Semblança de Josep Piera

Josep Piera (Beniopa, La Safor, País Valencià, 1947) comença la seua trajectòria literària escrivint en castellà, amb el moviment poètic dels novísimos, des del qual ja es mostra com a jove promesa. Aquesta opció serà abandonada per l'autor progressivament, per abraçar la llengua catalana com a vertader compromís.

De la poesia de Piera podem afirmar que travessarà dues etapes ben definides: si en la primera predomina el simbolisme de ressons més «barrocs», la segona, sense deixar de banda completament el caràcter esteticista, ens suggereix una contínua recerca del significat, fins a constituir –com ja avançava el també poeta Jaume Pont– una de les experiències més sòlides de la lírica valenciana actual (1980).

Una constant de l'afer poètic de Piera és que serà el mateix poeta qui participarà en la tensió de l'acte poètic; les imatges visuals recreades es lliguen realment a les connotacions de sensualització afectiva del propi subjecte poètic i són per tant els sentits els que ocupen un lloc preferent dins la seua creació poètica. Com a notes més formals, empra quasi sempre el vers lliure, senzill en general; i, quant a la temàtica, la més usada per l'autor gira entorn de la mar Mediterrània, sense oblidar tampoc la seua seducció per la tradició aràbigo-andalusa.

Entre els guardons de poesia aconseguits per Piera hem de mencionar que va guanyar el 1979 el premi Carles Riba amb El somriure de l'herba, i que el 1973 ja hi havia estat reconegut com a important poeta amb el Premi Ausiàs March (en la versió castellana) per Natanael.

La seua obra en prosa és molt extensa: abasta novel·la, prosa memorialista, estudis sobre els poetes àrabs d'Al-Andalus...; ara bé, la poesia, sempre la poesia, ho impregna quasi tot. De l'obra novel·lística hem de destacar que va rebre el Premi de la Crítica del País Valencià el 1986 amb Les quatre estacions.

Ha estat remarcable igualment el seu activisme polític (a través de la revista Cairell).