el cenacle, el Sancta Sanctorum d'on varen sortir les fórmules y les pragmàtiques d'aquell neo-classicisme que havia de fer tornar tarumba a tota una generació.
Sant Geroni de Vall d'Hebron en 1820.-Reducció d'un dibuix al llàpiç
Però va venir la guerra, va venir l'ocupació de Barcelona per les tropes de Napoleon, y el cenacle va disoldre-s. En Flauger va esser nombrat director de les classes de Llotja pel govern francés... més a l'anar a pendre possessió del càrrech, se va trobar ab que tots els professors deixaven les seves càtedres, per no jurar fidelitat al rey intrús. Ni'l recurs li va quedar al pobre Flauger de substituir als professors fugitius ab sos antichs deixebles del cenacle clàssich...perquè aquells deixebles estimats -¡oh, quin dolor havia d'esser pel mestre!- també l'abandonaven, fugint tots fòra ciutat. En Bonaventura Planella s'allistava a la divisió del general Copons, com a deliniant d'Estat Major. En Salvador Mayol emigrava a Palma de Mallorca, ont obria classes de dibuix y de pintura. Y en Rigalt, en Pau Rigalt, el deixeble predilecte, també fugia, anant-se'n a viure a Vilanova y Geltrú.
Era allavores un minyó de trenta anys, en la plenitut de les seves forces; y com per altra part, com a home casat que ja era, començava a tenir obligacions y a sentir les necessitats de la vida, durant la seva estada a Vilanova va dedicar-se de ple a la pintura mural decorativa, que, com deya, era un dels seus punts més forts. Entre altres treballs menos importants, va pintar el decorat de Càn Cabanyes, -10- la casa d'on sortí'l poeta vilanoví, y la del baró de Canyelles, en el poble d'aquest nom, boy tocant a Vilanova. Aixís, treballant afanyosament, va passar en Pau Rigalt els cinch anys d'emigració, fins el día en que va escamparse arreu la fausta nova de que l'exèrcit francès desocupava la ciutat comtal. Aquella noticia va omplir de goig al pintor, perquè si per una banda frisava pera tornar a casa y fer la vida normal, per l'altra, tenint com tenia la dòna a punt de parir, sentia grans desitjos de que deslliurés a Barcelona entre'ls cuidados de la familia.
El saló gòtich de Llotja guarnit (!) pera'l ball de disfreces donat el dia 18 de Febrer de 1828 en obsequi a Fernando VII y a la reina Amalia.- Reducció d'un dibuix al llàpiç
A l'apuntar la llum del día del 24 d'Agost de l'any 1814, en Pau Rigalt emprenia'l viatge cap a ciutat, no sense temors y engunies, perquè veya la situació primparada en que's trobava sa muller. En plenes costes de Garraf, abans d'esser a mig camí, la pobra dòna sentía dolors de part, y per un instant va creure que anava a esser mare allí mateix. Però'ls dolors van passar, el matrimoni va tenir temps d'arribar a Barcelona... y l'endemà, un cop instalats de nou a la modesta caseta en que vivien del carrer de l'Avinyó, la bona dòna donava a llum un noy ab tota felicitat. Aquella criatura, vinguda al món després de tantes penes y angoixes, era en Lluís Rigalt, el futur paisatgista de la postra terra. ¡Poch se'n va mancar, ben poch, com el gran dibuixant dels arbres y les montanyes no neix en plena naturalesa, al bell mig de les penyes rocaloses que ab el temes havia d'il·lustrar ab son llàpiç primorós!
L'infantesa d'aquell nen no va esser pas de les més joyoses. Combatut sovint per les malalties, va veure més d'una vegada la mort a vora seu, baix la constant amenaça d'una naturalesa dèbil, poca cosa, que l'havia de mantenir quasi sempre delicat durant el transcurs de vuitanta anys que va arribar a comptar de vida2. En aquella -11- edat bulliciosa de les entremaliadures y les rialles, ell ja's mostrava quiet, somiós, més aviat melancòlich que rialler, com si naturalment se sentís predisposat als llarchs silencis y als reculliments d'esperit que demana la contemplació de la Naturalesa.
Caràcters com aquest, callats, retrets y seriosos, són la major part de les vegades els més aptes pera soportar la disciplina escolar, y potser s'expliquin d'aquest modo'ls grans exemples d'aplicació que va donar l'adolescent, aixís en les primeres lliçons de dibuix, rebudes del seu pare, com en les que aprenia després en les aules de Belles Arts, sostingudes per l'honorable Junta de Comerç.
A l'entrar a Llotja'l nostre alumne, ja imperava a la casa, ab tots els ets y uts de la victoria, el classicisme arreu triomfant. Junt ab en Francisco Rodríguez, que en cert modo simbolisava encara la tradició del barroquisme pictorich, y junt ab en Damià Campeny, que representava de ple a ple l'esculptura pseudo clàssica d'en Canova, ocupaven les càtedres de Llotja'ls deixebles del desventurat Flauger, mort tristament a Barcelona en plena ocupació francesa. En Bonaventura Planella feya la classe de perspectiva; en Mayol, una de pintura; y en Pau Rigalt una altra de dibuix. En aquell centre escolàstich, tant ple d'estampes pera copiar com orfe d'estudis fundats en la naturalesa, el nostre minyó va apendre ben aviat de pintar el paisatge, tal com el pintaven allavors.
Un paisatge sech, dur, aixerreit, tot pla y simètrich, sense relleu ni clar-y-obscur, betuminós y empeguiçat, mancat d'aire, d'espay, de transparencia, de llum. Era una mena de pessebret trist, historiat ab unes ruïnes de temple romà o ab uns pastorets de l'Arcadia o ab qualsevol altra rampoyna de la guardarropia classicista. El nostre Lluís, que, per secrets designis del propri temperament, portava a dins l'intuició dels grans espectacles naturals, plens de vibració, de vida y llum, no devia poder compendre bé lo que significava aquella ensenyança rutinaria o bé ja sentia contrariats els seus confosos ideals de naturalesa veritable davant d'aquells països del temps de la -12- picor, morts, dissecats y ademés foscos, foscos com una gola de llop. Sigui d'això lo que's vulgui, lo cert és que d'aquella tongada d'estudis clàssichs el jove artista no ha deixat res que reveli la seva obra personal del pervenir.
A arrencar d'aquest moment, els fets de caràcter privat se sobreposen als de carácter artístich. A principis de l'any 38, quan solament ne comptava vintidós de fets, veyem al novell artista contreure matrimoni, creyent tal volta que aquell estat era el que més convenía a la seva salut necessitada de cuidados afectuosos y al seu caràcter més amich de l'intimitat de la familia que del tracte bulliciós del món. Al cap de tres anys més, el veyem agafar la diligencia y empendre'l llavors pesat viatge a Madrit, desitjós de manifestar en persona son agraiment a la Real Academia de Sant Fernando pel nombrament d'acadèmich de mèrit ab que l'acabava de distingir.
Ni aquella estada a la Cort ni'l tracte ab els acadèmichs madrilenys, ni'ls quadros de l'escola espanyola que pogués veure, varen tòrcer per res la vocació de l'artista català, que de dret se dirigia pel camí ample y orejat de la naturalesa esplendorosa.. Ben comptat y debatut, l'única cosa bona que va treure de l'anada és aquest hermós retrato que avuy contemplem aquí3, obra d'en Vives, un meritíssim pintor català, molt amich dels Rigalts, que residía a Madrit per aquelles fetxes.
Tot això que explico passava l'any 40. Al 41, baix la direcció del seu pare, en Lluís Rigalt esmerçava tot l'enginy en reconstituir la planta, l'alçat, els perfils y els detalls del claustre del convent de Santa Caterina, enrunat per la crema del 35. Un cop llestos aquells interessants treballs, va presentar-ne copia a la Junta de Comerç, y aquella -13- may prou alabada corporació, que tant bones levors va sembrar per Catalunya, comunicava al vell Rigalt que, «satisfecha la Junta de la exactitud que dicho su hijo ha procurado en la ejecución de unos dibujos dignos de conservación por las preciosidades que nos recuerdan, ha acordado sean colocados en la clase de perspectiva y paisaje, para que sus alumnos los estudien y sean al mismo tiempo un testimonio del buen celo y laboriosidad de V. y de su hijo».
Fragment del claustre del convent de Santa Caterina de Barcelona, pres directament de les ruïnes en 1841.- Reducció d'un croquis al llàpiç
Més tampoch varen parar aquí'ls favors acadèmichs otorgats an en Lluís, perquè en el transcurs del -14- mateix any la Junta l'autorisava pera substituir, en cas d'absencia o malaltia, an el seu pare, que allavors ja desempenyava la càtedra de paisatge y perspectiva.
Tals mercès y distincions no podien esser més justificades, concedint-se com se concedien a un home que ja començava a esser tot un mestre dibuixant. El dibuix, ha dit el gran Hokousaï, que fins després de vuitanta anys de pràctica assidua no's comença a dominar. Potser hi hagi alguna hipérbole en la dita del famós japonés boig de dibuix, però és ben cert de totes maneres que tal art únicament s'obté a copia de paciencia, de constancia, d'aplicació, y aquestes eren virtuts que naturalment possehia en Lluís Rigalt fins a l'extrem. Preparat de criatura per les inacabables lliçons de Llotja, aon, si no va apendre'l color -ja que'l color no va esser cosa dels clàssichs d'allavors, sinó dels romàntichs de més tard-va avesar-se, en cambi, al domini de la linia, ben prompte's trobà amo y senyor d'aquesta difícil mecánica de que molts artistes no s'arriben a ensenyorir may, per anys que visquin. ¡Es tasca tant difícil exteriorisar ab una ratlla negra els aspectes de la vida universal! Saber veure la mida, la relació, la qualitat, el carácter de les coses y saber després fixar ab justesa y sentiment lo que s'ha vist... saber emmirallar els més variats espectacles del món en un trist full de paper, per medi d'unes linies y unes taques, és un dels dons més meravellosos que l'home pot arribar a posseir. Nostre artista va esser un d'aquests mortals afortunats.
Croquisant a totes hores lo que se li presentava davant dels ulls, apuntant continuament del natural, dibuixant pel carrer, a casa, a l'aula, per tot arreu, va lograr fer-se seva l'anatomia de l'arbre, de la planta, de la roca, de tot lo que en la naturalesa exterior cau sota'l domini de l'artista. Fondos estudis de perspectiva li varen ensenyar, ademés, a exteriorisar les distancies, les proporcions -15- y a donar a la representació de l'univers estabilitat y solidesa.
Ab un aprenentatge tant seriós com aquest y ab les excepcionals facultats nadives que tenia, ja anava'l nostre home ben armat pera interpretar sense entrebanchs les belleses del terrer, tant bon punt se va llençar a reproduirles, recorrent durant més de quaranta anys gran part de nostres comarques.
Ab els trescents dibuixos que com reliquies conservo y molts altres que n'he vist del nostre autor, quasi he arribat a reconstituir la serie dels seus viatges desde l'any 41 fins a l'any 83. Metòdich en tot y curiós com era, en Lluís Rigalt va tenir sempre bon cuidado de posar al peu dels dibuixos el nom del siti reproduit y la data del treball. Y aquest previsor cuidado ens permetrà seguir al mestre dibuixant, encara que sigui a grans gambades, per bona part de les seves artístiques pelegrinacions.
A l'any 41 començo a trobar-lo al Pla de Bagès, passejant-se per Manresa, Sallent, Cabrianes y la montanya de Montserrat. Després, fins al 44, apareix en distints punts: a la Plana de Vich, visitant la capital de la comarca y la vila de Centelles; entre'l Panadès y Tarragona, recorrent Esparraguera y el Vendrell; al Vallès, trescant cap a Sant Miquel del Fay; o a la costa llevantina, devallant fins al Masnou. Al 45 torna a Vich, se deté a Manlleu, a Torelló y a altres pobles de la Plana.
Totes aquestes primeres excursions són més d'arqueòlech.que de paisatgista. Abans que l'escenari sumptuós de les montanyes y els boscos, de les prades y dels rius, l'encanta y l'atrau el prestigi dels monuments històrichs o el caràcter local de les construccions. De Montserrat en treu l'àbsis del santuari, de Cabrianes, el pont; de Centelles, el castell; del Vendrell, el Carrer Nou; de Vich, el claustre de la Sèu. Un jove com en Rigalt, que havia obtingut el seu primer triomf en l'aixecament dels planos d'un -16- claustre gòtich, no és estrany que seguís tenint certes preferencies per semblants temes arqueològichs monumentals. Tampoch és estrany que alguns d'ells semblin més aviat reproduits per un deliniant o per un alumne d'estereotomia que interpretats per un artista d'inspiració.
Sant Miquel del Fay.-Reducció d'un dibuix al llàpiç (1844)
En molts dels dibuixos d'aquella tongada primerenca, relatius a monuments arquitectònichs del passat, l'autor, com si estés aixecant encara'ls planos de Santa Caterina, fa gala en ocasions de la correcció més geomètrica per lo que toca a la perspectiva dels còssos, al tallat de les pedres, al juntatge dels carreus y a la minucia escrupulosa dels detalls.
-17-Però, a cambi d'això que sobra, allí hi manca unitat, conjunt; hi manca, sobre tot, aquella visió d'artista, aquella ànima, aquell sentiment personal de que no trigarà gaire l'autor a donar les mostres més exquisides.
Tant per tant, dintre'ls dibuixos d'aquella primera tanda, jo més m'estimo, per esser més lliures y escayents, els que allavors ja començava a fer, representant els clàssichs barris de la Barcelona antiga. Perquè és d'advertir que si en Lluís Rigalt esboçava ab verdadera febre'ls sitis y paratges que més li robaven el cor durant les seves excursions foranes, no s'oblidava a Barcelona d'apuntar lo més característich y lo més pintoresch de la ciutat. Entre l'immens cúmul de dibuixos que va deixar, potser uns dels més interessants y xamosos són els que componen l'inacabable serie de croquis y apuntacions figurant els munyochs y giragonces de voltes, places, placetes, travessies y carrerons que avuy ja no existeixen, o aquells edificis y casals que foren enderrocats, o aquells arrabals y barris que ja han desaparegut, pera que formaren un dia la Barcelona de l'antigor, la Barcelona de les muralles, la Barcelona del Portal de Sant Antoni, del Portal de l'Angel y del Portal Nou. Qui vulgui saber com eren les Hortes de Sant Bertran, les fortificacions de les Deressanes, els desembarcaders dels molls antichs, les Rambles d'abans, les cases de Tras-Correu, el Jardí del General, els Glacis de la Ciutadela, el Passeig de Sant Joan, els voltants del Bogatell o la Riera d'en Malla, el Portal de Junqueres, les torres de Canaletes, el Prado Catalán o els Campos Elíseos; en una paraula: qui vulgui saber com estaven l'interior y els afòres de la Barcelona dels postres pares, que vagi a regirar les carteres dels aficionats, on jeu esgarriada l'obra del mestre, y allí li saltarà a la vista resucitada tota la ciutat d'ahir. Quina abundor de datos! Quin acert en recullir-los y en salvar-los de l'oblit! -18- L'amor entranyable, l'amor de barceloní ab que executava aquells treballs deliciosos, se trasllueix visiblement en la mateixa factura, en el mateix toch, en el mateix tret de llàpiç.
Carrer més alt de Sant Pere (Barcelona).- Reducció d'un dibuix lavat a tinta (1841)
Aquí és ont el gran dibuixant va arribar a donar les més decissives proves de son estil bellíssim, fet per meitat de profon saber y de personal inspiració. Aquelles sorprenents vistes de la Barcelona antiga reuneixen la veritat pasmosa de la fotografia4 y la vida, el sentiment que'ls hi encomana l'esperit del dibuixant. Essent com són fidels -19- exactes totes elles, semblen poetisades expressament... tal volta perquè'l mestre hi posava quelcom de la pena, de la tristesa que deuria sentir davant de la desaparició imminent d'aquells testimonis silenciosos de les velluries barcelonines.
Més no deixem el camp per la ciutat, y tornem a les nostres excursions foranes. L'any 49 visita en Lluís Rigalt la costa de Llevant y se'n du d'aquella anada una abundosa cullita de brillantíssimes impressions, tretes de Montgat, d'Alella, del Masnou, de Mataró, d'Arenys, de Canet de Munt y de Canet de Mar. A l'any següent, al 50, aixampla considerablement l'excursionista'l camp de les seves operacions. Dirigint-se cap al Nord, s'arriba fins al Gironès, atravessa l'Empordà, penetra a França, recorre'l Rosselló, passa pel Languedoc y visita gran part de la Provença. Jo conservo un àlbum ont el viatge's veu curiosament il·lustrat ab gran número de vistes preses a Girona y als seus arrabals, a Figueres y als seus entorns, a la ratlla fronteriça, ab el Castell de Bellegarde; a Perpinyà ab el riu Tet, el Castillet, la Font del Gil y la Promenade des Platanes; a Montpeller, ab la catedral y el Col·legi de Medecina; a Nimes, ab les Arenes y Les Eaux; a Marsella, finalment, ab croquis del port y les montanyes vehines. A l'any 51, se les emprèn per les vores del Fluvià, emportant-se'n cap a casa una infinitat d'apuntacions del Grau d'Olot y de les montanyes sobre Ridaura; y agafa després la conca del Ter, recorrent Ribes, Ripoll y Sant Joan de les Abadesses. Al 52, va a l'Alt Vallès y visita San Pere de Tarrassa. A l'any vinent, segueix el cura del riu Ges per Sant Vicents y Sant Feliu de Torelló. Al 55, torna a sortir per l'estranger, atravessa tot França y arriba fins a París, boy recullint durant el trajecte notes y més notes, algunes d'elles interessantíssimes, com les que va pendre dels encontorns de Lyó.
-20-Després d'aquesta època, la gran època dels viatges d'en Rigalt, representada per un tresor incalculable de documents gràfichs, el dibuixant paisatgista ha arribat a la plenitut del seu art. Tot surt fresch, lliure, valent, espontani de les seves mans prodigioses. Lleugerament lavats a la sepia o a la tinta y accentuats després ab llàpiç tou, aquells admirables dibuixos reflecten com un mirall els més variats matisos, els més diferents aspectes del natural: les fondaries de l'horitzó, la consistencia dels terrenys pedregosos, el xipolleig dels aiguamolls, la duresa de les roques, la superficie riçada de les prades, l'esgarrifança de les arbredes, la vaporositat dels núvols, els esclats vibrants del sol, la tremolor de les ombres, l'aire, l'espay, l'ambent, la llum. En la traducció dels fenòmens atmosfèrichs, tant difícils d'expressar sempre y encare més dificils pera un dibuixant per la poquetat de medis ab que compta, el mestre va arribar a un grau de perfecció tècnica, molt escassa entre nosaltres.
Pirineus.-Reducció d'una sepia (1855)
-21-
Però en Lluís Rigalt, que era tot un dibuixant per obra y gracia de la Naturalesa, no havia nascut pintor. Resultava molt més colorista ab el llàpiç a la mà que quan hi tenia la paleta. Ab el vigor o la debilesa d'una taca, ab encertades relaciona de valors obtingudes per la gradació de la tinta o de la sepia, arribava a efectes més intensos de color que no pas ab els pinzells. El séns fi de quadros que va pintar se distingeixen tots per aquests dos caràcters: una pacienta correcció de linia y una insignificancia absoluta de coloració. El color, secret impenetrable pera la gent d'aquella época, també va esser un constant enigma pel nostre gran dibuixant, a pesar dels seus afanys pera deixifrar-lo.
Home estudiós per caràcter y esperit obert a totes les iniciacions, se pot dir que va lluitar tota sa joventut pera assimilar-se les novetats pictòriques que'ns venien de fòra casa a desvetllar un xich les ensopides representacions de la Naturalesa; però estudis, lluites y esforços varen sempre estrellar-se contra la singular idiosincrasia d'un temperament admirablement dotat pera veure les masses, la taca, els contorns dels escenaris de l'univers, més incapaç de sentir-ne les harmonies del color.
Del 47 al 58 va concórrer cada any a les exposicions de pintura que per aquells temps celebrava, a les galeries del convent de Sant Joan, l'Asociación de Amigos de las Bellas Artes. Els temes dels quadros presentats pel postre autor són, si fa o no fa, els mateixos que preferia pera'ls seus dibuixos: Falda de Montjuich; Carretera de casa Antúnez; Una vista de Montgat; Inmediaciones de San Baudilio; Recuerdos de Caldas de Montbuy; Vista de San Miguel del Fay; Montes deBellmunt; Puente del Diablo, de Martorell; Monasterio de Montserrat; Cercanías de Manresa; Alrededores de Santas Creus; Río Noya; Carretera entre San Quírico de Besora y Ripoll, etc., etc.
-22-Si poguessim tenir a la vista aquesta serie de quadros d'en Lluís Rigalt, veuriem gràficament representada l'evolució que per aquelles èpoques va sofrir el paisatge a Barcelona. Començant pels de data més llunyana, trobariem els darrers vestigis del pessebret pseudo-clàssich, ont, encara que molts cops se substituissin les ruïnes greco-romanes d'en Claudi Lorrain o els ports de mar d'en Joseph Vernet per ruïnes o edificacions propries y autèntiques del nostre terrer, l'espectacle conservava sempre aquest aire de fals idealisme obtingut per l'obligada presencia de la reliquia històrica o per l'arranjament artificiós de la composició.
Pot servir com a tipo dels paisatges de que tracto un que, ab la firma del nostre autor y ab data de l'any 50, se conserva entre'ls quadros destinats a formar part un dia o altre del nonat Museu Municipal. Tant aquest paisatge sense títol com un altre que tampoch té nom, y destinat al mateix futur Museu, que en 1851 va pintar en Martí y Alsina, abans que'l fogós romàntich s'hagués emancipat de les ensenyances barcelonines, ofereixen el mateix aire de familia, idèntich caràcter, igual aspecte. Són països penosament construits en la penombra tristeta del taller, ab els seus primers termes ubachs, pesats, betuminosos, ab una miqueta de celistia al mig y armats a dreta y esquerra, a tall de bastidors, de grupos de roques o d'arbredes de fullatge espès, negrós y retallat.
Més, cap allà l'any 60, la cosa va cambiar enterament. El pessebret empeguiçat dels pseudo-clàssichs va quedar desbancat pel paisatge germànich-suiç, allavors de moda en tota Europa. Aquí l'innovació va començar a introduir-se mercès an alguns gravats y aiguaforts d'en Diday, d'en Schirmer y, sobre tot, a les celebrades litografies d'en Calame. En Calame! En Calame va esser el déu d'aquella -23- generació. Més bon litògrafo que pintor, més bon dibuixant que colorista, com tants paisatgistes d'aquell temps, si va veure la seva fama extesa per tot arreu, va esser per obra y gracia de les seves delicades y pulcres litografies, a la veritat molt més notables que les seves pintures a l'oli, generalment dures, seques, aixerreïdes. Desde aquell instant de caboria helvètica van transformar-se totalment els temes, els procediments y les maneres del nostre paisatge local. Aixís com fins allavores s'havia procurat adaptar la fesomia de la naturalesa catalana als models idílichs o elegíachs del país clàssich francès, desde aquell punt y hora'ls va agafar a postres pintors la deria de voler emmotllar el natural aspecte del temer nadiu a la manera espadada, rocalosa, altívola, dels grandiosos Alps. En comtes de l'escenari ab bastidors a banda y banda, estilat en la tongada anterior, la disposició més corrent dels nous paisatges arranjats a la suiça venia a esser com una mena d'amfiteatre de turons y roques que de gradaria en gradaria s'anava enfilant fins dalt dels núvols. El color també va mudar radicalment. El betum y la regalessia dels pseudo-clàssichs va convertir-se en una tonalitat blavosa, freda, molt especial, que un no oblida pas may més quan l'ha vista una vegada.
Firmats per en Lluís Rigalt o per altres paisatgistes d'aquella época, quadros d'aquest estil, titolats generalment en els catàlechs antichs Sitio agreste, País de rocas o Paisaje con rocambres, se'n veuen proas en la galeria de Llotja. És la modalitat de paisatge introduida a Madrit per en Carles Haes, tinguda sempre allí en gran predicament y conreuada fins ara per nombrosos païsistes castellans.
Una altra concausa, potser la més decissiva entre les que van influir en la transformació del paisatge català, va esser l'aparició entre nosaltres del pintor ginebrí Robert.
-24-Era l'any 55 quan l'inspirat païsista, fill del cònsul suiç que allavors hi havia a Barcelona, va venir aquí a viure ab la seva familia pera provar si, mudant de clima y de terrer, trobava alguna millora en la tuberculosi que patia. La natural distinció d'aquell jove, una especial melancolía que'l feya interessant a la nova generació que tot just se desvetllava als esbatechs del romanticisme, y entre tot y sobre tot, els extraordinaris mèrits que l'estranger tenia com artista, li van conquistar desseguit grana simpaties y anomenada entre'ls pintors barcelonins.
Avuy, després dels esclats y enlluernaments que han sabut produir ab ses paletes els naturalistes, lluministes y impressionistes, els quadros d'en Robert ens fan l'efecte de bastant foscos, però comprenem l'impressió vivíssima que deurien causar an aquella gent que acaba de sortir de l'empeguiçament clàssich. Conten els contemporanis la sensació que va fer a Barcelona y lo copiat y recopiat que va esser per molts un quadro que va pintar en Robert representant a Câ la Nena de Sarrià, pintoresca construcció del sigle darrer, situada en una torrentera d'aquell terme y molt vistosa pels seus porxos emparrats y per una grupos de xiprers que li servien de fondo.
En els diversos quadros del paisatgista suiç que conserva la familia Rigalt5 s'hi veu com un desig de l'artista de fondre en una visió total y harmònica'ls mil distints elements, sòlids y fluids, estàtichs y dinàmichs, que componen la superba decoració del món. Clarament s'explica que semblants novetats d'integritat y unitat en l'interpretació de la Naturalesa causessin primer sorpresa y després gran entusiasme entre la major part dels postres pintora. An en Mariàn Fortuny, entre ells, com més naturalment dotat pera compendre la trascendencia d'aquell -25- art, li va semblar veure en l'obra del pintor suiç la primera guspira de la llum que en altres llochs de l'estranger ja il·luminava de ple a ple les representacions de la vida universal.
Paisatge Alpí.-Reducció d'un dibuix lavat a tinta
El nostre Rigalt va esser un gran amich d'en Robert. Eren dos homes fets pera compendre·s y estimar-se, y es van estimar y es van compendre. No solament els unia un mateix amor d'art y de Naturalesa, sinó una semblança singular de temperament, de gustos y afeccions. El paisatgista català, tant melancòlich y a voltes tant delicat de salut com el suiç, admirava ab tot el fervor silenciós de la seva ánima an aquell iniciador del paisatge a la moderna. El pintor estranger, en cambi, sentia també admiració vivíssima pel postre dibuixant, que, únicament portat per la seva irresistible vocació, s'havia arribat a fer seus els més fondos secrets de la Mare Naturalesa, a copia d'estudiar-la, de perseguir-la, d'adorar-la, ab exclusió quasi absoluta de tots els demés amors.
Perquè hi ha que fer recalcar, com a un caràcter dels més notables entre'ls que formen la fesomia moral y artística d'en Lluís Rigalt, aquest reculliment silenciós, aquesta devoció íntima que posava en la contemplació y en l'exteriorisació dels aspectes naturals.
No pensant ab altra cosa que ab el seu art, va viure constantment absort, somiós, tant abstret a voltes de les coses humanes que'l voltaven que aquesta distracció absorbent s'havia traduit molts cops en episodis curiosos durant la seva vida.
Conten que en els viatges que feya -ab diligencia, com se suposa, perquè en aquells temes no hi havia altra manera de viatjar- sempre prenia assiento de delantera, a fi de poguer contemplar sense destorbs els variats aspectes de paisatge que li oferia'l trajecte. Ab l'àlbum sobre'ls genolls, anava apuntant ràpidament els punts de vista, ab aquella lleugeresa, ab aquella facilitat que li envejava tot-hom. Però succehia moltes vegades que no tenia prou temes ni pera esboçar a corre-cuita aquelles linies fugitives de boscos y montanyes que li passaven lliscant davant dels -27- ulls. Abstret, preocupat, hipnotisat per son estudi, demanava allavors al majoral que fés el favor de parar una mica, res, qüestió d'un minut o dos. Y el majoral, que molts cops contemplava embabiecat els treballs d'aquell senyor que tant bé sabia mapar les serralades y les pinedes, afluixava un instant les llongues pera que'l senyor pogués fer. Llàstima que'l paro durava poch!, perquè deturar-se la diligencia y començar les reclamacions dels viatgers era tot hu.
-A pa! Què fem? Que dormim? Tira, tira, majoral!-
Y el majoral, està clar!, davant de les justes exclamacions dels passatgers apressats, que no estaven pas pera vistes ni països, no tenia més remey que tocar a les besties, fent desaparèixer instantaniament de la mirada de l'artista l'espectacle que feya la seva delectació.
Afigureu-vos ara, senyors, ab quin condol no havia'l mestre de sospendre aquells viatges que constituïen la seva gran passió, quan per les necessitats de la vida s'havia de dedicar, a les hores que li deixava lliures la classe de Llotja, a treballs que, si donaven quelcom més que dibuixar paisatges, l'apartaven, en cambi, de les seves irresistibles aficions. Però aquells celebrats dibuixos, que, com a obres d'art, tenien un valor inapreciable, eren articles que ni menys se cotisaven en el mercat. Si fins en els nostres temps, en aquests temps adoradors exclusius del quadret a l'oli, els dibuixos may s'han estimat per res en el comerç artístich, representeu-vos lo que devia esser en aquell temps en que ab prou feines se venien quadros ni res de tot això.
Aixís és com en Rigalt, pro pane lucrando, havia d'abandonar sovint el llàpiç del paisatgista pera lluhir les grans habilitats de decorador que naturalment possehia, com si fos una herencia artística llegada pels seus passats. Aixís com, l'any 45, ja havia pintat les habitacions de Palacio que havien de servir d'allotjament pera la reina Isabel a sa vinguda a Barcelona, y a l'any 52 havia dirigit la decoració -28- de la catedral pera'ls funerals del general Castaños, al 62 tornava a guarnir nostra Basílica pera les exequies fúnebres d'en Martínez de la Rosa, fent el disseny del túmbol y tot lo necessari pera aquella gran solemnitat.
Més no era això sol, no era això sol, lo que durant bastants anys el va tenir privat dels seus adorats viatges y de les deries paisatgistes, sinó altres treballs ingratíssims, com els de caràcter editorial. Al 57 va publicar, ab el títol de Album enciclopédico pintoresco de artes industriales, una col·lecció de dibuixos geomètrichs y en perspectiva d'objectes decoratius pera la construcció y la jardinería. Al 63 donava a llum uns cartipaços de dibuix pera ús de les escoles primaries, y al 84, quan ja tenia setanta anys, la casa Bastinos li publicava encara un Album gráfico de artes v oficios, ab gran nombre de dibuixos y projectes ornamentals.
Això no vol dir que d'en tant en tant no fes alguna escapada ales regions dels seus somnis, dels seus amors. Si no podia arribar fins a montanya, es quedava al pla. Resseguia uns cops els voltants de Barcelona, apuntant els indrets solitaris de Bellesguart, de la Bonanova, de Vallcarca o de Sarrià, o se n'anava a estudiar altra volta aquelles Hortes de Sant Bertran y aquells recons de Montjuich, que li tenien robat el cor, com a molts pintors de la darrera forrada.
Del 67 al 76 va fer una infinitat de marines del nostre port, esplèndides, vaporoses, delicades, ab uns batents de sol que enlluernen, ab unes transparencies d'aigua que il·lusionen, ab unes fondaries de cel que deixen encantat.
Pel 77 encara torna a fer una excursió per la costa de Llevant, corrent per Arenys y per Canet; al 78 gira cap a la costa de Ponent, s'entefora per aquellos fondalades del Garraf, on va estar a punt de nèixer, y es fica, per últim, a Sitges a fi de copiar la Plaça del Castell y la Platja de Sant Sebastià y el casalot ont avuy s'alça'l Cau Ferrat y -30- els encontorns del Vinyet. Al 79 s'allarga fins al Vallès y al Congost, y porta de La Garriga hermoses vistes del bosch de Cân Tarrés, proprietat de nostre consoci D. Joseph de Rosselló. Al mateix any va a Martorell y s'entreté en reproduir mil pintorescos incidents de la confluencia del Noya y del Llobregat.
Cases de Vista Alegre de Baix Montjuich.- Reducció d'una sepia (1875)
Ripoll.- Reducció d'una sepia (Agost, 1881)
Les darreres excursions de que tinch noticies van dedicades a Torelló, a Ripoll, a Sant Joan de les Abadesses, a Ribes, com si'l vellet excursionista, anyorant aquelles terretes dels seus amors jovenívols, se'n volgués despedir abans d'abandonar el món.
Jo'l vaig conèixer en els seus últims temps. Era un vellet alt y prim, ab un cap de cabells nevats, fins com la seda. Els anys li havien encorvat un xich el cós, que un temps devia haver sigut airosíssim, escayent. Tenia uns ulls bondadosos, però tristos y com lleugerament amohinats.
S'havia mostrat sempre molt afectuós ab mi, y mentres m'ensenyava àlbums y més àlbums atapahits de dibuixos seus, que causaven la meva admiració, me preguntava ab insistencia per aquells impressionistes francesos de qui jo parlava llargament en els diaris. Com ho feyen? De quins procediments se valien? Era únicament formada sa paleta pels colors del prisma? S'assemblaven als quadros d'aquells mestres estrangers els dels nostres pintors joves que seguien les noves direccions?
Esperit obert a totes les iniciatives y a totes les expansions, sentia les mateixes curiositats de la joventut y es dolía d'haver vingut al món en uns temps rutinaris com els seus, en lloch de venir en els d'ara, en que'ls paisatgistes sabien resucitar els espectacles de la naturalesa ab totes les seves vaguetats, ab totes les seves harmonies, ab totes les seves vibracions.
Jo procurava complaure·l, y, tot satisfent les seves preguntes, pensava que havien sigut ben injustes la generació passada y la generació present d'haver oblidat an aquell -31- vellet que tant havia estimat a la seva terra, que tant havia estimat al seu art, que tant havia estimat al seu temps, ja que sempre va procurar harmonisar la seva obra ab les corrents orejadores vingudes de l'art universal.
Donchs aquestes injusticies d'ahir és a nosaltres a qui toca reparar-les com a artistes, com a arqueòlechs, com a excursionistes, com a patriotes catalans. El renaixement artístich-literari, començament del polítich, no solament l'han fet els poetes que han cantat l'hermosura del terrer, ni'ls novelistes y dramaturchs que han reproduit les costums foranes, ni'ls músichs que han cercat als llavis del montanyench les melodies indígenes, ni'ls excursionistes que han passat en romiatge devot per les vorades de tots els rius y per la carena de totes les montanyes, sinó que també l'han fet els dibuixants y els pintors, retratant la fesomia aspra o dolça, somrisenta o trista de la nostra mare patria.
En aquest concepte, senyors consocis, és que us demano pera'n Lluís Rigalt un record d'agrahiment y un tribut d'admiració.