—274→
—280→
A hora foscant havia creuat el riu: estreta barca negra, aigües groguenques, sol de pedra foguera mullada i la rompuda fulgor blanca d'una garsa damunt la seva testa: jacints flotants, lents vora les ribes i més ràpids al mig, giravoltant: el voltor enlaire, a la cintura del cel, au horrenda de meravellós vol a la qual donà la seva mirada mentre la barca traçava el seu arc sobre la correntia i arribava a l'indret dels joncs afuats...
Oh cordes del ponent! Trenats colors oscil·laven per l'aire quan saltà, ja post el sol, a la terra blana on la proa es clavà com el bec d'un gran ocell. I olorà el primer fum de la nit, i en el seu esperit les paraules s'ajuntaven com esverades formigues, mentre rodona naixia la que és manyaga al cel.
Quetzalcòatl va veure la grisa dona pronosticaire de braços alçats ajaçada sobre l'espès fullatge dels pins «Ha vingut de l'aigua i aviat s'esllavissarà pel corriol. Boira. Ajaguda i de cara a les estrelles, escolta la remor del seu pare el riu. Boira...». Caminar amb la testa adormida i el cos despert. Caminar els pensaments com somnis, les imatges com ponts, i menys ombra i més ombra, dormir i no dormir, cada cop més allunyat i més a prop d'ell mateix. És bella la gegantina dona de boira adormida sobre l'arbori jaç, i els seus llargs cabells com volves d'escardot i escuma... Bella com Nanotzin, quan... Tuit, tuit... Nanotzin sota el salze, a l'altra riba, oberta, brillant com una xicra mullada... Xiut... xiut... Ocells de mal averany: l'òliba dins la fornícula del silenci, i el mussol, l'ocell bergant, segons les velles, que forada el cabell amb el qual xucla el país sense horitzó... Tui.. xiut... I Nanotzin adormida, —281→ ahir, i el riu mirant-se-la, entre les branques, amb ulls de sol multiplicat... Nanotzin, la que es manyaga a la terra...
| Xiulo el teu tu, | |||
| singlot del jo, | |||
| cerca ta fuga | |||
| del sí i el no. | |||
| Xiulo el teu tu, | |||
| tu, Tu... |
| I |
| vol i xiu-xiu | |||
| entre fullatges | |||
| i profecies- | |||
| Xilam Balam, | |||
| segles i xiscles... | |||
| Té la teva ànima | |||
| son xalxiuhuitl...? |
La pronosticaire de cent braços s'esllavissa del seu jaç de frondes mentre pentina la seva blanca cabellera de murmuris que fugen a foradar l'esquena de les muntanyes:
| Feixuga de llegendes, | |||
| lleugera de somriures, | |||
| em sacrifica el vent, | |||
| em reben els abismes. |
| Sóc vellarda i donzella, | |||
| vetllaré pels bedolls, | |||
| m'abraçaré a les ceibes | |||
| d'averanys i mussols. |
| Dorm damunt el meu ventre | |||
| un tranquil peix verdós. | |||
| Tindré una mort molt lenta | |||
| d'abrinats braços grocs. |
| Sacerdot sangonós, | |||
| oh sol que ja em despulles, | |||
| horror de pedra i or, | |||
| boca del Popol Vuh...! |
—282→
Quetzalcòatl s'atura enmig del rost, privat d'avançar per les dues fredes mans transparents que li agafen el cap, i, en el silenci de la seva ànima, sent els murmuris:
| -Qui nasqué quan davallà...? | |||
| -Ai, aquell, aquell, aquell | |||
| que morint brillarà dalt... | |||
| -Has arribat o ja hi eres...? | |||
| -Qui ets, qui ets, qui ets, tu... | |||
| -Has arribat, tu que fores | |||
| creat en la llarga nit...? | |||
| -Ja hi era, ja hi era abans... | |||
| -Arribes, arribes ara...? | |||
| -Sempre torno, sempre torno... |
La qui camina dormint canta i conta, i ara l'acompanya aquell qui camina i dorm també entre l'òliba i el mussol silenciosos. Tu tu, tu Tu... Ha arribat, si, de llunes i sols i ecos antics. Però ja hi era. La boira canta entre les seves cames. Ja hi era com el pensament de la ventada és a les veles desinflades de les ànimes. La boira ombra florida conta i plora la seva cançó teixida amb fils de riu:
| Un tossal de calaveres... | |||
| serà una gran roda blanca... | |||
| sobre marcits gira-sols... |
I l'àugur de l'est li digué, vora el fum negre:
«Quan hauràs lapidat els records amb pedres de fems entraràs als solars katuns llunyans, i diran de tu: "Aquell qui encén el cornam del cérvol, aquell qui pinta la seva imatge al vent de l'eternitat..."».
La boira sanglota contra el seu pit i comença a contar-li la història d'Ixquic, la donzella que anà en cerca de l'Arbre de la Vida i després tornà a la terra sense morir... La cançó es desfà per l'aire i damunt l'herba. Ell no és ningú sol, i ningú no escolta els seus passos, la suau fugida de la rompuda cançó. I murmura dolçament: «Me'n vaig... Sé el nom de l'esperit que va davant. Esberlaré la pedra, amagaré el meu nom, —283→ bufaré sobre l'espill fumejant que obrirà la seva bellesa...».
Escampada, la cabellera canta sobre el pit del vent:
| ...m'he quedat sense sines... | |||
| ...tindrà argolles el cel... | |||
| ...huipil de teranyines... | |||
| ...dansa de les destrals... |
| ...voletejant em moro... | |||
| ...ai, espines d'estrelles!... | |||
| ...tinc set, jo que sóc aigua... | |||
| ...sóc un somni penjant... |
Quetzalcòatl surt de la cançó de la boira a la nit del cel estrellat. Oh banderes i dards i rutilants flagells! Oh cereal cristal·lí i gotejant bestiari i laberint de brolladors! Oh arbres de números resplendents i la titil·lant gernació de llances inclinades davant ceptres giradissos! Oh ruscos d'on vessa la mel negra de l'eternitat i immòbil huracà de volves i bandades! Oh morescars de l'alegria dels seus ulls i segell de felicitat a la seva cara alçada! I sempre la promesa dels astres coronant la submissió de l'ombra de la terra! ¿Però qui dirà la mesura i els noms del misteri de les transformacions sinó la profunda companyia de la paraula que posseeix, crea i salva? «Et parlo, Nit!».
-Hola, pedra:
ets l'estar sense l'ésser, dura mare ensems del teu propi naixement i de la teva mort en el temps, on romans sense ésser temps ni crear-lo, perquè no pots canviar ni envellir dintre l'esterilitat que tanquen les teves perfectes cuirasses, immutable puny i exemple de pes, síl·laba d'espant i ull cec al fons del pou...
-Adéu, lluerna:
t'anomeno perla voladora i rectifico el teu atzarós vol per tal de traçar amb la teva llum el nom de Nanotzin...
—284→-Et saludo, nopal:
oh captaire de les plantes! Eriçada i polsosa, lacerada de sols i tota mans esteses, bruta i assedegada, portes l'àguila al teu muscle i somies el cor daurat de l'aigua que mai no arribarà fins als monstres de la teva ombra...
-No et moguis, herba:
segueix ajaguda, tu que reps aquella que pareix agençada de collarets blaus, cos i jaç de tu mateixa, i bufa sobre les teves sines perquè l'aire escampi la cançó dels teus grills fins als peus d'aquell que no té nom...
-Sóc aquí, Ombra:
he arribat. Sabia que m'esperaves en aquesta cruïlla dels quatre vents i del destí. I aquí he vingut a trobar-te, Tezcatlipoca, eixorc menjaire de colibrís i lladre de bresques, aquí, on m'esperes des del dia que et sagnares damunt el mussol per tal de causar la meva mort... La teva espera ha creat la meva arribada. Si d'allò que ets jo fugia, sense saber-ho avançava devers allò que en tu odio i em confirma, germà. I aquí seguirem fins que em vessis o que jo t'ofegui, fins que en tu jo acabi o que de tu neixi el meu començament...
Saltà l'ombra,
lleugera com una ràfega invisible, i Quetzalcòatl s'inclinà per tal de rebre a l'esquena la inevitable i apitrada caiguda: embalum i pes de jaguar i aferrissada ferocitat i aclaparadora dolçor: una ampla urpa sobre el seu pit, a l'altura del cor, i l'altra clavada al seu muscle. Lentament flectà un genoll, i aleshores un fil de veu caigué a la seva oïda: «No seré la teva fi ni seré el teu començament, Quetzalcòatl. Xiulo el teu tu. Habito el teu jo. Fem divisió de poders: sigues tu l'Estrella del Matí i jo l'Estrella del Vespre. Accedeix al meu sí i doblega l'altre genoll. Res no pots fer contra l'eternament jove, la força que domina la consciència, el sol de la nit. El temps dorm i vetlla en el meu espill. Ho sé tot. Sóc fred...».
—285→Dolor de l'ombra i pes del món damunt d'ell: vinclat però no vençut. O serà les dues Estrelles o no en serà cap. L'urpa cerca el seu més profund batec. Tu tu... La terra puja a la seva boca segellada. Tu tu... «Has arribat o ja hi eres? Quelcom mor en tot naixement i quelcom neix en tota mort...». Tu tu... «Estic naixent, oh desconeguda mare obscura! No sents la meva caiguda?». Tu tu... Seguirà callant, com el temps quan es despulla del seu hivern i com la llàgrima que, carregada d'imatges, rellisca per la galta d'un cec i forada la mà que la detura. Tu tu... ¿Quins murmuris corren per la seva esquena d'aqüeducte?
| Tremolor i pol·len | |||
| d'immens pistil... | |||
| Titil·len sons: | |||
| fil infinit | |||
| que uneix la boca | |||
| a l'esperit... |
Corbes ungles d'obsidiana es clavaven ara als seus ulls closos. Oh, canta, nit, fins que el cor, la brisa i l'Estrella s'uneixin en un mateix batec! Bufa, oh dolçor de mar i de cim, damunt la suor que l'angoixa fresa per tot el cos martiritzat! «Obre els ulls, Quetzalcòatl...». «No!». Mai no els obrirà per a la tenebra sense rostre. Tu tu... No! Seguirà baixant fins al seu naixement entre les dues cuixes rocoses de la que gemega amb les sines voltades de cel i la feixuga cabellera negra caient a l'abisme dels somnis... Tu-jo... jo-tu... «Obre els ulls, Quetzalcòatl, abans que no t'esquinci les parpelles. Mira la meva lluna negra!». No! Oh murmuris de palla escombrada per segles de vent! Tu tu... tu tu... «He sembrat la meva pedra de bellesa amb les imatges del món. El meu espill confirmarà els teus somnis i els teus desigs... «No! Seguirà naixent, baixant per les seves pròpies ombres i escoltant la inefable música que vaga per la nit... Tu tu... Sonava com si petgés suaument la terra adormida, avançant amb el ritme serè i redreçat d'una donzella que torna del riu amb un càntir ple al cap... Tu tu... Oh! ¿De quina falda de muntanya descendia el meravellós so de flauta, l'esmolall que s'enfonsava i moria dins els seus ulls sagnants...?
—286→| Queien | |||
sang | |||
i mirada! | |||
Oh lluna i sobtat rostre a l'espill | |||
| vident- |
vertiginoses cues giravoltants, espirals de sons incendiats, esteles de gel on hom besa els colors del sílex, joncs de quars a les ribes de la penombra, oscil·lants mamelles de migdia, el tors del cant als guals de l'ànima, boscos que caminen amb gaiatos de pluja, escumes virils solaçant-se a les crètues mil·lenàries, coures cantant damunt la rosa silvestre, mars, terres i sols a l'alè teogònic del tezontle, el temps de boca cavada bevent el calostre de l'alba...
| Descendia | |||
en passat | |||
i en futur... | |||
I la veu temptava amb imatges: |
| «Per mi la terra et porta aurores, i s'alcen els ocells dels teus sentits, i caminen els arbres dels teus desigs... |
| »Anomena i seràs: sortiràs del mite i t'enfonsaràs encès en la història... | |||
| »Un puny d'humus sobre una corol·la, una dona
nua amb braçalets d'herba, un zel de pastor hirsut aturat en un ventre solar... |
| »Pastures infinites per als ulls, embadaliments de
canviants formes que s'abandonen, vins dels secrets èxtasis, fruits tatuats pel panteix sobre pells núbils... |
| »Plomalls llançats als peus del poder, murs
d'escuts sostenint les darreres soledats, banderes de besos i estendards d'ungles... |
| »Sense el meu múltiple eco que contesta:
«Tu ets, només vent enfollit serà el
teu:
Jo sóc..., oh míser bevedor de la teva Estrella...!». |
—287→
| Dolor | |||
de l'Ésser | |||
oh Ombra aliada del temps! |
| -Esmento Tezcatlipoca, | |||
| que junt amb mi descendeix | |||
| oh ja sóc, ja soc, ja soc | |||
| tot el món en mi mateix! |
| L'Estrella | |||
germinava | |||
dins el solc de l'ull... |
Quetzalcòatl alçà la seva pau de rostre mullat: sentí els feixucs i lents passos que s'allunyaven cap a l'oest i l'invisible infant de la terra i la nit que s'atansava amb la seva dolcíssima música... Oh, pedra, lluerna, nopal i herba tornaven als seus ulls, i els sons de la flauta s'ajeien damunt el seu somriure...! La terra descansava, tancada, dins el seu esperit. Canta, profunda ocultadora que t'esquinces perquè el món s'acobli amb l'alçària!
| Puja el teu tu, | |||
| baixa el teu jo, | |||
| ja ve el futur, | |||
| que és bes de dos. | |||
| Flauta del món | |||
| de làbil so, | |||
| canta el jo-tu | |||
| de llum... |
—288→
1. Aquí escriuré per als meus deixebles més amats algunes de les paraules que han viscut dins el meu cor i el meu esperit. Registraré les veritats de la vida per a recordança meva i perquè després, oh futurs germans!, caminin cap la vosaltres i les escolteu en la pau del vostre temps i en els sols que s'alçaran de la vostra sang.
2. Dic aquí les paraules que són com el gra que hom deixa caure dintre els soles amb mà que després implorarà la pluja als benignes cels. Amb dits tolteques pinto aquí les imatges. Que totes es redrecin com es redreça el serpent i que brillin com els ulls de les àguiles. I que els sons de les flautes dels meus vents suaus les escampin entre els homes i les dones que arribaran dels quatre punts de l'horitzó (blanc, negre, roig i groc) i ara viuen a les planes i als pujols.
3. Traço el signe de Tonàtiuh: el cercle. La boca del profeta de l'etern retorn.
4. Dic que tres son les coses sagrades: la terra, l'esperit i el cos. La terra es toca amb els llavis, l'esperit s'escolta amb la sang i el cos és un cel que s'acaricia amb la mà.
5. Dic la cançó eterna del foc entre la destral i el grill.
6. Dic que ja m'assemblo als segles que em canviaran, oh salze que dorms les teves mutacions al pit del vent!
7. Dic que corn les aigües canviaré de rostre. Penso en el prodigi i l'horror del temps. El cel tremola d'astres —289→ i la terra de generacions. Entro a l'estança on les paraules m'esperaven dempeus. Misteri i presència de les coses. Amb un pensament de branca he pintat amb llum de sol el riu llunyà. Canviaré de rostre. Les paraules callen, somrient. Són el món. Canto les herbes, els ocells i els arbres. Trio la paraula Amor i la lligo al tronc de l'aurora. I ara me'n vaig cap als tebis talussos, seguit una vegada més per l'amada silenciosa i tota braços oberts. Raja llum de les seves sines, la nit s'encaua en la seva cabellera i guarda arcs iris en les seves axil·les. L'anomenaré eternitat, bé que el seu nom és terra. Canto la cançó dels seus ulls. Només amb l'esperit el déu fecunda. Canviaré de rostre com les muntanyes.
8. Dic els meandres dels somnis sobre una terra verge. Imatges! Imatges! Oh, imatges lentes com mel de trafegament!
9. Dic el misteri: invisible infant que dispara la seva constel·lació amb una sarbatana d'ombra.
10. Dic que la paraula sense esperit és com un sol de calç sobre el ventre d'un mort. Ouaia. Alguns amants anaven preguntant, obedients, sobre allà que ocultava l'alba i esbrinaven després com s'havia d'executar la Paraula d'amor. Se m'acostaren amb rostres semblants, i vaig parlar per tal que llurs cors poguessin anar a l'encontre dels actes i de la música, i perquè llurs pensaments no arribessin a enfurir-se com abelles tancades dintre una carbassa. Ouaia. Com un tebi vent s'adreçaren vers les aigües lustrals del Rabeig Ombriu, i poc després vàrem poder veure entre el rocam llur cossos resplendents, semblants a déus de llavors. En tornar, tots tenien un rostre únic, i es dirigiren, silenciosos i mirant el cel, vers les estances on les vereres esperaven sense vergonya, dretes i amb sentor de troncs, vora els llindars. Ouaia. I hi hagué una nit de sangs exaltades i de cantants sabes. I es tornà a comptar l'alba, l'aparició del sol, la lluna i les estrelles. I la crònica de les generacions començà de nou amb el cant nocturn dels sembradors...
—290→11. Dic que el meu amor més profund s'afua cap al futur. Congrego camins a les meves mans, quan s'eixampla l'aurora, i no celebro consell amb els vassalls del passat que s'endormisquen davant les negres estàtues. Els meus ritus provenen del sol, la pluja i les sements. Però allò que és temporal em modera i posa tremolors al meu cant. A la meva boca hi ha un bes que pesa com una barca adormida...
12. Dic que l'Estrella de la Soledat es convertirà per a nosaltres en l'Estrella de l'Aliança. Només així no es reflectirà als vostres ulls la tristesa dels cels, l'èxode de les aloses.
13. Dic que només s'omple allò que s'enfonsa.
1. El naixement de les flors astrals és una herència dels ulls que passa de pares a fills. Dorm, vent, a la meva cítara de tortuga: t'aixecaràs convertit en lladre de cants!
2. Canto i espero.
3. Canto Itzpapàlotl. Aquesta nit, quan tornava sol dels tossals, els meus ulls s'han detingut en ella. Jo el despert, el qui havia caminat lluny de senderes traginant a l'esquena el feixuc mirall dels records, he vist aquella que és tranquil·la i sempre espera en la seva vigilància, aquella que tantes vegades se m'ha aparegut als erms. He vist Itzpapàlotl asseguda dalt una rodona bisnaga, prop dels cactus, i després d'haver contemplat la seva ampla far, d'ulls closos, he murmurat la cançó de la papallona d'obsidiana. I més tard, en veu alta, per a mi, he cantat la deessa que té les cuixes d'aigua pintades amb liquen celeste, mentre la lluna brillava com una tallada de xícama.
4. Del jonc no imito la seva servitud al vent, sinó la seva resistència a deixar-se arrencar de la terra. Sóc exemple de branca que s'inclina per a donar. No canto la tristesa que és només fum llancejat.
—291→5. A l'altura hom celebra, a la profunditat hom canta.
6. La meva mà es movia sobre les cordes de l'instrument com un cisell d'espai. Una mà llunyana i aliena a mi, gairebé espantada i estrangera. Vaig pensar que la música no sorgeix de l'esperit ni de la terra, ans de l'inexplicable misteri... He allunyat la por de la meva mà enconcada omplint-la amb una gran fruita groga. I ara el silenci pacifica la discòrdia de les ombres, un silenci que cau com les negres i brillants trenes de Nanotzin.
7. Quina claredat en allaus de llampecs quan l'esperit baixa! Visió dels anys. Profecies. Els arbres. Les paraules, com profundes ocelleries. Els braços del solstici convoquen noves pluges.
8. Com obra de terrissaire ens trenquem quan la meravella ens colpeja amb els seus joncs de vertigen.
9. Canto la flama de mil rostres i una sola boca, jo que, d'adolescent, vaig ésser portador del foc nou, durant la nit de la por i dels ulls girats cap al pujol on la resurrecció dels temps havia d'alçar-se d'un pit coltellejat... Em trobava en un estret camí, nu i immòbil, però hereu ja en la meva espera de la flama que s'atansava amb la seva alegria, una entre les milers que brillaven i corrien per la vall... No vaig veure el rostre d'aquell que em corresponia rellevar. Vaig saltar dins l'ombra, i el meu braç volà amb la teia, i vaig córrer amb la meva flama enlaire i el meu cor enriquit per la joia... Tanco els ulls ara i murmuro lentament el meu cant del foc, perquè la cendra m'ha ensenyat saviesa.
10. Em vaig quedar adormit ran de l'ombra, cantant la meva cançó del foc... Ouaia. Portava túnica, aquella nit, mentre corria amb la torxa. I una màscara ardent em cobria el rostre. Vaig fer el meu recorregut, vaig lliurar la flama i vaig caure esgotat sobre l'herba, que em va rebre amb la seva blanor i ombra... Ouaia. Allà vaig somiar en tenebres creuades per aus de flama —292→ renadiua i ràfegues de crits florents... El foc canto, ala de la meva futura ascensió.
11. El déu és la pàtria invisible que fa de les nostres vides una contínua i vulnerable tornada. Però Tonàtiuh és habitatge i astorament de la sang.
12. He vist l'hora incerta als rostres dels homes i el segell de la soledat als llavis de les dones. Des, d'una recolzada del camí he contemplat el naixement de l'Estrella. He caminat entre el mut, el cec i el foll. He ajuntat un objecte a una imatge de l'esperit. He vessat amor sobre una immòbil ombra fragant. I l'aurora ha trobat la meva ànima vestida d'escorça i voltada de ruscos.
13. M'assemblo a tothom. I mai no seré repetit!
* * *
1. Crec.
2. Crec que només el cor de l'esperit realitza l'alba, oh Xèlhua, el meu deixeble més estimat!
3. Crec en la nit, però odio l'ombra que no té pietat dels rostres i acaricia la rata-pinyada de la mort a la gola de la primavera. Apropa't, amic meu. Contarem els anys des del naixement de l'herba i pels nusos fets a la corda del nostre Pensament del Migdia... L'ombra penja del garfi de la lluna com un cap de bestiar cobert de mosques de plata. Apropa't, Xèlhua. Cantarem la nostra cançó prop de la por de les bisnagues...
4. Crec en la saviesa que un vent de lluminàries murmura dintre el meu cor.
5. Crec en les metamorfosis de tota cosa terrestre a l'entorn de la meva ferida més profunda. No hi ha combats del foc, sinó de la llum. El braç no és mai heroic, Xèlhua. Deixa l'escut. Sigues sord a la ira que s'esmerça a baladrejar les indigents idolatries del temps. Enretira't de la finestra, per tal que la resplendor de les llunyanes fogueres desaparegui del teu front. —293→ Parla'm, Xèlhua, de l'hora del sud anomenada el Sol dels Cérvols. I plora damunt la teva espasa!
6. Crec en l'hora que és partició de pau i de llavors, quan el crepuscle s'encarna en la figura d'una dona que fila, les lluernes s'encenen sota les umbel·les i el teu somriure, Xèlhua, neix a la tendresa de l'aire. Escolta'm. Tindré un destí d'aigües i d'ascensió.
7. Crec, a vegades, que la mort és gran perquè només existeix a fi que l'esperit pugui alçar els estendards del somni i de la resurrecció. Ouaia. El meu silenci m'escolta, amb l'orella posada damunt el meu pit. Però ¿qui escoltarà allà que sent sinó jo mateix? Oh! En algun lloc, molt a prop, sagna l'eternitat, vertical tumult d'arbre viu que s'eleva de les dures pedreres primordials! Oh Roca, immòbil sentinella de l'absolut, Idea-Astre i flor numèrica els pètals de la qual s'aixecaran a poc a poc en piràmide! Ouaia. Ai! L'arbre ha cessat de moure's, Xèlhua! El temps ressona en el feixuc caminar dels innombrables esclaus que amunteguen les pedres de l'assumpció. Un vent cau. Un déu s'alça. A cada cim brilla una foguera.
8. Crec que la Coneixença s'obté colpint el cor de la roca negra que caigué de les espatlles dels dies dolorosos. Ella conserva els segells del començament i de la fi.
9. Crec en tu, Xèlhua, oh guardador de l'empremta d'on brotarà l'Arbre!
10. Crec en l'adveniment de les torxes. Llenguatge d'al·legories. La granota al ventre del cacic, sonall d'abominació. Quelcom neix de la pedra de gràcia foradada per la nit.
11. Només a l'alba cal preparar-se per al dia que ha d'ésser viscut. No ens lliurem als simulacres l'herència dels quals serà un sac de llàgrimes i una xarxa de forats i alarits. Que no ens consoli el pensament que sempre se salven les darreres llavors. Cal cobrir els clots sembrats!
—294→12. Crec en la teva saviesa del sud, Xèlhua. Sí, tota lluna, tot any, tot dia, tot vent caminen i passen; i també tota sang arriba al lloc de la seva quietud, com arriba al seu poder i al seu tron. Així parla un llibre de les destruccions. Però jo afirmo que més que plorar allò que les llunes sepulten, cal ésser cant i corol·la d'allò que eternament passa. No hi ha déus presoners de les estrelles, sinó esperits vivents en tota cosa que pesa i té una faç... Riu-te, Xèlhua, de la dansa dels coixos del dubte! Deixa anar el teu blanc esparver de la terra contra els castradors de Tonàtiuh! Ouaia. Ara vés a cercar-me la Flor de la Nit. I després tornarem a aquestes escriptures de la vida i a la plumària dels somnis.
13. Crec que només ascendeix allò que pesa.
Cant de Xèlhua | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
—297→
L'ascensió | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| —299→ | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| —300→ | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| —301→ | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||