  Tercera elegia
|
| ...I en els feroços camps el sofriment
collia | | | |
les patates de ferro de milions de punys.
| | |
|
|
I |
| L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes, les
fulles verdes estrafeien una vergonya riallera. | | | | Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel
incorrupte d'abril. | | | | Algú saludà l'hora nova escopint damunt la
calcigada sorra. | | | | Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui
ja no podien sirgar la cançó. | | |
|
| El dia | | | | era una testa de lleó enterrada en la calç i
el món havia tancat els seus camins amb ordres d'un regne de gel i acer.
| | | | El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre odi,
| | | | i era fàcil de promulgar les lleis de la
innocència damunt la nostra pell sarnosa. | | | | El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta. | | |
|
| Al segon dia, l'arbre fou despullat de les seves fulles-
| | | | més sol que mai: | | | | set braços per a la núvia de
l'aire... | | |
|
| La veu de l'home s'alçà: | | | | «Aquest és el camp de les espigues
escanyades, | | | | dels cavalls vermells que renillen contra la gavina. | | | | Aquí l'ascensió i el combat són tan
inútils com l'ombra dels besos. | | | | Oh, els arbres són lluny, els arbres són
lluny! | | | |
—420→
| | Jo, ara, només sé que el fill de les mines
cerca una donzella que tingui veu ocellívola, | | | | que la nit s'ha desvetllat damunt la mar | | | | i que les galtes de les flors son una veritat abstracta
oblidada fa mil plats de llentilles. | | |
|
| Aquí, en aquest camp que mai no serà un
reialme habitual de tombes fixes, | | | | ningú no es diu Joan, Pere o Ramon. | | | | Ningú, ningú no té nom, | | | | aquí, en aquesta terra, | | | | en aquesta pols supervivent, | | | | en aquest aire febril i salabrós. | | |
|
| Voldria plorar però no ploro. | | | | He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.
| | | | Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar. | | | | Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol
anar a jugar amb els óssos de la boira. | | | | En algun lloc la lluna dorm sota els ponts. | | | | Estimeu-me! Salveu-me! | | |
|
| No sóc ningú, no seré ningú
mentre no pugui ensenyar als homes espellifats a estimar les estàtues i
els miosotis. | | | | Aquí la flama de l'esperit és un record
vague, una història perduda, una arruga fossilitzada. | | | | El tirs i l'espasa podrien conviure aquí | | | | amb els cérvols blancs i les llanternes, les
casulles i l'àlgebra del no-res. | | |
|
| Els meus ulls sense territori, | | | | els meus punys amenaçant les llunyanes
cúpules que menteixen amor, amor, amor; | | | | el patriarca palúdic, les runes gòtiques i
l'Anyell | | | | no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les
aigües, | | | | l'esperança dels solcs. Però aquí em
sento el camarada dels sols no nascuts, | | | | i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de
cendra, | | | | us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns del
Pacte, boca aixafada de les fonts! | | |
|
| No ploro, no sé plorar, no puc plorar. | | | |
—421→
| | Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure amb
els raucs de les granotes, confessar-me als violins. | | | | Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!, | | | | en aquesta pols beduïna, | | | | voldria poder donar una ànima al crit de l'home,
| | | | sembrar de parpelles tots els cingles del món, | | | | cantar en els arxipèlags de nard de la
innocència, | | | | anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els
somnis que no cremen. | | | | Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la
rosada!». | | |
|
|
II |
| Ajagut sobre les posts, puc somiar que el corb és un
diamant de la muntanya. | | | | Allaus de pols negra sepulten els vels de la tarda. | | | |
Où sont les neiges
d'antan? Potser sota les túniques de la pedra,
potser dins la
boca del mort coronat d'esperança i benes. | | |
|
| Cordes en el món sense música -pluja
inacabable caient sobre el ranvespre de sostre metàl·lic. | | | | Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal dels
monuments? | | | | Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels records
canta entre els meus cabells. | | | | Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels guarismes.
| | | | Oh naufragi d'una paraula d'or en els voraços
arenys! | | | | Enderroquem aquell sòrdid mur fabril | | | | a cops de pensaments marins, | | | | a cops de flautes verdes, | | | | a cops de vocals i bedolls...! | | |
|
| Digues-me, arbre de les meves venes, ¿què cal
fer perquè no es cansin els peus de la meva alegria? | | | | Oh, una altra vegada els tambors i la dona ajaguda en el
fenc, | | | | i saber, saber, saber que la vida entre dos llençols
freds és tan horrible com un llimac esclafat! | | |
|
| Una interminable branca de corall sorgeix del mar... | | | |
—422→
| | ¿Qui canta per a mi en l'aire que dansava amb els
somnàmbuls salzes? | | | | És l'hora en què, amb les butxaques plenes
d'aurora, anava a cercar la flor dels rius... | | | | Dintre de mi, els gnoms mengen trèvol, | | | | dents d'autumne | | | | i papallones de fems. | | | | És l'hora en què, fa cinc mil anys, jo anava
a encendre besos als peus
de les hieròdules que dormien a l'ombra de les
columnes... | | |
|
| Oh mira! Una mà roja surt del mar i un ventre de
núbil albeja a la sorra! | | | | Les gavines arriben... Eternitat i sedició! | | |
|
| A la meva ànima entra un tumult de llances i ocells.
| | |
|
|
III |
| L'Amic era una ombra dolçament hostil, | | | | cada cop més apropada, | | | | i m'escoltava el cant: | | |
|
| «Més enllà dels plenilunis, jo et
cercava, amor, sol i cantant, a la deriva
del meu lent passat, ajagut sobre el
rai dels meus records... | | | | I baixaves cap a mi com un holocaust de veles, | | | | i eres tan vasta que no tenies nom. | | |
| |
| »Et creava callant-te, oh lleugera que caminaves, al
ritme del gregal dels teus somnis, cap al déu de la sang, | | | | amb el canelobre del teu cor alçat dintre les ombres
piafants de la nit que
reculava assetjant-te, oh cercadora de la teva
constel·lació en el cel on
jo vetllava l'andante del teu cos nu
sota les meves mans futures! | | |
|
|
Sents la marxa de les herbes? | | |
|
| »Jo arribava darrera de la teva remor, oh desitjada,
oh
—423→
nascuda en les últimes neus de la teva espera, | | | | oh inclinada al viu estupor de la plana! | | | | I en tu es deturà la meva caiguda migratòria,
sense saber
encara si eres l'estança del meu destí o bé
els focs d'un sol estiu, | | | | i vaig avançar per l'obscur passadís del meu
desig, en la casa adormida, | | | | cap a la porta que, sense grinyolar, s'obria a la teva
dolcesa i tremolor, | | | | amb el falcó cec del bes a la gola... | | |
|
| »Aferrat al teu cos i descendint en romboll i
èxtasi,
¿en quin déu immemorial em convertia allò
que de tu pujava cap a mi | | | | fet brusc onatge i anhel de la terra? | | | | Sense rostre i sense braços: només un tors
enfonsat en un temps d'aigües mogudes,
hissat pel llibant del panteix cap
a les escumes que em deixaven a la platja, | | | | on, bategant, em cobria la suor de les estrelles... | | |
| |
| »Allò que l'omplia no minvava el misteri que
irrompia amb mi com una sembra rabent | | | | en la penombra del rapte fèrtil. | | |
|
| »La teva tendresa acollia el crit salvatge que era el
preludi de les pures muntanyes d'una música
de la vida que ascendia per
les venes incertes dels senderols cap als cims radiants. | | |
|
| »Però només em bressolaves el
món amb el teu cos, em trenaves als orígens
elementals on
fermenta el zel de les generacions | | | | i allò que en silenci es despulla s'alça per
al futur, | | | | mentre la boca de la nit, encastada als vidres de la
finestra, ens nomenava hereus del til·ler i de l'última
estrella... | | |
|
| En despertar, el vent tocava a l'orgue de l'heura la sonata
de la llum!». | | |
|
|
|
—424→
|
IV |
| Pensava en el sacrifici de la lluna sobre el pit blanc d'un
mític esparver, | | | | en els morts lluminosos dansant sota l'aigua, | | | | en les noves Taules de ferro esquitxades d'aurora... | | | | I vaig dir a la nit alta: | | | | Saludo la caiguda dels cossos! | | | | I vaig sentir la veu del vent: | | |
|
| «Ets l'infant i el guerrer nocturn, davant la mar i
entre les sòrdides legions de parracs i cicatrius | | | | que ignoren la cisterna on dorm un futur de cants. | | | | Ningú no sent el gall augural enmig de les terribles
fornals de la tenebra, | | | | però tu m'escoltes i deixes que m'esbalci en la teva
ànima com un mur de veles abraçades, | | | | i saps on llu el bri supervivent de
l'esperança...». | | |
|
| I, a trenc d'alba, vaig dir a la gavina: | | |
|
| «Oh detura la glòria del teu vol, au dels
clars litorals i pura àguila de les meves llunyanies, | | | | i posa el llampurneig de les teves ales immòbils
sobre les meves espatlles! | | | | En veritat et dic | | | | que l'aliança entre el cel conegut i els meus ulls
ha estat abolida per les fumeres dels bivacs...». | | |
|
| (La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb els
talons sagnants, | | | | calcigant la sorra. | | |
|
| Mar tancat: bes que s'aferra als barrots de la llum, | | | | agenollat a la sorra. | | |
|
| Espeteguen velles ombres: els baiards28 del vent avancen | | | | amb llurs creus de sorra. | | |
|
| Nit. No caveu sepulcres rodons per al sol | | | | a la freda sorra! | | |
|
| Mar tancada. Terra tancada. Entre veles i arbres, | | | | ningú no neix a la sorra. | | |
| |
—425→
|
| Crist de dos-cents mil braços, dolor nostre | | | | que ets a la sorra. | | |
|
| Germans, crec en el meu nom invisible i immens | | | | escrit damunt la sorra.) | | |
|
| Ensagnada, alces el vol des de la deu que tu mateixa has
obert en el meu pit, oh au-verb!, | | | | i ja resplendeixes en la babilònia de l'aire amb el
meu cor al bec, cap al sol... | | |
|
| Parida a focs i a freds, oh Poesia!, surts de la
cançó hermètica i entres al cant unànime. | | | | La tristesa ja no troba els àlbers de la musica | | | | i els pastors de l'esperit baixen de les muntanyes blanques
dels records amb llurs folcs de paraules. | | |
|
| Amb el teu alè ablames la bellesa antiga i aixeques
en la meva ànima una Salamina d'aurores, | | | | oh Legisladora de la torxa i l'olivera que estens al meu
costat l'ombra del braç d'or del Vigor! | | |
|
| El pit del cel respira... El meu cor en el sol! El sol
batega! Aixeca't, oh Zaratustra de la gavina! | | |
|
|
V |
| Veig el rostre innombrable- | | | | rictus i país en la mateixa boca | | | | multiplicada i brunzidora: | | |
|
| diumenges que brillaven com daus entre l'herbei, sang
núbil eixugant-se
sobre les garbes, els rius lustrals on a ranvespre
anaven a banyar-se
els adolescents, la lluna posada com una tórtora
damunt el muscle del paller; | | |
|
| el cant de l'alosa caient sobre llogarrets d'esquelles, el
pes sagrat d'una
embosta de blat candial, les gerres on dorm el vell de l'oli,
la llinda
coronada de panotxes, els cobles d'ombres blaves units per un jou
d'astres, la veu insurrecta de l'aigua entre els genolls de la muntanya; | | |
| |
—426→
|
| fumeres, com braços de vídues,
alçant-se cap a les verdes campanes,
llargs murs amb lepra industrial i
crits sense ortografia, barraques
ensostrades amb lluents cranis de gos,
banderes de la ira i la pobresa
flotant sobre cegues multituds, la
sòrdida cantonada on agonitza un grumet de nard; | | |
|
| el cavall blanc que s'encabrita a la platja com la llum del
matí, la barca
nupcial de l'alegria que fa olor de ginesta, crits com
rems, donzelles
com proes, xarxes gràvides de convulsos arcs iris,
petris titans agenollats
als peus verds dels promontoris, la pastura del sol
entre fulgurants escumes,
un poblet de veles sorgint a l'horitzó, una
profecia d'illes, imatges com messes... | | |
|
| I | | | | el panteix de Sísif roig- | | | | oh cançó de músculs ofegada pels
salaris, entre l'espasa i la mitra, | | | | les trontollants marxes dels màrtirs pels laberints
de groguenques paràboles, | | | | mentre els orgues sancionen les hecatombes en la Vall de la
Decisió...! | | |
|
| «Germans, | | | | en veritat us dic | | | | que només l'amor és destí...».
| | |
|
| L'innombrable rostre immens es converteix en llum, i somriu
sense comprendre, | | | | mirant | | | | cap a | | | | l'Est... | | |
|
| Ningú a la sorra. El dia penja del cel com un
llenç ensangonat. | | |
|
| Sol. Demano l'àgora i encenc la pau. Canta, oh
pensament solar dels retorns! | | |
|
| Per la mar, gegantins i serens, | | | | avancen els DOTZE... | | |
|
|
Quarta elegia
|
|
... i, arrencant les meves mans de l'antiga
lira, | | | |
les ofereixo, tel·lúriques i
salines als boscos | | | |
arterials del futur. | | |
|
|
| Tristesa de fulles a les sines de la tarda... | | |
|
| Després de tant vagar cap al Nord, t'he vist davant de
mi tot d'una, com un enorme puny negre, | | | | oh urbs moridora abraçada a un passat que gemega en
les velles estàtues sutjoses! | | |
|
|
Estranger, creus en l'adveniment de les
torxes? | | |
|
| Quines torres, quins rostres, quines sanglotants veus sense
innocència,
quina distància entre desig i ànima, quins
balcons com popes desertes! | | | | I els infants sense rialla entre ortopèdies d'or i la
pútrida violeta! | | |
|
|
Estranger, arrenca'm dels epitafis!_ | | |
|
|
| Oh aquesta remor secreta més enllà de tota
memòria i
anhel, l'espiga entre les cuixes i el rossinyol adormit a la
gola! | | | | I el déu que ven, a les cantonades, el seu collar de
figues seques! | | |
|
| Lluny, les meves mans d'ahir furguen els munts d'imatges
rompudes on encara grufa el darrer sol. | | |
|
| Ni viu ni mort. | | | | Ritornel·lo de fanals. | | | | Ningú? | | |
|
|
—428→
|
| El crepuscle brilla com el saló d'un prostíbul.
| | | | Ànima meva, oh nua finestra! | | |
|
|
Estranger, vaig tacada de sang de
cançons? | | |
|
| Jo i la urbs- | | | | parpre clos, | | | | llàgrima que puja... | | |
|
| No la llança de Longinos, | | | | ni la infinita verònica, | | | | ans un voltor de penells | | | | i la gran corona d'òxid... | | |
|
| Les mares profundes vénen | | | | amb roselles de dolor, | | | | cofades amb mantells negres | | | | tot esquitxats de calostre. | | |
|
| Un ametller en flor, ferit, | | | | em crida des del tossal; | | | | vers la seva blanca testa | | | | vola l'ajut de ma espatlla. | | |
|
| Un milió de formigues | | | | duu la meva sang a l'alba... | | |
|
| Dormo, dormo: | | | | arriba una xarxa amb el futur del món,
| | | | arriba la mort voltada de màquines,
| | | | arriben un infant, una poma i el mar, | | | | arriben telers, poltres i columnes, | | | | arriben el sol, la lluna i el vent... | | |
|
| La torre plora | | | | (dong-dong-dong!) | | | | i puja el vent | | | | d'un altre món | | | | a les campanes. | | | | (dong-dong!) | | | | El primer so | | | |
—429→
| | de l'himne nou | | | | (dong!) | | | | serà: NOSALTRES... | | |
|
| No l'ascensió ans el descens a la transparent
estança on m'ajec com una flora de música, | | | | sota el llampec de les quilles... | | | | Un eriçó de llum freda s'ha clavat al meu
flanc, i sento
a dalt el ràpid borbolleig que va néixer en la neu
i morirà en la sal, | | | | i, embolcallat de remor fluvial, segello amb llot les meves
parpelles i obro en el meu sol interior la font augural del somni- | | |
|
| ...homes caminant darrera els bous daurats de la
pau, coronats d'orenetes... | | |
|
| ...els verds cíclops dansant entorn de
les arades... | | |
|
| ...donzelles nues, als pujols, dialogant amb la
primavera enfilada als pals oscil·lants... | | |
|
| ...minyons escoltant el sermó del foc
dintre la casa de les estrelles... | | |
|
| ...èxodes de fumejants ciutats que
s'ajeuen a dormir al termenal del tro que desfà la seva trena de
bronze... | | |
|
| ...la vida talant amb la destral de la seva
rialla les crosses de l'anyosa memòria paralítica... | | |
|
| ...l'estàtua decapitada però
encara amb una ma grana a la mà... | | |
|
| ...els quatre vells de la lluna a les espatlles
dels quals pesa el taüt de teranyines de les darreres armes... | | |
|
| ...escriptura de raïm en els codis oberts
de la llum... | | |
|
| ...el silenci dels qui saben que morir és
com despullar-se castament davant el mar... | | | |
—430→
| | Oh cos de la bellesa en l'aurora de l'acció, cometes
de la paraula, cavalls de fulgor en la nit del poeta! | | |
|
| Riu del poema -de cim a desembocadura: somni dels
meandres,
ponts de la metàfora, orgasme de les cascades del verb... | | |
|
| I la terra, que confegeix les estrelles dins l'esperit, en
els estius de l'amor, | | | | s'ha de cantar enfonsant el rostre a la seva falda, entre el
doble silenci dels seus genolls, | | | | per tal que el seu hàlit entri en el nostre cor i
puguem sentir en la sang les muntanyes en marxa del temps... | | |
|
| Des de l'aigua profunda, des de la regió de les meves
pastures transparents, | | | | sento, | | | | veig | | | | i toco | | | | les noces de la vida i els astres. | | | | Dempeus, sol i immòbil entre arrels i lúnules,
| | | | amb el front orientat cap a l'arbre de ferro del món,
| | | | cap al terrible arbre on moren | | | | una ala roja, | | | | una mà d'infant | | | | i una rosa d'incendi, | | | | dempeus, il·luminat i sol, alçant la
càntera del somni plena de paraules, ressuscito... | | |
|
Cinquena elegia
|
|
Sota el teu cos vaig cridar | | | |
la mort de les meves trenes. | | | |
Soscavares. Vaig cantar | | | |
en ma sang la teva herència. | | |
|
|
| Era l'autumne dels llops. | | | | A les secretes cruïlles | | | | la nit armava el sanglot | | | | sota mil flagells de vidre, | | | | i l'esparracada boira, | | | | jaguda sobre l'ampit | | | | d'un pont d'ombra tremolosa, | | | | com una vella florista | | | | llançava a les aigües somes | | | | ses violetes humides... | | |
|
| Era l'autumne, a París. | | | | La mort duia esclops de plom | | | | i túnica de salines. | | | | Dins el salze de l'angoixa, | | | | el violí del plugim. | | | | Dels nostres cossos, amor, | | | | s'alçaven braços florits | | | | que conjuraven la por | | | | de brillant rostre de sílex. | | | | Després saltàvem tots dos, | | | | ja fets flama que ens unia, | | | | a dalt del blanc unicorn | | | | que portava el nom de
Vida | | | | en el carrussel de pluja | | | | de la plaça sense lluna... | | |
|
| Enlaire de Notre-Dame, | | | | immòbils gàrgoles fosques | | | |
—432→
| | a poc a poc s'arrencaven | | | | llurs mascaretes de molsa. | | | | Darrers somnis, Roses pútrides. | | | | El Sena ofegava xiscles. | | | | D'un fanal de l'avinguda | | | | penjava un àngel de sidra... | | |
|
| En obrir la porta estreta | | | | de la cambra tan llogada, | | | | com un estirat gat negre | | | | el silenci s'escapava... | | | | I naixia ta nuesa | | | | al fons del súbit espill, | | | | des d'on tota tu somreies | | | | a la joiosa bullícia: | | | | els besos meus que et voltaven | | | | com famolenca canilla. | | |
|
| Els nous sols que jo adollava | | | | dins ta esglaiada corol·la | | | | eren una interminable | | | | i lenta síl·laba còsmica... | | |
|
| Sorgeixes del record com la Deessa antiga | | | | brollà un dia del mar... | | | | Tremolant, murmuraves: | | | | «T'alces, | | | | amat vermell, com àngel i discòbol
| | | | de rosella instantània. Un ferro, adés, dormia
| | | | al meu ventre lunar. Com una humil guerrera | | | | m'agenollo. El teu cos: aurora de varec... | | | | I ta boca s'apropa: falcó de la muntanya... | | | | De la nuca al flanc neixo: m'amanyaga l'adàgio | | | | de ta llarga carícia, bèsties d'ambre i vent
| | | | entre les meves cuixes, en el cup del meu tors | | | | les veremes del bes... | | | | Brilles com un tronc d'or, | | | | un còdol, un eixam. | | | | O ja caus! | | | | Arbre...? | | | | Pluja...? | | | | Ets aigua, aigua que lliga | | | | l'anhelant hamadríade a les negres arrels...!».
| | |
|
|
—433→
|
| Era el temps del teu cos d'estàtua i plenamar, oh forma
dels meus ports, | | | | oh jacent adormida que tenies als peus una falç
d'alabastre! | | | | Et naixia un déu fluvial a cada ull i flors
cristal·lines envaïen l'estança. | | | | Com un alfabet d'esteles queien les meves mans damunt la teva
sorra viva i la meva boca huracanada et feia país i cant, | | | | mentre el teu somriure semblava el de la mar en el cel...
| | |
|
| Era el temps del ritual en mi, com el de l'ala en la dansa.
| | | | Quina submissió d'escumes -les sibil·les
unànimes!- quan des de l'ombra brotava el teu nu lluminós! | | | | Terrestrement ignoraves la teva pròpia epifania, ja
oblidada del blanc corn de la por | | | | i de l'hora trista de salze i llarga estalactita. | | |
|
| S'havia esfondrat el teu talaiot, oh soledat de l'home!, i jo
surava gronxat per la marea d'ous d'or de l'atònita alegria, | | | | mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de terrissaire, la
deu del meu flanc... | | |
|
| Oh dona d'alts fruits estivals i malucs que convocaven el pes
de l'àmfora:
jo havia entrat en la teva sang com el déu blau que
calmava la seva set
en rodones boques d'argila vermella! | | |
|
| Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarònica,
| | | | companya de la meva gegantina tendresa: | | | | per la teva corona de vesc que esperava la meva podadora
solar, | | | | pel teu somriure com un ou d'ocell en una bardissa, | | | | per la teva nuca de deessa cereal, | | | | per la teva por de flor d'ametller davant l'urpa del vent,
| | | | pel meu nom en els teus ulls, | | | | pel sentinella de llet que dormia al llindar de les teves
sines, | | | | per les Plèiades que gotejaven damunt la teva espatlla
boscosa, | | | | per l'ombra del til·ler que escoltava en el teu ventre
la remor dels llinatges, | | |
|
|
—434→
|
| per l'aurora que acampava en la teva pell, | | | | pel gemec de la teva gola que anunciava l'explosió del
càntic, | | | | per la joia noval del teu cos | | | | de sembrada, sembrada, sembrada, | | | | sota la meva mà de verd oficiant, | | | | et reconeixia, amor... | | |
|
| El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa a la
balança dels teus pits. | | | | Dormies, tacada pel vi del desig, amb un cansament d'Io
errant, | | | | i les roses salines de les teves29 axil·les eren com una rialla... | | | | Els meus ulls, purs d'innocència teogònica, et
veien com una
entortolligada xarxa d'iris abandonada en una congesta d'alta
vall... | | |
|
|
| Un arc de sols immòbils s'estenia sobre el món
i al nord de la teva ànima s'alçava un menhir de plenilunis...
| | |
|
| Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent mort de la
teva gorja, mentre les algues et posaven braçalets, | | |
|
| i arribaven llaguts i besos, tendresa d'aigua i jonc, un
silenci amb el seu pont a l'esquena... | | |
|
| (Lluny de l'esperit que filava el pus del seu descoratjament,
la llum calcigava, tentinejant, els trons precursors.) | | |
|
| Dormies, mil·lenàriament, voltada de dies de
coloms i arades,
i davant el rou del teu pubis s'inclinaven les esclaves
falgueres... | | |
|
| (Allà, en la penombra, un àngel de pistils
mossegava les pàgines de farina del llibre dels raigs.) | | |
|
|
—435→
|
| Oh Magnífica, real i mítica, torre de mel, ona
talada, horitzó tibant, font de sabres de sol, terra floral ejaculada
pel mar! | | |
|
| (La llibertat per a la vida dormia dempeus, com una espasa
embeinada.) | | |
|
| Dins la teva cabellera somicava un èxode de pallers i
sofria l'alosa vertical... | | |
|
| (La tristesa de la ciutat projectava sobre els murs
crepusculars una ombra de primala escorxada.) | | |
|
| Cremaves, després del llamp, i en el teu naufragi
només se salvava l'anell del teu dit.
Lluny era encara l'aurora de pit
de daina que segellaria la meva boca profètica. Cremaves, | | | | tranquil·la, | | | | sense faula, | | | | dormint el perill nòmada de la cendra... | | |
|
| S'estimbava el lli negre del cel, crinera de l'euga orba de
la nit amb què t'embolcallava
com un plugim salvador, oh destruïda
i creada en la teva fi de lava llarga!; | | |
|
| i després, amb mà artesana, polsava suaument
les líquides cordes infinites per acompanyar el meu cantussol, | | | | que et rentava de la nit d'amant, oh Esposa en la
fulguració de la meva destra que despullava l'estrella del teu front...!
| | |
|
| Era un autumne de boscos | | | | com hirsuts gegants de ferro | | | | adormits sobre la por de | | | | l'última mareselva. | | |
|
| Tenia el color de l'alba | | | | la molsa del jaç de nuvis. | | | | Els meus ulls es despenjaven | | | | de ta trena a ta cintura. | | |
|
|
—436→
|
| Allaus de rosella ígnia | | | | bressolaven el teu ventre. | | | | Quin rabent somni de sínia | | | | es vessava en ton silenci! | | |
|
| Tremolor d'heura en ton rostre, | | | | oberta por de tes cuixes. | | | | I dotze blavisses pomes | | | | rodolaven pels talussos... | | |
|
| Davant la llum del teu tors | | | | l'ombrívol cérvol fugia. | | | | Agafada al banyam fosc, | | | | la mort xiuxiuava liquen. | | |
|
| Oh l'arada de ma sang | | | | a l'encalç del coble obscur! | | | | Pau. Roja es tornava l'ànima. | | | | No hi hagué esquinçada túnica. | | |
|
| Fumejava, en els rostolls | | | | un negre pilot de fems: | | | | el passat, sens llum de dos, | | | | vers les renoques estrelles. | | |
|
| De retorn a les campanes | | | | de Roissy, en el crepuscle, | | | | tu duies lluna a les mans, | | | | i ametllers als ulls jo duia. | | |
|
| Era un autumne de boscos | | | | com hirsuts gegants de ferro | | | | adormits sobre tambors | | | | esquitxats de sang eterna... | | |
|
