De Pere el Gran a Tristany de Leonís: Models cronístics i novel·lescos per a la mort de Tirant lo Blanch
Josep Pujol
El desenllaç del Tirant lo Blanc, marcat per la decisió de fer morir el protagonista de manera sobtada just abans de culminar la seva carrera amb les noces imperials i la reconquesta completa de l'imperi, està estretament relacionat amb el paper de la fortuna a la novel·la i amb les nocions comunament admeses a l'edat mitjana sobre el gènere de la tragèdia. L'oportuna utilització de materials literaris clàssics o classicitzants __el Sèneca tràgic i Corella, respectivament__ confereix a l'episodi el revestiment retòric adequat i un tractament literari que no en fa gens sorprenent la resolució tràgica (Pujol, 1995-96; Martínez, 1998a: 185-9). Tanmateix, concentrant tota l'atenció en els models de l'elocutio de Martorell correm el risc d'oblidar altres tradicions narratives romàniques a les quals la inventio de l'episodi deu el seu disseny i la seva arquitectura bàsics. L'objectiu d'aquesta comunicació és precisament fer emergir aquestes tradicions i, de manera més concreta, exemplificar amb la superposició de models historiogràfics catalans i de models narratius de tradició artúrica, sense els quals tota lectura del desenllaç resulta necessàriament incompleta, un fenomen d'estratificació de fonts present a molts altres llocs de la novel·la.
En un treball recent, Tomàs Martínez (1998b) ha proposat una interpretació del desenllaç del Tirant a partir dels paral·lelismes que es poden establir entre el tractament literari del dol per la mort del protagonista i els rituals funeraris que l'acompanyen, i la manera com s'organitza en la realitat tardomedieval __i, derivant-ne, en les cròniques històriques__ el dol subsegüent a les morts de reis i de primogènits (veg. Sabaté, 1994). És una perspectiva d'anàlisi ben pertinent, i crec que se'n poden desenrotllar les potencialitats en una direcció encara més concreta: la de constatar i sistematitzar les remarcables similituds entre el decés de Tirant i els d'alguns reis catalans tal com es narren a les cròniques de Bernat Desclot i de Ramon Muntaner. La comprovació d'aquesta presència historiogràfica té almenys dues virtuts: primerament, permet afegir a l'episodi un model literari perfectament coherent amb el que sabem de les relacions de Martorell amb la literatura historiogràfica, especialment amb Muntaner; i en segon lloc dóna compte d'algunes característiques de la narració de Martorell __entre d'altres la mort per causa d'una malaltia sobtada__ per a les quals no s'havien proposat models literaris convincents.
En les cròniques històriques, la mort del rei hi
és un tema absolutament fonamental perquè és el que
articula el discurs històric i garanteix la continuïtat de la
dinastia; dit altrament, és el requisit per a la necessària
renovació que es repeteix a cada nou regnat. L'exemple més
conegut i més didàctic d'aquest valor és el final de la
crònica de Muntaner, on la mort de Jaume II i la coronació
d'Alfons el Benigne se superposen a la Passió i la Pasqua, a la mort i a
la resurrecció (caps. 292-8), fent de la crònica, en paraules
d'Alberto Varvaro,
«una storia
sui generis della
salvezza»
(1984: 406-7). És clar que aquí el
cronista dóna més importància a la coronació que a
la mort perquè l'interessa culminar gloriosament el relat amb la
continuïtat dinàstica, però en d'altres moments opera de
manera diversa, centrant tota l'atenció en la mort i les seves
circumstàncies amb una manipulació novel·lesca del
material històric que l'aproxima significativament a les maneres de
Martorell. Ho demostra de manera emblemàtica el seu recontament de la
mort de Jaume I. Malgrat la vellesa del monarca, Muntaner presenta la seva
darrera malaltia com un accident sobtat i impensat que ve a subvertir
tràgicament els seus projectes de vell cavaller cristià en lluita
contra l'islam i la seva felicitat de senyor que es deporta per les seves
terres. Tot i que l'episodi comprèn la seqüència de
capítols 25-8, vegeu particularment el final del capítol 25 i
l'obertura del 26:
| (Ed. Casacuberta, 1927-52: I, 63) | ||
No és gaire diferent el relat de la mort d'Alfons II, també anticipada amb consideracions sobre els designis de la providència i presentada igualment com a capgiradora de l'alegria festiva als capítols 173-5:
| (Cap. 173; ed. Casacuberta, 19 27-52: V, 47) | ||
A la vista d'aquests antecedents, no ens ha de sorprendre gens que Martorell faci morir Tirant sobtadament, i que això frustri la seva felicitat personal, és a dir, les futures noces amb Carmesina, i trunqui momentàniament la felicitat col·lectiva derivada de l'alliberament de les terres de l'imperi. La comparació dels dos passatges citats de Muntaner amb el paràgraf on Tirant és atacat pel «mal de costat» evidencia, sense que hi calguin gaires comentaris, el valor modèlic del cronista de Peralada:
| (Cap. 467; ed. Hauf, 1990: II, 892) | ||
L'heroi que mor al llit de malaltia té, per tant, uns
antecedents literaris i uns models indiscutibles, que forneixen una
explicació versemblant de la diferència entre el Tirant i la
major part de la tradició narrativa romànica. Ara bé, si
Muntaner és el model per als mecanismes literaris posats en joc per
Martorell, és en canvi en la crònica de Bernat Desclot que hi ha
un model més plausible per a la mort en clau reial de Tirant: la
narració de la malaltia i la mort de Pere II el Gran que tanca i corona
tot el relat (cap. 168). Hi ha, almenys, dues remarcables circumstàncies
coincidents entre tots dos episodis. Una, que Desclot comparteix amb els
episodis muntanerians que acabem de veure, és el fet que la mort sigui
provocada per una malaltia impensada que, tanmateix, deixa temps per complir
amb els deures politicofamiliars del testament i amb els cristians de la
confessió i la comunió. Però sobretot interessa notar
__i aquesta és la segona
coincidència__ que la malaltia sobrevé
als dos herois en ple procés de reconquesta de la terra de mans d'un
exèrcit invasor ja vençut, francès en un cas i turc en
l'altre
__un procés que, a més a
més, tots dos autors ressegueixen detalladament enumerant itineraris i
ciutats alliberades__, i trunca els seus projectes
immediats de caràcter militar o matrimonial (recordem, en aquest sentit,
que Desclot introdueix la malaltia mortal del rei just quan projecta una
expedició contra Jaume II de Mallorca:
«Mas no plach a Déu que ell personalment hi
anàs, que mantinent que aquestes coses hach ordenades, lo pres
e·l agreujà malaltia»
(ed. Coll, 1949-51: V, 147). Aquestes
coincidències majors, més d'altres de menors, com ara que tots
dos morin en una vila o ciutat a prop de la capital del regne, no semblen
casuals, i no es poden establir amb cap altre cronista, perquè Muntaner
narra l'episodi de ben altra manera. I encara hi ha més: com Martorell,
Desclot vol signar amb la mort el final d'una biografia heroica just
després que el protagonista hagi coronat amb èxit la seva
missió mundana. Al mateix temps, la fi de l'heroi és també
la fi d'una època històrica heroica. La continuïtat
dinàstica, implícita en Desclot i explícita en el
Tirant amb l'entronització
d'Hipòlit, no modifica la lliçó, no pas pessimista
sinó exemplar, de tots dos autors: el temps dels herois que la
història eternitza pertany al passat (Cingolani, 1995-96: 380-2). Per
això Tirant lo Blanc és també digne d'un dol com el que es
tributa als reis.
La circumstància que Desclot i Muntaner viatgin molt sovint plegats __quan no confosos__ en els manuscrits, i especialment en compilacions com ara el Llibre de les nobleses dels reys de Francesch (Coll, 1991: 340-1; 1947-51: I, 174-80, ara també a 1991, 244-7), fa versemblant, em penso, la coincidència dels dos historiadors en l'horitzó del Tirant. Convé no oblidar, encara, que Desclot no és pas menys artista que Muntaner, com ha demostrat Alison Elliott (1984), i que part d'aquest art de narrar, Desclot l'aprèn en la narrativa cavalleresca, els esquemes de la qual eren altament eficaços per a la manipulació artística i política dels seus materials de base. Un exemple ben conegut que val per tots és la llegenda de l'engendrament de Jaume I, que Pere Bohigas va relacionar ben convincentment amb l'engendrament de Galaad al Lancelot en prosa, tot i que es va deixar enlluernar per la qüestió de les prosificacions i va acabar atribuint a Desclot una font «joglaresca» (1982: 279-82). En realitat la comparació, no ja dels motius narratius comuns, sinó de la lletra dels dos textos, sobretot a l'hora de presentar les motivacions de la reina Maria i de la filla del rei Pelés, evidencia fins a quin punt Desclot depèn del roman francès:
| (Lancelot LXXVIII, 57; ed. Micha, 1978-83: IV, 210) | ||
| (Cap. IV; ed. Coll, 1949-21: 11, 24) | ||
Els paral·lelismes entre tots dos episodis es podrien estendre a altres detalls (posem per cas la descripció de l'entrada de Lancelot i del rei Pere a la cambra), però el més significatiu és que Desclot hagi reprès gairebé textualment aquestes motivacions en un context clarament redemptorista, cosa que, al seu torn, contribueix a explicar la reelaboració del mateix episodi en clau encara més redemptorista a mans de Ramon Muntaner (caps. 3-6).
Però tornem al
Tirant, sense perdre de vista la literatura
artúrica amb què Desclot ens ha posat en contacte. Ja sabem que
uns models cronístics no impliquen un tractament literari igualment
cronístic, entre d'altres raons perquè la caiguda de Tirant fa
caure Carmesina i el seu pare en una apoteosi luctuosa que desborda els
límits del decòrum historiogràfic (una mica com l'esclat
lamentatori de la comtessa de Vàroic al capítol 3 del
Tirant en relació al primitiu i
més hagiogràfic
Guillem de Vàroic) i que, en canvi,
enllaça naturalment amb les històries d'amor, de final
majoritàriament infeliç, que decoren la cambra on Tirant havia
entrat just després d'enamorar-se. Floris i Blancaflor, Tisbe i
Píram, Eneas i Dido, Tristany i Iseut, Ginebra i Lançalot
emmarquen, doncs, la peripècia sentimental del protagonista (Cacho,
1993: 167). Més concretament, i com amb tota la raó del
món suggeria el 1905 don Marcelino Menéndez y Pelayo, la mort de
Tirant, seguida per la de Carmesina i la de l'Emperador, sembla parcialment
modelada sobre la de Tristany. Són episodis, deia, que
«pertenecen a la esfera ideal del
arte y recuerdan el sublime desenlace de los amores de Tristán e
Iseo»
(1943: 401). No em consta que s'hagi fet gaire cas d'un
suggeriment que, si bé apunta de manera massa genèrica a la
història de Tristany, pot ser confirmat si cerquem d'aplicar-lo a la
tradició particular del
Tristan en prosa i les seves versions
hispàniques1.
A diferència de les versions antigues, en vers, de la història de Tristany, en el Tristan en prosa l'heroi mor a conseqüència de les ferides causades per Andret, que actua seguint les ordres del rei Marc. Des del moment de l'atac, totes les versions presenten uns quants ingredients fonamentals: a) presència del rei Marc, que es penedeix, i a qui Tristany demana de fer venir Iseut; b) comiat de Tristany a les seves armes, que encomana a Sagremor; c) declaració de la derrota davant la mort; d) comiat als amics; e) prec de Tristany a Iseut que s'ajaci amb ell, última abraçada i mort dels dos amants (§§547-9 de l'anàlisi de Löseth, 1891: 384-8; i cf. l'esquema de D. Branca, 1967). Cal afegir-hi que el rei Marc està a punt de morir de dolor després del traspàs dels amants, i que aquests són sebollits a Tintagel en una luxosa tomba, descrita diversament segons les versions (§§550 de Löseth, 1891: 389-91). Ara bé, les redaccions italianes i hispàniques del Tristan en prosa constitueixen una tradició particular que, en relació a les constants descrites, presenta detalls que la singularitzen2. Per exemple, en la Tavola ritonda italiana el comiat de les armes és precedit per una llarga pregària de Tristany i per la seva confessió a un arquebisbe i altres sacerdots, que és un element que reapareix en les versions hispàniques tal com les representen l'únic testimoni complet, el Tristán de Leonís castellà imprès a Valladolid en 1501 (cap. 83, ed. Bonilla, 1912: 373), i, parcialment, els fragments manuscrits de principis del segle XV de la mateixa versió (Alvar-Lucía, 1999: 133). El Tristán castellà, a més, inclou un testament oral en què Tristany fa casar Gorvalan amb Brangel i els fa hereus del seu regne (ed. Bonilla, 1912: 374), seguit per l'encomanació a Déu i la mort dels dos amants. En la versió vulgata del roman francès, la mort simultània d'Iseut és atribuïda a la força de la darrera abraçada que li fa el moribund Tristany:
| (apud Baumgartner, 1975: 13) | ||
Res a veure, doncs, amb l'antiga versió de Thomas
d'Anglaterra, en què una Iseut tot just arribada a les costes de la
petita Bretanya mor de dolor damunt el cadàver de Tristany, ferit pels
enemics del nan Tristany i mortalment enganyat per Iseut de les blanques mans.
La narració del Tristan en prosa va imposar-se amb força, com
demostren les evocacions de l'episodi a mans de Boccaccio tant a les
Esposizioni de la Commedia com a l'Elegia di madonna
Fiammetta3. Ara bé, ja s'ha dit que els tristanys
hispànics i italians depenen d'un estadi redaccional del
Tristan en prosa francès diferent
__i potser anterior__
de la redacció vulgata. Això explica que la mort d'Iseut ofegada
pel seu amant sigui absent de les tradicions italianes i hispàniques,
que s'aproximen al motiu «primitiu» de la mort per amor d'Iseut
després de la de Tristany4. A la
Tavola ritonda, la reina mor
«per debolezza e per proprio
dolore»
(Löseth, 1891: 388, n.), i així ho fa
igualment en el
Tristany castellà de 1501,
després que els desmais de l'heroïna i les seves pròpies
referències al desig de morir amb l'amant
«asi que nuestras almas fuessen amas
a un lugar»
, ja presents en les redaccions anteriors
(Alvar-Lucía, 1999: 130-3), hagin preparat el terreny:
| (Ed. Bonilla, 1912: 376) | ||
Independentment del fet que la fi dels dos amants estigui pressentida des del principi de la història i que en sigui una conseqüència lògica, la mort conjunta de Tristany i Iseut, una de les imatges més emblemàtiques de la mitologia cavalleresca i cortesa, va erigir-se en model per al recontament de situacions homologables, com demostra la imitació en compilacions artúriques del tipus del Palamedes (Limentani, 1962: 181-3) i en moderns productes classicitzants com la Teseida de Boccaccio (D. Branca, 1967). A la vista d'això, postular ecos tristanians en la mort de Tirant, Carmesina i l'Emperador no és gens fora de lloc, sobretot si comparem l'episodi del Tirant amb el desenllaç del Tristán castellà de 1501, a través del qual, juntament amb els fragments castellans de principis del XV, es pot entreveure el Tristany català sobreviscut en els dos breus fragments ja esmentats. Les pregàries i el testament, l'adéu als amics, els esmortiments i els planys de Carmesina damunt el cadàver de Tirant, el desig d'acompanyar Tirant a l'altre món i la mort per amor de la princesa, el trasllat de les armes de Tirant i dels cossos dels dos amants a la Bretanya, i la luxosa tomba que els acull, són tot nuclis narratius que segueixen molt de prop la tradició del Tristan en prosa en la seva redacció hispànica. Al capdavall era aquesta tradició la que ancorava el tema de la mort de l'heroi, tal com l'hem vist tractat a les cròniques, en la dimensió amorosa exigida per la narrativa cavalleresca medieval, i la que, per tant, feia per als lectors del segle XV d'horitzó d'expectativa i de coixí de les innovacions classicitzants de Joanot Martorell. I, al mateix, temps, era una tradició poc menys que inevitable, no solament perquè el desenllaç dels amors de Tristany i d'Iseut havia penetrat profundament les fibres de la literatura tardomedieval, sinó també, i sobretot, perquè en l'elaboració dels últims capítols de la novel·la l'autor està en contacte amb textos que, d'una manera o altra, exhibeixen l'empremta tristaniana. D'una banda, no es pot descartar que la Història de Leànder i Hero de Corella que modela les lamentacions de Carmesina degui part de la seva resolució narrativa, a part altres textos clàssics (Badia, 1988: 172-3), a l'ombra que projecta el desenllaç del roman francès. De l'altra, hom ha parlat insistentment de la «tonalitat tristaniana» de la quarta jornada del Decameron, i especialment de la narració de Guiscardo i Ghismonda (IV, 1; veg. ed. V. Branca, 1984: 486) que deixa algunes traces a les pàgines del Tirant (Pujol, 1995-96: 44-5; 1998: 54-6), i no hem d'oblidar tampoc que, entre els amants de final desgraciat invocats per Fiammetta al capítol vuit de la seva Elegia, tan sistemàticament llegida i reciclada per Martorell, hi figuren Iseut i Tristany, que «molt amant-se ensemps vengueren a huna fi» amb la certesa «de ésser en altre loch axí com deçà eren» (VIII, 7; ed. Annicchiarico, 1982-87: II, 78).
En perfecta sintonia amb aquesta mena d'associacions literàries, l'arranjador del Tristán castellà de 1501 (segurament l'editor Juan de Burgos) va voler tancar les lamentacions subsegüents a la mort dels protagonistes amb aquests mots:
| (Cap. 83, ed. Bonilla, 1912: 378) | ||
L'associació del desastre que s'acaba d'esdevenir amb un desastre col·lectiu que la caiguda de Troia representa emblemàticament, i la significativa referència als planys de les troianes després de la destrucció de la ciutat, són detalls culturals característicament tardomedievals i revelen el gust per la contínua hibridació dels materials narratius de tradició romànica amb temes, referències i autors de l'antiguitat grecollatina. Encara que l'arranjador tardà d'aquest Tristán estigués pensant només en Guido delle Colonne o en qualsevol de les seves adaptacions hispàniques, l'associació es revelaria igualment significativa: el món de la narrativa medieval convoca un altre món més prestigiós i, en aquest cas, igualment dolençós per la mort d'uns herois i per la caiguda __ara no pas temuda, sinó actual__ d'un regne. Aquí és on, en el Tirant, entren en escena les lamentacions de les Troades de Sèneca i de l'Hècuba i l'Hero de Corella.
El valor modèlic del
Tristany en prosa s'acaba aquí. No
sembla que es puguin establir altres paral·lels narratius o textuals
d'importància entre les dues obres. Sí que hi ha, però, un
parell de detalls del
Tirant que, si provenen, com crec, de la
tradició hispànica del
roman, mostren una ben diversa actitud
literària de Joanot Martorell, sempre atent a la represa paròdica
o malintencionada de les seves fonts. El primer cas el proporciona l'excusa de
la sang sortida del nas que dóna Estefania quan Plaerdemavida,
l'endemà de la nit d'amor al castell de Malveí, li diagnostica
maliciosament una pèrdua de sang (cap. 162; ed. Hauf, 1990: I: 391). En
totes les versions del
Tristan en prosa, l'heroi s'inicia sexualment
amb la visita nocturna a una dama innominada
__esdevinguda la «dona del Lac de la
Spina» en la tradició hispànica__,
però unes ferides que ha rebut abans de la trobada han deixat el llit
tacat de sang; quan el marit, de tornada a casa, interroga la dona sobre la
procedència de les taques, ella invariablement respon que li ha sortit
sang del nas:
«¡Ay, el mi buen señor,
que muy mala he estado esta noche, que mucha sangre me ha salido de las mis
narizes»!
(cap. 15, ed. Bonilla, 1912: 60)5. La mateixa anècdota es repeteix al
Lancelot en prosa, ara protagonitzada per
Lançalot i Ginebra, que també respon a les acusacions que
«m'escrieve sovent li
nes»
(cap. 39, §40, ed. Micha, 1978-83: II, 77). En el
Tirant, l'excusa de la dona adúltera ho
ha esdevingut de la dona desflorada, ara en un context doblement
humorístic per la paròdia del discurs mèdic encarnada per
Plaerdemavida i perquè Estefania no sap que la donzella ha espiat tota
la nit pel forat del pany.
El segon d'aquests elements es refereix a la conclusió de la
història dels amors de Felip i Ricomana, en la qual es desplaça
l'accent des de l'estultícia de Felip cap a la seva capacitat sexual,
tal com revela la frase amb què se signa aquesta conclusió:
«Per tal forma fon festejada la infanta que ella
restà molt contenta de Tirant e molt més de Phelip, que li
féu tal obra que jamés la oblidà»
(cap. 112; ed. Hauf, 1990: I: 213). No hi pot haver cap
dubte sobre l'«obra» en qüestió. Compareu, però,
la frase
__i el seu context__
amb aquesta altra que, en el
Tristán de 1501, descriu la primera
unió sexual d'Iseut i Tristany:
«e subieronse de suso en vna cama, e
començaron de fazer vna tal obra, que despues en su vida no se les
oluido»
(cap. 21, ed. Bonilla, 1912: 85)6. El
Tristany català, textualment molt
pròxim al castellà, devia dir si fa no fa el mateix. En tot cas,
el context, al
Tristán, és seriosament
cortès. Al
Tirant, no gens. Del respecte reverencial pels
desenllaços tràgics d'una tradició romànica en
actualització constant podem passar ben fàcilment a la
manipulació irreverent i descarada dels mateixos materials, en un tot
s'hi val literari que explica moltes de les singularitats que els moderns
celebrem en la novel·la de Martorell. Potser també per
això, l'única referència que hi ha en el
Tirant a la mort de Tristany i Iseut no afecta
els protagonistes, sinó la parella formada per Hipòlit i
l'Emperadriu. És evident que el
«romanç(...) de Tristany, com se planyia de la
lançada del rey March»
que l'Emperadriu canta al seu jove
amant (cap. 263, ed. Hauf, 1990: II, 569) ha de contrastar volgudament amb
l'absència
__o quasi__ de
sentimentalitat i d'heroisme cortès en la història d'aquests
amors (Cacho, 1993). Per virtut del que Joan Fuster va anomenar
l'«energia boccacciana» de Martorell (1989: 78), Hipòlit i
l'Emperadriu són una reversió còmica de les
històries d'amor de final tràgic, tant com, en la seva fi
conjunta, Tirant i Carmesina actualitzen exemplarment el mite
tristanià.
Alvar-Lucía, 1999: Carlos Alvar i José Manuel Lucía Megías, «Hacia el códice del Tristán de Leonís (cincuenta y nueve nuevos fragmentos manuscritos en la Biblioteca Nacional de Madrid», Revista de Literatura Medieval, 11, pàgs. 9-135.
Annicchiarico, 1983-87: La Fiammetta catalana, ed. d'Annamaria Annicchiarico, 2 vols., Japadre, L'Aquila.
Aramon, 1969: Ramon Aramon i Serra, «El Tristany català d'Andorra», dins Mélanges offerts à Rita Lejeune, J. Duculot, Gembloux, vol. I, pàgs. 323-337 [reproduït dins els seus Estudis de llengua i literatura, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1997, pàgs. 415-291].
Badia, 1988: Lola Badia, De Bernat Metge a Joan Roís de Corella. Estudis sobre la cultura literària de la tardor medieval catalana, Quaderns Crema, Barcelona.
Baumgartner, 1975: Emmanuèle Baumgartner, Le «Tristan en prose. Essai d'interprétation d'un roman médiéval, Droz, Ginebra.
Bohigas, 1982: Pere Bohigas, «La matèria de Bretanya a Catalunya» (1961), dins el seu Aportació a l'estudi de la literatura catalana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.
Bonilla, 1912: Libro del esforçado cauallero Don Tristán de Leonís y de sus grandes fechos en armas (Valladolid, 1501), ed. d'Adolfo Bonilla y San Martín, Sociedad de Bibliófilos Madrileños, Madrid.
Branca, 1967: Daniela Branca, «La morte di Tristano e la morte di Arcita», Studi sul Boccaccio, 4, pàgs. 255-64.
Branca, 1968: Daniela Branca, I romanzi italiani di Tristano e la Tavola Ritonda, Olschki, Florència.
Branca, 1984: Giovanni Boccaccio, Decameron, ed. de Vittore Branca, Einaudi, Torí.
Cacho, 1993: Juan Manuel Cacho Blecua, «El amor en el Tirant lo Blanc: Hipòlit y la Emperadriu», dins Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona, pàgs. 133-69.
Casacuberta, 1927-52: Ramon Muntaner, Crònica. Ed. de J. M. de Casacuberta, 9 vols., Barcino, Barcelona.
Cingolani, 1990-91: Stefano M. Cingolani, «Nos en leyr trobemos plazer e recreation»: l'estudi sobre la difusió de la literatura d'entreteniment a Catalunya els segles XIV i XV», Llengua & Literatura, 4, pàgs. 391-27.
Cingolani, 1995-96: Stefano M. Cingolani, «Clàssics i pseudoclàssics al Tirant lo Blanc», BRABLB, 45, pàgs. 361-88.
Coll, 1949-51: Bernat Desclot, Crònica, ed. de Miquel Coll i Alentorn, 5 vols., ENC.
Coll, 1991: Miquel Coll i Alentorn, Historiografia. Obres de Miquel Coll i Alentorn, I, Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.
Cuesta, 1994: María Luzdivina Cuesta Torre, Aventuras amorosas y caballerescas en las novelas de Tristán, Universidad de León, León.
Cuesta, 1997: Tristán de Leonís y el rey don Tristán el joven, su hijo (Sevilla 1534), ed. de M. Luzdivina Cuesta Torre, Universidad Nacional Autónoma de México, Mèxic.
Duran 1917: Agustí Duran i Sanpere, «Un fragment de Tristany de Leonís en català», Estudis Romànics, 2, pàgs. 284-316.
Elliott, 1984: Alison G. Elliott, «L'historiador com a artista: manipulació de la història a la crònica de Desclot», Quaderns Crema, segona sèrie, 9, pàgs. 27-52.
Fuster, 1989: Joan Fuster, Llibres i problemes del Renaixement, Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Hauf, 1990: Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, ed. d'Albert G. Hauf, 2 vols., Generalitat Valenciana, València.
Heijkant, 1991: Tristano Riccardiano, testo critico di E. G. Parodi, a cura di Marie-José Heijkant, Pratiche Editrice, Parma.
Hillgarth, 1991: Jocelyn N. Hillgarth, Readers and Books in Majorca (1229-1550). 2 vols., Éditions du CNRS, París.
Iglesias, 1996: J. Antoni Iglesias i Fonseca, «Llibres i lectors a la Barcelona del s. XV. Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a través de la documentació notarial (anys 1396-1475)». Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona.
Iragui, 1996: Sebastian Iragui, «The Southern Version of the Prose Tristan: The Italo-Iberian Translations and their French Source», Tristania, 17, pàgs. 39-54.
Lacroix-Walter, 1989: Tristan et Iseut. Les poèmes français. La saga norroise, ed. de Daniel Lacroix i Philippe Walter, Librairie Général Française, París.
Limentani, 1962: Dal Roman de Palamedés ai cantad di Febus-el-Forte. Testi francesi e italiani del due e trecento, ed. d'Alberto Limentani, Bolonya, Comissione per i testi di lingua.
Löseth, 1891: E. Löseth, Le roman en prose de Tristan, le roman de Palamède et la compilation de Rusticien de Pise. Analyse critique d'après les manuscrits de Paris, E. Bouillon, París [reprint Burt Franklin, Nova York, 1970].
Martínez, 1998a: Tomàs Martínez i Romero, Un clàssic entre clàssics. Sobre traduccions i recepcions de Séneca a l'època medieval. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València / Barcelona.
Martínez, 1998b: Tomàs Martínez i Romero, «Funus triumpho simillimum? Consideracions al voltant de la mort i del dol per Tirant lo Blanch», dins Germà Colon Domènech i Lluís Gimeno Betí (eds.), Cultura i humanisme en les lletres hispàniques (s. XV-XVI) =Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 74, pàgs. 23-48.
Menéndez 1943: Marcelino Menéndez y Pelayo, Orígenes de la novela, I (1905) «(Edición nacional de las obras completas de Menéndez Pelayo»), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid.
Micha, 1978-83: Lancelot. Roman en prose du XIIIe siècle, ed. d'Alexandre Micha, 9 vols., Droz, Ginebra.
Northup 1928: El Cuento de Tristan de Leonis. Edited from the unique manuscript Vatican 6428, ed. George Tyler Northup, The University of Chicago Press, Chicago.
Padoan, 1994: Giovanni Boccaccio, Esposizioni sopra la Comedia di Dante, ed. de Giorgio Padoan, 2 vols, Mondadori, Milà.
Parodi, 1991 =veg. Heijkant 1991
Pujol, 1995-96: Josep Pujol, «El desenllaç tràgic del Tirant lo Blanc, les Troianes de Sèneca i les idees de tragèdia al segle XV», BRABLB, 45, pàgs. 29-66.
Pujol, 1998: Josep Pujol, «"Micer Johan Bocaci" i mossèn Joanot Martorell: presències del Decameron i de la Fiammetta al Tirant lo Blanc», Llengua & Literatura, 9, pàgs. 49-100.
Sabaté, 1994: Flocel Sabaté, Lo senyor rei és mort! Actitud i cerimònies dels municipis catalans baixmedievals davant la mort del monarca, Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida.
Sharrer, 1977: Harvey L. Sharrer, A Critical Bibliography of Hispanic Arthurian Material. I. Texts: the prose romance cycles, Grant & Cutler, Londres.
Sharrer, 1981-82, «Letters in the Hispanic Prose Tristan Text: Iseut's Complaint and Tristanns Reply», Tristania, 7, pàgs. 3-20.
Varvaro, 1984: Alberto Varvaro, «II testo storiografico come opera letterari a: Ramon Muntaner», dins Symposium in honorem prof M. de Riquer, Universitat de Barcelona / Quaderns Crema, Barcelona, pàgs. 403-15.