Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —419→  


ArribaAbajoTercera elegia



...I en els feroços camps el sofriment collia
les patates de ferro de milions de punys.




I

ArribaAbajo L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.
Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel incorrupte d'abril.
Algú saludà l'hora nova escopint damunt la calcigada sorra.
Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no podien sirgar la cançó.

El dia
era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia tancat els seus camins amb ordres d'un regne de gel i acer.
El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre odi,
i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt la nostra pell sarnosa.
El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta.

Al segon dia, l'arbre fou despullat de les seves fulles-
més sol que mai:
set braços per a la núvia de l'aire...

La veu de l'home s'alçà:
«Aquest és el camp de les espigues escanyades,
dels cavalls vermells que renillen contra la gavina.
Aquí l'ascensió i el combat són tan inútils com l'ombra dels besos.
Oh, els arbres són lluny, els arbres són lluny!
—420→
Jo, ara, només sé que el fill de les mines cerca una donzella que tingui veu ocellívola,
que la nit s'ha desvetllat damunt la mar
i que les galtes de les flors son una veritat abstracta oblidada fa mil plats de llentilles.

Aquí, en aquest camp que mai no serà un reialme habitual de tombes fixes,
ningú no es diu Joan, Pere o Ramon.
Ningú, ningú no té nom,
aquí, en aquesta terra,
en aquesta pols supervivent,
en aquest aire febril i salabrós.

Voldria plorar però no ploro.
He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.
Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.
Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol anar a jugar amb els óssos de la boira.
En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.
Estimeu-me! Salveu-me!

No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar als homes espellifats a estimar les estàtues i els miosotis.
Aquí la flama de l'esperit és un record vague, una història perduda, una arruga fossilitzada.
El tirs i l'espasa podrien conviure aquí
amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i l'àlgebra del no-res.

Els meus ulls sense territori,
els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que menteixen amor, amor, amor;
el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l'Anyell
no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les aigües,
l'esperança dels solcs. Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,
i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de cendra,
us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns del Pacte, boca aixafada de les fonts!

No ploro, no sé plorar, no puc plorar.
—421→
Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure amb els raucs de les granotes, confessar-me als violins.
Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,
en aquesta pols beduïna,
voldria poder donar una ànima al crit de l'home,
sembrar de parpelles tots els cingles del món,
cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,
anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els somnis que no cremen.
Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!».


II

Ajagut sobre les posts, puc somiar que el corb és un diamant de la muntanya.
Allaus de pols negra sepulten els vels de la tarda.
Où sont les neiges d'antan? Potser sota les túniques de la pedra,
potser dins la boca del mort coronat d'esperança i benes.

Cordes en el món sense música -pluja inacabable caient sobre el ranvespre de sostre metàl·lic.
Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal dels monuments?
Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels records canta entre els meus cabells.
Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels guarismes.
Oh naufragi d'una paraula d'or en els voraços arenys!
Enderroquem aquell sòrdid mur fabril
a cops de pensaments marins,
a cops de flautes verdes,
a cops de vocals i bedolls...!

Digues-me, arbre de les meves venes, ¿què cal fer perquè no es cansin els peus de la meva alegria?
Oh, una altra vegada els tambors i la dona ajaguda en el fenc,
i saber, saber, saber que la vida entre dos llençols freds és tan horrible com un llimac esclafat!

Una interminable branca de corall sorgeix del mar...
—422→
¿Qui canta per a mi en l'aire que dansava amb els somnàmbuls salzes?
És l'hora en què, amb les butxaques plenes d'aurora, anava a cercar la flor dels rius...
Dintre de mi, els gnoms mengen trèvol,
dents d'autumne
i papallones de fems.
És l'hora en què, fa cinc mil anys, jo anava a encendre besos als peus
de les hieròdules que dormien a l'ombra de les columnes...

Oh mira! Una mà roja surt del mar i un ventre de núbil albeja a la sorra!
Les gavines arriben... Eternitat i sedició!

A la meva ànima entra un tumult de llances i ocells.


III

L'Amic era una ombra dolçament hostil,
cada cop més apropada,
i m'escoltava el cant:

«Més enllà dels plenilunis, jo et cercava, amor, sol i cantant, a la deriva
del meu lent passat, ajagut sobre el rai dels meus records...
I baixaves cap a mi com un holocaust de veles,
i eres tan vasta que no tenies nom.

Sents els rems?

»Et creava callant-te, oh lleugera que caminaves, al ritme del gregal dels teus somnis, cap al déu de la sang,
amb el canelobre del teu cor alçat dintre les ombres piafants de la nit que
reculava assetjant-te, oh cercadora de la teva constel·lació en el cel on
jo vetllava l'andante del teu cos nu sota les meves mans futures!

Sents la marxa de les herbes?

»Jo arribava darrera de la teva remor, oh desitjada, oh   —423→   nascuda en les últimes neus de la teva espera,
oh inclinada al viu estupor de la plana!
I en tu es deturà la meva caiguda migratòria, sense saber
encara si eres l'estança del meu destí o bé els focs d'un sol estiu,
i vaig avançar per l'obscur passadís del meu desig, en la casa adormida,
cap a la porta que, sense grinyolar, s'obria a la teva dolcesa i tremolor,
amb el falcó cec del bes a la gola...

»Aferrat al teu cos i descendint en romboll i èxtasi,
¿en quin déu immemorial em convertia allò que de tu pujava cap a mi
fet brusc onatge i anhel de la terra?
Sense rostre i sense braços: només un tors enfonsat en un temps d'aigües mogudes,
hissat pel llibant del panteix cap a les escumes que em deixaven a la platja,
on, bategant, em cobria la suor de les estrelles...

Sents la sang?

»Allò que l'omplia no minvava el misteri que irrompia amb mi com una sembra rabent
en la penombra del rapte fèrtil.

»La teva tendresa acollia el crit salvatge que era el preludi de les pures muntanyes d'una música
de la vida que ascendia per les venes incertes dels senderols cap als cims radiants.

»Però només em bressolaves el món amb el teu cos, em trenaves als orígens
elementals on fermenta el zel de les generacions
i allò que en silenci es despulla s'alça per al futur,
mentre la boca de la nit, encastada als vidres de la finestra, ens nomenava hereus del til·ler i de l'última estrella...

En despertar, el vent tocava a l'orgue de l'heura la sonata de la llum!».
—424→


IV

Pensava en el sacrifici de la lluna sobre el pit blanc d'un mític esparver,
en els morts lluminosos dansant sota l'aigua,
en les noves Taules de ferro esquitxades d'aurora...
I vaig dir a la nit alta:
Saludo la caiguda dels cossos!
I vaig sentir la veu del vent:

«Ets l'infant i el guerrer nocturn, davant la mar i entre les sòrdides legions de parracs i cicatrius
que ignoren la cisterna on dorm un futur de cants.
Ningú no sent el gall augural enmig de les terribles fornals de la tenebra,
però tu m'escoltes i deixes que m'esbalci en la teva ànima com un mur de veles abraçades,
i saps on llu el bri supervivent de l'esperança...».

I, a trenc d'alba, vaig dir a la gavina:

«Oh detura la glòria del teu vol, au dels clars litorals i pura àguila de les meves llunyanies,
i posa el llampurneig de les teves ales immòbils sobre les meves espatlles!
En veritat et dic
que l'aliança entre el cel conegut i els meus ulls ha estat abolida per les fumeres dels bivacs...».

(La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb els talons sagnants,
calcigant la sorra.

Mar tancat: bes que s'aferra als barrots de la llum,
agenollat a la sorra.

Espeteguen velles ombres: els baiards28 del vent avancen
amb llurs creus de sorra.

Nit. No caveu sepulcres rodons per al sol
a la freda sorra!

Mar tancada. Terra tancada. Entre veles i arbres,
ningú no neix a la sorra.
—425→

Crist de dos-cents mil braços, dolor nostre
que ets a la sorra.

Germans, crec en el meu nom invisible i immens
escrit damunt la sorra.)

Ensagnada, alces el vol des de la deu que tu mateixa has obert en el meu pit, oh au-verb!,
i ja resplendeixes en la babilònia de l'aire amb el meu cor al bec, cap al sol...

Parida a focs i a freds, oh Poesia!, surts de la cançó hermètica i entres al cant unànime.
La tristesa ja no troba els àlbers de la musica
i els pastors de l'esperit baixen de les muntanyes blanques dels records amb llurs folcs de paraules.

Amb el teu alè ablames la bellesa antiga i aixeques en la meva ànima una Salamina d'aurores,
oh Legisladora de la torxa i l'olivera que estens al meu costat l'ombra del braç d'or del Vigor!

El pit del cel respira... El meu cor en el sol! El sol batega! Aixeca't, oh Zaratustra de la gavina!


V

Veig el rostre innombrable-
rictus i país en la mateixa boca
multiplicada i brunzidora:

diumenges que brillaven com daus entre l'herbei, sang núbil eixugant-se
sobre les garbes, els rius lustrals on a ranvespre anaven a banyar-se
els adolescents, la lluna posada com una tórtora damunt el muscle del paller;

el cant de l'alosa caient sobre llogarrets d'esquelles, el pes sagrat d'una
embosta de blat candial, les gerres on dorm el vell de l'oli, la llinda
coronada de panotxes, els cobles d'ombres blaves units per un jou
d'astres, la veu insurrecta de l'aigua entre els genolls de la muntanya;
—426→

fumeres, com braços de vídues, alçant-se cap a les verdes campanes,
llargs murs amb lepra industrial i crits sense ortografia, barraques
ensostrades amb lluents cranis de gos, banderes de la ira i la pobresa
flotant sobre cegues multituds, la sòrdida cantonada on agonitza un grumet de nard;

el cavall blanc que s'encabrita a la platja com la llum del matí, la barca
nupcial de l'alegria que fa olor de ginesta, crits com rems, donzelles
com proes, xarxes gràvides de convulsos arcs iris, petris titans agenollats
als peus verds dels promontoris, la pastura del sol entre fulgurants escumes,
un poblet de veles sorgint a l'horitzó, una profecia d'illes, imatges com messes...

I
el panteix de Sísif roig-
oh cançó de músculs ofegada pels salaris, entre l'espasa i la mitra,
les trontollants marxes dels màrtirs pels laberints de groguenques paràboles,
mentre els orgues sancionen les hecatombes en la Vall de la Decisió...!

«Germans,
en veritat us dic
que només l'amor és destí...».

L'innombrable rostre immens es converteix en llum, i somriu sense comprendre,
mirant
cap a
l'Est...

Ningú a la sorra. El dia penja del cel com un llenç ensangonat.

Sol. Demano l'àgora i encenc la pau. Canta, oh pensament solar dels retorns!

Per la mar, gegantins i serens,
avancen els DOTZE...



  —427→  


ArribaAbajoQuarta elegia



... i, arrencant les meves mans de l'antiga lira,
les ofereixo, tel·lúriques i salines als boscos
arterials del futur.



ArribaAbajo Tristesa de fulles a les sines de la tarda...

Després de tant vagar cap al Nord, t'he vist davant de mi tot d'una, com un enorme puny negre,
oh urbs moridora abraçada a un passat que gemega en les velles estàtues sutjoses!

Estranger, creus en l'adveniment de les torxes?

Quines torres, quins rostres, quines sanglotants veus sense innocència,
quina distància entre desig i ànima, quins balcons com popes desertes!
I els infants sense rialla entre ortopèdies d'or i la pútrida violeta!

Estranger, arrenca'm dels epitafis!_

El meu cos irreal...

Oh aquesta remor secreta més enllà de tota memòria i
anhel, l'espiga entre les cuixes i el rossinyol adormit a la gola!
I el déu que ven, a les cantonades, el seu collar de figues seques!

Lluny, les meves mans d'ahir furguen els munts d'imatges rompudes on encara grufa el darrer sol.

Ni viu ni mort.
Ritornel·lo de fanals.
Ningú?
—428→

El crepuscle brilla com el saló d'un prostíbul.
Ànima meva, oh nua finestra!

Estranger, vaig tacada de sang de cançons?

Jo i la urbs-
parpre clos,
llàgrima que puja...

       No la llança de Longinos,
       ni la infinita verònica,
       ans un voltor de penells
       i la gran corona d'òxid...

       Les mares profundes vénen
       amb roselles de dolor,
       cofades amb mantells negres
       tot esquitxats de calostre.

       Un ametller en flor, ferit,
       em crida des del tossal;
       vers la seva blanca testa
       vola l'ajut de ma espatlla.

       Un milió de formigues
       duu la meva sang a l'alba...

Dormo, dormo:
       arriba una xarxa amb el futur del món,
       arriba la mort voltada de màquines,
       arriben un infant, una poma i el mar,
       arriben telers, poltres i columnes,
       arriben el sol, la lluna i el vent...

       La torre plora
       (dong-dong-dong!)
       i puja el vent
       d'un altre món
       a les campanes.
       (dong-dong!)
       El primer so
—429→
       de l'himne nou
       (dong!)
       serà: NOSALTRES...

No l'ascensió ans el descens a la transparent estança on m'ajec com una flora de música,
sota el llampec de les quilles...
Un eriçó de llum freda s'ha clavat al meu flanc, i sento
a dalt el ràpid borbolleig que va néixer en la neu i morirà en la sal,
i, embolcallat de remor fluvial, segello amb llot les meves
parpelles i obro en el meu sol interior la font augural del somni-

   ...homes caminant darrera els bous daurats de la pau, coronats d'orenetes...

   ...els verds cíclops dansant entorn de les arades...

   ...donzelles nues, als pujols, dialogant amb la primavera enfilada als pals oscil·lants...

   ...minyons escoltant el sermó del foc dintre la casa de les estrelles...

   ...èxodes de fumejants ciutats que s'ajeuen a dormir al termenal del tro que desfà la seva trena de bronze...

   ...la vida talant amb la destral de la seva rialla les crosses de l'anyosa memòria paralítica...

   ...l'estàtua decapitada però encara amb una ma grana a la mà...

   ...els quatre vells de la lluna a les espatlles dels quals pesa el taüt de teranyines de les darreres armes...

   ...escriptura de raïm en els codis oberts de la llum...

   ...el silenci dels qui saben que morir és com despullar-se castament davant el mar...
—430→
Oh cos de la bellesa en l'aurora de l'acció, cometes de la paraula, cavalls de fulgor en la nit del poeta!

Riu del poema -de cim a desembocadura: somni dels
meandres, ponts de la metàfora, orgasme de les cascades del verb...

I la terra, que confegeix les estrelles dins l'esperit, en els estius de l'amor,
s'ha de cantar enfonsant el rostre a la seva falda, entre el doble silenci dels seus genolls,
per tal que el seu hàlit entri en el nostre cor i puguem sentir en la sang les muntanyes en marxa del temps...

Des de l'aigua profunda, des de la regió de les meves pastures transparents,
sento,
veig
i toco
les noces de la vida i els astres.
Dempeus, sol i immòbil entre arrels i lúnules,
amb el front orientat cap a l'arbre de ferro del món,
cap al terrible arbre on moren
una ala roja,
una mà d'infant
i una rosa d'incendi,
dempeus, il·luminat i sol, alçant la càntera del somni plena de paraules, ressuscito...



  —431→  


ArribaAbajoCinquena elegia



Sota el teu cos vaig cridar
la mort de les meves trenes.
Soscavares. Vaig cantar
en ma sang la teva herència.



ArribaAbajo Era l'autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l'esparracada boira,
jaguda sobre l'ampit
d'un pont d'ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides...

Era l'autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l'angoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
s'alçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltàvem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna...

Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques
—432→
a poc a poc s'arrencaven
llurs mascaretes de molsa.
Darrers somnis, Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
D'un fanal de l'avinguda
penjava un àngel de sidra...

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci s'escapava...
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d'on tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

Els nous sols que jo adollava
dins ta esglaiada corol·la
eren una interminable
i lenta síl·laba còsmica...

Sorgeixes del record com la Deessa antiga
brollà un dia del mar...
Tremolant, murmuraves:
«T'alces,
amat vermell, com àngel i discòbol
de rosella instantània. Un ferro, adés, dormia
al meu ventre lunar. Com una humil guerrera
m'agenollo. El teu cos: aurora de varec...
I ta boca s'apropa: falcó de la muntanya...
De la nuca al flanc neixo: m'amanyaga l'adàgio
de ta llarga carícia, bèsties d'ambre i vent
entre les meves cuixes, en el cup del meu tors
les veremes del bes...
Brilles com un tronc d'or,
un còdol, un eixam.
O ja caus!
Arbre...?
Pluja...?
Ets aigua, aigua que lliga
l'anhelant hamadríade a les negres arrels...!».
—433→

Era el temps del teu cos d'estàtua i plenamar, oh forma dels meus ports,
oh jacent adormida que tenies als peus una falç d'alabastre!
Et naixia un déu fluvial a cada ull i flors cristal·lines envaïen l'estança.
Com un alfabet d'esteles queien les meves mans damunt la teva sorra viva i la meva boca huracanada et feia país i cant,
mentre el teu somriure semblava el de la mar en el cel...

Era el temps del ritual en mi, com el de l'ala en la dansa.
Quina submissió d'escumes -les sibil·les unànimes!- quan des de l'ombra brotava el teu nu lluminós!
Terrestrement ignoraves la teva pròpia epifania, ja oblidada del blanc corn de la por
i de l'hora trista de salze i llarga estalactita.

S'havia esfondrat el teu talaiot, oh soledat de l'home!, i jo surava gronxat per la marea d'ous d'or de l'atònita alegria,
mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de terrissaire, la deu del meu flanc...

Oh dona d'alts fruits estivals i malucs que convocaven el pes de l'àmfora:
jo havia entrat en la teva sang com el déu blau que calmava la seva set
en rodones boques d'argila vermella!

Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarònica,
companya de la meva gegantina tendresa:
per la teva corona de vesc que esperava la meva podadora solar,
pel teu somriure com un ou d'ocell en una bardissa,
per la teva nuca de deessa cereal,
per la teva por de flor d'ametller davant l'urpa del vent,
pel meu nom en els teus ulls,
pel sentinella de llet que dormia al llindar de les teves sines,
per les Plèiades que gotejaven damunt la teva espatlla boscosa,
per l'ombra del til·ler que escoltava en el teu ventre la remor dels llinatges,
—434→

per l'aurora que acampava en la teva pell,
pel gemec de la teva gola que anunciava l'explosió del càntic,
per la joia noval del teu cos
de sembrada, sembrada, sembrada,
sota la meva mà de verd oficiant,
et reconeixia, amor...

El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa a la balança dels teus pits.
Dormies, tacada pel vi del desig, amb un cansament d'Io errant,
i les roses salines de les teves29 axil·les eren com una rialla...
Els meus ulls, purs d'innocència teogònica, et veien com una
entortolligada xarxa d'iris abandonada en una congesta d'alta vall...

I més enllà del teu cos-

Un arc de sols immòbils s'estenia sobre el món i al nord de la teva ànima s'alçava un menhir de plenilunis...

Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent mort de la teva gorja, mentre les algues et posaven braçalets,

i arribaven llaguts i besos, tendresa d'aigua i jonc, un silenci amb el seu pont a l'esquena...

(Lluny de l'esperit que filava el pus del seu descoratjament, la llum calcigava, tentinejant, els trons precursors.)

Dormies, mil·lenàriament, voltada de dies de coloms i arades,
i davant el rou del teu pubis s'inclinaven les esclaves falgueres...

(Allà, en la penombra, un àngel de pistils mossegava les pàgines de farina del llibre dels raigs.)
—435→

Oh Magnífica, real i mítica, torre de mel, ona talada, horitzó tibant, font de sabres de sol, terra floral ejaculada pel mar!

(La llibertat per a la vida dormia dempeus, com una espasa embeinada.)

Dins la teva cabellera somicava un èxode de pallers i sofria l'alosa vertical...

(La tristesa de la ciutat projectava sobre els murs crepusculars una ombra de primala escorxada.)

Cremaves, després del llamp, i en el teu naufragi només se salvava l'anell del teu dit.
Lluny era encara l'aurora de pit de daina que segellaria la meva boca profètica. Cremaves,
tranquil·la,
sense faula,
dormint el perill nòmada de la cendra...

S'estimbava el lli negre del cel, crinera de l'euga orba de la nit amb què t'embolcallava
com un plugim salvador, oh destruïda i creada en la teva fi de lava llarga!;

i després, amb mà artesana, polsava suaument les líquides cordes infinites per acompanyar el meu cantussol,
que et rentava de la nit d'amant, oh Esposa en la fulguració de la meva destra que despullava l'estrella del teu front...!

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre la por de
l'última mareselva.

Tenia el color de l'alba
la molsa del jaç de nuvis.
Els meus ulls es despenjaven
de ta trena a ta cintura.
—436→

Allaus de rosella ígnia
bressolaven el teu ventre.
Quin rabent somni de sínia
es vessava en ton silenci!

Tremolor d'heura en ton rostre,
oberta por de tes cuixes.
I dotze blavisses pomes
rodolaven pels talussos...

Davant la llum del teu tors
l'ombrívol cérvol fugia.
Agafada al banyam fosc,
la mort xiuxiuava liquen.

Oh l'arada de ma sang
a l'encalç del coble obscur!
Pau. Roja es tornava l'ànima.
No hi hagué esquinçada túnica.

Fumejava, en els rostolls
un negre pilot de fems:
el passat, sens llum de dos,
vers les renoques estrelles.

De retorn a les campanes
de Roissy, en el crepuscle,
tu duies lluna a les mans,
i ametllers als ulls jo duia.

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre tambors
esquitxats de sang eterna...