-[262]- -263-
Quan va començar a córrer la veu de la desgracia que acabava de succeir, de totes les ànimes esgarrifades s'escapaven mots de dolor, crits d'esglay.
-¡Oh quin mal punt! ¡És ferit!...
-¿Qui és ferit?
-¡L'Aparili! ¡L'Aparili!
-¡Y mal ferit!
-¡Ferit de mort!...
Al cap d'un quart la trista nova ja se sabía per tot arreu; y desde l'arrabal del Torin fins a les hortes, desde les hortes fins al Port, desde 'l Port fins al Mercadal, desde 'l Mercadal fins a les Triperíes y als barris baixos de la ciutat, la gent no parlava d'altra cosa ni 's planyía de res més.
-264-Les primeres colles d'espectadors que, a glopades, sortíen de la Plaça, ja ho explicaven bé prou... Havía estat el quint toro... un bragat negre, cançoner, traidor, reculadiç, carregat de banyes y de males intencions. Al venir la sort darrera, semblava que ab el drap no hi volía saber res, com res havía volgut saber ab les piques, ni ab les capes, ni ab els parells de palitrochs... Sempre reculant, sempre fugint, sempre esquitllantse, anava esmunyint el cos com per refusar la lluita que 'l matador li ofería... quan veusaquí que tot plegat se giravolta en rodó, acota la testa sobtadament, y... ennasta l' espasa per sota 'l ventre, el llença enlaire, el torna a recullir, el fa voleyar una estona campanejantlo, dos o tres cops, de banya a banya, fins que... al últim... ¡xap! el deixa anar damunt l'arena, estenallat com un ninot!...
-¡Oh quina mala hora! ¡Quin condol!... -anava exclamant la gent, per carrers y places, planyentse, atribulada, de la pública calamitat.
-265-Les dònes, sobre tot les dònes, se desfeyen en mars de llàgrimes y es retorcíen les mans, com Mares-de-Déu adolorides. Plenes de desolació, alçaven els braços cap al cel y giraven en blanch els ulls hermosos, negres y enlluernadors, xops de la llum de mitg-día.
-¡Tant arruixat com era! tant valent! -clamaven les unes, tot admirades encara del coratge del matador.
-¡Y tant hermós! tant escaigut! tant jove! -sospiraven d'altres, condolides, a tall de dòna que ha quedat sense home, o a tall de mare que ha perdut el fill.
Encara 'l sol ponent abrusava, ab sos últims raigs de foch y porpra, els campanarets joyosos que encresten la gentil ciutat dels vergers y de les palmes, quan van treure de la Plaça 'l matador ferit, per portarlo a casa seva. Una munió de gent, que feya por de tant espessa, s'apilotava a les portes del Torin com una estiva de carn humana, frisosa de contemplar, potser per darrera volta, l'home, hermós com un sol y indòmit com una -266- fera, que tothom tenía per fill gloriós de la ciutat, que 'l poble aclamava com un hèroe, que les dònes adoraven com un déu d'amor.
Així que va arribar el moment de la sortida, grans y xichs, joves y vells, homes y dònes, tothom va rompre en un clam de consternació que esborronava sentirlo.
-¡Aparili infortunat!
-¡Pobre Aparili!
-¡Sota terra sía qui t'ha fet mal!
-¡Malehida la bestia que 't fa patir!
El matador anava dins d'una llitera tapada, capdellat pel sofriment. El duyen quatre homes a pes de braços, ab prou feines caminant al pas per mor de la gentada immensa que sels abocava assobre y no 'ls deixava marxar. Valdament no més fos de rellisquentes, tothom volía veure 'l ferit idolatrat, guaitant un xich pels finestronets de la llitera. Però, els qui conseguíen vèurel un moment, desseguit se giraven trasvalsats, posantse la mà a la cara, plens d'horror.
-267-Ningú, ningú sen sabía avenir, de què aquell cos sagnant, sòpit, recargolat com un cuch, fos el del home desinvolt y brau, ab cara de dòna y cor de lleó, que no més ab un somriure dels llavis ja sabía embruixar les multituts. Tothom sen feya creus, de contemplar arraulit, fet una miseria, el galan moço que sempre havíen vist passar per la ciutat ab aire desdenyós y engallardit, com si no tingués prou carrer per ell tot sol, com si 's dignés perdonar la vida a veíns y transeunts. A les dònes, a les dònes sobre tot, els semblava un mal somni, els semblava mentida, que 's cloguessin, ensopits de sofriment, aquells ulls, entre encesos y mofetes, que feyen morir de passió de cor.
-¡Oh, quin mal punt! ¡Quina desgracia! -cridava, posantse la mà al cap, la gent que de tot arreu eixía, venint a engruixir la multitut.
Y quan, deixant endarrera 'ls barris que rodegen el Torin, va ficarse la llitera, ab el séu immèns seguici, cap dintre -268- la ciutat vella, la gernació ja no cabía ni al carrer de Cort ni a la plaça de la Sèu, y, com un riu eixit de mare, s'havía d'escampar, vessantse per les travessíes y pels carrerons veíns. Havía esdevingut tant atapaida la gentada, que, els que duyen el ferit, ab prou feines podíen moures, y havíen d'aturarse a cada punt. Ab una munió com aquella, fanatisada d'admiració y consternada fins al moll dels òssos, no hi valíen guardes ni força pública per fer obrir pas. Aixís és que la trista professó s'eternisava, perquè, si la marxa era penosa, cançonera, el camí era llarg, mólt llarg.
Primer s'havía de passar pels barris silenciosos del senyoriu, entre 'ls palaus d'aspecte solemnial y solitari, habitats per la noblesa secular y per la vella burgesía. Després havía de travessarse un bon troç de la ciutat del tràfech, formiguejant de mercaders, de corredors, d'amos de naus. Per fi venía la Ronda de les Triperíes, els barris baixos del Escorxador, farcits de pobriçalla, de jornalers, -269- de treballadors del Port. Allí, en aquells indrets populars, turbulents, tumultuosos, hi tenía la casa 'l matador. Allí havía nascut y allí pensava morir. Tant com més nom havía anat agafant per les Arenes d'Espanya, Portugal y França; tant com més or y més gloria havía atresorat torejant per tot arreu... més necessitat y més plaer sentía de viure entre aquell món, miserable com un pellingo però alegre com unes castanyoles, que l'idolatrava igual que un déu.
Allí, en aquell regne de la xurma graciosa y divertida, aont els badalls de miseria may paraven ni les guitarres tampoch, l'espasa havía volgut fincarshi, fentshi fer una casa mólt bonica, que tenía aires placèvols de torre y tirats luxosos de palau. Era un edifici voltat de jardins y glorietes, ab una entrada alegroya, plena d'aucells y sortidors cantaires, a tall de pati andalús, ab obertures y encanyiçats y reixes a tot el volt, per què, igual que un temple obert a les mirades de fòra, deixés sempre ben exposat -270- l'ídol a l' adoració de les gentades. Allí, ell s'hi trobava bé, y, ab la bossa generosament oberta a les necessitats del barri, dos cops a la setmana feya repartir almoines, entre les aclamacions dels veíns, que 'l benehíen com un pare. Així podía viure a tall de príncep, com pels séus cabals li pertocava, sense abandonar aquells llochs que li retreyen la pobresa d'altres díes en mitg de l'abundor present. Desde 'l séu palau estant, veya les mil giragonces d'aquells carrers y carrerons, aont de criatura jugava, o feya entremaliadures, o demanava caritat als transeunts. Desde 'l séu palau estant, podía contemplar les naus grandassaces del Escorxador, escola de serenitat y valentía, aont, de bailet, havia vist córrer la primera sang de toro y presenciat els primers espectacles de carnatge y mort.
* * *
Ja començava a ferse nit quan la sinistra llitera va arribar al peu del edifici. -271- Portes, finestres, balcons, tot era obert de bat a bat. La gent de la casa, la familia y el servey, corría, boja d'ansietat, fent preparatius per rebre 'l matador ferit. En mitg del silenci que va surar de cop entre la gentada, van esclatar uns sanglots mitg ofegats, capaços d'enternir les pedres. Després la multitut va veure com la llitera 's ficava adins... com les portes es tancaven... Però ningú es movía d' allí, ningú sen volía anar... tothom tenía 'ls ulls fits en l'edifici tancat y fosch... tothom restava quiet, parat, immòbil, com clavat al seti pel drama de sang y plors que devía passar aleshores darrera aquelles parets.
Quan les portes s'obríen un moment per donar pas a autoritats, facultatius o amichs de la familia, la gent mormurava 'l nom dels visitants ab aire d'envejarlos la sort de poder assistir al drama.
-¡És el Gallarí, el segon espasa!
-¡Ara surt el batlle, el batlle!
-¡Ara entra 'l doctor Molner!
Y tota la gernació repetía ab amorós -272- respecte: -¡El doctor Molner!, -com victorejant, desde 'l fons de l'ànima, el famós metge, que era 'l més popular de la ciutat.
Altres formaven rotlles y parlaven ab calor de la tragedia, explicant altra vegada, com si no s'ho poguessin acabar, la mala intenció del toro, la banyada en el sagí, la fondaria de la ferida o la primera cura feta en el mateix Torin. Y, com tantes veus plegades, tantes exclamacions, tantes converses, feyen una remor, un burgit, que podía pertorbar els darrers instants d'una agonía, va caldre que s'escampessin guardes entre la multitut, fent córrer l'ordre de què 's retirés tothom. Més aquell poble, poch obedient de mena a manaments d'autoritats, roncejava, roncejava, sense fer cas d'ordres ni amonestacions. No hi havía altre remey que fer eixir algú de la familia a demanar per caritat que se n'anés la gentada, tant baladrera en la joya com en el dolor. Y allavors va sortir fins a la Ronda la mateixa mare del espasa, una dòna -273- encara jove, pàlida, tremolosa, desolada, que, extenent les mans cap a les turbes com si les hi anés a fer oració, va pregar aquests mots, xopats de llàgrimes:
-¡Anèuvosen per pietat! ¡Vos ho demano per la Verge y Mare! ¡Vos ho demano per ell, per ell, que tant estimeu!... ¡No me l'acabeu de matar!...
Tant bon punt va esser oit el clam maternal, els rotlles van anar desfentse. Encara que ab recança, per no poder saber com acabaría la sagnant tragedia que sotregava 'ls cors, la gent, boy salmejant -¡Pobre dòna, pobre mare!,- va començar a abandonar la Ronda, desfilant per aquí, per allà. Els llauradors, concirosos, sen tornaven cap a aquella horta, paradís del món, alegrement espurnada de casetes blanques, eternament vestida de verdura y flors. Els homes de la mar, davallaven, cap-baixos, vers el port, ple, en tal hora, de tenebres y de lluissors misterioses. La gent de botiga, tota mústiga, emprenía 'l camí del Mercadal, animat sempre de bullici. En -274- les cares llargues y el caminar pausat, s'endevinava 'l rau-rau que a tothom feya l'haver de deixar aquells llochs. Al últim, pels voltants de la casa del espasa, endolada per l'ombra de la nit, endolada pel pressagi de la mort, no més hi restaven els veíns del barri, matadors de bous, carnicers, tripaires, bailets del Escorxador... Més, al cap y a la fi, també van desaparèixer pels carrerons d'allí a la vora, com engolits pels cataus obscurs ont s'exerceixen els llefiscosos oficis de la carn.
¡Quina nit més llarga, més trista, més ansiosa, va esser aquella! Un fill de la ciutat que, essentne fòra, hagués tornat d'improvís, no l'hauría pas reconeguda. Hi hauría trobat a mancar, al moment, l'alegría perdurable, que era l'ànima mateixa de la població. Per aquella vesprada de dol comú, s'eren acabades les dances y les rialles, les guitarres y les canturies, les ajogaçades festes d'abraçades, les músiques dolces de petons, que eren el nostre pa de cada vetlla durant -275- aquelles darreres nits de primavera joyosa, emmantellades d'estrelles y perfumades de flors.
* * *
Els negres pressentiments de la vesprada van esser, l'endemà, certesa aclaparadora. L'Aparili havía passat a les tres de la matinada, balbatejant entre llavis el nom de la ciutat graciosa aont havía vist la llum del día. Y el poble, al heure esment de la commovedora gentilesa, pagava enternit tanta mercè benehint la memoria del espasa. Desde bon matí ja va saberse que, per poder esser adorat en mort com havía sigut adorat en vida, el cos sería exposat al pati de la casa, transformat en capellardent.
A les primeres hores de la tarde, les turbes s'encaminaven, a professó feta, cap a la casa del dol. Era un dilluns del mes de Juny. Feya un día d'àngels, dolç, tebi, suau, no enxardorit encara per les caldes del estiu. El cel, el día, el temps, -276- la perspectiva d'una funció solemne... tot convidava a deixar estar les feines quotidianes, per córrer a la Ronda de Triperíes a veure 'l cadavre del matador. Així que van obrirse les portes del mortuori estatge, la multitut s'hi va abocar ab embranzida... però va recular al moment, imposada de respecte per la funeral decoració. May de la vida, ni quan per la mort del arquebisbe 's van fer a la Sèu els funerals famosos de què tothom servava tant gran record, s'havíen vist uns guarniments de luxe com aquells, ni un cadafalch tant majestuós.
L'entrada, ab el cel cobert per un drap negre estrellat de llàgrimes d'argent, havía perdut en un instant fins l'ombra més llunyana de pati d'Andalusía. ¡Feya una cosa més extranya, veure aquell verger florit trasmudat en cambra funeraria! Un paradís de colors que s'havía tornat tot negre... negre dels velluts que vestíen parets, arcades y glorietes; negre dels crespons que disfreçaven els sortidors, sense remor, sense aigua, convertits -277- en flamalls luctuosos... Y al mitg del pati, voltat de dos rengles de brandons, s'alçava 'l túmbol de tres cossos sobreposats, alt, ample, fastuós, monumental. La familia havía volgut que fos una cosa aparatosa, digna de jèurehi un rey difunt a presencia dels séus súbdits. Per veure 'l cadavre del matador, la gent havía de pujar per les graderíes d'un costat y davallar per les del altre, com en un adoratori de Dijous Sant. El cos del Aparili reposava dins una caixa de fustes esculpides, ricament habillat ab un trajo de carrer, d'un mitg color de canyella, tot carregat de passamaneríes y guarnit de botons d'or. ¡Y quin aire més plàcit, mes serè, servava 'l rostre d'aquell home, mort en plenitut de fortalesa, mort en flor de joventut! No s'havía desfigurat gota. Al revés: semblava que la mort, ab els séus dits perfilats y pàlits, s'havía entretingut en retocar l'imatge del matador, afinantli 'ls muscles de la cara y esborrantli 'l color massa encès que solía tenir en vida. -278- Tot plegat, mostrava un vesllum més delicat, més fi...
-¡Que és hermós! -deya la gent al abocarse a mirarlo.
-¡Sembla que dormi! -feyen alguns, admirats de la serenor que irradiava 'l cadavre.
Les dònes... ¡oh!... les dònes desfilaven per davant del túmbol en actitut llangorosa, ab els ulls mitg tancats y els llavis closos, com víctimes d'una recança.
-¡Benehida la dòna que 't va dur al ventre! -resaven les unes, plegant les mans ab posats místichs.
-¡Ditxosa la fembra que t'ha gaudit! -sospiraven altres, posantse 'ls caps dels dits a flor de llavis com si tiressin un petó al difunt.
La vella sang moresca que 'ls bullía adins, emmetzinada de lascivia, feya estremir els cossos d'esgarrifances y portava a les boques mots de trista voluptat. Hi havía parelles amoroses que, al passar, s'abraçaven, s'estrenyíen...
-¡Que 'ls cuchs de la terra hagin de -279- niar aquest cos! -va dir una dòna ab recança.
Però n'hi va haver una de més decidida, o de més folla, que, decantantse sobtadament damunt la caixa, va arribar a besar el difunt. D'altres, al veure l'acció, volíen seguir l'exemple; y móltes ja anaven a la desmandada per assaltar el cadafalch, quan uns homes hi van córrer y, entre amenaces y crits de befa, les van fer fugir d'allí.
-¡Fòra, grans bagaces! fòra!
Més la xurma enfebrada de les femelles es ravenxinava, rompía en xiscles, no volía pas desdir. Y, entre homes y dònes, se va alçar tal avalot de renechs, d'obscenitats y improperis, que, a empentes y revolades, va caldre escombrar a tothom de la capella mortuoria, abans no s'acabés de profanar. Se van posar guardes a la porta que no deixessin entrar a ningú. Si la gent volía veure 'l túmbol, que sel mirés de la Ronda estant, que prou gran era 'l carrer, y prou gran era la porta, y prou grans eren les -280- reixes, per què tothom sen fés capaç. Y, allavores, la gentada, igual que un remat monstruós, va començar a desfilar per davant la porta, caminant a batzegades y aturantse a cada pas quan un grumoll de gent, més curiós que 'ls altres, s'apinyava a les obertures, interrompent el curs.
* * *
Al venir el vespre, la part alta de les Triperíes semblava un campament. Ajaçada a terra, o asseguda sota 'ls arbres de la Ronda, o enfilada als sòcols dels fanals, la meitat de la gernació matava 'l temps contemplant com l'altra meitat passava per la part baixa, davant la casa del mort. Feya una hora deliciosa. Sobre un cel espurnat d'estrelles, resplendía la lluna ab blavenca suavitat; y un airet agradós, vingut de la mar propera, perfumava l'espay d'halenades salabroses. D'un tret se gaudíen les caricies d'un temps placèvol y els animats espectacles -281- de la popular bellugadiça. Y com que la munió engendra més munió, y la gentada crida la gentada, la Ronda vessava d'ànimes per tots cantons. Les noves d'haverse mort l'espasa, dels grans funerals que se li feyen y de la multitut que corría a presenciarho, s'havíen escampat per tot arreu. Fins dels indrets més apartats de l'horta arribaven families d'hortolans y llauradors. La major part veníen muntades en tartanes, en carretes y fins proveides de vianda y beure per passar el camí, durant aquell viatge que tenía quelcom de piadosa pelegrinació.
Y homes de l'horta, y homes de la mar, ab artesans y jornalers que a colles feyen cap allí, preníen tanda darrera la corrúa que anava a veure 'l difunt. Y, un cop feta la visita, s'acampaven, com els demés, per ací, per allí, triantse un lloch menys inquietat pel va-y-ve de la gentada. Mólts forasters, vinguts de lluny, van començar a baixar dels carros les provisions que hi duyen, y, fent rotlles entre -282- familia, se les menjaven en santa pau, abans d'empendre la ruta de tornada. Els veíns del barri van fer lo mateix. Treyen tauletes a la vora de la porta y es posaven a sopar. ¡Donava tant bo d'estar al dafòra! ¡Era ademés tant corprenedor el panorama animat d'aquella nit, que tothom s'hi trobava bé, de passar una estona al ras en companyía d'una gernació commosa, allí aplegada pel dol comú! Venía a esser una vetlla que 'l poble feya al cos del espasa idolatrat. Un llaç d'amistós afecte lligava tots els esperits en aquells instants de sentiment públich. Cadascú se sentía un xich company, un xich germà del altre. El qui 's trobava sense un mos de pa, era convidat per un veí més ben proveit.
-¿Voleu beure? ¿Voleu una queixalada?
-¡Preneu, home! ¡Beveu! ¡Teniu!...
Y l'un allargava a l'altre un got de vi o una mossada sobrera. La pobriçalla del barri s'acostava als hortolans ben peixats, pidolant ab la vista alguna cosa. -283- Y aquells homes, lluents de cara y lluents de vestidura, sentíen un cert orgull de poder donar qualque deixalla a la gent escanyolida de ciutat. Y entretant els sopars anaven allargantse, y els rotlles no 's desfeyen, y les hores passaven dolçament...
Regnava pels àmbits de la Ronda una llangor de benestar que semblava que entumís els cossos y endormisqués els sentits. Un ventet amorós traginava per ací, per allí, balumbes de flaires marejadores, nascudes Déu sab aont... potser en les vegues plantades de tarongers, potser en els tolls sembrats de cànem, o bé en les hortes y els jardins florits, o en les despulles de les carniceríes o en les aigües salobres de la mar... Aromes de vida y sentors de mort se barrejaven, enfilantse aires amunt, infestant l'espay d'ubriagadores metzines. Y aquelles llordors d'essencies y farums deuríen formar una boira... el cap de núvol invisible, però pesant, que oprimía blanament, que ofegava ab voluptat, com si fés una -284- caricia... Y la multitut, breçada pel plaer, se deixava penetrar d'aquella atmósfera adormidora, respirant ab tot el pit halenades de flors, baferades d'aigua morta, tuf de carn, olor marina, baf de cossos suats, bàlsem d'arbredes, fins a sentirse entorpida per deliciosa galvana. Era una agradosa pesadesa, un ensopiment suau, una punta d'ubriagament, potser ajudada pel bull del vi, lo que ensonyava a la gentada.
Més veusaquí que, a lo millor de la nyonya, van venir crits desaforats a trencar el tel de somni que envolcallava a tothom. Eren els venedors de paper imprès, els baladrers de fulles públiques, que anunciaven la darrera inspiració sortida de la musa popular.
-¡La mort del Aparili! ¿Qui 'n vol un? ¡La mort del matador Aparili! ¿Qui 'n demana?
Mólta gent va córrer a comprar el paper.
-¡Les cobles del Aparili! -anaven baladrejant els venedors. -¡Les cobles -285- del Aparili, per cantar ab la tonada d'El bon llaurador!
Y de tots els rotlles sortíen mans, sortíen veus, demanant aquells versos, que tant s'aveníen ab la passió que somovía les ànimes.
Mólts minyons y móltes moces, anant en busca de bona llum, se van acostar als fanals ab el paper als dits, per confegirne la lletra. Tots els qui sabíen de llegir la recitaven als altres.
| L'hermós Aparili, | |||
| que és brau matador, | |||
| desafía 'l toro | |||
| somrient desdenyós. | |||
| ¡Que visca Aparili! | |||
| ¡Que visca 'l valor! |
La tonada va esser apresa en un sant-y-amén, y, mentres alguns se van posar a cantar les cobles, tots els demés, homes y dònes, grans y petits, acompanyaven la tornada.
| ¡Que visca Aparili! | |||
| ¡Que visca 'l valor! |
-286-
Però lo més sorprenent va esser que al acte mateix, com un esclat de música instantania, van començar a volar pels aires, a tall d'harpegis, esgarrapaments de sonores cordes, acompanyats d'airosos repicaments. ¿D'ont sortíen les guitarres? No se sabía. ¿D'ont havíen eixit les castanyoles? No ho podía dir ningú. Més el cas és que, tot de prompte, com per miracle, com per encís, va alçarse del mitg de la multitut un chor sorollós de milers de veus humanes, que, animat d'instruments de tota mena, era com un himne que l'esperit del poble consagrava a la memoria del matador.
| L'Aparili avança, | |||
| la fera té por... | |||
| Si és valent l'espasa, | |||
| el toro és traidor. | |||
| ¡Que visca Aparili! | |||
| ¡Que visca 'l valor! |
Potser més que un himne de triomf, potser més que un cant de gesta, semblava un plany piadós, un versícol funerari, lo que entonava la multitut. Era un -287- salm, una pregaria, una oració, que 'l poble resava a sa manera: tocant, cantant, repicant, fent puntejar les guitarres... Però va venir lo que era fatal, inexorable. Com que la música, ab els séus ritmes, demana 'l moviment cadenciós dels cossos, aviat va començar a moures el jovent al compàs de la tocada. Per natural instint, els braços dels homes cercaven les cintures vincladices de les dònes. Y les dònes es deixaven enllaçar, somrientes. Ab l'anca sortida enfòra y el pit tirat endavant, s'oferíen voluptoses a l'estreta del ballador. Desde aquell punt, tot van esser parelles que dançaven enfollides. Mentres cantaven els uns, giravoltaven els altres. Més el cantar assecava les gorges, la dança enxardoría 'ls sentits... y balladors y cantaires demanaven beure, a cada punt, per apagar la sèt que 'ls abrusava. Les gerres corríen de mà en mà, encomanant la febre de bullicia. Aviat va esser un desfet tot allò... un desvari. Les parelles de balladors feyen tentines... y, boy abraçades, -288- se deixaven anar a terra. Els cantaires, ab veu de rogall y ab crits descompassats, aclamaven l'Aparili. Després, ja no sabíen lo que 's cantaven. En lloch de victorejar l'espasa, victorejaven el plaer, victorejaven l'alegría...
| ¡Que visca 'l bullici! | |||
| ¡Que visca l'amor! |
Y la disbauxa va durar tota la nit, l'hora de l'auba, la matinada... fins que 'l sol, alt, va venir a iluminar les acaballes d'aquell desori, mostrant la gran tristesa dels cossos abatuts, de les parelles aclaparades, de les testes enterbolides... Mólta gent no s'havía volgut moure d'allí fins a haver vist les cerimonies funeraries. Altres se n'havíen anat, fent lloch a les gentades noves que veníen...
Quan, a mitg matí, van comparèixer els clergues de Sant Pere y de Sant Pau a endursen el cadavre del espasa, encara hi havía multitut de la nit abans, ajaçada -289- sota 'ls arbres de la Ronda. Però 'ls cants funerals van deixondir a tothom; y, al veure l'immèns seguici de corporacions y autoritats, al veure als capellans fastuosament revestits de negre y or... alguns borratxons de la vigilia van alçarse trontollant, ab les cames poch segures, y, creyent que era del cas tributar un darrer homenatge a l'ànima del matador, van acompanyar la canturia ritual ab la cobla que vagament els rodava per la tèrbola memoria. Y quan els xantres, ab veu de tro majestuós, entonaven: -¡Chorus angelorum te suscipiat...!,- ells, tot seriosos y solemnes, com grotescament influits per la sublimitat del acte funerari, responíen:
| ¡Que visca Aparili! | |||
| ¡Que visca 'l valor! |
-[290]- -291-
-¡Oh, quin goig tot el firal! -deya la forasteralla.
Vèurel tant ple, tant proveit, tant curull, feya venir, als badochs que anaven y veníen per davant de les parades, la mena de confiança alegre que encomana l'abundor. ¡Y d'abundor si n'hi havía!... Abundor de granes, de bestiar, de fruits... Era com si 'ls camps gemats de la rodalia, y les prades frescals de més enllà, y les corts remugadores dels masos, y els boscos atapaits de coses bones, y les pletes tuferoses dels pastors, haguessin aplegat tot lo més rich per ferne ofrena a la vila. ¿Qui sab de quins cataus entafurats de montanya, qui sab de quines -292- planuries d'allà, enllà, venía tanta gent, tanta vianda? El día abans, ja havía sigut una professó de gent forana per la carretera, pel rieral, pels viaranys, pels corriols que porten a Vilagrassa. Ab tantes dònes carregades d'aviram, de paners o de cistelles; ab tants homes menant garrins, parelles de bous o vaques, com hi passaven anant a fira, els camins semblaven corriolets de pessebre, plens de figuretes d'ofertors que fan cap a les portes de Betlem.
«Any d'abundança, la fira en dança»: la dita ja ho diu bé prou. Perxò la gent que arribava de per avall feya fredat: marxants, revenedors, regaters, gitanería blanca y negra... Com que d'Olià y Viella havíen baixat tant de mules, de someres y pollins, va començar a córrer la brama de que 'ls ramblers ho donaven a bon preu, y tothom ne concertava. Ni a Organyà ni a Verdú s'havía may vist un tràfech com el d'allí. Per ferhi enquibir tot el bestiar, el Mercadal vell havía hagut d'aixamplarse ab el clos dels -293- bous; y el clos dels bous... ¡és clar!... no va haverhi més remey que ferlo arribar a la placeta dels xays, quasi fins a tocarse ab els garrins.
Sense gota de ponderació 's podía dir que 'l firal s'allargava de cap a cap de vila, perquè, després de la garrinada, ja 's veyen els porxos de l'aviram, del carrer Major, encatifats de palla nova y guarnits d'estives de gavials. Y més enllà ja venía la plaça de la Verdura, transformada en mercat de grans, de semences de tota mena, de planter d'hortaliça, de llegums. Y, al capdavall, per tot el volt de l'iglesia vella y el prat jussà, s'extenía, com campament d'un exèrcit pellingós, el poti-poti de les parades plenes d'eines, xàbechs, relles, basts, batoyes; y, al costat, la farfotalla de la pisa, l'aram, la llauna; y més enllà les rampoines de bonicoys estantiços, indianes, robes, mocadors...
¡Oh, y la demanadiça que hi havía per tot arreu! Havía estat bon any ¡que Déu n'hi dó!, y a la gent no li venía d'un parell -294- de vintidosos per firarse. Sobre tot al Mercadal vell, que era aont se feyen els negocis al engròs, el diner hi corría a dojo. Els compradors passaven y traspassaven per davant del bestiar, peganthi ullades de gent entesa. Ab la vara de freixe als dits, midaven l'alçada del animal, o, per mirarli el dentat, el forçaven a obrir la boca, y feyen mals averanys de la mercadería així que 'ls deyen el preu.
-¿Quatre unces, aquesta roça? ¡Company, esteu de platxeria!...
Someretes y pollins se revolcaven, entretant, per terra, com mainada ajogaçada. Y, al costat de muls inquiets y mules guites, veníen els bous calmosos, tristos, com si pressentissin, resignats, una mala vellesa o una mort sagnanta en mans d'aquells homes que 'ls tustaven y resseguíen de cap a cap abans de decidirse a fersen amos.
-Digueu la bona paraula.
-Ja us l'he dita.
-Donchs no farem res.
-295--¡Fèu una oferta vós, home!
-Tres y mitja.
-No pot esser.
-Donchs adeussiau.
-Mireu... Ni la vostra ni la meva.
Y el diner sortía d'unes bosses per entrar en les altres, després de ferlo dringar un moment sobre 'ls pedriços del clos, que semblaven un bescambi. Era com l'aigua d'una sinia, que va saltant de catúfol a catúfol.
Però... ¡veyeu si era extrany!... ab tot y aquell remenament de mercaderíes y aquell passar els dinerons d'una mà a l'altra, que és lo que dóna més goig, els marxants semblava que no les tinguessin totes. Hi havía venedor que obría uns ulls grossos com prunes de frare. Però ¿com dimonxi feyen aquell posat esverat? Si la cosa anava bé, y reeixía tant la venda, ¿per què teníen l'aire inquiet, com un que flaira un perill y es posa alerta? Aneu a saber... De segur que un corimori 'ls devía anar per dintre, quan tots feyen l'ull tant viu. No hi havía pas temor -296- de que ningú perdés de vista la parada, y, si per naps o per cols algú havía d'abandonarla una estona, ja 's cuidava prou d'encomanarla al veí.
-Ja m'hi tindreu compte: ¿oy?
-Aneu... ja podeu anàrvosen.
Y, en tornant, el firaire resseguía de cap a cap la parada ab un cop d'ull, com recomptant si hi mancava alguna cosa. Era una desconfiança, una inquietut, lo que surava pels encontorns de la fira.
Per allà vora 'l clos dels bous, s'havía aplegat una colla d'homes que parlaven, ab cert misteri, del malestar que atormentava la gent.
-¿Què hi hà? -va preguntar un, tot ficantse a la quatreta.
-¿Què voleu que hi hagi? -responía un altre. -Aviat més lladres que gent de bé.
-¡Oh! sí! Ja podeu dirho. May del món s'havíen vistos tants furts y lladregueríes.
-Mireu... aquí al Mercadal s'han trobat a mancar un pollí.
-297--¿Y d'aviram? ¡Si se n'ha fosa en dos díes!...
-¿Què 'm direu? A mi mateix me n'han robada. Però, això sí, desseguit n'he dat part a la justicia.
-¿A la justicia? Y ¿què 't farà la justicia?
-¿Què voleu dir, què farà?
-Vull dir que això no cura de res.
-Y que no hi hauría lladres, si no hi hagués arcabots.
-És lo que jo dich: la justicia 'ns l'havem de fer nosaltres.
-És clar que sí. Vigilar, no badar mica...
-Y al lladregot que s'aixarpi...
-Fer un escarment... ¡vethoaquí!...
Però encara els garlaires, cada punt més exaltats, no acabaven de dir aquestes paraules, quan va sentirse un burgit, per la part del Mercadal, que a tothom va fer girar la vista. Eren veus de disputa... un aldarull de crits, de renechs, de paraulades...
-¡Lladre! ¡Tu ets el lladre! ¡Tu, Jan -298- fume! -cridava un marxant de bestiar a un xicot jove que feya anar el cap dient que no, que no, que era fals lo que li acumulaven.
És clar: la colla d'homes hi havía corregut per saber què era tant d'escàndol. Segons deyen per allí, aquell xicot, un pillardaç foraster, desconegut de tothom, acabava de robar mitja unça en peça. Un remader de moltons se la trobava a mancar y acusava al xicot d'haverli presa.
-¡Tu me l'has feta córrer, grandíssim murri!
-¡Mentida! -contestava 'l xicot. -¡Llamp me mati si he tocat res!
-¡Que sí! -reprenía el remader. -Jo estava comptant sobre 'l pedriç... y t'he vist que 'm sortíes de darrera...
-¡Mentida! ¡Vos dich que és mentida! Si l'he tocada, ja 'm vull morir aquí mateix!...
-Jo havía de tenir dotze unces... y men manca mitja... y tu la téns, lladregot!
-299--¡Escorcolleulo! -van dir unes dònes.
-¡No! ¡No vull que ningú 'm toqui!... -va exclamar el xicot, tornantse groch com la cera al sentir allò. -¡No ho vull! no ho vull!
Més ja se li havíen tirat assobre alguns firaires, y entre tots li forfollaven per la pitrera, per la faixa, per les butxaques; y vetaquí que, al girarli l'infern del gech, comença a caure moneda... pessetes... duros... y... ¡mitja unça d'or!
-¡Mireu el lladre! ¡Mitja unça!...
-¿És la vostra, hereu? -van preguntar al remader de moltons.
-¡Sí que l'és... mala negada! -va contestar aquest.
-¡Mentida! -respignava 'l xicot. -¡És meva, meva!
-¿Teva? -feyen ab escarni els del voltant.
-Meva, no: és del amo, del meu amo.
-¿Veyeu? Ni sab lo que xerra, el fotxut lladre...
Y cent braços van aixecarse, al moment, d'entre la multitut enfurismada, -300- per caure venjatius a damunt séu. El xicot estava traspostat. Cames y braços li anaven com unes devanadores. Però, al sentirse en perill de mort, davant d'una munió de gent ab els ulls encesos d'ira y ab els braços alçats per la venjança, se va sobreposar al terror, l'instint li va donar ales, y... va fer acció de fugir. ¡Ni may de Déu que ho hagués fet! Més prompte que la vista, un munt d'homes el va enrotllar brandant enlaire les vares. Però ell era brau, fort, arruixat, y, pegant una estrebada ab tot braó contra 'l cèrcol de carn que l'encloía, va conseguir desempellegarse, apretant a córrer firal avall.
-¡Agafeulo!... -va cridar, al moment, la veu de la gentada.
-¡Agafeulo!... -va tornar a bramar la multitut. -¡Agafeulo!... ¡És el lladre de la fira!...
Y encara 'l fugitiu no havía donat dèu passes, que queya tan llarg com era, pegant de cara a les lloses del carrer. Uns venedors de bestiar li havíen fet traveta allargantli entre cames una vara. Y aleshores... -301- aleshores, sobre 'l xicot, estirat boca terrosa, va esser el desfet de puntades de peu, de cops de puny, de garrotades.
L'hora era arribada del escarment. El poble començava a fer justicia, justicia sense paraules vanes ni papers escrits... justicia senzilla y prompta, com és llesta y senzilla l'ànima popular. Allí ont se fa 'l mal, allí s'esmena. L'enuig covat durant dos díes de robatori seguit, se desfogava ab el càstich. Qui perd lo sèu, perd el seny. Els robats se rescabalaven de la perdua, punint per la propia mà. Y fins els qui havíen tingut la sort de no haverse trobat a mancar res, també ajudaven l'obra de la vindicta pública, també ajudaven a netejar el món de gent dolenta. El poble 's feya jutge y butxí. Com en els temps més reculats de la vida humana, la gent se prenía la potestat de judicar el culpable y de punirlo alhora per son crim... que ningú te més fervor en sentenciar un reu que aquell que n'ha rebut dany.
-302-Perxò la multitut, com una allau desfeta, va caure sobre 'l cos magulat del miserable, que 's revolcava en el sofriment. Cadascú li llençava 'l séu suplici, la seva escupinada, el séu afront..
-¡Té, gran murri!...
-¡Té, per brètol!...
Estava tant furiosa la gentada, que allí mateix hauría donat mort al delinqüent si no hagués volgut l'atzar que al últim compareguessin agutzils, saigs, homes de curia, alarmats per l'infernal cridoria que alçava 'l futral de gent.
-¡Pas a la justicia! -va dir, ab veu imperiosa, un pregoner, tot obrint camí a l'autoritat per entre 'l garbuix de les empentes.
-¿Què és tot això?... -preguntava un agutzil al arribar davant del xicot extès per terra.
-Això és la justicia que fa 'l poble, -va respondre un dels firaires robats. -Aquest lladre ha pres una unça.
-Donchs a la presó, lligat de braços.
Però la gent, al sentir que li volíen -303- sustreure 'l criminal de les urpes, se va posar a udolar, indignada:
-¡No! ¡No! ¡Això no!... ¡Sóu els arcabots de sempre! ¡Ens el voleu pendre per salvâl!...
Y una onada de la multitut va acorralar en un instant els homes de justicia, mentres firaires y marxants, per què la justicia popular no restés sense complir, s'emmenaven el culpable, estirantlo per una corda que li acabaven de lligar als peus.
-¡Arrossegueulo! ¡Arrossegueulo!... -bramava la munió, enrogallada de rabia.
Tothom volía que 's vegés bé 'l gran escarment que 's feya. No n'hi havía prou ab castigar: calía que 'l càstich d'un lladre servís d'exemple als demés.
Y allavors va començar la sinistra cavalcada, firal avall, firal avall, rodolant furienta cap a la part baixa de la vila. Era una torrentada de dimonis arrossegant un cos brut, sagnós, espellifat, en mitg d'una cridadiça de selvatges. Al passar el tètrich seguici davant dels rotlles -304- dels xays, marxants y badochs preguntaven, ab aires de basarda:
-¿Què és aquest núvol de gent?...
-Arrosseguen un lladre... un lladre que ha robat dúes unces a un remader!...
-¡Fort! ¡Mateulo!... -clamaven, indignats, els traficants. -¡Mateulo!...
Y, com un poltre desbocat, prosseguía la desfilada tràgica, deixant un rastre vermell sobre les lloses.
-¡Mireu! -deyen, signantse la taca, els uns als altres. -¡Mireu!
Y la vista de la sang humana semblava que acabés d'afollar les turbes. Venedors y compradors abandonaven la fira per enganxarse a la desenfrenada multitut, que per moments devenía espessa, espessa... Quan la ferotge corrúa arribava als porxos de l'aviram, les dònes van recular esfereides veyent aquella futralada d'homes que les hi queya al damunt.
-¿Què és això, Reina Santíssima! -xisclaven les venedores.
-¡Un lladre que ha pres tres unces!
-305--¡Senyor! Senyor, bon Déu! -feyen les dònes, esgarrifades.
Després la cavalcada va allunyarse davallant furiosa cap al prat jussà, escampantse pel mitg de les parades.
Però... al acte mateix va sentirse una cridoria nova. De la part alta del Mercadal baixava una altra colla de gent, com si volgués assolir la multitut que arrossegava 'l miserable.
-¡Atureuvos! -cridava un home. -¡No 'l mateu! ¡No 'l mateu pas!...
Era 'l remader de moltons, que accionava desesperadament, anant a davant de tots.
-¡Que no l'arrosseguin! ¡Que no 'l matin! -cridava, desesperat.
-Però... ¿per què? ¿Què teniu?... -interrogaven uns homes sortintli al pas.
-Que m'havía errat de comptes... -deya 'l remader. -He tornat a comptar, y... res me manca.
-Donchs... ¿y els diners que 'l xicot duya? -li replicaven.
-No són robats, -feya un altre home -306- de la colla. -Eren meus. Jo só 'l séu amo... y els hi havía donats per pagar un vedell...
-Donchs... ¡correm!... ¡corremhi tots!...
Y la colla va seguir corrent, rabenta, cap al prat jussà, per aconseguir la gentada, tot cridant a cada pas:
-¡No 'l mateu!... ¡No 'l mateu, que és ignocent!...
Peró, al arribar a les primeres parades, ja 's va veure que era tard.
¡El xicot, mort, fet un pilot de carn sagnosa, jeya sobre un munt de pedres!
El poble ja havía consumat la seva obra de justicia.
-307-
Després de tants obstacles y tants destorbs, per fi l'hora era arribada de destaparse 'l monument aixecat al musich-poeta fill del poble. Al últim alçaría 'l cap, en mitg de la plaça pública, l'imatge gloriosa d'aquell pobre Robert Trovaire que ab la remor dels séus cants havía obrat el prodigi de deixondir les turbes del ensopiment secular en que 's revolcaven embrutides.
Tot estava a punt per la gran festa. Sota 'l velàrium de domàs, reposava, pacienta, l'estatua de bronze sobre 'l basament de marbre, esperant l'hora, com un còmich entre bastidors, de revelarse a la gentada. Y, en un punt retirat de la -308- ciutat, ja 's trobaven reunits, per l'ensaig darrer, els chors y els orfeons, les orquestres y les cobles que havíen d'estrenar l'himne consagrat a l'eterna memoria del poeta:
| ¡Gloria, gloria al cantor fill del poble... |
Mentida semblava que, ab els contratemps de tota mena que havíen anat sortint com per destorbar a gratcient l'esperada cerimonia, se pogués celebrar l'inaugural el mateix día convingut, als tres anys cabals y justos d'haverse posat la primera pedra al monument. Els temps que corríen no eren pas gens bons per disbauxes d'alegría pública... perquè, durant aquells tres anys darrers, les calamitoses guerres colonials, seguides de desastres mercantils, de krachs escandalosos, havíen empobrit bon xich l'atrafegada ciutat, capital cosmopolita d'una comarca tant famosa per les seves mines com pels séus trusts de metalls. La manca de negocis havía parat en part l'explotació minera, havía apagat el foch -309- de les fornals, havía posat silenci al estrèpit de les fargues, havía escampat la miseria a tot el volt.
Si no hagués sigut per les academies y pels cenacles literaris, ja s'hauría deixat córrer mil vegades l'idea del monument. Però, com que eren els artistes y poetes els qui havíen conjuminat tot el projecte, entre uns y altres no van callar may fins a convèncer a les masses treballadores, predicàntleshi en meetings y conferencies el sant dever que teníen de glorificar el gran home.
-¿No és el vostre germà? -els deyen. -¿No és el vostre germà gran, aquest poeta-musich Robert Trovaire, que ha extès per la terra 'ls séus cants d'emancipació? ¿No va sortir, com vosaltres, de les entranyes del poble? ¿No és fill de la mina, com vosaltres? ¿No us va ensenyar canturies que han estat bàlsem per vostres penes y evangeli per vostres vindicacions? ¿No va esser el vostre redemptor, el vostre apòstol?... Donchs dignes sereu d'eterna miseria y eterna esclavitut -310- si no 'ns ajudeu a perpetuar sa memoria.
Tant van dir y van sermonar aquells diables de poetes, que la prèdica no solament va fer forat en el cor de les multituts obreres, sinó que va acabar per guanyar les voluntats de la capital en pes. Fins els amos de mines, els grans accionistes de les explotacions, els senyors feudals de la ciutat, a copia de veure exalçada día y nit la gloria del popular poeta, van arribar a sentirse orgullosos de tenir per compatrici an aquell pobre trovador, fill de minaire, y minaire ell mateix quan era noy, que, ab tot y haver mort encara jove, havía viscut prou per oir cantar en llengües extrangeres les seves estrofes de redempció universal. A cambi d'una fama com aquella, que quelcom de gloria reportava a la raça y al país nadiu, els burgesos perdonaven de bon grat els sobressalts y els terrors que 'l pobre Robert Trovaire 'ls havía fet passar en vida, quan, organisant certamens poètichs y allistant homes per formar orfeons, -311- capitanejava formidables masses, veritables exèrcits de treballadors, que, el día més impensat, si 'ls dava la rauxa de deixarse de cançons y de musiques, podíen posar en perill la pau centenaria del país miner.
Però feya tants anys, tants anys, de la mort d'aquell home indesxifrable, terrible y dolç com un nin, que la por que havía feta un temps havía anat esbargintse poch a poch, fins al punt d'esfumarse la temuda imatge del evangelista dels desheretats, per restar unicament visible la del poeta del amor mondial. Perxò és que 'ls capitosts de la burgesía, l'improvisada aristocracia dels bitllets de banch, ab les autoritats davant de tot, ab els concellers del municipi, ab els cap-pares dels sindicats metalúrgichs, van acabar per cantar al unísson ab el sentiment de les multituts. Fins el Corregidor de la ciutat, l'home fort, l'home enèrgich que, provingut del no res, havía escalat ab braó 'l replà més alt de la fortuna, va acceptar l'encàrrech de fer en la -312- solemnitat el panegírich d'un hèroe que, tot y essent trist poeta y miserable proletari, era fill de la seva obra y, encara que en altres lluites, triomfador, com ell mateix.
Els darrers de deixarse persuadir havíen sigut els treballadors exaltats, els encesos, els furiosos, que formaven el partit poch nombrós, però temible, dels qui, per assolir el deslliurament social, tot ho volíen passar a sang y a foch. Les raons que donaven, aquells fills de la revolta, per refusar tota ajuda a la festaça en perspectiva, eren la miseria que corsecava les masses, la desolació que ho marcía tot.
-¡Bona hora! -deyen;- bona hora per inaugurar monuments de bronze y marbre! bona hora per fer moixigangues cíviques, quan la gent se mor de gana; quan agafen homes cada día per haver robat un mos de pa; quan les nostres dònes y les nostres filles han d'anar a cercar als bordells la vianda que manca a casa!...
-313-La protesta era prou capaça, per sí sola, d'aigualir l'entusiasme més fervent. Però no mancava qui insinués que potser, en el fons de tot, lo que feya parlar així als exaltats sectaris, era la secreta inquinia que covaven contra la memoria del home que s'anava a glorificar. Perquè, si bé en Robert Trovaire no s'havía capficat per altra cosa que per guarir els dolors que afligíen els séus germans d'esclavatge, havía sempre confiat la cura a remeys tant suaus y platxeriosos com són les arts de la musica y del cant. Un día, en un meeting, un obrer dels més furiosos havía exposat ben alt y clar lo que mólts rumiaven en silenci:
-¿Com voleu, -apostrofava,- com voleu que 'l musich-poeta fos el nostre apòstol ahir, y sía avuy el nostre ídol, si en comptes de clamar justicia per tots els medis, valdament pels més heroichs, -pel pillatge, per la mort y per l'incendi, que són els únichs provats per cauterisar la pudridura del despotisme burgès,- va entretenir y distreure 'l poble ab corrandes -314- y cançons? Diu que la musica agermana. ¡Gran veritat, per nostre mal! Jo fins dich que agermana massa, perquè fa fraternisar en una mateixa dolçor ensopida 'ls pobres y els richs, els esclaus y els dèspotes, fins a fer que s'oblidi 'l miserable del sagrat dever del odi que ha de sentir pel opressor. ¡Oh! y, encara... si, a lo menys, hagués cantat ab ronca veu la venjança contra 'l rich; si, a lo menys, hagués ventat el caliu de rancunia en el cor dels afamats y morts de fret; si, a lo menys, hagués reclutat exèrcits de revoltosos, en lloch de colles de comediants y de cantaires... tal volta podríem aclamarlo a les hores d'ara, perquè potser un troç del món de l'injusticia ja sería soterrat...
Més, a desgrat de tants predicots de sang y incendi, al últim els exaltats sectaris també van enterrar la desconfiança al fons del pit, y, si no ab l'entusiasme del capdancer, ab la conformitat passiva del qui va a remolch, van decidir pendre part en la commemoració del trovador -315- minaire, sortit, al capdavall, com ells mateixos, de les darreres files dels oprimits y els despullats.
Y veusaquí com per un moment van aparèixer tots fosos, tots agermanats, tots halenant al compàs del mateix esperit, els estaments més enemistats de la ciutat cosmopolita. ¡Qui li hagués pogut pronosticar, al infeliç Robert Trovaire, que, uns quants anys després de mort, resplendiría 'l miracle de fraternitat que ell sols havía entrevist allà, lluny, al terme més reculat dels séus somnis de poeta! La santa deria, que l'havía sempre capficat, de donar a les multituts disperses y enemigues un ideal d'amor que fongués totes les ànimes, semblava que hagués pres forma en el món de les veritats.
Sols la musica, -ell ho havía dit mil voltes,- sols la musica pot acoblar tant diferentes gentades. Després de la creença en Déu, és l'amor de la patria lo que lliga en un feix més nombre d'homes. Però ¿qui 'ls parla de patria, an aquestes -316- allaus de gent vingudes de qui sab aont? No més resta un llenguatge, el divinal llenguatge dels sons imposants o dolços, dels ritmes lents o desbocats, de les harmoníes infinides, per què tothom s'entengui y es commogui y es compadeixi en les batalles del món.
L'esperit del poeta s'havía fet carn humana. ¡Quin espectacle més hermós! Veure les confraríes d'artistes y els cenacles de poetes fent bracet ab la gent del poble, pintorescament colegiada en infinitat de chors y d'orfeons; contemplar les orgulloses burgesíes, mestresses de la ciutat, frech a frech ab les xurmes assedegades d'extermini... era un espectacle aconsolador que, tot semblant mentida al pensament, omplía 'l cor d'esperança en la pau del pervenir.
* * *
Una hora abans de començarse la cerimonia, la gran plaça del Comerç, formada pel passeig de les Acacies al -317- creuarse ab l'avinguda del Arch del Treball, ja era plena de gernació. Semblava que la comarca minera hagués volgut, per un moment, veures congregada dintre d'aquella aria immensa, circuida de rimbombants edificis, nous quasi tots, flamants, de trinca, com era improvisada, feta a corre-cuita, la fortuna de mólts dels habitants. Gent de la capital y gent de fòra transitaven admirant els bonicoys de la festa, les arcades de fullaraca y les garlandes de flors, les agrupacions d'escuts y banderoles, les altíssimes antenes coronades de flàmules y gallarets... Com riu remorós que va a la mar, la multitut desaiguava cap al centre de la plaça, dalintse per contemplar la figura del popular trovador. Poch sabedora dels tiquis-miquis cerimonials, la gent ja 's pensava poder veure a son plaer l'adorada imatge del gran home; més la curiositat pública havía d'acontentarse passant la vista pel gros envolum del monument, engualdrapat encara de folgats domassos, que sols hauríen de caure a terra després de -318- les arengues y els parlaments apuntats en el programa. ¡Però no n'hi mancaven pas, a la gentada, de coses boniques per mirar entre l'enrenou de guarniments y coloraines d'aquell lloch empavesat com un navili de gala!
Forrades de tapiceríes y velluts, s'exteníen, per tot el volt de la plaça, les tribunes y graderíes destinades als prohoms de la ciutat, als concellers del Comú, als cap-pares dels sindicats miners, a les families més riques. Y dassota les llotges del món burgès, com solatge somogut sota un líquit transparent, bullía la gent del poble, bellugosa y baladrera, empenyent y obrintse pas per entre les colles de cantants y orfeonistes, que anaven y veníen d'una banda a l'altra, fent voleyar banderes de virolats colors. Les masses chorals y les cobles de grallaires, fundades en vida del poeta, lluíen airosos distintius y escayentes vestidures, que feyen llampant efecte al costat dels trajos foscos y severs usats pels cossos gremials y les federacions obreres. -319- Essent, com era, la festa, una apoteosi del fill de la mina enlairat pel geni al obelisch de la fama, els artistes arranjadors de la funció havíen determinat que tots els estaments compareguessin noblement vestits ab les ferrenyes gales del treball. Perxò 'ls fogainers anaven ab el cos sols cobert de samarreta y ab la pala, de fer foch, al coll; els minaires duyen el trajo d'encerat y el picot y la llantia de baixar a les galeríes; els forjadors portaven el mall al puny y el davantal de cuiro sobre 'l pit. La visió era severa, però atractívola; aspra, però pintoresca; y ben segur que hauría estat la més vistosa de totes si no haguessin sigut els pintors, els estatuaires, els poetes, que, volent fer un va-hi-tot de sumptuositat indumentaria, van presentarse habillats ab brillantes vestimentes d'hèroes, de semidéus, de personatges mitològichs. Era un espectacle de màgica, de kermessa, que enlluernava 'ls ulls y omplía 'ls cors d'alegría.
Enfilada dalt d'una gran tarima que, -320- arran del sòcol, donava la volta al monument, una munió de jovenalla, eixida de les aules y els tallers, feya de guarda d'honor a la tapada estatua del poeta, y al mateix temps ofería, als ulls de la multitut, enginyoses alegoríes viventes figurant el poder prodigiós de la poesía y la musica. Aquí s'hi veya un adolescent que representava a Orfeus quan amansía les feres del desert ab la dolçor melodiosa de la lira; allí 'n sortía un altre que personificava a Amfió al commoure, ab els sons de la seva harpa, la natura en pes, fins a fer aixecar les pedres totes soles per bastir els murs de la ciutat de Tebes; més avall, Virgili y Alighieri iluminaven ab resplendors de poesía 'ls abims tenebrosos del infern, precursor del altre infern de les mines, y, en últim terme, hi havía un jovincel que, ab la batuta als dits, encarnava al propi Robert Trovaire al acte d'ensenyar a les turbes la tonada dels séus cants. Y... és clar... davant de semblants figuracions, que an els uns, sense capirne 'l significat, els -321- sorpreníen com teatrals apoteosis, y an els altres, més entesos, els suscitaven l'eternal encís del art sobre la vida dels homes, de les besties, de les plantes, fins sobre l'indiferencia de lo inanimat, l'entusiasme de la gentada s'escalfava, s'enxardoría, fentla esclatar a cada punt en aclamacions y visques.
Y els visques y els aplaudiments y la cridoria no van parar de retrunyir fins que, arribat el moment de començarse la cerimonia, van comparèixer les autoritats, les delegacions corporatives, y el Corregidor va alçar la mà com fent signe de què tothom callés, per què ell anava a parlar. Així que, ab vigorós accent, va deixar anar la paraula -¡Compatricis!,- el més profon dels silencis va ferse en la multitut. Y l'orador, a tall d'exordi, va començar a entonar una oda a la voluntat humana:
-La voluntat és el déu que tot ho pot, lo mateix en el món de la materia que en els cels del esperit. Obrir rius a lo llarg de les planuries, foradar cingles y montanyes, -322- partir en dos els continents, transformar cossos y substancies, fer néixer sols radiants en mitg de la nit obscura, anular l'espay y el temps, acostar les humanitats més llunyes... és obra quotidiana del voler humà. En una esfera més alta, també té 'l dò miraculós de tòrcer el curs de l'idea, de renovar les ànimes, de trasmudar els pensaments... Quan vegeu que les guerres socials s'encenen o s'apaguen; quan vegeu que cau o s'aixeca un trono; quan vegeu que triomfa o 's desfà un exèrcit; quan vegeu que neix o mor un Estat... penseu que ha sigut la voluntat d'un home o d'uns quants homes, tot lo més, la que ha fet el miracle d'aquelles transformacions. Perxò és an aquest déu omnipotent, generador de pensades noves, d'accions imprevistes, d'iniciatives arriscades y d'heroicitats fecondes, que aixequen altars y professen culte les actuals generacions. L'enfortiment de l'ànima y del cos, la confiança en sí mateix, l'esbargiment de la propia vida, com pràctiques -323- novicials per arribar a la conquesta de la ciencia misteriosa, a la possessió del món de lo ignorat, al domini de la terra... veusaquí l'evangeli, el credo de la nova religió.
-¡Bé! ¡Bé! ¡Mólt bé! -van exclamar, entusiasmades, les tribunes de la burgesía.
Però l'entusiasme dels de dalt no 's va encomanar als de sota. Les multituts desheretades escoltaven y callaven, com receloses d'unes frases que, ab tot y no entendre bé, els semblava que encloíen quelcom de sospitós, d'agressiu.
L'orador va prosseguir, impassible:
-Donchs bé, conciutadans: l'home que avuy venim a coronar en aquesta plaça, és una encarnació hermosa de la força omnipotenta que dóna la voluntat. Per lluitar ab ardiment en les batalles de la vida, ell va tenir la gran sort d'esser un pobre, un miserable. Ni preocupacions de classe, ni emperesiments de rich, ni vicis de desvagat, ni cap altre ròssech ni impediment dels que porta -324- com seguici la fortuna, li van fer may nosa pel combat. Primer minaire, després factor, acabat passant de mestre, més tard periodista, per fi escriptor d'anomenada, y poeta de fama universal, y pastor de nombroses multituts, en Robert Trovaire va passar sempre per la vida com un heroich combatent que vol de totes passades arribar a esser triomfador. Va voler y va poder. Perquè, quan se vol ab tota l'ànima, s'assoleíx l'ideal imaginat. Perxò 'l món va reservar a la gosadía del nostre compatrici les ales de la victoria, enlairantlo com un geni per damunt d'adversaris y rivals, d'enemichs y detractors. Sí... perquè, en les batalles del món, com en les batalles dels exèrcits, no pot pas sortir vencedor tothom... Per cada home fort que arriba al cim de la montanya a conseguir la clau de la fortuna, o 'l llorer de la gloria, o 'l ceptre del domini, han de caure legions enteres de vençuts, incomptables estols de llatzerats... Així ho porta una lley de vida que no consent a les humanitats -325- que s'afebleixin endormiscades en benestars llangorosos. Així ho porta escrit un còdich de tría natural, que sanciona al fort y condemna al feble. Y és en va, completament en va, en nom d'una sensibilitat malaltiça y corruptora, volerse rebel·lar contra l'immutabilitat d'aquestes lleys, que mólts troben inhumanes, feres, y jo trobo providencials y justes. L'acte que estem celebrant n'és la sanció més alta. Perquè... lo que venim a proclamar és el triomf d'un home lluitador que, ab la fortalesa del séu geni y ab l'esforç de la seva voluntat, va saltar del fons de la terra, aont penava adolorit, fins an aquest trono de marbre y bronze aont prompte apareixerà a vostres mirades com un hèroe lluminós, coronat ab la diadema gloriosa dels nostres temps, ab la diadema del Èxit...
Més, encara 'l Corregidor no havía acabat de dir aquests mots darrers, que, de tots els àmbits de la plaça, el poble va deixar anar un ronch prenyat de furia.
-326--¡No! ¡Fòra! fòra! ¡Que calli! ¡Fòra! fòra!
La xardorosa arenga del Corregidor, enaltint l'heroicitat dels lluitadors per la vida, havía corferit fins els més humils deixebles, fins els devots més creyents, de l'obra den Robert Trovaire. -No, -pensaven,- no: no és pas aquesta, la doctrina de redempció que 'l mestre va predicar per redimirnos. Això és la lley impía del més fort, que trepitja al nafrat, al miserable. Si la vida ha d'esser així, una lluita encarniçada entre 'ls homes, val més anar ab els partidaris de la rebel·lió, y, acollats tots els vençuts contra 'l poder dels qui triomfen, vessar sang y calar foch, y propagar l'extermini...
-¡Fòra! fòra! ¡Abaix el Corregidor!...
Adhuch els poetes, adhuch els artistes, estaven tots trasvalsats ; y, encara que silenciosos, sentíen tumultuosa agitació dintre de l'ànima. Prou els havía agradat la paraula llampanta, imaginada, efectista, de l'arenga... però l'esperit crudel que l'animava 'ls havía fet mal al cor, -327- tot duentlos al pensament idees noves que 'ls desconcertaven y estemordíen per llur terrible grandiositat. Fins ells mateixos es trobaven bon xich ridícols, disfreçats, com anaven, igual que histrions, ab la magnificencia d'una indumentaria històrica que tant poch s'adeya ab el ferotge ideal de lluita moderníssima proclamat pel Corregidor.
* * *
Era tant espessa la nuvolada que en un tancar y obrir d'ulls havía ennegrit el cel de la pau pública, que d'algunes tribunes van alçarse espectadors esporuguits, temerosos d'un rampell de la gentada. Mólts se sentíen sols, desamparats, davant les turbes. Per no congriar recels ab precaucions d'ordre públich, s'havía deixat la plaça ab poca força, mólt poca, unicament la precisa pel lluiment de la funció. La festa era de pau y germandat, y no calíen espantalls de gent armada. Aixís és que 'ls burgesos més poruchs es -328- van esverar un moment al trobarse a mercès de la caterva. Però un altra part de burgesía més serena, que, per estar versada ab el tracte de les masses, coneixía més a fons l'ànima infantívola de les multituts, va posar mà al gran remey, al remey maravellós per conjurar les tempestats del poble.
-¡Musica! musica! -va sentirse cridar de diferents indrets de les tribunes.
Y desseguit se va fer córrer l'ordre de què cantessin els chors, de què toquessin les orquestres.
-¡Musica! musica!
Sabíen, els bons burgesos, que la musica agermana 'ls esperits en acords d'admiració, en harmoníes d'entusiasme... sabíen que l'entusiasme y l'admiració fan esclatar els picaments de mans... y sabíen que 'ls picaments de mans esvaeixen el pànich dels poruchs y la furia dels irats.
-¡Musica! musica!
Y allavors va rompre l'himne que -329- s'havía d'estrenar, consagrat a la memoria den Robert Trovaire.
| ¡Gloria, gloria al cantor fill del poble | |||
| que, ab ses troves enceses d'amor, | |||
| als orbs de les mines va dur l'esperança | |||
| d'aubades més belles, daurades de sol! |
Va esser posar bàlsem al cor d'una ferida. Desde 'ls primers compassos, ja va tenir la cantada prou virtut per esvair la tempesta. Com si hagués fos al instant la negror de la discordia, el sol de pau tornava a lluir sobre 'ls estaments de la ciutat cosmopolita. La musica havía fet, com sempre, la seva obra de conciliació. Però, si la veritat s'ha de dir, també hi havía una altra cosa prou capaça per sí sola de deturar les turbes en el camí del esvalot. Hi havía la curiositat... la curiositat que refrena l'impaciencia de l'acció, fins que s'ha desxifrat l'enigma. Tothom sentía fervent desitg, dintre 'l cor, de veure aquella figura del poeta que, velada ab el misteri dels domassos, atormentava -330- les ànímes ab les ansies de conèixer, de saber...
Perxò, quan, acabada la primera estrofa del himne triomfal, se van estirar les cordes que aguantaven el velàrium, el pit de la gentada va sotragarse ab inquietut. ¡Quin moment d'esgarrifança! Primer, els domassos van trontollar un instant, com tremolosos... després, van capbuçarse, fent una onada de colors... per fi, van desaparèixer de la vista, deixant l'estatua al descobert. La multitut ja anava a obrir la boca per aclamar, ja anava a alçar les mans per aplaudir, quan... tot de sobte, se va parar, restant igual que glaçada. No, no era pas aquella, la figura que esperaven... no era pas aquell, el Robert Trovaire que s'havíen imaginat... Perxò van tornar a caure totes les mans ansioses de picar, perxò van tornar a cloures tots els llavis frisosos de cridar «¡visca!» Més lo que no feyen les turbes, ho van iniciar els de dalt, y de graderíes y tribunes va ressonar un gran picament. Però 'ls de baix van protestarne -331- desseguida, ofegant l'ovació burgesa en un bramul sinistre, amenaçador. L'imatge del poeta era un engany, era una farsa, com era farsa y engany l'obra del mestre, tal com la pintava 'l Corregidor. Els havíen donat un home per un altre, tant en la esculptura com en el discurs.
Donchs ¿què era lo que irritava les turbes a la vista de l'estatua? Era que l'esculptor havía concebut en el Robert Trovaire l'iluminat poeta del amor mondial, en lloch del venjador apocalíptich dels minaires, que és lo que volía la multitut. Ab el fi d'idealisar l'imatge del gran home, fins a convertirla en símbol de la poesía fraternal, l'estatuaire havía posat tots els séus sentits en deslliurarla de lletgeses de modernitat, de contingencies de país nadiu, de tot signe de temps y lloch que li tragués l'aire de representació universal y eterna. Així és que havía vestit el trovador d'una vestidura vaga, imprecisa, que ni era pali ni túnica, ni capa ni mantell, sinó una subtil -332- roba talar que, per la seva indecisió mateixa, podía esser de qualsevol centuria y de qualsevol país del món. Això li donava un cayent espiritual, que s'avenía ab l'expressió mística d'un rostre extàtich, mirífich, aixecantse vers la llum, com si cerqués l'efluvi d'inspiració en les regions de lo infinit. Y uns braços oberts, fraternalment oberts, afanyosos d'abraçar les humanitats adolorides, y una lira y un lligall de papers tocant al sòcol, acabaven de transfigurar l'imatge en símbol d'amor y poesía.
Més aquella transfiguració, tant ansiosament cercada per l'artista, com més anava més rabia feya a les multituts.
-¡Això és un monjo! és un novici! -deyen els uns, indignats pel posat místich de l'estatua, que 'ls semblava una profanació, una mofa.- Així com el Corregidor ha convertit el poeta en un ambiciós lluitant per la seva gloria, l'esculptor n'ha fet una figura de retaule.
-Sí, sí. ¡Això és un sant d'iglesia, un -333- sant d'altar! -cridaven d'altres, ab l'ira pintada als ulls.
Y, aplegantse l'odi del moment ab les velles rancunies que glatíen en el fons de les ànimes entenebrades, va eixir roent per les boques el mot de rebel·lió.
-¡Fòra! fòra!
-¡Fòra monjos!
-¡No volem monjos!
-¡No volem sants d'iglesia!
-¡Fòra! fòra!
La tempestat que suara havía passat lliscant pel firmament, s'havía tornat a agrumollar ab més malicia que may, y pels negres horitzons fuetejava 'l llamp ab resplendors sinistres. Els exaltats, els furiosos, els qui, per assolir el deslliurament social, tot ho volíen passar a sang y a foch, eren els qui triomfaven, y, posantse al davant de la revolta, senyalaven a l'ira popular l'imatge del musich-poeta. Blasfemies, imprecacions, crits de maledicció eterna contra l'home que havía prostituit al poble ab els séus cants, -334- s'alçaven entre la gentada com flamarades d'un volcà.
Mólts burgesos, espaordits, abandonaven les tribunes. D'altres, més bregats, veyent que la turbonada anava contra 'l monument, esperaven impassibles que 'l poble s'esbravés ab l'estatua del poeta, mentres arribava la força pública que s'havía manat venir. Entretant, les turbes, desbocades, corríen cap al monument, cridant, glapint, udolant, com una allau abrusada del instint de malvestat. La figura del trovador havía devingut el blanch de totes les ires.
-¡A terra l'estatua! a terra!...
Y algunes pedres, sortides de qui sab aont, varen brunzir per l'espay, anant a petar als mateixos peus de l'esculptura. Aleshores, els poetes, els artistes, la jovenalla de les aules y els tallers, van apinyarse al voltant del monument, empenyats en defensarlo contra les masses, cegues d'odi, que ja provaven de saltar dalt la tarima per enderrocar l'imatge.
-335--Però... ¿què fèu, desventurats? -clamaven els artistes, els poetes.
-¡Volem fer troços l'estatua!... -responíen els d'abaix.
-Penseu que aquest home va redimirvos.
-¡Mentida! ¡No 'ns ha redimit ningú!
-¡Sí, que us ha redimit!
-¡Mentida, més que mentida, perquè encara patim fam!
-Ell vos va ensenyar cants de consol.
-Donchs... ¡malehit ell y malehits sos cants, que han deturat la venjança!...
-¡Era 'l vostre germà! -recalcaven els artistes, com a suprem recurs.
-¡A terra l'estatua! a terra! -responíen els altres, desaforats, mentres minaires, fogainers y forjadors aixecaven picots y malls contra 'l bronze, brandant com armes de destrucció aquelles eines que havíen de representar pintorescament l'atribut del treball pacífich en una festa fraternal.
-336-Va esser un moment de mortal angunia. Ni artistes ni poetes podíen consentir la vergonyosa selvatjada. Perxò, formant muralla davant del sòcol, van provar de rebutjar l'atach ab tant coratge com podíen. Per natural, eren més aviat febles que valents aquells artistes; y, engabanyats com anaven ab les vestidures mitològiques, ni 's podíen moure ab desembraç, ni afrontar ab prou fermesa l'embestida dels forçuts contraris. Però lluitaven per vindicar la memoria del poeta compatrici ; lluitaven per salvar l'obra d'art, sortida de llurs mans mateixes... y l'amorosa causa que defensaven els feya treure forces de la propia flaquedat. Els pobres aguantaven, aguantaven ab braó, fins a veure com queyen, nafrats en la lluita, alguns companys. Però al últim ja no podíen resistir més: les turbes s'enfilaven dalt de la tarima... y no hi havía altre remey que fugir y abandonar l'estatua a les ires populars. Més la sort va voler que, al moment d'anar -337- a empendre la fugida, arribés la força pública.
Comparèixer la gent armada y fondres la multitut, va esser la mateixa cosa. En un instant la plaça va estar escombrada de munió, com si la terra se l'hagués menjada. Aleshores artistes y poetes van davallar de la tarima ; y, tot envolicantse l'un el cap ferit y aguantantse l'altre 'l ròssech del trajo històrich, mitg malmès en el tràfech de la lluita, van desaparèixer plaça avall. Anaven tot mústichs, tot pansits, per la passada ignominia; però en un reconet d'ànima sentíen cert orgull d'haver salvat l'obra de bellesa.
És lo que alguns de ells rumiaven, al esser al taller, mentres es treyen del damunt les arqueològiques vestidures:
-L'imatge no pot morir. Ni que vinguin les turbes rojes a calar foch a les ciutats, ni que vinguin els lluitadors moderns a exiliar un moment el somni de la terra, l'imatge no morirà mentres perduri -338- la vida. Així que hagi passat el despotisme dels barbres nous, així que comencin a bastirse les ciutats enderrocades, l'eternal imatge tornarà a florir en la pedra, en el color, en la paraula...