Una aproximació a l'anàlisi de les comparacions extretes dels Bestiaris en els poetes del XIV i XV catalans
Llúcia Martín Pascual
La utilització de metàfores i comparacions extretes de la tradició animalística dels Bestiaris és un dels recursos més emprats literàriament durant l'Edat Mitjana, tant en poesia com en prosa.
Els Bestiaris, en conjunt, són la versió medieval del Physiologus1, obra datada en el primer segle de l'era cristiana on es barregen la tradició naturalista o pseudo-naturalista d'autors grecs com Aristòtil o Plini, amb un component místico-simbòlic donat per la religió cristiana en els primers moments. A més, durant l'Edat Mitjana el contingut del Physiologus va incrementant-se amb la influència d'autors i obres com Isidor de Sevilla, Hug de San Víctor, Tomàs de Cantimpré o els Dicta Chrisostomii2.
La font de saber que constituïren els Bestiaris3, degué formar part del corpus cultural europeu medieval: una gran quantitat de manuscrits i obres en els diferents espais geogràfics ho demostra4. Tenen la característica de descriure no la naturalesa física de l'animal, sinó un tret conductual que s'anomena «natura» i d'ací extreure un exemple aplicable a la conducta humana, en relació al bon seguiment dels preceptes religiosos cristians. Atributs com la prudència en el lleó, la castedat en el castor o, al contrari, la vanitat del tigre5 (fins i tot exemplifica amb animals fantàstics i irreals), podien ser utilitzats per a donar una moralització, per a seguir unes pautes de bon comportament o exposar el càstig que esdevindria en el cas de cometre una acció reprovable.
Fou, per tant un recurs explotadíssim pels predicadors i autors teòrico-morals (Ferrer, Eiximenis)6. Apareix en altra classe de textos no morals, com les novel·les, citat de forma esporàdica (Curial e Güelfa)7. Però, on majorment s'usa és en poesia8, amb una intencionalitat diferent a la dels altres textos. La tradició hereva dels trobadors occitans emprava aquest tipus de simbologia amb un sentit peculiar: aplicat al procés amorós que descriu la lírica cortesa. La comparació animal forma part de la casuística amorosa i s'empra per a il·lustrar circumstàncies com: la passió i inferioritat del poeta, la crueltat de la dama, la necessitat del secret amorós, la conquesta amorosa, la precaució davant els malparladors, etc. Cap a 1240-60 Richart de Fournival9 escriu Li Bestiaire d'Amours, on teoritza tot el que ja ha estat escrit pels trobadors occitans en la matèria que ens ocupa. El contingut del Bestiari d'Amor coincideix en allò que té de descriptiu de la «natura» de l'animal amb la resta dels bestiaris; el que canvia és l'aplicació a la conducta humana10.
Gairebé tots els poetes catalans empren alguna vegada en les composicions líriques una imatge del bestiari, bé en sentit estrictament moral11 d'acord amb el pensament religioso-didàctic, bé en el sentit del Bestiari d'Amor, seguint el model dels trobadors.
I és en aquesta darrera tradició on s'insereixen les comparacions dels poetes que anem a constatar: Gilabert de Próixita, Pere Català i Roís de Corella12.
En la poesia IX de Gilabert de Próixita13 podem llegir:
«Mas com l'auselh, qui volan molt lauger
va contre'l sol tan que'l avé cremar
suy en stats, qu'endret d'amor pugar
hay tan volgut qu'eres me fa doler».
(vv. 33-36)
El tema de la poesia és la desesperació del poeta per voler accedir a un grau massa alt en l'amor, sense aconseguir-ho, i aquest ocell és l'àguila que, segons els Bestiaris, té unes propietats semblants a l'Au Fènix, que tot seguit també veurem:
«...com ella és envellida, que rejoveneix d'aytal manera: que ella vola en l'ayer tant alt com pot, sí que la calor qui és dessus li creme les ales, e com torna avall, dressa sa via en guisa que puscha caer sobre qualque font d'aygua...».
[Bestiaris, I, pàg. 120]
I l'Au Fènix la trobem a la poesia XII, vv. 28-34:
«Co·l Ffenix fay qui.s crema per natura
perque son cors vaje renovelhan
o ay fayt yeu, dona, qu'em vau creman
del foch d'amor per aver joya pura,
però, midons, yeu no semble l'auselh
car tots jorns crem e nulltemps renovelh...».
(pàg. 66)
El Fènix és un dels animals més mitificats:
«Lo fenis sí és un alcell ab una gran cresta qui li va tro sus al coll, e ha plomes de color de çera e roses, e viu de CCCC fins en D anys. E com ve le temps que és fort envellida, ella ajusta lo pus secha lenya que pot trobar e fa'n un gran mat, e en aquell loch on ella veu que lo sol és pus calt e mes tocha, e met-se dins lo mont, e bat les ales tant tro que, per la calor se pren foch. E de la cendra eix un verme lo qual torna puis fenis».
[Bestiaris, I, pàgs. 130-131]
La poesia XII és el plany del poeta cap a la dama cruel, un clam de mercè. El gran dramatisme que hi presenta es veu reforçat per la presència de riques imatges, una de les quals és la que hem constatat. L'amant s'identifica amb l'Au Fènix: «amor que el crema», però, en contrapartida no pot «renovellar-se» com fa l'ocell fantàstic.
Amb el mateix sentit, apareix la mateixa au en el trobador Rigaut de Berbezilh14:
«E s'ieu pogués contrafar
Fénix, don non es mas us
Que s'art e pueys reostz sus,
leu m'arsera, quar suy tant malanaus...».
Un tercer animal, també fantàstic, trobem a Próixita:
«Sovén m'avé qu'esayaré d'empendre
que sopleyan de mercè la·nquerís;
mas quant la vey, fay sí co·l basalís
ab son esguart m'alciu e·m fay rependre...».
[Poesies, pàg. 70, vv. 41-44]
El basilisc és la reina de les serps que mata l'home quan el veu. Cap ésser pot apropar-s'hi perquè el crema amb el foc de la boca. El Bestiaire d'Amour rimé, versificació del de Fournival, compara el basilisc amb els lausengiers de mirada traïdora, pel verí que vessen15.
Al trobador Aimerich de Pegulhan16 trobem una referència paral·lela:
«Col bazalesc qu'ab joi s'anet aucir
Quant el miralh se remiret es vi
Tot atressi etz vos miralhs a mi
Que m'aucietz quan vos vei nius remir».
Les tres imatges emprades per Próixita tenen l'element comú del foc i aquest aplicat a la passió amorosa que «crema» el poeta. Dues vegades l'autor s'identifica amb l'animal: l'ocell de la poesia IX i l'Au Fènix; del primer no fa un ús literal de la simbologia del bestiari però la comparació és escaient en el sentit general de la poesia. El tercer animal, el basilisc, l'identifica amb la dona, la qual té el poder de disposar de la vida del poeta. Les poesies de Próixita estan dedicades a l'anàlisi subjectiva dels diferents estats d'ànim que produeix la passió amorosa, la reflexió melancòlica, desesperada per la crueltat de la dama objecte de l'amor. Trobem, doncs, en Próixita una utilització de la comparació animal en un context laic, ja usat pels trobadors de qui pren els models, si bé es pot inferir una interpretació moralitzant de la primera: el dolor per haver volgut assolir un grau massa alt en l'amor: conseqüència d'una conducta reprovable.
En una poesia inclosa al manuscrit Vega-Aguiló, atribuïda a Pere Català17, trobem comparacions animals en el sentit més tradicional del Bestiari d'Amor. Es tracta de la cobla XXIX, que conté tres imatges força interessants: el cigne, que s'identifica amb el poeta; la calàndria, que és la dama, i el basilisc que representa la mirada de la dona. El tema de la composició és el perill de mort causat per la crueltat de la dama, la qual té el poder de donar i llevar la vida al poeta.
L'estrofa on apareix el basilisc és gairebé similar a la de Gilabert de Próixita, el qual pot haver estat emprat com a font:
«Co·l basalís qui va sensa semblança
pres del miral, mor si eys remiran,
axí muir yeu madona [e]sguardar
de desirer qu·yeu ay de s'amistança».
(vv. 34-37)
La imatge del cigne:
«Si co·l signes qui no xanta ni crida
entrò que és pres de la mort vengutz
pus de xantar és bon apercebutz...».
(vv. 12-14)
El Bestiari d'Amor18 compara el cigne amb el poeta que, de por de morir, quan millor cantava, abandona el cant. Aquesta imatge és una de les més conegudes i estereotipades del bestiari. Fou utilitzada pels trobadors, dels quals reproduïm els següents versos de Peirol19:
«Altressi sol signes fai
Quan dei murir chan
Quan sai, que plus gen murrai
Et ab menhs d'afan».
La darrera imatge és la de la calàndria, vv. 23-25:
«Co·l calandrís qui és d'eytal natura
que no guard·al malalt com deu morir
ab son esguard midons no'm vol guarir».
La calàndria té la propietat «que com hom la porta a veser algun malalt, si lo clandrí lo garde en la cara és senyal que deu guarir, e si lo calandrí no el garde és senyal que deu morir» [Bestiaris, I, 78]. Amb el mateix sentit la trobem al Bestiari d'Amor, si bé ací la calàndria és la dama cruel que, com no desitja mirar el poeta, aquest mor i el mateix passa amb el Bestiari d'Amour rimé20.
La poesia de Peire Català, és una de les mostres més reeixides i típiques de la utilització de figures del bestiari en relació a la passió amorosa. La font en són els trobadors, o bé la teorització del Bestiari d'Amour i, en el cas del basilisc, la intertextualitat de la poesia de Próixita esmentada abans és evident21.
El món literari de Roís de Corella22 presenta una gran varietat de metàfores i comparacions al·lusives a la natura, entre les quals destaquen les derivades de la tradició animalística. Les figures del Bestiari són emprades d'una forma molt personal i original. Vegem alguns exemples de l'obra profana, el primer dels quals és la poesia que porta el títol «La mort per amor». La imatge utilitzada és la de la sirena:
«Si en lo mal temps la serena bé canta
io dec cantar, puix dolor me turmenta
en tant extrem, que ma pensa és contenta
de presta mort [...]».
(Obra Profana, pàg. 49, vv. 1-4)
Segons els Bestiaris (vol. I, pàg. 79), la sirena és un híbrid meitat dona, meitat ocell de vegades, o meitat peix d'altres, que amb el cant mata els homes, i es pot comparar amb «les dones que enganyen els hòmens per bellesa de cos». Però en Corella, la sirena no és la dama, sinó el mateix poeta que, com la sirena «canta en lo mal temps», ja que una altra de les propietats d'aquest monstre és cantar quan hi ha tempesta23. La següent imatge és la del lleó, que podem llegir a la poesia «Submissió amorosa»:
«Però, pensau si poreu fer, lleona
que per grans crits ressuciteu ma vida».
[Obra Profana, pàg. 51, vv. 13-14]
El lleó és un dels animals més descrits als Bestiaris, per les qualitats i virtuts que representa, entre les quals hi ha la de fer ressuscitar els petits que naixen morts al tercer dia, «natura» que el compara amb la resurrecció de Jesucrist (Bestiaris, I, pàg. 73). El tema de la poesia corellana és el gran amor que sent per la dama, amor que li ha pres el seny i l'ha deixat com a mort. La dama té el poder de tornar-li la vida, per això s'adreça directament a aquesta amb l'apel·latiu de «lleona». Creiem que estem davant un cas de divinització de la dama i de «religión del amor» a l'estil trobadoresc i celestinesc24.
Ens referirem molt breument a tres imatges més de la poesia corellana. En primer lloc, la salamandra en la poesia «A Caldesa» on juga amb l'apel·latiu de la dona, l'expressió «calda cremant», referida a aquesta, la seua capacitat amorosa i la «natura» d'aquest animal que, segons el Bestiari, és una de les quatre creatures identificables amb els quatre elements (el foc) i comparable amb els «luxuriosos o ardents de carnal amor» (Bestiaris, I, pàg. 85).
«Si el ferro cald refreda la ma casta
calfar l'heu vos, encara que fred sia
si tot lo foc en lo món se perdia
prendrien-ne de vós, que sou molt basta
si en algun temps cremant la terra es gasta
no perreu vós, vivint com salamandra».
[Obra Profana, pàg. 52, vv. 1 -6]
La següent comparació és la de la tórtora, utilitzada també per March25 i símbol de la fidelitat conjugal. Corella, però, fa un ús purament ornamental de la imatge encara que amb les connotacions suggerides per la imatge. La poesia és «La sepultura»26:
«Estareu vós, d'alabaust en figura
treta del viu, imatge de Helena [...]
sobre los quals planyerà una tortra».
[Obra Profana, pàg. 53, vv. 11-15]
La darrera imatge que tractarem de Corella és la del pagó que podem llegir al «Debat a Caldesa», memorial de greuges del poeta a la dama que l'ha traït acusant-la de tots els pecats capitals i, per il·lustrar el de la supèrbia, empra la imatge de l'animal esmentat:
«del pagó pintat seguiu vós la rastra
mirau baix los peus i ireu mesurada».
[Obra Profana, pàg. 58, vv. 11-12]
Aquesta és l'única imatge de Corella emprada en el sentit més moralitzador de les imatges del Bestiari i, també, més medievalitzant, donat que és la aplicació literal del text del Bestiari:
«Lo paó sí és un bell alçell ab gran coha, tota feta en semblants ulls i, ha en sí aytal natura, que es dressa la coa sobra'l cap e fa'n una roda, e mira-le's tota e han gran vanaglòria, e com s'és així molt glorificat, ell se mira los peus, que són molt lleigs, e adonchs abaxa lo coc e torne a no-res [...]».
[Bestiaris, pàg. 95]
Corella fa un ús més extens de la comparació animal: com a motiu ornamental; com a concepte didàctico-moral; com a comparació irònica i com al·legoria amorosa, elevada a un grau de divinització. Aquest poeta és el que major grau d'originalitat aporta, sobretot per la personalització de les imatges portant-les al seu propi fi i, per tant, allunyant-les del sentit del bestiari.
El perquè de la utilització d'aquestes comparacions no el podem esbrinar amb certesa. La personificació d'animals donant-los atributs humans és més una qüestió antropològica, si bé literàriament el recurs de projectar-se en animals (en «l'altre»), facilitava l'exemplificació i també l'autocrítica. En el cas de la comparació animal referida al procés amorós, el material dels bestiaris ofereix una gran riquesa d'imatges, algunes d'allò més barroc, apropiades per a aconseguir una major bellesa en l'expressió poètica.
