Encara que no sigui desbordant, ja hi ha una rica bibliografia sobre Lucas Fernández, en general, i sobre el seu Auto de Pasión, en particular, que no he fet servir expressament en redactar aquestes pàgines. He optat per una «lectura immediata» del text, bo i renunciant a l'acompanyament bibliogràfic i a la nota a peu de pàgina. Pot ser que d'altres lectors, enfrontats a una voluntat tan manifestament mantinguda i dissenyada per Lucas Fernández, hagin caigut abans que jo en la clau d'aquest moll significatiu, en la peculiaritat comunicativa d'aquesta peça. Si fos així, que tinguin els mèrits de la cronologia. El lector inquiet pot servir-se d'altres estudis que directament o indirectament tracten aquesta obra: Beysterveldt (1979); Cirot (1940); Crawford (1937 i 1967); Hermenegildo (1966, 1972, 1975 i 1983); Lihani (1973 i 1975); López Morales (1968); Morreale (1977); Zamora-Canellada (1975).

Faig les citacions sempre segons l'edició de M. Josefa Canellada: Lucas Fernández, Farsas y églogas, Madrid, Castalia, 1976.