Visor de obras.

  -99-  

¡Quín enrenou, valgans Deu, quín enrenou va ser el de la rectoría en aquells cinch mesos llarchs que van durar las obras de l'esglesia! Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloch, tot se va traure de pollaguera... No hi va haver forat que no s'adobés, ni reconet que no's resseguís. Bé es veritat qu'a la feynaça feixuga d'aquella tongada de trasbals tothom hi va posar el coll... el rector, ab els seus fervors d'apóstol... la Mariagna y en Joseph, ab l'obediencia   -100-   y resignació de sirvents humils... Desde trench d'alba fins tart de la nit, tots anavan en dança, tots se movían atrafegats. Com que, pera tirar endevant las obras, mossen Llátzer no havía pogut fer venir de l'Ametlla no més que dos mestres ¡y encara gracias!, entre ell y els jayos s'havían tingut d'esparvillar pera ajudar a la tasca a ne'ls fadrins. Mentres la vella sirgava pera aconduhir als homes y ferlos el menjar, el rector y el jayo prou feyna tenían a portar obra als dos minyons, a fer y desfer bastidas, a amarar calç y pastar morter, a traginar ab las bestias camins de pedra o a pujar sorra de la riera del molí.

Ab la deria de veure ben aviat apariada l'esglesia, el capellá s'agafava a la primera feyna que li venía als dits, y en tot el sant día no parava, ara anant de l'obra al bosch per cayrats, ara trescant del bosch al cingle per esquerda... y, al veures ab aquella fatxa de rector bosquetà, ab la sotana arreboçada y boy montat dalt de l'euga, moltas vegadas no   -101-   podía menos de pensar ab els temps passats, ab aquells días de disputa teològica en que havía arribat a tenir sospesos dels seus escrits als homes saberuts y a las multituts badocas de tota una gran ciutat.

-Si ara'm veyan, si ara'm veyan d'aquet modo... -pensava a voltas, ab un somriure entre dos llustros, mitj mofeta, mitj amarch.

Però se li esvanían de cop y volta semblants recanças aixís que's posava a meditar còm ell tot sol, sense un cop de má dels feligresos, havía tingut prou força d'esperit pera fer esclatar la vida en un recó d'aquell sot de las tristesas, que semblava'l reyalme de la mort. ¡Pensar qu'ell tot sol, tot sol, havía infantat la vida y s'ho havía engendrat tot! Als sonsos vehins de las clotadas no'ls havía hagut de menester pera res... Abans que tornar a demanar ajuda a n'aquella gent que mirava de reull y no volía dir un mot, més s'havía estimat trucar a la porta dels estranys. Ple de   -102-   fe, ple de coratge, havía recorregut a piadosos forasters, al degá de la comarca, als bons amichs de ciutat; y, al tornar a la trista fondalada, després d'aquella pelegrinació, no solzament portava dins de l'ánima la seguretat de tornar a edificar el temple de Deu, sinó qu'hi duya una cosa potser millor... l'esperança de desvetllar als feligresos ab aquell exemple de l'esglesia resucitada, que tindría quelcom de miraculós.

* * *

Un goig fins allavoras desconegut, un goig d'home que triomfa dels obstacles y arriba a posar en planta'ls seus designis, li pessigollava l'ánima d'un modo misteriós cada cop que veya qu'a la seva veu se desvetllavan els indrets adormits y prenían moviment las cosas mortas. ¡Quín plaher, quin plaher més fondo y més estrany, com de sant que fes miracles, sentía mossen Llátzer a l'adonarse de que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava   -103-   y aixeribía al compás de la seva voluntat, fins arribarse a bellugar las cosas cançoneras y engorronidas que més entrebanchs li posavan suara ab el llur ensopiment!

Aquell herbey tan espès y tan toçut, que privava de dar un pas per entre l'esglesia y la rectoría, ja jeya a feixos estimbat al fons de las torrenteras, deixant lliure el tránzit dels caminals. Aquells carreus cayguts de las parets, qu'a tot arreu entrebancavan y feyan nosa, ja tornavan a içarse a dalt dels murs, sostenint l'empenta de las voltas. Aquella pobra esglesia, que se n'anava a troços per moments, ab las llosas enfonzadas, las parets plenas d'esberlas y la coberta tot un esboranch, s'alçava altre cop amaciçada y ferma, resolta a esperar a peu dret l'embestida dels sigles que vinguessin. Fins la rectoría, la rectoría, tan corcada, tornava a aixecar el cap tota alegroya; perquè, aixís que las obras de l'esglesia varen estar llestas del tot, se va apariar un xich la casa de la   -104-   manera que's va poguer. Com l'edifici era prou gran pera la poca gent que l'habitava, va acabar d'enderrocarse'l cantó més enrunat, y ab las desferras sobreras se va adobar la bandada del porxo, qu'encara s'aguantava poch ó molt. Y ¡quín goig de mirar va fer allavors la rectorieta nova, tan reblanca de parets, tan vermella de teulada, tan verda de porticons! ¡Y aquell jardí que'l rector havía fet plantar prop del caminal de l'hort, ben sembrat de violas doblas y de rosers de tot l'any!

Tot floría, tot somreya en aquell reconet de món tan trist... Tot reprenía'l seu us, tot recobrava las forças, tot retornava a la vida, tot resucitava, tot... menos els rústechs feligresos, que restavan, com sempre, de nit y día, ensopits, més ensopits que las cosas inanimadas.

-¡Aquí sí qu'encara no hi han pogut res, res enterament, ni las prèdicas ni las pregarias!... -rumiava'l rector ab tristesa. -He lograt sotregar las pedras, però no he sabut somoure aquesta gent   -105-   tan llorda. He mudat las rocas de seti, traginantlas de la montanya a l'esglesia... y no he tingut prou força pera arrencar als bosquerols a l'eterna sòn que'ls aclapara. Però ara potser se deixondirán... y lo que no han pogut fins avuy ni prechs ni bonas paraulas ho farán d'aquí endevant els exemples y las obras. Quan vegin que l'esglesia ha renascut d'entre las runas, ayrosa y rejovenida, com una aucella ab plomas novas, tothom se sentirá revifat y voldrá tornar a la vida. «¡Mirèu, -jo'ls diré allavoras- mirèu la pobra avia dels sigles enterrats, còm s'es mudada ab trajos nous, igual que si estés de bodas! ¡Mirèu còm rumbeja la porta de trinca al mitj del frontis; mirèu còm lluheix els junts frescos y ressurtits desde'l portal fins a l'absis; mirèu còm parpelleja ab vidrieras de colors als finestrals; mirèu còm adreça'l cap, ab el cloquer crescut d'una pila de filadas!... Y vosaltres ¿què feu? ¡Aixequèu també'l cap, aixequèu els esperits, que pera l'esglesia y pera vosaltres ha arribat l'hora de la resurrecció!»

* * *

  -106-  

Com més s'acostava'l día de tornar a obrir el temple als feligresos, més confiança tenía mossen Llátzer de que Deu els tocaría'l cor, fins a quedar, devant de l'esglesia resucitada, postrats d'admiració, com devant dels resplandors d'un prodigi.

La llástima era que no quedava tot enllestit tan depressa com ell hauría volgut, perquè, un cop las obras acabadas y els mestres despedits, va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap tots els dintres de l'esglesia. El tráfech era tan llarch y tan pesat que feya venir angunia de pensarhi. Tota la polsaguera de las obras havía anat cayent a capas blancas sobre la pols negra antiga, filla de las centurias passadas y de la deixadesa dels bosquerols. Calía anar trayent dels sants y dels altars y del servey de missa'ls gruixos de polsim qu'ho tapavan tot, fins al punt d'estrafer   -107-   monstruosament els colors y las formas de las cosas. S'havía d'escombrar ben bé'l borriçol que s'amagava amatent pels forats y reconadas, com si no's volgués deixar agafar. També s'havían de fer caure las terenyinas negras que s'arrapavan dalt de las voltas com rahims de ratas pinyadas adormidas. Després s'havían de netejar ab mònita las crostas de floridura que cobrían, igual qu'un briá, las columnas, els plafons, las motlluras dels retaules... Però tota aquella farda romátiga y estantiça, criada a copia de temps y de paciencia per la velluria dels sigles morts, costava molt d'arrencar. Semblava que s'hi trobés bé, tota ensopidota entremitj dels recons y las escletxas, y no volgués moures de per'llá'l voltant. Quan l'empaytavan d'un lloch, fugía a entafurarse en un altre a correcuyta. Esvalotadas de moment, las bolvas de pols corrían com follets endiastrats voleyant d'un cantó a l'altre, fins que tornavan a caure adormidas aixís que s'amarravan a un altre indret...

  -108-  

Allavors va començar una batuça llarga y perfidiosa entre la polsina, que s'ajocava per tot arreu, y el rector y els jayos, que la perseguían ab santa paciencia. Fregant, espolsant, netejant boy silenciosos y recullits per tots els recons del temple, semblava qu'entre tots tres fessin una cerimonia de purificació may vista. Venía a ser una mena d'aspergis tot estrany, com un exorcisme pera treure de l'esglesia els mals esperits de la pols, tan cançoners y dormilegas. La Mariagna, sobretot, ab aquells ayres que tenía de muda resignació, tan soferta, tan callada, com si hagués fet vot d'humilitat y de silenci, resseguía devotament tots els altars, sacra per sacra, palmatoria per palmatoria, candeler per candeler, igual que si al peu de la lletra anés seguint las reglas complicadas d'un ritual misteriós. «¡Ala, ala! -semblava que digués, mitj resant, mitj mormolant, boy dirigintse a la broça adormida pels relleus y las escletxas. -¡Ala, ala, pols tocassòn! ¡Desvètllat, aixeribeixte y vesten   -109-   en nom de Deu! ¡Ala, ala, trenyinotas del diastre! Anèu qu'us teixeixin entre'ls pins del bosch! ¡Ala, ala, borriçol impertinent! ¡Fuig defora ben depressa y que no't vegem may més!...»

Y aixís, ab tota devoció, passava la Mariagna, fent acataments y persignantse, per devant de cada altar... y, ab els espolsadors als dits, a tall de salpasser, anava conjurant a la pols pera que surtís de las cosas santas y anés a escampar la boyra més enllá de la casa del Senyor...

  -[110]-     -111-  

Quan va arribar el día de dirhi missa per primer cop després de las obras fetas, l'esglesia resplandía com un mirall. Els altars, ab las estovallas blancas de bogada, ab las sacras lluhentas, ab els canelobres guarnits de ciris, semblavan un pom de flors. L'altar major no podía pas fer més patxoca. Els galons del pali, las motlluras de las gradas, las petxinas dels ninxos, las coronisas y els requadros... tot relluhía com daurat de nou. Els caparrons riçats dels serafins somreyan   -112-   desde las basas y els capitells, tot guaytant las penjarellas de rahims d'or que s'entortolligavan per las torçadas columnas. Els sants, en altre temps tan espellifats y consumits, havían tornat de mort a vida. Totas las imatges duyan las túnicas ben apedaçadas y els mantos ben surgits, com sants de montanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queya a Sant Isidro ja tornava a ser al seu lloch, tot apariat y descansant sobre l'aixada; Sant Sebastiá, boy encarnat de fresch y ab las sagetas ben platejadas, se mantenía altre cop lligat a la soca del martiri; y Sant Pau, rebassut, el patró de la parroquia, tronava sobre la peanya, al mitj de l'altar major.

Trasbalsat de goig, el rector no cabía en pell y ja li trigava l'hora de fer tocar las campanas pera cridar als feligresos y ensenyarlos aquell bé de Deu qu'havía d'obrar el miracle de retornarlos a la vida. Molt abans de que'l día clarejés, ja anava y venía per l'esglesia, donant el derrer cop de má als guarniments dels   -113-   retaules. Pera veure'l goig que faría il·luminat l'altar major, va fer encendre, a tall d'ensaig, els ciris de la credença, els candelers de las gradas, las palmatorias dels ninxos, fins els brochs del cornisament... Y quan tot va ser encès, quan l'altar va resplandir ab tantas llumenetas juntas, brillant, rohent, espurnejant, com una brasa d'or, el rector va sentir que li apuntavan a flor de llavis aquellas paraulas d'ayre bíblich que sempre li venían a la boca quan l'esperança y l'alegría li brollavan dins del cor: «El camí del temple era esborrat, y el poble no's recordava de las cerimonias; mes jo he fet néixer de las runas la casa del Senyor y he encès els llums del tabernacle...»

Després sortía del èxtasis, que per un instant l'acaparava, y tornava a donar ordres a ne'ls jayos, com pera esmersar d'alguna manera'l temps que tant costava de passar fins a arribar l'hora de lluhir el sol y de començar la missa.

-¡Joseph!

  -114-  

-Missenyor...

-Comencèu a apariar els ornaments. ¿Ja ho haveu dut tot a la sagristía? ¿L'amictus, el cíngul, l'alba?...

-Sí, missenyor.

-Vós, Mariagna, anèu a l'hort y cullíu totas las rosas que trobèu... Fèune pomells y las posarèm a las floreras... Vull que'l altar sigui ben florit...

-Bé, missenyor.

Y tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per derrera las feixas de l'Uyá, ja no's va poguer aguantar més.

-¡Vaja, Joseph, que ja es hora! ¡Cap a ventar las campanas!...

Però aixís que va haver donat l'ordre, desseguida's va repensar, dihent entre sí mateix: «¡No, no! En Joseph no sabría tocarlas pas com cal... Es un bon home, sumís, obedient... però fret, una mica enza, estaquirot... Li manca ánima, esperit, pera ferlas parlar com vull que parlin...»

-No, Joseph, no, no hi anèu, -va dir a ne'l jayo, que ja començava a pujar   -115-   els esgrahons del cloquer. -Jo mateix las vull tocar... Jo las hi faré dir lo qu'han de dir...

* * *

Y, tot enfilantse escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un rapte d'inspiració, anava mormolant tot baix: «¡Massa temps han restat mudas, las pobras campanas! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a parlar ab sons triomfals... han d'entonar un cant de gloria may sentit... una cosa d'aleluya que sigui himne d'alabança al Senyor per haverme permès edificar l'esglesia... y un crit sorollós de desvetllament pera'ls bosquerols adormits...»

Y, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l'escala, mentres el jayo devallava, humil. Al trobarse dins del campanar, lo primer que va fer el rector va ser persignarse pera que Deu l'il·luminés. Després... s'agafava ab ardiment a la corda de la campana major... y al veure que,   -116-   ab tot y l'esforç que feya, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un moment d'esglay... «¡Ay, si la campana restés muda, ab tant temps com no ha tocat!...» Però va pegar al llivant una altra estiragaçada forta, y, donant allavoras tot un tom, la campana va parlar: ¡Nanch!... «¡Gracias a Deu, gracias a Deu!» Una altra estirada més... y el bronzo, rodant ab calma, va posarse a cantar tot majestuós: ¡Nanch... nonch... naaaanch!... «¡Això es això, això es això! -pensava mossen Llátzer, ple d'alegría. -¡Aquest es el Te Deum que havía somniat pera celebrar la resurrecció de la pobra esglesia!» ¡Nanch... nonch... naaaanch!... «¡Mercès, bon Deu, grans mercès!» ¡Nanch... nonch... naaaanch!...

Però tot d'una va recordarse'l rector de que també calía despertar als feligresos ensopits, als feligresos morts, ab un tritlleig ben viu que'ls aixeribís, que'ls espolsés la sòn, que'ls tragués la mort de sobre... y, anántsen cap a la campana   -117-   xica, va agafar el batall ab una má, y ¡vinga repicar tant com podía! ¡Ninch, ninininch...! ¡Ninch, ninch...! «¡Ala, ala! -afegía'l capellá, com pera donar significat a la veu de las campanas. -¡Ala, ala, desengorroníuse, habitants del sot de l'ombra!». ¡Ninch, ninininch!... ¡Ninch, ninch!... «Y ¡veníu tots desseguit!» ¡Ninch, ninch! «Y veureu el miracle de l'esglesia resucitada...» ¡Ninch, ninininch!... ¡Ninch, ninch!

Després Mossen Llátzer va parar una estona y, trayent el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada's desvetllava. Mes... tot era silenci y soletat. Las derreras clapas d'ombra s'escorrían pels avenchs, fent lloch a las primeras llencas de boyra matinal qu'anavan teixintse per las pinedas o esfilagarsantse per l'espay. Però d'ánimas viventas... res. Ni sombra ni rastre. Allavoras va pensar el rector que calía redoblar el fervor y el crit de las campanas, y's va posar a repicar a l'hora ab els dos batalls. Va ser una cridoria desesperada   -118-   pera fer venir a las ánimas a la vida eterna. ¡Nonch! ¡Nonch! ¡Nonch!... ¡Ninch, ninch, ninch! ¡Nonch, nonch! ¡Ninch, ninch!

Però, com que, a pesar dels tochs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasi bé perduda l'esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat y tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tochs mandrosos, cançoners: ¡Nanch... nanch... nanch!... Y aquell prech acompassat va ser el que va obrar el miracle...

Quan Mossen Llátzer va tornar a traure'l cap per la finestra del cloquer, va sentir que'l cor se li aixamplava. De las casetas mitj enrunadas del sot, n'anavan eixint caputxas blancas y gambetos negres que, com difunts enmortallats que sortissin de las tombas, s'encaminavan pausadament cap a l'esglesia. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l'hora de la resurrecció.

  -119-  

¡Nanch!... Aquella primera batallada del cloquer de la parroquia va ressonar pels sots ombrívols com una paraula de misteri que no s'entengués prou bé. Feya tant temps que las campanas restavan mudas, que, al llençar per l'espay el primer mot, semblava que tinguessin enfarfegada la llengua, com un nin quan comença a balbetejar. Mes, a la segona batallada, ¡Naaanch!... la veu del bronzo's va aclarir y, esbategant d'alas ayre amunt, volava, corría, s'aixamplava   -120-   per tots indrets, fins a ferse entendre al cap d'enllá de las timberas y al fondo més fondo dels avenchs. Cada toch acompassat de la campana major era com una alenada de vida, tebia, suau, amorosa, qu'anés desglaçant a poch a poch l'ensopiment de las nits eternas.

Però això encara no componía res per lo que va fer la campana xica... perquè, tan bon punt va començar la cridoria alegroya del tritlleig, allavoras sí, que tot va aixeribirse ben depressa. L'herbey emperesit, que fistonava'ls reguerots, se deixondía de sobte, espolsantse las gotas de rosada. De las verdiças n'eixían els aucells a munions, tot xisclant y xiuxiuejant, aturullats pel baladreig del cloquer. Per l'espessor de las boscurias tristas, mortas de sòn y de fret, s'hi entafuravan els repichs bellugadiços, fregantse pels arbres y pessigollant las fullas, com si, a copia de refrechs y pessigollas, volguessin desentumir l'arrauliment de las socas balbas y dels brancatges emboyrats.

  -121-  

Després, l'alegra cridoria trescava amunt, ben amunt, enfilantse cap als cingles, als turons y als espadats, fins a coronar ab sorolls de joya tot el cèrcol de montanyas negras qu'emparedavan el sot. Y quan la remor de vida va arribar a ran de las casetas mitj enrunadas que componían el vehinat, a tothom feya estranyesa'l bell brugit. La gent s'estirava de braços y's fregava'ls ulls, com difunts que's desvetllessin alsentir la trompeta del Judici.

L'avia de càn Pugna mormolava, tot parant l'orella:

-No sé si desvariejo o somío... però'm sembla que tocan a l'esglesia.

A l'altra banda del sot, la porquerola de la Rovira cridava tota estranyada:

-¿No ohiu, nostramo, no ohiu? ¿No ohiu com sonan campanas?...

El cego de l'Uyá treya'l cap a la finestra pera sentir millor el tritlleig.

Anguniats per aquell toch desficiós que feya com si pregonés a correcuyta la resurrecció de la carn y la vida perdurable,   -122-   els bosquerols no sabían pas què fer ni quín determini pendre. Feya tant temps que no havían posat els peus a la parroquia, que'ls recava de baixarhi. Desde'l día en que'l rector nou els havía congregat al cementiri pera predicarlos l'obra santa d'adobar l'esglesia, que ningú s'havía deixat veure per'llí aprop. Si havían d'atravessar el terme, abans de passar per la rectoría, més s'estimavan fer marrada trencant pels pendiços de càn Sunyer o dar la volta pel peu del cingle. Tot era per por de no toparse ab aquell capellá esperitat que'ls volía fer somoure y bellugarse y caminar y arrencarlos a la quietut de las montanyas dormilegas. ¡Y vès quína pena, vès quína vergonya no feya ara d'haver de tornar a l'esglesia, tota apariada de fresch, sense qu'a n'ells se'ls en degués grat ni gracia! ¡Vès quínas bavarotas no'ls faría'l rector nou, com volguent dir que pera res li havía calgut cap ajuda dels vehins!

Però veusaquí que, mentre estavan els   -123-   feligresos en aquets dubtes plens d'angunia, rumiant què farem, què direm... tot d'una va parar el tritlleig desesperat y's va posar la campana grossa a senyalar a missa pausadament: ¡Nanch... nanch... nanch...! Allavoras bosquerols y bosquerolas ja no van roncejar més, y, com acatant una ordre severa de las que no's torcen ni's poden contradir, tot moixos y resignats, van disposarse a baixar al sot, vulguis no vulguis. Els homes, com si anessin d'esma, despenjavan de las estacas las mantas y els gambetos, y las donas treyan las caputxas dels caixabanchs. No hi havía més remey... Aquells tres tochs cançoners y acompassats eran el manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap y resignarse y empendre'l camí rostos avall. Més qu'a la veu de Deu, tramesa pel ressò de la campana, obehían a la lley de las costums eternas, heretada de las vellas generacions. Feyan com havían fet els pares, com havían fet els   -124-   avis, com havían fet tots els passats, desde las centurias més llunyanas. No hi havía més remey... Allò era com el curs dels astres, com els cambis de la terra, qu'un no s'hi pot revoltar. Havían d'ajupirse a las batalladas del cloquer com s'ajupían al sol y a la serena, a la pluja y al bon temps, a l'ombra y a la claror. No hi havía més remey... No's podía replicar... Per això, tot devallant cap a l'esglesia, passavan concirosos arran de las boscurias, rebechs per dins, humils per fora, com a moltons forçats a fer sa vía sota las vergaçadas d'un pastor ferreny. Anavan pas a pas, però caminavan... ¡Au, au, au! Ab la caputxa al cap o ab el gambeto a las espatllas, semblavan ánimas en pena que, tretas dels llims a viva força, estessin condemnadas a marxar per una ruta temuda, de bon grat o de malgrat...

* * *

Els primers bosquerols que, tot tau   -125-   tau, van arribar al peu de la parroquia, de cop van quedar sorpresos, y després malhumorats, al contemplar las obras fetas.

-¿Qu'es tot això? -rondinavan entre dents. -¿Qu'es tot això?

Y, entre esquerps y tafaners, resseguían, ab la vista tèrbola, tots aquells recons apariats de nou, tots aquells llochs adormits que s'havían despertat com per miracle, totas aquellas cosas mortas qu'acabavan de resucitar. Grans y xichs arrufavan el nas; com si flayressin ab pena l'ayre de vida y de frescor que deixavan anar aquells indrets tan jolius, suara abandonats y plens de runa. Guaytavan arreu com qui escorcolla; donavan duas passas endevant, després tornavan enrera... y vinga esbrinar y tafurejar; y, com més miravan y remiravan, més sorruts esdevenían y malcarats. Aquella esglesia de l'antigor, més jova y forta que may; aquella rectorieta, ab las parets tan blancas; aquella mica d'horta tan florida, aquells caminals tan   -126-   repolits, se'ls aixecavan devant dels ulls com una befa, un escarnot. Temple, rectoría, horta, camins, trumfavan joyosos y somreyan; y, com més somreyan y trumfavan, més rabia'ls feyan y més neguit, y fins els semblava que tot plegat se mofés d'ells y els digués, fentlos ganyotas: «¡Ela, ela! ¡els feligresos! ¿Oy qu'us pensavau que sense la vostra ajuda no podríam tornar a alçar el cap? Donchs ja ho veyeu... No us hem hagut de menester gota ni mica. El rector nou, qu'es un sant home, ens ha reviscolat, tot sol, ¡tot sol! ¿Què us en sembla, què us en sembla?»

Y els rústechs feligresos, ab aquellas cavil·lacions de malpensat que'ls rodavan pel cap espès, com ombras enfurismadas, s'anavan embutint, embutint a marxas doblas. Se creyan humiliats, se creyan escarnits, y era tan gran la quimera que portavan dintre, que, al capdevall, tota la tirria covada contra'l capellá'ls va surtir pels ulls y per la boca.

-¡Mira'l fotxut del rector, -deya l'un,   -127-   -còm s'ha arranjat pera fer adobar l'esglesia!

-¡No sé pas còm s'ho ha fet, el gran Jan-fume!

-¡No us ho so dit sempre, jo, que aquest home sap ahont jeuhen?...

-¡Peste que'l toch! Per mi té pacte ab el dimoni...

-Això deu esser, ¡rellampus!, perqué fins sembla cosa de mal art...

La conversa va parar aquí, perquè en aquell mateix instant va sentirse un clam de pena, un «¡Deu meu!» mitj ennuegat, que va fer callar las bocas. Ningú va saber d'hont venía aquella veu d'angunia. Els bosquerols se van girar, però no van veure ánima viventa que gemegués per'llí prop.

Era mossen Llátzer, el pobre mossen Llátzer, que, havent tret el cap de derrera els xiprers del cementiri pera veure ab sos propis ulls còm s'obrava'l miracle de la resurrecció dels vehins morts, va ofegar un crit de congoixa al sentir aquellas paraulas.

  -128-  

Las esperanças de redempció se li havían fos tot d'un plegat, com si s'haguessin enfonzat a sota terra. L'ánima esquerpa dels rústechs feligresos se li acabava de despullar a devant seu, en tota sa nuesa bonyeguda y feréstega. Ell havía somiat qu'eran fantasmas tristoys que caminavan d'esma a l'ombra de las boscurias, tan incapaços de fer bé com de fer mal... Però ara veya qu'allò era somnis, no més que somnis... Ara veya que, tot y sent enzas dormilegas, covavan el pecat sota la sòn. Feyan el mal a la quieta, mitj desperts, mitj adormits, sense fressa, sense escándol... Feyan el mal que podían, sempre que'l mal no'ls inquietés massa ni'ls torbés l'ensopiment en que vivían engorronits... ¡Mala nissaga! ¡Mala nissaga!

Allavors mossen Llátzer va presentarse devant dels bosquerols, ab posat sever, ab gestos de profeta santament irat, disposat a avergonyirlos, a execrarlos, a fuetejarlos la cara ab dicteris que condemnessin tanta iniquitat, tanta miseria!

  -129-  

Però la gent se va escórrer per'quí, per'llí, aixís que va veure al capellá esperitat. Els uns giravan cúa cap a l'absis; els altres se ficavan a l'esglesia, tot fent l'orni. N'hi havía que giravan el cap pera excusar el bon-día al rector nou... Alguns se'l miravan ab una expressió dubtosa, mitj mofetas, mitj babaus... Mossen Llátzer va passar de llarch, y, ofegant a viva força l'ira santa que li inflamava'l cor, sols mormolava entre dents: «¡Mala nissaga!» Va penetrar a l'esglesia, va atravessar la nau, va ficarse a la sagristía, fent sempre esforços pera apayvagar l'esvalot d'indignació que li sotragava l'ánima.

* * *

-No es pas pietat, -deya entre sí, -no es pas misericordia, lo que li cal a n'aquesta gent, més aspra que'ls terrossos, més negra y traydora que la nit... Es l'espectacle dels cástichs, la predicació de las eternas penas, lo que'ls ha de   -130-   junyir, de doblegar... -anava repetint el rector, tot acostantse a l'arquimesa ahont hi havía disposats els ornaments pera revestirse.

Mes, aixís que va veure las sagradas vestiduras, va sentir terror dels propis pensaments. Tant bon punt va agafar l'amictus pera posársel a l'espatlla, se va recordar de que aquell drap era'l vel místich ab que van ser tapats els ulls del Christ a l'hora dels escarnis y las befas... y va començar a trobarse aconortat ab el recort de la paciencia divina. Quan va passarse, després, l'alba pel cap, anava sentintse ab més consol, boy pensant que la blanca vestidura era la túnica d'orat que van posar al Fill de l'Home, a la nit de la Passió. Acabat, tot lligantse el cíngol, quasi esdevenía enterament asserenat, perquè li passavan per la memoria las cordas de Getzemaní y els açots en el pretori...

Però, després, tot de sobte, quan va ser a creuharse sobre'l pit l'estola d'or, signe d'inmortalitat y atribut majestuós   -131-   del ministeri, sense saber per què, li van tornar a rebotir del cap al cor els flams d'indignació que l'abrusavan.

-¡Mala nissaga! -repetía sense poguerhi fer més. -¡Mala nissaga! Com els sayons de Pilat, també escarneixen al Christ y també'l tractan de boig! Atribuheixen al diable l'obra de Deu y prenen el miracle per bruixería! S'assemblan a las vellas tribus dels juheus, sempre escupint al cel, desagrahidas! Ab un Deu d'amor no hi volen saber res... se las volen heure ab el Deu de las justicias eternas! En lloch d'un sacerdot de la lley de gracia, els caldría un sacerdot de l'antiga lley, que'ls fes sentir el pes de las divinas iras, que cridés sobre d'ells el foch del cel, que'ls malehís fins a la quarta generació!...

Tan indignat se sentía contra'ls feréstechs bosquerols, que va estar a punt de traures els ornaments de sobre y presentarse al presbiteri y manar tancar l'esglesia, cridant: «¡Anèusen, anèusen! ¡Ja us en podeu anar tots! No hi ha missa   -132-   pera'ls perversos!...» Mes, fent un suprem esforç, altre cop va posar fre a l'exaltació, y va acabar de revestirse, disposantse a anar a l'altar. Ple d'unció y reculliment, ab el cap acotat, closos els ulls, tremolosos els llavis d'oració, el sacerdot va surtir de la sagristía, l'una má aguantant el cálzer y l'altra per demunt dels corporals.

Però quan va trobarse devant del poble, al trencar de la sagristía al prebisteri, el capellá va tombar el cap tot de prompte, com desvetllat del reculliment pel brugit d'irreverencia que surava dins la nau. De la generació qu'omplía'l temple n'eixía com una remor confosa de trepitj y de xiu-xius... La gent se parlava a l'orella, y els uns als altres se feyan signes, assenyalantse'ls altars repintats y las imatges adobadas y'ls guarniments aconduhits... Allavors mossen Llátzer se va deturar un moment de cara als feligresos, y, redreçat a l'acte, inmóvil, altiu, sever, com una estatua de la majestat divina, va clavar sobre la   -133-   turba una mirada llarga, fonda, llampegant, que va fer caure de genolls a homes y donas. De cop va regnar un silenci de sepulcre... y el celebrant va pujar a l'altar.

¿Què hi devía haver a n'aquella mirada y a n'aquell gesto del sacerdot, que va deixar als bosquerols estemordits? ¿Es qu'havían vist passar, per devant d'ells l'imatge augusta del Deu ofès, del Deu irat, tal com deurá presentarse a judicar als vius y als morts el día negre del derrer judici? Quelcom d'això devía ser... perquè, abans d'haverlo contemplat ab els sagrats ornaments, fos que'l vegessin al peu de la rectoría, fos que'l trobessin al bosch, pera'l rector nou no més sentían rencunia, tirria, quan no se'n mofavan y'n feyan escarnot! Però, revestit pera dir la missa, cobert ab la casulla, el cálzer a la má, y al peu del ara... allavors ja era altra cosa, una cosa més tremenda!... Allavors, se'ls representava com el ministre del Deu que té en sas mans poderosas la tempestat y la   -134-   pedra, la neu y la glaçada, el llamp y'l bufarut, la passa dels ramats, la mort dels homes y las bestias!...

Aquets pensaments reveladors sobre l'ánima obscura dels bosquerols anavan y venían pel cap del capellá, mentres treya la bossa de sobre'l cálzer y regirava'l missal.

-¿No es el temor de Deu el començament de tot? -sospirava. -Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença...

Y un raig d'esperança li resplandía als ulls al dir, després, devant la grada:

-Introibo ad altare Dei.

  -135-  

Una altra de las cosas que més afligían a mossen Llátzer, en mitj de las tragedias que'l voltavan, era no trobar un refugi de consol en els jayos que tenía de sirvents. Hi trobava respecte, humilitat, veneració, ¡això prou, y potser massa! però no hi trobava tendresa. Ell hauría volgut un xich menys d'acatament y un xich més de germanor. Solitari com vivía entre'l desert de las montanyas y l'apartament dels homes, haguera pres a mans besadas, com el   -136-   millor do del cel, que'ls jayos, en compte de reverenciarlo com a amo y senyor, l'haguessin tractat com a fill, com a germá. Una escalforeta de familia per l'estil l'hauría retornat bona cosa de la freda soletat a que'l condemnavan els feligresos sorruts.

Cada cop qu'entrava a casa ab l'ánima adolorida per la malevolença que li mostravan sempre'ls bosquerols, ara trencant de camí per no haver d'assaludarlo, ara fentli cara esquerpa quan no'l podían excusar, més s'hauría estimat veure una llágrima de pietat en els ulls dels jayos respectuosos que sentir aquella lletanía de missenyors que may se'ls en anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que, al vèurel trist, compungit per las penas que li donava la gent de la parroquia, haguessin corregut a preguntarli què tenía, què li passava... Y ell els ho hauría contat, com qui diu nòs ab nòs, entre familia... y fins haurían plorat tots junts, y aixís se li hagueran apariat una mica las feridas que   -137-   li sagnavan a l'ánima... Però ells no. Tan servicials, tan obedients, tan carregats de reverencias com eran, no sabían trobar una paraula dolça pera un moment d'aflicció.

Pera fer lo que calía, pera cumplir ab la tasca, tant la Mariagna com en Joseph arribavan molts cops fins al sacrifici... y lo més admirable era qu'hi arribavan sense adonársen, com si no fessin res, com si allò que feyan no tingués cap mèrit. Fos a la feyna de la casa, fos al servey de l'esglesia, ells no s'hi planyían gens. Hi posavan el coll, els braços y las camas, hi posavan las forças y els sentits... però, això sí, no hi posavan may el cor. El cor semblava que, a copia de sumissió y respecte, se'ls hagués arribat a fondre, tornantse no més qu'humilitat tota la tendror de l'ánima.

Aixís es còm el pobre capellá, per son natural, tan esplayós y fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol... Sol y vern com un desterrat, quan caminava pels sots, entremitj de las   -138-   montanyas negras; sol y temut com el Deu carregat d'ira, quan era a l'esglesia, entre'ls esquerps feligresos; sol y reverenciat com un tabernacle, quan se trobava a la rectoría entremitj dels dos sirvents. Ell prou maldava pera guanyarlos la voluntat a copia de franquesa; ell prou feya pera rompre aquella muralla de veneració que privava als avis d'acostarse. Mes tots els esforços eran en va. Els pobres jayos no hi podían pas fer més. Pera cambiar de taranná haurían hagut de mudar la pell, y pera mudar la pell ja duyan massa dotzenas d'anys a las espatllas. Tota una vida de servitut passada a l'ombra del claustre, els havía enmotllat l'ánima y el cos dintre las reglas de la disciplina més estreta, donantlos aquells ayres, bon xich mústichs, de reculliment y sumissió. Era ben estranya l'historia dels dos vellets...

* * *

En Joseph era fill del mateix Montmany,   -139-   y prou se recordava encara quan de criatura trescava lleuger pels sots y avuy anava a ajudar missa a l'esglesia y demá corría de casa en casa dihent salms y parenostres pera socórrer a ne'ls seus pares, que tenía gayrebé sempre malalts. El pobriçó havía nascut a càn Saborit, una caseta negra y rònega de sobre'l coll de cân Ripeta, qu'ara ja feya un grapat d'anys qu'estava feta un munt de runas, abandonada de tothom. Allí, ab més fam que vianda, el baylet va anar creixent, tot resignat y tristoy, mirantse com la caseta payral s'anava esgrunant de mica en mica y com sos pares s'anavan corsecant y decandint, rosegats per la miseria. De tan decandits y corsecats, al capdevall se van morir... y allavoras el bordegaç, abans que la casa se li acabés d'enrunar a sobre, va determinar surtir dels sots pera veure si's guanyava las mossadas en qualsevol indret menos afamat qu'aquell. Camina que caminarás, va tirar de dret cap a las Planas; y, aquí caych, aquí   -140-   m'aixeco, un dia va arribar a un gran convent de monjas, tot demanant caritat per amor de Deu.

El pobre baylet va restar com encantat devant d'aquell inmens caseriu monacal, quasi gran com una vila y ab més ayres de palau que de convent. Venint com venía d'uns cataus mitj enrunats, ab prou feynas sen sabía avenir, d'aquells carrers d'hostalets, de corrals, de cellers y conrerías, tan nèts, tan amples, tan assoleyats, que donavan la volta a la clausura. Però lo qu'encara'l va maravellar més que tot, va ser veure passar pel claustre gran a la Mare Abadessa, seguida de las monjas, superba, majestuosa, com una reyna triomfant voltada d'una cort de princesas blancas. El pobriçó no tenía prou ulls pera admirar aquell bé de Deu...

Com que ja era un minyó espigat y feya un posat tan místich, tan benigne, al convent li varen dir si volía quedarse, que cabalment els mancava un noy pera ajudar als hortolans. El xicot va dir que   -141-   sí, y d'aquella hora endevant ja no's va moure de las conrerías del convent. Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, qu'aviat va ser l'ajuda y el recader y el regatxo de tothom. «En Joseph que vingui aquí.» «En Joseph que fassi això.» «En Joseph que vagi allá.» Y ell ho feya tot humil, tot creyent, tot respectuós, lo mateix si li manavan las Mares que si li deyan els moços o las criadas del monastir.

Entre aquellas servidoras va conèixer a la Mariagna, una moça també òrfana, compungida y bonifacia com ell, y com ell recullida per las monjas. La moceta, entre altres càrrechs, tenía'l de bovera; però com era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenía prou coratge pera fer la lley al bestiar quan se li esgarriava pels barranchs y torrenteras. Mes allavors hi corría en Joseph pera ajudarla, y entre tots dos entravan els bous, y entre tots dos els mudavan el jaç, y entre tots dos els donavan el recapte. Però, ab tot y anar tot el sant día junts   -142-   y ser com eran un parell de bordegaços, sempre's tractavan de vós, ab una mena de respecte com si fossin gent de seny. Fos a l'horta, fos a la conrería, fos al convent, quan se trobavan se deyan:

-Deu vos guart, Mariagna.

-Deu vos guart, Joseph.

Y el demés servey, tot estranyat, no podía menys de somriure al sentir que's donavan aquells mocosos tan bell tractament.

Mes veusaquí qu'un día, en que per atzar se trobavan tots dos al parlador, ahont havían anat pera rebre ordres, la Mare Priora, veyentlos tan semblants de gènit y de posat, els va dir aixís, vagament:

-Faríau bona parella... Vos hauríau de casar, vosaltres dos...

Y tant el xicot com la xicota, que may per may havían somiat ab res d'això, ni s'havían dit una paraula més enllá de l'altra, van respondre a la una, tot seguit:

-Sí, Mare nostra, -com si prenguessin   -143-   per manament aquellas paraulas mitj enlayre.

* * *

Tal dit, tal fet. Al cap de poch temps varen casarse, sense que, al mudar d'estat, mudessin per res enterament las costums de sumissió y sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més silenciosa, més consagrada al servey de Deu y al servey del monastir. Se tractavan ab el mateix respecte d'abans, ab el mateix mirament, ab la mateixa cerimonia...

-Escoltèu, Mariagna...

-¿Què voleu, Joseph?

Vivían tan recatats, tan recullits, que més que marit y muller semblavan germá y germana que secretament haguessin fet vot d'obediencia, de pobresa y castetat, com las mateixas Mares del convent. L'ayre de claustre qu'havían respirat tota la vida, els havía anat encomenant, a copia de temps, certs andamis,   -144-   certas posituras monacals, que's traslluhían en tot lo que feyan... en la manera de caminar, en la manera de vestirse, en la manera de dir las cosas. Boy sent gent del camp, semblavan gent de clausura, ab més posats de monjos que de terrassans. Y aixís van viure quí sap el temps, quí sap els anys, fins arribar a la vellesa... y aixís els va conèixer mossen Llátzer quan, per ordre del prelat, va anar a las Planas a fer un mes de penitencia, abans de empendre'l camí dels sots.

-Jo'n som fill, missenyor, d'aquellas terras de Montmany... -va dir un día en Joseph, enrahonant ab el pobre capellá afligit.

Y mossen Llátzer, aixís que va sentir aquellas paraulas, li va semblar qu'eran un avís miraculós que li venía a obrir un camí per entre l'adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell jayo volgués seguirlo en la seva pelegrinació, sería com un guía baixat del cel. La terra ahont l'enviavan, ab tot   -145-   y ser per ell un món desconegut, li feya venir angunias de pensarhi. N'havía sentit parlar com d'un desert esgarrifós, emboyrat d'ombras y tristesas; com d'una mena de llims foscos, ahont els homes dormían com difunts. «Si a lo menos -pensava- pogués endúrmen per companyía un bon home com aquest vellet y una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en els sots feréstechs potser no fora tan desolada, tan crudel...»

Y, animat de sobte per aquell pensament, que venía a ser com una gota de celistia en mitj de tantas tenebras, va córrer mossen Llátzer al monastir a explicar a la Mare Superiora tot el munt de penas que l'aclaparava y l'únich resquici d'esperança que tenía.

-¡Si pogués endúrmen els vellets! ¡Si'ls vellets volguessin venir ab mi!

Y, compadida, al capdevall, la Mare, d'aquellas tribulacions, va cridar als jayos a sa presencia, y, començant per un lleuger entretoch, va anar insinuantlos   -146-   de mica en mica'l desitj del capellá. Però en Joseph y la Mariagna no necessitavan pas tants miraments, perquè, avesats a l'eterna obediencia, a l'eterna sumissió, varen pendre, com sempre, l'entretoch com una ordre dita y feta, y a la una varen respondre:

-Sí, Mare nostra. Quan missenyora sía servida, nosaltres marxarèm.

* * *

Y desde aquell instant ja's van posar a arranjar lo que calía pera la trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar las parets assoleyadas y els claustres florits ahont havían passat tota una vida, pera empendre la ruta de las clotadas desertas. Mentres va durar el camí, pesat y costerut com la vía d'un calvari, no varen exhalar ni un sospir de recança ni un ay de penediment... y, un cop arribats a la rectoría, un cop entafurats al recó de solitut ahont viurían desterrats del món dels homes, els vells no varen   -147-   pensar en res més qu'en amotllar a la nova estada las antigas costums del monastir. Per las ánimas, eternament conformadas, dels dos jayos no havía passat res enterament. Tot seguía d'igual manera y ab el mateix compás. El treball seguit y silenciós, els hábits de paciencia y sacrifici, las horas de reso y el Deu-vos-guart conventual no's varen interrompre gens ni mica. Quan, a mitjdiada o cap al tart, se tornavan a veure a la rectoría, després de la tasca feta, marit y muller s'assaludavan ab la cerimonia de costum:

-Que Deu sia en vós, Mariagna.

-Y en vós per sempre, Joseph.

Y, un cop dita la salutació, com ombras de gent d'altras centurias, jayo y jaya tornavan a l'etern silenci, anántsen cadascú resignat a son quefer. Els bosquerols, que'ls veyan anar y venir pels encontorns de l'esglesia, callats y recullits com penitents del desert, se'ls miravan ab estranyesa, y fins se mofavan molts cops de la fatxa y del posat que   -148-   feyan. Encara que vestían trajos com els de tothom, en la manera de posársels y de durlos hi barrejavan quelcom d'eclesiástich qu'era costós d'explicar. Ell portava una jupa negra, però tan llarga qu'hauría sigut lloba ab un xich més; y ab els braços creuhats com duya, l'una má dins del manigot de l'altra, traspuava per tots cantons estranyas apariencias d'ordenat. Y la Mariagna, no cal dir... Tenía un estil de lligarse sota la barba'l mocador blanch a tall de toca, y de posarshi a sobre la caputxa negra, fent que li vingués a caure com un vel, que semblava una monja dita y feta.

Mossen Llátzer no podía mirársels sense venirli'l pensament al cap de que eran gent d'esglesia d'altres sigles servada per oblit en aquet món o figuretas descoloridas escapadas d'un retaule antich. Lo que li feya condol era que aquells santets d'altar, tan recatadets y humils, no portessin dins dels hábits una animeta compassiva, que poch o   -149-   molt se planyés de las penas qu'ell passava. Però ells, no... ¡qu'es cas d'això! En Mossen Llátzer, ademés de l'amo y senyor, hi veyan al capellá, al ministre de Deu, al sacerdot... y aquell ministeri, aquella dignitat, els omplía d'acatament, de respecte. La llástima era que no hi sabessin veure a l'home, a l'home de carn y óssos, necessitat, com ningú del món, de consols y de tendresas, en mitj del desert funerari en que vivía, condemnat a la tirria y a la befa dels feligresos sorruts.

¡Oh y allavors... tot justament allavors, que semblava que s'anés embotint y prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que desde bell principi li tramavan els bosquerols! Sense saber còm ni per quín cantó, sentía qu'estava a punt d'esclatarli a sobre una tempesta de rencunias que s'anava congriant al voltant seu, impalpable com las ombras, traydorota com la nit. Sabía que li tenían jurada y que'l día de la malifeta no trigaría a venir. Sòrt qu'ell no s'acobardía   -150-   pas, per això; y, encoratjat per la grandesa de son ministeri, esperava a peu dret l'embestida dels esquerps vehins, y fins la desitjava, de vegadas, confiant potser que del mateix terratrèmol ne surtís la mudança, la vida nova, la sospirada redempció...

* * *

Desde'l día en que, ab el cálzer a la má y revestit pera dir missa, havía vist tremolar als feligresos de cap a peus, estemordits per las miradas d'indignació que'ls clavava, havía concebut l'esperança de menar fins a Deu, per la temença, a n'aquell ramat toçut. Per això, quan algun bosquerol se li desmandava ab gros escándol, ell ja sabía'l moment de ferse obehir... Esperava la festa, esperava l'hora de la missa, y, quan tenía aplegats a tots els vehins devant l'altar... allavors ell se girava de cara al poble y reptava al culpable ab mots irats: «¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Que no't fan   -151-   por els cástichs de Deu? ¡Jo estich a mi que no téns entranyas de fer lo que fas de deixar anar a captar a la vella de ta mare pera que't mantingui a tu! ¡Y tu, pastor de l'Uyá! ¡Jo no sé còm no't cau la cara a troços de cantar las cançons desvergonyidas que cantas al bosch, quan passa algú, pera que't senti! ¿Que no ho saps, que també Deu t'está escoltant y ab un llamp de la seva ira't pot fer callar per sempre més?»

Y allavors tothom acotava'l cap sota el pes del sagrat enuig. La gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d'altar, s'esborronava tremolosa, y grans y xichs per un instant feyan propòsit de retornar al bon camí y seguir la lley de Deu.

Però lo més dolorós era que a ne'l capellá també li sagnava'l cor d'haver de reptar als bosquerols d'aquella manera irada. Sent com era tot bondat y tot amor, el cor se li feya a micas cada cop que, al peu de l'ara, havía de llençar sobre'l cap dels feligresos els dicteris de   -152-   la seva execració. Després de las amenaças a tall d'enutjat profeta, venía la debilesa, venía'l defalliment. Y mossen Llátzer passava días y més días sense esma, sense dalit, com aclaparat pel terror dels propis renys.

En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellá hauría pres á genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llágrima dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis... Però ells, cá... Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimonias, responían a las exclamacions de mossen Llátzer com aquell que diu amen acabada una oració.

-¡Ja ho veyeu, lo que'm passa! ¡Ja ho veyeu! -exclamava'l rector, ab las mans al cap.

-Sí, missenyor, -per tota resposta feyan ells ab un to humil, però esvahit, boyrós, com si tinguessin l'ánima a un miler de lleguas lluny.

El rector de cap manera sabía resignarshi, a la reverencia glaçada d'aquells   -153-   vells, fidels com gossos, sumisos com esclaus, però reservats com sepulcres. Li calía escalfor d'ánima humana, li calía bálsam de pietat per las feridas rebudas, li calía confort contra l'adversitat, que silenciosament li venía a caure a sobre com un fantasma inevitable que se sospita y que no's veu.

Cabalment allavors li acabavan de dir una cosa que l'havía deixat tot confós y pertorbat...

  -[154]-     -155-  

Quan mossen Llátzer va rebre la mala nova, va semblar que li estimbessin a demunt las montanyas negras que l'aparedavan. De primer moment, ni menys va saber de què se las havían aquellas donas vingudas del Serrat pera ferli a saber lo que passava.

-¿La Rodassocas?... -preguntava'l rector, estranyat. -Però bé... y ¿quí es la Rodassocas?

Las donas del Serrat ho sabían massa com més prou. La Rodassocas era l'esca   -156-   del pecat mortal, la mala fembra de aquells indrets... Era la meuca bosquetana, que, corrent d'ací d'allí per las valls y per las serras, feya seguir als homes y als minyons ab la farum de la carn. Fins vells xaruchs hi havía que li corrían al derrera; fins bordegaços desnarits, que s'hi corsecavan y neulían... Quan se deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, las donas dels volts deyan alarmadas: «¿No sabeu? ¡La Rodassocas es a tal punt!», de la mateixa manera que's diu: «¡Aquí o allá tenen la passa, la malura!...» Mentres va ser jovenota, no's va moure quasi may del pla, perquè ¡allavoras ray! podía ben anar de vila en vila rumbejant bonas faldillas vistosas y mitjas fullas de mocadors llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada y els batlles la perseguían per escandalosa, alashoras no va tenir més remey que trescar montanya amunt y devallar a las clotadas y entafurarse pels boscos y amagarse pels barranchs,   -157-   enquibintse unas nits per las palliças dels hostalets y altres nits dormint al ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat y costerut, encara may hi havía posat els peus. Per això las donas del Serrat no sen sabían avenir, de que a l'hora més impensada hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. Y encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que més se feyan creus las pobras donas, y de lo que sobre tot s'escruixía mossen Llátzer, era de que la gent de l'ermita li haguessin donat estada a l'hostalet.

-¡Quína vergonya, senyor Deu meu, quína vergonya! -barbotejava, escandalitzat, el capellá. -¿Ahont s'es vist un sacrilegi semblant? ¡Tenir a l'ermita, a la mateixa ermita, a l'altra part de l'esglesieta, a quatre passas de la Mare de Deu, a una mala pècora com aquella, qu'es la damnació dels homes, la perdició de las ánimas!

Tapantse el rostre ab las mans, com avergonyit pels pecats d'altri, el rector   -158-   anava y venía a grans gambadas, fins qu'al capdevall va dir a ne'l jayo:

-¡Joseph! pujèu a Puiggraciós y diguèu a l'ermitá que baixi a l'instant... que vull parlarli...

El vellet tornava, al cap d'una hora, tot pansit y ab el cap cot.

-A l'ermita, missenyor, diuhen que están tots aqueferats y que no saben si podrán venir molt tart o d'hora.

Mossen Llátzer, tot y coneixent que allò no més eran excusas, va esperar fins l'endemá; però, al veure que ningú compareixía, va enviar altra volta a l'ermita a n'en Joseph.

-Anèu, tornèuhi y diguèu que no'm desobeheixin pas... Que l'un o l'altra vingui tot seguit... ¡Diguèulos que jo'ls ho mano!

El jayo va tornar dihent que no més havía trobat a l'ermitana, y que l'ermitana li havía fet de resposta que tenía l'home al llit y qu'ella no podía moures del capçal...

El capellá va haver de fer molts esforços   -159-   pera apayvagar l'esvalot d'indignació que li regirava l'ánima.

-¡Donchs anèuhi per derrer cop! -va exclamar. -¡Anèuhi en nom meu a durhi l'ordre de que, sense excusa y sense remissió, treguin fòra de l'ermita a la bagaça... y s'acabi l'escándol qu'estan fent!

Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall... y el jayo va comparèixer ab un trist recado... «Que'ls ermitans li havían dit que no sabían per quíns cinch sous havían de traure a la pobra dona de l'hostalet... qu'ella no inquietava a ningú... qu'ella no feya pas cap mal...»

El rector va restar com atuhit al sentir aquella resposta. La desobediencia dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que feya temps ja sentía còm s'anava congriant al voltant seu. El fantasma de tirrias y rencunias, fins allavors invisible y impalpable, començava a traure'l cap. Ara ja sabía per quín cantó esclataría la guerra mansa y quietona qu'en el silenci li tramavan els bosquerols. La revolta venía de Puiggraciós...   -160-   y, al pensar que's presentava més descarada de lo que s'hauría cregut may, el rector va sentir córrer pel seu cos estranyas esgarrifanças. Fins va témer que, ab tot y el seu propòsit d'esperar a peu dret l'embestida dels feligresos sorruts, ja no lograría, com fins ara, ferse obehir ab l'amenaça de las eternas penas. Li semblava que d'aquí endevant ja no'ls faría tremolar ab els seus renys a peu d'altar, ni'ls estemordiría ab las miradas d'indignació, ni'ls menaría a l'humilitat per la temença de las divinas iras. Fins alashoras l'esperit del mal havía surat com indecís per dins de l'ánima ensopida dels bosquerols; però ara començava a pendre forma, a pendre vida y colors. Devant per devant de la potestat de Deu, qu'ell encarnava, s'alçava la potestat de l'infern, encarnada en la mala dona de l'ermita. Desde aquella hora endevant, els sots ombrívols, qu'ell volía redimir de totas passadas, fos per la pietat, fos per la temença, quedarían repartits en dos dominis... el domini   -161-   de Deu, a la parroquia... el domini del diable, a Puiggraciós...

-Mes ¿còm ho haig de fer, Senyor, -exclamava, invocant al cel el capellá- pera vèncer el mal esperit y deslliurar de las miserias de la carn a n'aquestas criaturas desventuradas, arrapadas a la terra y al pecat?

* * *

Mentrestant, pels curriols y viaranys que menan fins a l'ermita, començavan a fer tats els bosquerols. Amagantse'ls uns dels altres, rondavan per allí com qui fa l'orni, y quan eran a la vora de l'hostalet se posavan a l'aguayt per entre'ls pins o'ls matolls. El fet era llambregar a la Rodassocas, encara que no més fos de rellisquentas. N'havían sentit a parlar tant, que pera vèurela's dalían; y encara ab un cop no'n tenían prou y frisavan pera tornarhi, com si no poguessin arrebassarse del magí la deria de la barjaula.

  -162-  

Allò era la tentació eterna de tot Montmany. De día, en la solitut de las ombrívolas boscurias, joves y vells no rumiavan altra cosa. De nit, en el silenci de las cambras, plenas de tenebras, tots els homes se revolcavan pel jaç, somiant ab aquella dona. Ni un instant, per repòs, se'ls en anava del pensament l'estranya imatge de la bagaça, ab aquells cabells rojos com aram, ab aquellas carnaças blancas com metó, ab aquella pell llentiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixas els semblava que ni'l sol ni la serena haguessin colrat aquella cara, aquell coll y aquells braços, com se colran els de tothom. Però, era tan estrámbula en tot, aquella dona del dimoni!...

¿No era també prou misteriós que, ab tants improperis com passava y ab els anys que duya a sobre, encara fes prou patxoca pera fer perdre la xaveta a pastors y terrassans? ¡Però tenía un mirar, un riure, un posat, una mena de cosa de tots els diables de l'infern, que no tenían   -163-   pas las altras donas del sots! Eran tan negras totas, y tan lletjas, y tan secas, que la Rodassocas semblava un sol al costat seu. Ni las moças més jovas y més polidas sabían cossarse com ella's cossava, ni remenar el cos com ella'l movía, ni posarse al cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el qu'ella duya, tan petit, petit, y tan cargoladet a la lligada, que per devant deixava veure tota la clenxa partida, y per derrera las trenas de color encès.

No era pas gens estrany, ab tot això, que per l'espessa testa dels montanyenchs s'hi passejés día y nit la figura blancaça y roja de la bagaça. Hi havía feixinaire de l'Ensulcida que, quan estava segur de que no'l podían veure dins la pineda ni pilers ni llenyatayres, s'asseya quietó al peu d'una soca y, treyentse la bossa de la faixa, se posava a comptar els diners, pera veure si'n tenía prou pera anar a l'ermita a convidar a la Rodassocas. O de vegadas era un pastor que, desvetllantse tot d'un plegat   -164-   del somni de luxuria que'l perseguía, encarregava'l ramat al rabadá, y, agafant d'amagatotis un anyell o bé un cabrit pera ferne ofrena a la barjaula, s'enfilava adalerat, pel camí de Puiggraciós.

Talment semblava que tothom hagués perdut l'enteniment y els sentits, y l'esma de las cosas, y potser fins la salut. Somniosos, muts, pensatius, anavan capdellant y descapdellant, sense parar, la caboria carnal que'ls furgava'l pensament. Restavan horas y horas sense obrir els llavis, ab els ulls fixos sense mirar en lloch, cavil·lant y gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que'ls enmalaltía, era la tentació, el pecat mortal... Alguns se persignavan pera esbargirse'ls mals pensaments y traures del cap las imatges de nuesa qu'hi ballavan... altres deyan salms, oracions y parenostres... però la follor que'ls damnava era més forta que tot... No podían ferhi més, no podían rompre'l cèrcol de la carn, no podían desempellegarse de la mala cosa que tenían arrapada a l'ánima y al cos.

  -165-  

Quan queyan sobre las clotadas las primeras ombras de la nit, ara l'un, ara l'altre, eran molts els que s'esquitllavan cap a l'ermita de Puiggraciós. Envolicats de cap a peus ab las mantas pera no ser vistos ni coneguts, com una corrúa d'ánimas en pena, donavan voltas y més voltas, ara devant de l'era, ara devant del barri de l'hostalet, com si no gosessin a acostarshi. La Rodassocas, que molts cops s'estava derrera la finestra, no feya més que mofarse de la vergonya dels bosquerols, y, cada volta que passavan o traspassavan, ella's posava la má a la boca y vinga fótxessen y riu que riu... Altras vegadas cantava cançons estranyas, vingudas de lluny, de lluny, que ressonavan tristament per las boscurias, entremitj del silenci de la nit:

	«No manca par qui'm coneix
	y va a avisar a la justicia.
	Me posan cadena al coll,
	no d'or com durli solía,
	regalada pels galants
-166-
	per' lluhirla nit y día,
	sinó de ferro feixuch,
	del mateix de las manillas.»

El bover o el llenyatayre que, fent un va-hi-tot, s'arriscava a atravessar l'era, entrava a l'hostalet de correguda, tot encongit y confós. Devant de las riallas de la meuca's trobavan acobardits y no sabían confegir paraula. Volían enrahonar, però la llengua se'ls entortolligava per la boca. Hi havía instants en que haurían volgut fondres y quasi no haurían pogut dir si s'hagueran estimat més tornársen o restar allí. Com més moixaynas y festas els feya la Rodassocas, més torment passavan ells y més angunia sentían. Semblava que patissin, que'ls burxessin... Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor y de vergonya, qu'ara'ls feya venir esgarrifanças y ara suhors... ¡Ells no'n sabían, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella dona qu'havía nascut al pla y havía viscut a vila! Ells no'n sabían...   -167-   ¡malehitsaga!... de tot allò... y s'avergonyían... y vetaquí que, per l'avergonyiment, tot el somni de plahers carnals que s'havían forjat allá, al fons de las boscurias, quasi s'esvanía abans de l'hora, devant per devant mateix de la bagaça. Ells havían anat a l'hostalet pera gaudirse y folgar, sense recordarse de qu'eran morts... y'ls morts no poden xalarse. El mal esperit de la carn els havía revifat per una estona... però desseguit tornavan a l'ensopiment dormilega a que vivían condemnats... Prou treyan vianda y beure, els ermitans, pera'ls quins passavan la nit a l'hostalet; prou se desfeya a festas, la Rodassocas; però ni'l vi, ni la xefla, ni las manyagarías, ni'ls jochs, ni res del món, era capaç de fer néixer l'alegría en el cor arronsat dels bosquerols. Era la seva disbauxa una disbauxa silenciosa y trista, sense escándol ni riallas, sense joya y sense crits, com la d'un aplech de difunts que volguessin fer platxeria...

Quan, a las primeras tremolors de   -168-   l'alba, els qu'havían passat la nit a l'hostalet, sen tornavan cap a casa, sentían gran defalliment, com si portessin al cor una vuydor. Però lo estrany era que, aixís com anavan devallant als sots, altre cop se'ls apareixía l'imatge de la bagaça. Boy a mida que s'allunyavan de Puiggraciós, més els revenía'l desitj de tornarla a veure, més y més s'encenía'l somni de carnals nuesas, y més s'encomanava tothom aquella passa de tristas luxurias que surava, com un tuf de febre per demunt dels sots...

  -169-  

El pobre capellá, entretant, passava els set cálzers d'amargura. Regust de fel y vinagre sentía dins de l'esperit cada vegada que li arribavan novas de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts cops, plorava a llágrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de purgar els pecats de tots els feligresos junts... com si ell tot sol, sent ignocent com era, hagués hagut de sentir dins las entranyas tot el dolor de contrició que pertocava sentir als totxos montanyenchs,   -170-   engorronits com bestiolas en l'inmundicia de la carn.

Mes a voltas ell mateix se refrenava las llágrimas que li venían a flor d'ulls, per no semblarli potser prou puras. A certas horas sentía com remordiment dels seus mateixos plors, sobre tot quan li semblava entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de redemptor que per las culpas y els pecats d'altri. Al sospitar que podía ser, semblant debilesa humana, la causa de las sevas afliccions, feya callar en sech els sanglots que li pujavan de l'ánima, pensant que no eran pas defalliments de cor, ni sospirs de dona, ni plors de nin, lo qu'en aquells moments li calía, sinó coratge, fermesa, pera lluytar contra la nissaga endimoniada y aterrarla ab l'amenaça de las penas que no s'acaban may més. El fet era vèncer al dimoni de las luxurias, que s'havía ficat al cos dels bosquerols... y no era pas ab gemechs, ni somiquerías, ni plorallas, com s'humilía a las potestats de l'infern.

  -171-  

-¡Cor ben fort, -deya entre sí, -cor ben fort es lo que'm cal pera batre als enemichs de l'ánima! ¡Amenaças de profeta irat, mots d'execració, sentencias d'apocalipsis, es lo qu'haig de rebotre a la cara dels bonyeguts feligresos pera arrencarlos a viva força de las urpas del mal esperit!...

Y mentres li començavan ja a passar per la memoria antigas formas de conjuri y esgarrifosas paraulas d'exorcisme, y se li acudían terribles anatemas y li venía'l pensament de barrar l'esglesia als condemnats... tot de sobte va repensarse, rumiant que potser encara fora hora de fer un derrer esforç de redempció recorrent a la pietat... Sería la derrera provatura, la derrera... Y, animat per aquella alenada d'indulgencia, va fer anar altre cop a Puiggraciós, convidant ab el perdó als ermitans y a la bagaça si venían tots a penitencia y's repenedían de bon cor. Mes els de l'ermita varen tornar a respondre que, com qu'ells no havían fet cap mal, ni havían robat res, ni   -172-   havían mort a ningú, no'ls calía penedirse.

Allavors va veure ab fonda pena, mossen Llátzer, que no li restava més remey que l'amenaça, l'imprecació, la prèdica feréstega, prometent cástichs temporals pera avuy y damnacions eternas pera demá. Hauría de tornar a fer lo qu'havía fet altras vegadas... esperar el diumenge, esperar l'hora de la missa... y quan tindría als bosquerols aplegats y de genolls a terra... allavors sería arribada l'hora de ferse témer y ferse obehir... Revestit ab l'alba, ab la casulla, ab tots aquells sagrats ornaments que tenían la virtut de fer acotar el cap als feligresos, ell se trobaría a peu d'altar, com ministre del Deu de las justicias... Deixaría passar l'introit... Deixaría passar l'epístola... deixaría passar l'evangeli... deixaría passar el credo... y aixís qu'arribaría l'ofertori... se giraría tot d'un plegat de cara als vehins sorruts y començaría a sermonarlos ab veu estremidora. De primer els avergonyiría   -173-   preguntantlos d'un a un si havían anat a veure a la bagaça... Ja qu'hi anavan sense voler ser vistos ni coneguts... -¡com si Deu no ho vegés y no ho conegués tot! -ell els faría surtir la rojor a las galtas forçantlos a confessar els pecats devant de tota la gent... «¡Tu! -cridaría, assenyalant a cadascú ab el dit. -¡Tu, xicot gran de l'Ensulcida! ¿Quánts cops hi has entrat, a l'hostalet de Puiggraciós? ¿Y tu, hereu de càl Janet? ¿Y vós, Cosme de la Rovira? ¿Y tu, Bepus de l'Uyá?» Y aixís... un per un, els aniría anomenant y bescantant a tots, fins a ferlos caure la cara a troços, devant per devant dels propis pares, de las propias donas, dels propis fills.

Després d'això vindría'l reptar als culpats y ferlos avinent que ja tenían tots el nom escrit en el llibre dels cástichs perdurables. Si'l volían esborrar, els calía tota una vida d'esmena y de contrició. Altrament serían tots damnats, y desde aquell instant ja podía pronosticarlos totas las calamitats y totas las   -174-   miserias... la furia del llamp y el decandiment de las maluras, els badalls de la fam y la fetor de la febre... després la mort, la mort del cos... després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del foch y de l'infern...

* * *

Quan, al diumenge vinent, va arribar l'hora de la missa major, el capellá feya una cara de tres deus, qu'esferehía de mirar. El seu front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis, sempre dolços, semblavan prenyats de malediccions y de conjurs. Quan, en surtint de la sagristía pera pujar a l'altar, va toparse de cara ab els feligresos, els ulls li flamejavan d'una manera espantosa. Sent com era tot bondat y tot amor, apareixía estranyament trasbalsat, com transfigurat per l'ira.

El jayo, que feya d'escolá com sempre, va tocar la campaneta, ¡garraninch, ninch, ninch!... y la missa va començar.   -175-   Els bosquerols varen agenollarse tot seguit. Ab el cap acotat y tremolosos, ni gosavan mirarse al capellá de por que no's tombés de sobte y ab una mirada no'ls deixés per sempre estemordits. Per això, quan, després del introit, va girarse pera dir: El Senyor sía ab vosaltres, tothom va córrer amatent a abaixar la vista pera no toparse ab els ulls abrusadors del capellá. ¡Quína feredat mentres llegía l'epístola, tombat mitj de cantó entre l'altar y els feligresos! No ho semblava pas, un sacerdot de la lley de gracia, humil, amorós, benigne, ungit ab la sanch del Christ... Més aviat tenía retirada ab un sacerdot de l'antiga lley, qu'estés a punt de profetisar la destrucció de la raça pecadora y el foch del cel pera las comarcas impuras. Els bosquerols coneixían que la tempesta sagrada estava per esclatar, y tots sentían esgarrifanças a la pell, com si ja sapiguessin que'l cel, ofès, anava a desbotar sobre d'ells las malediccions divinas. El moment s'acostava, s'acostava... Mancava   -176-   acabar l'epístola...després vindría l'evangeli... després el credo... y aixís que l'ofertori fos arribat... allavors... ¡quína angunia de pensarhi!... allavors se giraría'l rector... y ara a la dreta, ara a l'esquerra, començaría a sentenciarlos a tots entre improperis y renys, com el Jutge terrible del Derrer Judici... ¡Quína angunia! ¡Quína angunia! Hi havía homes que feyan estremituts de por. D'altres, ab el revés de la má, s'aixugavan la suhor de congoixa que'ls gebrava'l front... El moment s'acostava, s'acostava...

Però veusaquí que, mentres estavan els bosquerols en lo més anguniós del seu desfici, perquè ja veyan que'l jayo anava a girar el missal... de sobte, tot de sobte, se va sentir, en mitj del silenci de la missa, una remor impensada, una fressa aixeridoya de faldillas, com d'una dona que entrés a l'esglesia tot rumbejant el cos. Tothom va tombar el cap de correguda, y grans y xichs van sentir que'l cor els feya un salt.

-¡Llamp de Deu! ¡La Rodassocas!   -177-   -van mormolar, glaçats, els bosquerols. Sí: era la bagaça, que's ficava esglesia endins després d'haver fet la mitja rialla a n'en Bepus de l'Uyá, al Cosme de la Rovira, a l'hereu de câl Janet, que s'estavan a la vora de la porta, mitj agenollats, mitj asseguts. Després ella va passar per entre'ls rengles de banchs, remenant unas faldillas de roba virolada y lluhint un mocadoret al cap, tan repetit, que per devant se li veya la clenxa partida y per derrera las trenas de color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de mitja esglesia, se va aclofar a terra tota desmandada, mitj badoquejant, mitj somrihent. Els feligresos, com si no's poguessin revenir de la sorpresa, semblavan més morts que vius; y, quan tots varen alçarse a l'acte de girar el missal, els uns se miravan als altres, entre encuriosits y poruchs, com volguent dir: «¿Què succehirá? ¿Què deurá passar? ¿Què será de tots nosaltres?»

El capellá, entretant, sense haverse adonat enterament de res, començava a   -178-   llegir l'evangeli a un cap de l'ara, ab el posat sever de sempre y mitj abocat sobre'l missal. Després va redreçarse y va tornar al mitj de l'altar pera posarse a resar el credo. Va començar baixet, baixet; però, boy a mida qu'anava mormolant las sagradas paraulas, més anava alçant la veu, fins que, a l'arribar als mots que diuhen: Que está assegut a la dreta de Deu el Pare Totpoderós y d'allí ha de venir a judicar als vius y als morts, el sacerdot quasi cridava com irat, com si ell mateix fos la Majestat tremenda, que té las claus del cel y de l'infern...

* * *

Però'ls bosquerols... ¡vès si es estrany!... ja no tremolavan gens ni mica. Aixís com fins allavoras havían tingut el cor petit, petit, de por... sense saber còm ni per què, van sentir tot d'una que començava a aixamplársels. Ja podía'l rector girarse tot seguit, ja podía començar   -179-   el sermó de las iras quan volgués, qu'ells ja no havían de témer ni havían d'esborronarse. ¡Ben al revés! ¡Ben al revés! Més aviat semblava que tots s'haguessin tret un pes de sobre, y fins n'hi havía que feyan un respir d'alleugeriment boy mirantse a la bagaça, fervorosos y agrahits, com si de prompte's trobessin amparats contra las amenaças de l'altar ab la presencia de la mala fembra. Es que'ls feligresos coneixían que'ls improperis y las malediccions ja no foran pera ella, sinó pera la Rodassocas, aixís que'l rector se n'adonés. Ara l'embestida qu'estava a punt de venir ja no sería entre ells, tristos bosquerols sense defensa, y'l capellá, revestit ab els sagrats ornaments, armat de la potestat divina. Desde aquell punt el rector se las tindría d'heure ab la bagaça de Puiggraciós, ab aquella dona resoluda y deseixida qu'ell mateix deya que era'l mal esperit. «Però ¿ho es, de debó, el mal esperit?» se preguntavan rumiosos els bosquerols, sense arribar a esbrinarne la veritat. Ells no   -180-   podían saberho pas del cert, perquè al dimoni no més l'havían vist, entre las ombras de la nit, en imatge de boch banyut o de gat negre, però en figura de dona no l'havían contemplat may. Però, ben mirat tot, prou qu'ho devía ser quan tanta temença feya al capellá. Ara, ara sen trauría l'aygua clara, de tot aquet misteri... Si aquella dona era'l mal esperit, ¿quí millor qu'ella pera deslliurarlos de la tiranía del rector? Ja feya massa temps que durava'l ser esclaus d'aquell capellá, que's valía de la missa, del cálzer, de la patena y dels ornaments sagrats pera ferlos tremolar y ferse obehir com si fos el mateix Deu. Ara tot això ja era acabat, perquè la bagaça, el mal esperit, fora la seva defensa, la seva salvació...

En tots aquets mals pensaments estavan enfonzats els feligresos, quan el sacerdot, sever y altívol com l'estatua del Deu ofès, va girarse de cara al poble pera posarse a fer el sermó:

-«¡Oh gent desventurada! -va començar   -181-   clamant. -¡Oh gent desventurada, que no teniu esma pera agenollarvos devant del Senyor del cel y en teniu pera adorar a la bestia! Resteu ensopits y sembleu morts quan heu de fer l'obra bona; però desseguit vos deixondiu y resuciteu pera anar a fer acatament al dimoni, pera anar a besar la carn, pera fer oració als enemichs de Deu...»

Mes, encara no havía'l sacerdot acabat de dir aquestas paraulas, quan tot d'un plegat va adonarse de la meuca, y, assenyalantla ab el dit, va trencar el fil de la prèdica, preguntant ab veu de tro:

-¿Quí es, diguèume, quí es, aquella dona d'allí, que gosa presentarse sense caputxa? ¿Quí es aquesta dona que va a missa ab el cap tan escarit? ¿Es la Rodassocas? ¿Es la bagaça? ¿Es la mala fembra de Puiggraciós? ¡Diguèu! ¡Diguèu desseguit!

* * *

Per tot l'ámbit de l'esglesia va regnar   -182-   un silenci de fossar. Ningú gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que's callavan els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagaça quan, aixecantse de terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: «Sí, qu'ho soch.» Allavors totas las ánimas negras dels bosquerols varen fer un bot d'alegría, perquè van creure arribat l'instant del deslliurament. Semblava que totas s'ajuntessin ab el mal esperit y l'atiessin a soterrar al capellá. Però'l capellá s'aguantava més altívol, més sever, més majestuós que may.

-¿Es a dir, -seguía dihent- es a dir que tu ets la dona de damnació que jo he convidat a penitencia y m'ha respost ab mofas y mentidas? ¿Es a dir que tu ets la dona del pecat mortal, qu'enmalalteixes els cossos per'llá hont passas y matas las ánimas per sempre més? ¿Es a dir que tu ets el diable? ¿Es a dir que tu ets la carn?

La meuca, a cada pregunta, anava rebenxinantse, rebenxinantse, tota dreta,   -183-   ab el cos enfora y el cap alt, com si volgués desafiar al sacerdot. Per un cantó feya com si riguès ab mofa, per l'altre com si anés a urpar al celebrant ab las sevas unglas verinosas de dona endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la potestat de Deu. Fins va semblar qu'anava a donar un pas cap al presbiteri... Mes alashoras el capellá va llençar un crit espantós, com si'l cel s'esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegavan terriblement ab lluhiçors de tempesta apocalíptica, y al mateix temps alçava'l braç dret enlayre, enlayre, com si anés a descarregar el llamp serè de la divina justicia. Era l'exorcista y l'excomunicador... era'l sacerdot que vol traure del cos y de l'ánima del poble als enemichs infernals.

-¡En nom de Deu el Pare, -deya quasi udolant y dirigintse a la bagaça, -en nom de Deu el Pare, que va fer el món de no res... en nom de Deu el Fill, que's va deixar matar per redimirnos... en nom de Deu l'Esperit Sant,   -184-   que va convertir en llum las tenebras... jo't mano, mal esperit, que surtis fòra l'esglesia!

La bagaça, esdevinguda groga com la cera, va trontollarse tot d'una, com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una fera acorralada que no sapigués per hont anar, per hont fugir... En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes qu'havía conegut a l'hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l'Uyá, però'l Bepus de l'Uyá va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, y el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llençar una mirada desesperada a l'hereu de càl Janet, y l'hereu de câl Janet va fer veure que no ho veya.

Allavors, la meuca, ab pas trontollós, com si li manqués la terra sota'ls peus, va començar a anársen esglesia avall, esglesia avall... Però encara no havía arribat fins a la porta, quan el capellá li va fer un crit:

  -185-  

-¡Repenedeixte! ¡Encara hi ets a temps!

Però la bagaça no més va girar el cap pera esclafir una rialla de dimoni: ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi! ¡Hi!, y després va surtir al defora, entre l'esglay de tothom.

  -[186]-     -187-  

Era'l diumenge després d'haverse tret del temple a la bagaça a copia de conjuris y anatemas. Las tremendas paraulas d'excomunió semblava que, ressonant encara dins del temple, tinguessin estemordit al pobre jayo, que s'estava a la vora de la porta, mitj arraulit y confós, entre la fosca enfredorida de las primeras horas matinals. Agafat a la corda de la campana grossa, que penjava d'un forat de sota'l chor, senyalava a missa pausadament: Nanch... nanch... nanch...   -188-   Com més anava, més acompassats y cançoners eran els tochs, igual que si las mans que feyan moure la corda, tremolosas ja de sí, acabessin de perdre l'habilior... Naaanch... naanch... naaanch...

Per las afraus y las timberas dels sots las batalladas s'hi arrossegavan ab gansería, com si no gosessin a enfilarse rostos amunt ni trucar com sempre a la porta de las casas ensopidas, ab aquella cançó de cada festa: ¡Baixa, vehí... la missa a ohî... baixa vehí...! Era tan espessa la boyra, aquella matinada, era tan espessa y freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de las campanas.

El jayo, tan sofert y tot com era, de tant en tant havía de deixar anar la corda pera fregarse las mans, que se li quedavan balbas. «¡Bona entrada d'hivern!... -deya entre dents. -¡Bona entrada d'hivern ens do'l Senyor!...» -Y, a fi de desentumirse'ls peus, que també se li enravenavan a correcuyta,   -189-   ab prou feynas y dolors donava unas quantas passas, ara cap a dins de l'esglesia, ara cap a fòra'l porxo, ara cap a sota'l chor. Després, un cop s'havía revingut un xich, se tornava a posar a tocar ab tant dalit com podía, deturantse a estonas y parant l'orella de tant en tant pera veure si sentía las batalladas. Mes, com qu'era tan xaruch y ja sordejava bona cosa, no arribava a distingir ben bé'l sò y no sabía del cert si tocava o no tocava. «¡Válgam Deu de la Creu! Potser no'm faig sentir...» barbotejava'l vell, tot concirós.

El fet era que, després de tanta estona de senyalar a missa, encara no havía comparegut cap bosquerol ni bosquerola. «Potser no toco com cal y no'm senten els vehins...» tornava a mormolar el jayo. Fins que, pera surtir de dubtes, va encaminarse cap al defora a preguntarho a la Mariagna, que, tot y aixafadota com estava, no era tan dura d'orella com era ell.

-¿Que no se sent la campana, Mariagna?

  -190-  

-Jo pla la sento, Joseph.

-Donchs, allavors... ¿per què no baixan?

-¡Oh, y que ja es hora de que fossin aquí!

Y els dos avis se miravan estranyats, sense saber de segur lo que'ls passava.

* * *

Mentrestant, el capellá, devant de l'arquimesa de la sagristía, s'anava revestint pera'l sacrifici. Com que la matinada era tan emboyrada y tèrbola, s'havía hagut d'encendre un cap de blandó de demunt d'un canalobre, a truco de que mossen Llátzer s'hi vegés al posarse els ornaments. Era un d'aquells días sense auba, que venen tristos y negres, com una nit qu'anés a derrera d'una altra nit. Pel finestró aspitllerat que donava al absis no entrava ni una gota de llum, ni una gota de celistia. Tot era rúfol y fosch. Però, ab tot y la tristesa que traspuava arreu com suhor de llágrimas, mossen   -191-   Llátzer, aquell matí, se trobava animat per la fe més viva, y fins li corría pels llavis com un somrís triomfal.

El recort de la victoria guanyada feya vuyt días sobre'l dimoni de la carn, li omplía'l cor de confiança en son poder de sacerdot ungit per obra y gracia de l'Altíssim. Sentía que portava a dins l'esperit de Deu, ja que tenía prou virtut pera confondre als enemichs de l'ánima. May havía conegut com alashoras que, revestit ab els sagrats ornaments, feya l'ofici de Divina Majestat, ab las tres coronas de Gloria sobre la testa, ab l'espasa de foch a l'una má y las cadenas a l'altra pera lligar a las potestats de l'infern.

Mentres se passava l'alba pel cap, pensava ab aquell espantós conjuri qu'havía tingut prou força pera aterrar a la bagaça, pera aterrar als feligresos y... ¿per què no confessarho?... pera aterrarlo a n'ell mateix, al deixar anar els mots terribles. Havía sigut tan fort el seu esglay, qu'havía quedat séns esma al cor   -192-   pera sermonar als bosquerols y traure de la victoria assolida tot el doll d'ensenyanças y d'exemples que sen podría haver tret.

Però lo que no havía sabut fer el derrer diumenge, corprès de por misteriosa per las propias execracions, ho faría ara tot seguit, aixís que l'ofertori arribés.

-¡Ja ho veyeu, germans meus, -els diría; -ja ho veyeu, còm el triomf sempre es de Deu, del Senyor de cels y terras, que alçant un dit ne té prou pera tornar el món al no res! Si aneu pel camí de Deu, anireu de braçet ab els sants, que triomfan eternament. Si camineu per la ruta del pecat, els vostres peus mateixos vos durán a la desfeta y a la mort. El plaher de la carn dura un tancar y obrir d'ulls, y el goig de Deu dura fins després dels sigles. Sota la carn hi dorm la malaltía, hi dorm la damnació: ab l'esperit de Deu hi bategan la salut y la vida eterna. ¡Veníu ab mí'ls que volgueu viure sempre! Jo us ensenyaré'l camí de la llum que may s'apaga... Jo us   -193-   faré veure l'arbre de la vida, que no s'esfulla may...

* * *

-¡Missenyor!... -va exclamar en aquell moment una veu mitj apagada, com d'algú que no gosés a rompre l'exaltació del sacerdot.

Se va girar mossen Llátzer, y va veure al jayo que venía ab una cara tota mústiga que feya llástima de mirar.

-¿Què teniu, Joseph? -va preguntar el capellá ab veu piadosa, veyent al pobre avi tan marcit.

-¡Ay, missenyor! ¡No ho sé pas! Jo, trist de mí, prou toco la campana... però la gent no vol venir.

-¿No ha baixat encara ningú a missa?

-Ningú, missenyor, ningú.

Y, com pera refermar la dita del vellet, derrera d'ell va comparèixer la Mariagna fent anar el cap ab ayres de condol.

El rector se va quedar contemplant   -194-   bona estona als dos vellets, tot sorprès, tot alarmat, més aviat pels posats de desolació que feyan que per las paraulas tristas que mormolavan. May com alashoras, may, se li havían aparentat tan abatuts y al mateix temps tan apesarats. Ells, que may se trasbalsavan per res del món, ara semblava que's consumissin anguniosos.

-¿Que no veyeu que fa una matinada tan crúa?... Deurán esperar el derrer moment... -va dir amorós el rector pera donarlos esperanças.- Tornèu a senyalar a missa un ratet... ¿sentiu?... y desprès tocarèu la rematada... Deu no ho vol pas, que pensem mal abans d'hora, ni que desesperem de lo que té de venir.

Ple d'humilitat, el jayo se va tornar a posar a estirar la corda ab tot el dalit que va poder ...Nanch...nanch... nanch... Mentrestant la vella anava y venía, desficiosa; entrava a l'esglesia, surtía al defora, mirava cap a l'Uyá, mirava cap a la Rovira, frisant pera veure l'arribada dels bosquerols. Però entre'l temps,   -195-   qu'estava tan tapat, y lo flaca de vista qu'era ella, per més que llucava amunt y avall dels caminals, no veya venir a cap criatura nada, a cap ánima viventa... fins qu'al capdevall, al capdevall, per sota las feixetas de câl Pugna, li va semblar que s'atansava un escamot de gent. Era una clapa, a troços blanca, a troços negra, que's bellugava, que's movía, qu'anava marxant, per entre'ls arbres, sense que's pogués veure ben bé lo qu'era.

Pera hèuren la certesa, l'avia va anar a contarho a n'en Joseph... y, ab la má fent ventalla sobre'ls ulls, tots dosets miravan cap al cingle pera veure si'n treyan l'aygua clara, de tot allò tan estrany.

-Es gent que ve... ¿Fa, Joseph?

-Pera mí es un ramat, Mariagna.

-¿Un ramat? ¿Voleu dir?...

-A mí m'ho sembla...

Y, mentres els jayos maldavan pera esvanir el dubte que'ls anguniava, la clapa bellugosa, com xuclada per un   -196-   grau del cingle, va desaparèixer tot d'un plegat, sense deixar rastre ni senyal de si allò eran bosquerols o eran ovellas. Allavoras els dos vellets varen acabar de perdre la paciencia. Tan resignats y quietons com eran de costum, aquell diumenge feyan cara d'amohinats y concirosos, lo mateix que si tinguessin por d'alguna cosa negra qu'hagués de succehir. Com ánimas en pena, anavan fent camins de la sagristía a l'esglesia, de l'esglesia al cementiri, del cementiri als caminals...

-Repapiejan, els pobres vells... repapiejan... -deya entre dents mossen Llátzer.

* * *

Però, al cap y a la fi, el posat intranquil dels jayos va acabar per ferli angunia, perqué, acostumat com estava a vèurels sempre tan confiats, sense posarse per res cap pedra al fetge, no sen sabía avenir, de trobarlos ara tan plens   -197-   de neguit. Mes la pitjor pena y el pitjor dolor varen ser quan el sacerdot va conéixer qu'ell també s'encomenava'l desfici dels sirvents.

-¿Y si no baixessin?... -començava a pensar mitj esferehit. -¿Si abandonessin l'esglesia pera sempre més?... ¿Si no volguessin més missa ni sagraments?...

Va passar un quart, va passar mitja hora, ne va pasar una... y res. El capellá, revestit de cap a peus y plantat de tant temps devant de l'arquimesa, a la fi va agafar el cálzer y, ab ayres resoluts, va surtir cap a l'altar. Al posar els peus al presbiteri, no's va poder estar de llençar una mirada a la nau pera veure si havía comparegut cap feligrès escadusser; però, com que las ombras s'apilavan feixugas per tot el temple, no va distingir enterament res. Solament pel silenci de tomba que regnava's coneixía que dins d'aquella foscuria no hi alenava ningú.

El día, en compte d'alçarse, s'anava tapant, tapant. Ni la mica de claror glaçada   -198-   que s'escorría pels finestrals, ni las llumenetas tremolosas dels ciris que parpallejavan a l'altar, eran prou pera esbargir las tenebras que s'escampavan arreu. No més els llums de la credença feyan com una boyrina lluminosa a l'una banda y altra del Sagrari; y, en quan a las dúas palmatorias de sota Sant Pau, ab prou feynas feyan lluhir una mica l'espasa de l'apòstol rebassut. Lo demés tot eran tenebras y espessor de llims...

Ab el cor vessant de dol, mossen Llátzer palpava per sota l'ara, mentres deixava'l cálzer y treya la bossa y regirava'l missal. La tristesa inconsolable d'aquell día de foscuria se li ficava a glops dintre de l'ánima, com si volgués ofegarla en sa negror. «¡Sol! -barbotejava, plorós. -¡M'han deixat sol!» Y tan contorbat estava per la tribulació, que ni esma tenía pera anar seguint las ceremonias ni pera recordarse de las paraulas de la missa. Ell prou feya esforços pera asserenarse y aixecar l'esperit a Deu... Però cada pas del sacrifici era   -199-   pera'l pobre capellá una pungida nova y un clau nou.

El primer cop que's va girar de cara a la porta de l'esglesia pera dir El Senyor sía ab vosaltres, va semblar que'l cor se li feya troços al veure que la salutació d'amor ressonava en la soletat... ¡El Senyor sía ab vosaltres... y els banchs eran vuyts, tots vuyts!... «Però ¿ahont sou, oh condemnats feligresos? -preguntava entre dents el sacerdot. -¿Ahont sou, que fugiu de la benedicció del cel?» Y, com si fos una resposta misteriosa, tot d'un plegat va sentir una veu llunyana que li revelava'l siti de damnació ahont els bosquerols s'aplegavan en aquell instant.

* * *

...En compte d'encaminarse, com sempre, a la parroquia, s'havían enfilat cap al cim de Puiggraciós. Las donas prou volían devallar, com de costum, al sot de l'esglesia pera anar a missa, segons   -200-   manava la veu de la campana... però els homes els havían privat de posarhi els peus. «No hi baixessiu pas: ¿sentiu? -els deyan mirantlas de fit a fit. -Si voleu missa, anèu a Sant Segimon, anèu a l'Ametlla, o a Bertí, o al Figueró... Però, a la parroquia, de cap manera...»

Y allavoras, vulguis no vulguis, las caputxas blancas havían pres, per entre la boyra, el camí de las esglesias vehinas, mentres per la seva banda, els homes, envolicats ab las mantas, trescavan rostos amunt fins a dalt de Puiggraciós.

¡Ab quína claretat més espantosa ho anava veyent tot el capellà! A la mateixa hora que començava a baix la missa blanca, voltada de soletat, començava a dalt la missa negra, acompanyada de generació...

Com si tingués el do de veure las cosas llunyas y amagadas, al sacerdot, desde l'ara de l'altar, se li ofería devant dels seus ulls mateixos l'espectacle estrany que's representava dins l'ermita.

  -201-  

Veya las cambras fumadas de l'hostalet totas plenas de gent y resplandors... y li semblava qu'eran la nau y el presbiteri d'aquell temple del pecat, ahont s'hi celebrava la festa del dimoni. La llar, tota encesa, ab bon espetech de foch de garbons, se li apareixía com l'altar major de l'infern, guarnit de tions y de flamas qu'il·luminavan sinistrament las parets negras de l'hostal y las caras torradas dels bosquerols. Devant de l'altar de foch, a tall de Sant Patró venerat, se li aparentava'l mal esperit, encarnat en la bagaça. Allí, mitj deixada anar sobre l'escon, se destacava la Rodassocas com en un trono triomfal, lluhint las trenas de color encès y el coll y els braços y el pit de carn blancaça. Tot al voltant, hi rondavan anguniosos, com devots que no gosessin arribar a l'altar, l'hereu de càl Janet, el xicot de l'Ensulcida, el Bepus de l'Uyá, tota aquella mústiga jovenalla, corsecada de luxuria y de tristor...

Com esferehit per aquella aparició sacrílega, el capellá tancava'ls ulls pera no   -202-   vèurela; però'l fantasma de l'ermita era perfidiós, y el va anar perseguint mentres va durar la missa. Quan va ser a la consagració, també va semblar que se li apareixían els oficiants de la missa negra que se celebrava a Puiggraciós. Eran l'ermitá y l'ermitana, els dos vells mitj salmayres, mitj bruixots, qu'anavan y venían per las taulas de l'hostal, boy servint vianda y beure als feligresos o portant recados a la bagaça de part dels terrassans, llenyatayres o pastors. Venían a ser com capellans de l'infern que fessin arribar fins al dimoni las lletanías del pecat mortal.

Mossén Llátzer s'anava afinant, afinant de congoixa, com si s'hagués de morir. Al ser a llegir las derreras oracions, ab prou feynas podía arribar a dir un mot ni a aguantarse devant l'ara. Després se va girar, com de costum, pera donar comiat als feligresos; però a l'anar a dir las sagradas paraulas: Anèusen: la missa s'ha acabat, se va repensar de sobte, no deixant surtir aquells mots que   -203-   semblava que fessin coro ab la befa impía dels bosquerols. Allavors va resar ab veu tremolosa el derrer evangeli, y després va agafar el cálzer pera tornar a la sagristía. Però estava tan adolorit, tan trasbalsat, havía hagut de fer tants esforços pera acabar el sacrifici, qu'al baixar els dos grahons de l'altar va sentir que las camas se li segavan, que'l pensament li fugía, y, després de trontollar un instant, va rodolar per terra com ferit de mort.

El cálzer va anar per'quí, els corporals per'llà, la patena un bon troç lluny... Els jayos hi varen córrer pera assistirlo: «¡Missenyor! ¡Missenyor!» Però, com que l'esglesia era tan fosca, no veyan ben bé ahont havían de posar els peus pera no trepitjar al sacerdot. Ademés... per'llí terra hi havía escampat el sagrat servey de missa, y els esborronava de pensar qu'ab las sevas mans profanas podían tocar la copa del cálzer, o els dintres dels corporals, o bé'l fons de la patena... Però, a la fi, vencent el sagrat   -204-   terror, van acostarse, van estirar el braç per dins de l'ombra, van palpar la casulla...

-¡Missenyor! ¡Missenyor! -exclamavan.

-¡Missenyor! -repetían. -¡Missenyor!

Però'l capellá no tornava en sí.