Contribució a l'estudi de les
preposicions en el «Tirant lo Blanch»
(Primera part)
Joan Perera i Parramon
Introducció
Presento en aquest article1 els resultats d'un estudi descriptiu dels usos de
les preposicions
a, ab i
en en el
Tirant lo Blanch realitzat a partir d'un
material elaborat informàticament.
A la primera part s'analitzen detalladament les quatre
qüestions sintàctiques següents: (a) l'ús de la
preposició
a en els complements directes referits a
persona; (b) la construcció anomenada per J. Bastardas «per
sarraïns a preïcar»; (c) les diferències i
similituds entre les estructures «al +
infinitiu» i «en + infinitiu» amb valor
temporal; i (d) els casos d'alternança o interferència entre les
preposicions
a, ab i
en tant en les determinacions de lloc com en
els altres casos. Les dades que ofereix el
Tirant en aquests quatre apartats són
molt interessants i en alguns casos no coincideixen amb les afirmacions dels
manuals i diccionaris històrics.
A la segona part es presenten els usos generals de les preposicions
a, ab i
en en el
Tirant; s'hi descriuen els diversos usos de les
preposicions des d'un punt de vista funcional (usos sintàctics en
què intervenen) i des d'un punt de vista semàntic (diferents
valors que tenen). Els diversos casos es presenten agrupats per funcions
sintàctiques i, dins de cada funció, quan s'escau, per
significats. Així, per exemple, en el cas de la preposició
a, s'hi diferencien els apartats següents:
determinacions circumstancials, complements indirectes, complements directes,
complements predicatius, complements agents, subjectes, complements del nom i
complements de l'adjectiu; i, dins alguns d'aquests apartats, s'especifiquen
els valors semàntics de la preposició
a (per exemple, dins l'apartat de les
determinacions circumstancials, es distingeixen els valors locatius, els
temporals, els finals, els modals, etc.). Cal tenir present que no s'hi
inclouen els casos que apareixen en el
Tirant d'usos preposicionals lexicalitzats,
bé sigui com a règims verbals, bé com a components de
perífrasis verbals, bé com a integrants de locucions
prepositives, conjuntives o adverbials, casos en què les preposicions no
tenen una significació independent de l'element o elements amb els quals
estan unides.
Per a la realització del treball m'he basat en
l'edició experimental de les
Concordances del
Tirant lo Blanch, obtingudes en el projecte
«Prospecció Automatitzada de Textos Catalans2.» La utilització d'aquestes concordances m'ha
permès de realitzar un estudi amb una garantia d'exhaustivitat altrament
impossible d'aconseguir, ja que he pogut tenir en compte i classificar totes
les ocurrències de les preposicions
a, ab i
en del
Tirant (10242 de la preposició
a, 4548 de la preposició
ab i 7994 de la preposició
en). La garantia d'exhaustivitat és,
precisament, un dels grans avantatges que la utilització dels mitjans
informàtics ofereix als estudiosos de la llengua; a més, el
treball a partir de les llistes de les concordances és incomparablement
més ràpid, còmode i segur que el sistema de fitxes
anotades manualment, sobretot en una obra de la complexitat i la vastitud del
Tirant.
A falta d'una edició crítica del
Tirant, he pres com a text de referència
el de l'edició prínceps, segons l'exemplar que es conserva a The
Hispanic Society of America, de Nova York, del qual hi ha, des de fa molts
anys, una edició facsímil3; aquest text és, a més, el que reprodueixen les
concordances a partir de les quals he treballat.
En el cos del present treball reprodueixo moltes frases del
Tirant per a il·lustrar els diferents
usos de les preposicions que hi estudio. He procurat que els exemples fossin
complets, és a dir, que oferissin un context suficient per a veure'n
l'estructura sintàctica i comprendre'n el significat, i que, en el seu
conjunt, reflectissin la llengua del
Tirant en tota la seva diversitat. És
per això que, d'una banda, no he estalviat espai a l'hora de reproduir
els fragments escollits i, d'una altra, he seleccionat exemples de totes les
parts de l'obra (des de les «Rúbriques» fins al
«Colofó») i de tots els estils i temes (diàlegs,
discursos, fragments narratius; temes amorosos, cavallerescs,
bèl·lics, religiosos, etc.).
En la transcripció dels exemples segueixo fidelment el text
de l'edició prínceps segons l'exemplar de Nova York. D'acord,
però, amb les normes de la col·lecció «Els Nostres
Clàssics», comunament acceptades en l'àmbit de la filologia
catalana, desenvolupo les abreviatures; regularitzo l'ús de les
majúscules, el de
v i
u, i el de
j i
i; incorporo els signes de puntuació,
l'apòstrof, el guionet, els accents, la dièresi i el punt volat
de les eles geminades segons l'ús del català modern4; també segueixo la llengua
actual en la unió i en la separació dels mots; i, finalment,
indico amb un punt volat les elisions que avui no tenen representació
gràfica i els casos d'aglutinació de les partícules
pronominals
y i
u amb el mot anterior. D'altra banda, incloc
entre claudàtors les lletres que no figuren a l'original, però
que considero que cal restituir-hi (per exemple: «soptosam[en]t»),
i entre parèntesis els mots que no corresponen al fragment
reproduït, però que hi afegeixo per a facilitar-ne la
comprensió (per exemple: «hom pot (ab la spasa) matar e nafrar
a dues parts»); indico també entre parèntesis
l'omissió d'algun mot o mots no necessaris per a la comprensió
del fragment (per exemple: «us prech (...) que foragiteu de vosaltres
tota temor»).
He confrontat en tots els casos el text reproduït amb el del
facsímil de l'exemplar que es conserva a la Biblioteca
Universitària de València5 i amb el de l'edició de M. de Riquer de 1979. En els
casos en què hi ha discrepància entre els textos dels dos
exemplars de l'edició prínceps o entre la interpretació de
M. de Riquer i la meva, ho faig constar en nota a peu de pàgina6.
Per a la localització dels exemples dono en tots els casos
dues referències, que van entre parèntesis al final dels
fragments reproduïts. La primera expressa la localització del
fragment en l'edició prínceps i consta de tres elements separats
per un punt: la primera xifra (o, en algun cas, lletra) indica el
'capítol' (en els casos en què hi apareix una lletra cal
interpretar-ho de la manera següent: R = rúbriques, D =
dedicatòria, P = pròleg i C = colofó)7; la segona xifra indica la 'columna
dins el capítol'; i la tercera xifra indica la 'línia dins la
columna', començant a comptar sempre per dalt. La segona
referència expressa la localització del fragment en
l'edició de M. de Riquer de 19798 i consta de dues xifres separades per un punt: la primera
indica la 'pàgina' i la segona la 'línia dins la pàgina'.
Així, per exemple: (283.2.35, 804.6) significa que el fragment en
qüestió es troba al capítol 283, columna 2, línia 35
de l'edició prínceps i a la pàgina 804, línia 6 de
l'edició esmentada de M. de Riquer.
La preposició «a» i el complement
directe
És prou conegut de tothom que les llengües
romàniques presenten característiques diferents pel que fa a
l'estructura del complement directe. Mentre que en francès i en la major
part de l'occità i de l'italià aquest complement, tant si
és de persona com si és de cosa, no porta preposició, en
castellà i en romanès es diferencien els dos tipus de complement:
va precedit de preposició quan és de persona (a en castellà i
p[r]e en romanès) i sense
preposició en els altres casos. Les altres llengües
romàniques
—portuguès, català,
retoromànic i sard— així com alguns
dialectes occitans i italians presenten una situació intermèdia,
no uniforme i en molts casos no ben determinada9.
Quant al català, gairebé tots els filòlegs
estan d'acord a afirmar que l'ús de la preposició a davant el
complement directe de persona és poc freqüent en la llengua
medieval, on es limita a aparèixer en uns casos concrets, i que s'ha
anat generalitzant en els textos posteriors per influència del
castellà.
P. Fabra, en la
Gramática de la lengua catalana de 1912,
escriu: «Ya en lo antiguo aparece
algunas veces la preposición
a, sobre todo cuando el complemento es un
pronombre. (...) También se encuentra algunas veces empleada la
preposición
a con los complementos nominales (...);
pero la construcción sin
a es incomparablemente la más
usada»10 I en una
Conversa de l'any 1920 afegeix: «La
influència castellana ha estat causa d'una inversió en
l'ús de les dues construccions antigues: el català antic
construïa normalment el complement directe sense la preposició
a; el català escrit actual el
construeix habitualment amb aquesta preposició.»11
A. Par, en estudiar la prosa de Bernat Metge, afirma: «Lo
règim directe es lo successor romànich del acusatiu verbal
llatí, y es apellat talment per anar lligat al verb per
juxtaposició, sens mitjà de preposició alguna. (...) En
català modern jamay lo règim directe porta la preposició
'a', quan aquell es un nom. Mes ab los pronoms personals tònichs s'hi es
introduhida, sens dubte per influencia castellana; barbarisme qui es acceptat,
àdhuc per qualques gramàtichs. Metge, però, no introduheix
aytal preposició, ni ab noms ni ab pronoms personals.»12
Entre els usos que el
Diccionari Català-Valencià-Balear
(DCVB) assigna a la preposició
a es troba el següent:
«També s'empra [la preposició
a] per indicar l'acusatiu, o sia el
règim directe dels verbs; i en tal ús cal distingir tres casos:
(a) Quan l'acusatiu s'anteposa al verb, va sempre precedit de la
preposició, fora quan és un pronom àton (...). (b)
També s'usa sempre la preposició quan l'acusatiu ja està
d'abans enunciat per mitjà d'un pronom, tant en les oracions de verb
transitiu com en les de verb reflexiu (...). (c) Quan l'acusatiu va darrera el
verb i no està indicat prèviament de cap pronom, la usança
més castissa és de suprimir la preposició (...).
Però ja en l a llengua antiga trobam qualque cas d'acusatiu amb
preposició, si el complement és un pronom o nom de
persona.»13
J. Coromines, en comentar alguns casos de complements directes
preposicionals que apareixen a les
Vides de sants rosselloneses, precisa:
«El complement directe només es construeix amb la
preposició
a en el català genuí, antic o
modern, quan el complement és un pronom personal tònic, o quan el
complement segueix immediatament el subjecte, sense intercalació del
verb, especialment en les locucions recíproques del tipus
l'un a l'altre.»14
I, finalment, F. de B. Moll, en la
Gramática histórica catalana,
resumeix la qüestió de què tractem amb els mots
següents: «Por regla general
el verbo se une con su complemento directo asindéticamente, tanto si el
complemento es de cosa como si es de persona (...). En el catalán
hablado moderno es frecuente el uso de la preposición
a para introducir el complemento directo
de persona; este uso es de influencia castellana, poco conocido entre la gente
menos ilustrada y evitado cuidadosamente en la lengua literaria. En la antigua
es muy poco frecuente.»15
De les dues afirmacions en què coincideixen tots aquests
filòlegs, deixaré de banda la que fa referència a la
influència castellana en l'origen o en la generalització de
l'ús de la preposició
a davant el complement directe de persona en
català: no és l'objectiu d'aquest estudi, que se centra en
l'anàlisi de les preposicions que apareixen en el
Tirant; d'altra banda, H. Meier plantejà
aquesta qüestió i hi presentà serioses objeccions en
l'article «O problema do acusativo
preposicional no catalão». Sí que
m'interessa, en canvi, d'aportar dades referents a la freqüència
d'aparició del complement directe de persona preposicional en la
novel·la martorelliana i d'intentar-ne una sistematització.
Tots els textos citats anteriorment insisteixen a destacar el
predomini, en el català medieval, de la construcció sense a i ho
exemplifiquen, precisament, amb abundants citacions del
Tirant. Doncs bé, del recompte realitzat
dels complements directes de persona que apareixen en el
Tirant resulta que n'hi ha tants de
preposicionals com de simples: es pot dir que és gairebé
idèntic el nombre de complements d'un i altre tipus. D'altra banda, al
costat de frases tan «castisses» com aquestes:
«lo rey manà al alguazir que
prestament li portàs
lo philòzoph»
(110. 4.33, 348.27)
«se seguí un cars, que, tenint ella hun fill, enemichs que tenia
li vengueren per matar-lo; e certament lo hagueren mort sinó per mi, car
per ma valentia ab la spasa en la mà leví de terra
lo fill de ma senyora, e nafrí'n dos,
los altres fiu fugir»
(299.7.13,
842.33)
n'apareixen altres de tan «poc genuïnes» com
aquestes:
«E lo comte matà
al gentilom e a
la comtessa»
(127.6.15, 408.10)
«E
per ço tinch deliberat de anar yo al camp per pacificar
al duch de Macedònia e al nostre
capità»
(155.3.29, 524.16)
La realitat que trobem en el
Tirant és ben diferent, doncs, de la que
els manuals i tractats de gramàtica històrica presenten: els
complements directes de persona precedits de preposició hi són
tan freqüents com els que no en porten i no es limiten als casos de
pronoms personals tònics o quan el complement segueix immediatament el
subjecte, o als casos que especifica el
Diccionari
Català-Valencià-Balear. En el
Tirant, la casuística és
més complexa.
Sorprèn, d'antuvi, trobar parelles de frases
idèntiques, o gairebé idèntiques, resoltes adés amb
preposició adés sense:
«Tirant anà tot sol e pres
a un rey d'armes e portà'l-se'n
·III· milles luny de allí»
(63.1.11, 219.3)
«e prestament ordenà una letra e pres un rey d'armes qui havia nom
Flor de Cavalleria»
(74.6.14, 260.10)
«Tirant cridà
als faels»
(82.3.31, 278.32)
«Tirant cridà
los fels»
(82.2.10, 277.27)
«trobaren
al emperador ab la filla a rahons»
(126.4.27, 403.26)
«Trobaren
lo emperador, que ja volia cavalcar»
(125.9.17, 401.15)
«cavalcà lo rey de Sicília e lo rey de
Feç ab molta cavalleria per acompanyar
al virtuós Tirant»
(445.4.40,
1102.26)
«levant-se Ypòlit, prestament acompanyà
lo virtuós Tirant fins al portal de la
ciutat»
(445. 4.29, 1102.20)
Malgrat aquesta sorpresa inicial, hom s'adona que, si més no
en alguns casos, l'autor del
Tirant és sistemàtic en
l'ús de la preposició. Per tal d'esbrinar en quins casos se'n
serveix, exclusivament o preferentment, i en quins casos no, he realitzat una
classificació de les frases en què apareixen complements directes
de persona, atenent a dos criteris diferents: l'ordre dels elements de la frase
i les característiques del complement16.
Ordre de col·locació del complement
dins la frase
(a) H. Meier, en l'estudi «Sobre as origens do acusativo
preposicional nas línguas românicas», constata que el fet
que el complement directe de persona vagi anteposat al verb determina,
generalment, l'aparició de la preposició
a, cosa que no ocorre mai quan el complement
directe no és de persona; anomena aquest tipus de complement
«acusativo preposicional de colocação» i li atorga
una gran importància en l'explicació de l'origen i
l'expansió del fenomen: la preposició hi apareixeria per posar en
relleu el complement directe respecte del subjecte i dels altres elements de la
frase. D'altra banda, referint-se concretament al català, comprova, en
l'anàlisi que fa dels
Sermons de sant Vicent Ferrer, que sempre que
el complement directe de persona apareix davant del verb és
preposicional i que hi té, doncs, una funció sintàctica
clara: «É evidente, aqui, a função
sintáctica do acusativo preposicional de pessoa e a regularidade com que
aparece ou os limites do seu emprego.»17
En el Tirant, l'ús de la preposició a quan el
complement directe de persona s'anteposa al verb no és general com en
els Sermons de sant Vicent Ferrer, però sí que s'hi troba amb
més freqüència que no pas el cas contrari: en una mica
més del doble de casos, concretament.
Exemples amb preposició:
«só cert que·n
seré blasmat per molts bons cavallers que
a tan vil e desordenada persona e
traÿdora yo haia admesa per companyia de entrar dins
liça»
(77.2.17, 263.22)
«Plorau, trists de vosaltres, e
lamentau que Tirant lo Blanch vos ha oblidats! E no tinch admiració que
a vosaltres desconega, que
a una senyora
—no diré qui és, mas puch
dir que és la major e millor de tota la crestiandat— ha desconeguda per conquistar aquesta terra malvada, e
per ella
a tots ha oblidats»
(355.6.36; 965.12)
Exemples sense preposició:
«aquell qui
lo just condemna a Déu és
abominable»
(221.5.5, 674.5)
«E feren-ne tan gran matança
que era cosa admirable de veure,
car tants com ne trobaren en les fustes tots
los degollaren»
(418.3.1, 1058.35)
(b) En els casos en què el subjecte va posposat al verb i
apareix en contacte amb el complement directe, cal diferenciar si es tracta de
la construcció recíproca l'un a l'altre o si es tracta d'altres
sintagmes qualssevol. En el primer cas, hi ha sempre, sense cap
excepció, la preposició, fins i tot quan el complement directe no
és pròpiament de persona:
Referits a persones:
«E certament, los qui podien dins la
mina entrar no s'esperaven
los huns als altres»
(339.3.28,
927.39)
«Aprés que per hun poch spay hagueren stil de gentils
paraules rahonat, pujaren a cavall les dues deesses mirant-se
contínuament
la una a l'altra ab delit singular»
(463. 4.14, 1138.31)
Referits a éssers personificats:
«lo alà (...) tornà
corrent enverç Tirant (...) Abraçaren-se ab gran furor
lo hu a l'altre e a morssos mortals se
daven»
(68.4.13, 235.19)
«Com vengué per lo matí,
Tirant no véu neguna de les sues naus, mas trobà's en vista de la
nau del Gran Caramany. Com fon quasi lo migdia, ell aplegà ab la nau.
Envestiren-se
la una a l'altra»
(164.8.10,
574.20)
En el segon cas, la diferència entre els dos tipus de
complement
—preposicional o simple— no és significativa: n'hi ha dels dos tipus en
una proporció semblant:
Preposicionals:
«Senyor, en gràtia e
mercè demane a vostra senyoria que·m vulla fer certa de vostre
nom e com conexíeu vós
a mon senyor lo comte Guillem de
Varoÿch»
(17.4.17, 144.4)
«E havent molt festejats lo
Cèsar
al duch de Macedònia e als altres
companyons seus, donà'ls licència»
(464.3.17,
1142.9)
Simples:
«Avent animat Tirant
los cavallers ab la sua exortació,
stigueren en gran sperança»
(141.7.8, 461.2)
«e levant la
princessa la reyna de terra, per la mà la pres»
(430.3.10,
1079.9)
(c) Quan es tracta d'un complement directe format per dos o
més elements coordinats el primer dels quals és un pronom
tònic precedit de preposició (l'anomenat per H. Meier
«acusativo preposicional
paralelizante»), en general davant el segon element
també hi apareix la preposició; hi ha, però, en el
Tirant algun cas aïllat en què el
segon element manca de preposició:
Preposicionals
«(e diu) que per mala sort ha conegut
a vós e a vostre pare»
(215.3.12, 658.32)
«e maleyta fon la galera que ací·t
portà, com enmig del golf de Satalies no·t negà a tu e
a tots los teus»
(347.2.40,
945.22)
Simples:
«Comportau
a vós mateix o aquells qui governau
—dix lo marquès—, e no comporteu a mi ni a negú altre»
(134.3.10, 437.11)
«Vés, digues-li que se'n vaja ab tota mala
ventura e ixqua de la mia terra; e que si yo trobe
a ell ni negú de son mestre
yo·l faré lançar de la més alta torre que en lo
palau és»
(141.11.16, 464.6)
H. Meier afirma que en portuguès, bé que en la major
part dels casos d'aquest tipus es troba l'estructura paral·lela, es
donen casos sense aquest paral·lelisme, de vegades amb una
intenció significativa diferent: en portuguès «também pode aparecer a forma não
paralelizada (...), algumas vezes sem que a consciência
linguística reconheça uma diferença entre os dois
elementos por os unir mais estreitamente, outras vezes com o propósito
de hierarquizá-los na sua importância ou no seu
significado.»18
Els casos que hi ha en el
Tirant amb l'estructura no paral·lela
són poc significatius i no permeten de treure'n una conclusió
semblant.
Si els diversos elements coordinats en funció de complement
directe són sintagmes d'un altre tipus (sense pronoms personals),
també, en general, presenten una estructura paral·lela, bé
amb preposició en tots els casos bé sense; hi ha, però,
algun cas aïllat en què no es manté aquest
paral·lelisme:
Amb estructura paral·lela:
«Com lo rey de Ciçília
comanà
la muller e sa filla a son germà lo
duch de Meçina»
(104.1.2, 319.12)
«Aprés Tirant
tornà acompanyar
a la emperadriu e a sa filla»
(229.5.22, 695.15)
Amb estructura no paral·lela:
«Lo dia següent, lo capità
pres e convocà a tots los del consell e los regidors de la ciutat»
(124.4.6, 393.29)
«(Stephania) cridà la princessa e a Tirant e
mostrà'ls la camisa»
(163.6.2, 564.7)
(d) L'ús de la preposició
a davant el segon element d'una
comparació quan hi manca el verb és un dels que té
més extensió en les diferents llengües
romàniques19. En el
Tirant, la preposició hi apareix en la
major part dels casos; s'hi troben, però, excepcions aïllades:
Preposicionals:
«E pres comiat del rey e de tots los de
la cort, los quals lexà molt ado[l]orits de la sua partida, per
ço com [t]ots l'amaven de major amor que
a l'altre rey»
(27.3.40, 165.28)
«stela novament creada per a guiar no solament a nosaltres, mas
a tots los qui de vostra virtut atenyeran clara
vista»
(428.2.10, 1076.10)
Simples:
«si atènyer porem gràcia
de tu, de venir a veure los teus súbdits e servidors, com altri
aprés Déu no reclamam sinó
la tua senyoria»
(168.1.10, 585.1)
«desige ans morir que veure hun cars tan nefandíssim de amar
més hun moro renegat que
hun cavaller de la sua terra»
(179.3.9,
602.26)
(e) Un darrer cas que cal considerar en aquest apartat és
el del complement directe que «ja està d'abans enunciat per
mitjà d'un pronom»
(DCVB). En el
Tirant, en les frases d'aquest tipus, s'empra
generalment la preposició, bé que hi ha algunes excepcions:
Preposicionals:
«Encara vendrà temps que
vós
lo plorareu,
a ell e als seus»
(253.2.37, 741.25)
«Ab tot açò, Tirant ho volgué veure, e
trobà'ls
a tots ·VI· degollats e plens
de sanch»
(315.6.26, 883.32)
Simples:
«Yo jur, per l'aygua que yo·m
bategí, que si yo·l podia pendre,
aquell traÿdor de Tirant, així
com moltes vegades n'e pres d'altres, que yo·l penjaria en la més
alta entena de tota la nau»
(163.12.6, 568.20)
«E aquest, per sa
bondat e virtut,
nos conservarà
cascú en son heretatge»
(480.3.22, 1174.4)
Fent un resum de les dades d'aquest apartat, que es refereixen a
l'ordre de col·locació del complement dins la frase, es comprova
que, en el
Tirant, el complement directe de persona:
(a) Porta sempre preposició en la construcció
l'un a l'altre.
(b) Porta gairebé sempre preposició, bé que
amb alguna excepció, quan s'anteposa al verb, en els casos d'estructures
paral·leles amb un primer element pronominal, en les comparacions i quan
«ja està d'abans enunciat per mitjà d'un
pronom».
(c) Apareix en un nombre igual de casos amb preposició i
sense, quan el subjecte va posposat al verb i es troba en contacte amb el
complement directe.
Característiques del complement
directe
(a) L'ús de la preposició
a davant els pronoms personals tònics
està documentat des de molt antic en les diferents llengües
romàniques i sembla que és on cal cercar l'origen del complement
directe preposicional20. Tot i que en els textos catalans medievals aquest
ús no és pas freqüent, amb el temps s'anà
generalitzant i avui és la construcció única arreu del
domini lingüístic. Quant a la documentació medieval, J.
Coromines troba, a les
Vides de sants rosselloneses, un cas de
preposició davant pronom tònic, contra onze sense
preposició21; J. Martí anota també en R. Llull algun cas amb
preposició, però manifesta que hi predominen els que no en
porten22; A. Par afirma que en B. Metge
no apareix mai la preposició, ni quan es tracta de pronoms personals,
mentre que en el
Curial e Güelfa ja hi ha casos amb
preposició, bé que en minoria respecte dels altres23; els
Sermons de sant Vicent Ferrer ofereixen, en
canvi, segons H. Meier, un panorama ben diferent: tots els pronoms personals
absoluts en funció de complement directe van precedits de
preposició, a excepció del reflexiu
si24.
En el
Tirant, els pronoms personals tònics
en funció de complement directe van gairebé sempre precedits de
preposició:
«la strema bellea de aquesta virtuosa
senyora me ha tant cativat que jamés hauré repòs fins que
a ella o la mort haja aconseguida»
(309.2.21, 864.2)
«qui oblida lo passat oblida
a si mateix»
(151.3.35, 505.31)
«yo aní a cercar
a vosaltres e us desconfí»
(152.4.28, 508.23)
«e deliberí morir per deliurar
a vós de la pena que
passàveu»
(411.1.23, 1043.13)
Hi he trobat, només, les deu excepcions següents25:
«¿Qui segura a mi, si yo
venç
tu dins en la liça e de la tua persona
yo fes a mes voluntats, que yo pogués tornar dins les mies
tendes?»
(152.4.14, 508.15)
«Dóna fi als plors e gemechs;
sia la vera rahó constant a cobrar ço que has perdut, ço
és,
tu matexa»
(374.4.18, 990.2)
«lo
ànimo deu en tu sobrepujar
si mateix»
(143.5.3, 470.38)
«com pot haver enveja lo qui no veu sobre si negú, e veu
si mateix sobre tots?»
(143.10.20,
474.14)
«Guart-se, encara, que na lohe
si mateix; sa lahor, per fets la deu mostrar
e no de paraula»
«Gran plaer és com hom pot egualar
si mateix als antichs qui són
loats»
(143.14.19, 476.37)
«La ·VII· és que
hagen abtea de defendre
si mateix e de offendre sos enemichs»
(196.1.17, 638.26)
«un fill de un sanador de Roma (...) posà
si mateix a perills de batailles»
(235.2.27, 712.28)
«cuytà devers ells e deliberà de no
combatre
ells mas de asetjar-los»
(133.11.29,
431.1)
«Prestament, féu posar a les donzelles davant la
emperadriu, y
ell, ab suaus passos, lo posaren dins una
altra cambra»
(189.6.4, 620.10)
(b) Quan el complement directe és un pronom interrogatiu,
en el
Tirant apareix sempre la
preposició:
«si la senyora princessa, per bona
sort de Tirant, lo prenia per marit, vostra merçè
a qui pendria?»
(138.8.40, 451.4)
«¿a qui consellau façam nostre
conestable?»
(161.10.21, 552.18)
(c) Quan el complement directe és un nom propi de persona,
en el
Tirant hi ha un predomini absolut de la
construcció amb preposició; els casos en què aquest tipus
de complement directe no porta preposició són
escassíssims:
Preposicionals:
«Los fels elets per los jutges
prengueren primer
a Thomàs de Muntalbà, per
ço com era requeridor»
(81.5.17, 273.24)
«lo rey
convidà
a Phelip»
(109.6.40, 343.9)
«Com
la princessa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e
pentinava
a Tirant»
(189.5.24, 619.33)
Simples:
«La sancta dona Judich, ab
ànimo viril, gosà matar
Olofernes»
(P.2.34, 115.32)
«feren portar allí
Tirant»
(67.9.40, 232.38)
«e
trobà allí
Diafebus e Ricart, que eren tornats per
vestir-se les cotes d'armes»
(132.6.27, 423.25)
(d) Amb noms propis de sants o de divinitats, també
predomina en el
Tirant l'ús preposicional, bé
que no amb tanta diferència com amb els noms propis de persona. Hi ha
coincidència, en aquest cas, amb els
Sermons de sant Vicent Ferrer. H. Meier, en
comprovar que en aquests sermons l'ús de la preposició no
s'estén als complements directes de persones humanes, atorga al que ell
anomena «acusativo preposicional de
divindade» una funció semàntica
destacada: «o 'acusativo
preposicional de divindade' chega a assumir uma função
semântica importante: da maneira como o espanhol hierarquiza as
relações humanas pondo dum lado a divindade e os homens, doutro o
mundo animal e as coisas, com todas as possibilidades de 'coisificar' o homem e
de humanizar ou divinizar os animais e os conceitos abstractos, São
Vicente Ferrer parece matizar as relações entre Deus e o homem,
distanciando-as duma vez, 'humanizando'-as outra. Amar Déu é como
amar lo fill, amar son pare, mas
amar a Déu, amar a Jesuchrist
é uma atitude que se reserva a Ele só, um movimento da alma em
direcção ao Ser divino»27. No
sembla que, a partir dels casos que trobo en el
Tirant, pugui corroborar-se la teoria de H.
Meier: d'una banda, els complements directes de persones humanes amb
preposició hi són ben habituals; d'una altra, no crec que pugui
establir-se cap diferència semàntica entre frases com les
següents:
«a ell era forçat que havia de
complir lo vot que tenia fet de
servir Déu en vida hermitana»
(27.7.1, 167.33)
«no puch lexar lo vot que tinch fet de
servir a Déu»
(27.8.23,
168.33)
«altres digueren que saviesa, car per
saviesa
coneixia hom Déu e a si mateix e totes
les creatures de Déu»
(328.2.26, 906.20)
«Altres digueren
que saviesa, car per saviesa
coneixia hom a Déu e a si
mateix»
«En aquell cars, Tirant tornà a
reclamar la Mare de Déu, senyora
nostra»
(299.3.41, 840.21)
«axí com fan les juhies, que com
volen parir, que tenen les dolors del part,
reclamen a la Verge Maria»
(132.5.6,
322.21)
Hi podríem afegir, encara, que en el
Tirant no hi ha cap cas en què el verb
amar, que és el que H. Meier utilitza
per a l'exemplificació de la seva teoria, porti un complement directe
'de divindade'
preposicional29; tots els que hi ha són simples.
Altres exemples de complements d'aquest tipus: Preposicionals:
«aquest honra millor
a Déu que home que yo haja vist de
qualsevulla nació»
(154.13.20, 521.9)
«e si fer no-u volien, reclamarien a
Mafomet»
(349.6.6, 950.22)
Simples:
«honrar e tembre e amar
Déu»
(194.2.20,. 636.39)
(e) Quan el complement directe és un sintagma indeterminat,
la construcció més general en el
Tirant és la que no porta
preposició: hi ha, aproximadament, el doble de casos sense
preposició que amb preposició:
Simples:
«los moros anaven conquistant per la
illa, fent morir molts cristians e desonint
dones e donzelles»
(5.2.27, 124.31)
«e lo capità respòs que
per cosa en lo món ell no mataria
home qui fos pres»
(157.11.17, 536.37)
Preposicionals:
«Guardau-vos, senyora, de aquells
hòmens qui ab gran audàcia e ab atreviment gosen requerir a dona
o
a donzella»
(1009.41, 309.23)
«jurau, per lo sagrament que fet haveu, que de tot lo poder vostre
mantindreu e defenssareu
a dones e donzelles, viudes, òrfens,
desenparades, e encara a casades, si socors vos demanen»
(59.2.13,
211.31)
(f) Els pronoms indefinits
tots i
negú, en funció de complement
directe, en el
Tirant van precedits, generalment, de
preposició: la construcció preposicional hi apareix en més
del doble dels casos. Quan aquestes mateixes formes (o les formes de
flexió corresponents:
tot, tota, totes i
neguna, neguns, negunes) són
adjectives, el fenomen es repeteix, menys en el cas de la forma
tota (que sol aparèixer en el sintagma
tota la gent), que va sempre sense
preposició, i en el de la forma
totes, en la qual es donen, en proporcions
semblants, ambdues construccions:
Preposicionals:
«La senyoria vostra
—dix lo cavaller—
no ha acostumat de condemnar
a negú sens que no sia
hoït»
(98.9.20, 299.28)
«Tirant se asigué en la cadira
de l'imperial juhí e hohí
a tots los qui·s clamaren»
(124.4.1, 393.25)
«en tota sa vida no requerrà
a negun altre cavaller o gentilom a tota
ultrança»
(48.1.14, 196.23)
Simples:
«Tirant ajustà
tots los catius e convidà'ls
tots a dinar»
(108.6.27, 339.26)
«féu posar
tota la gent d'armes en orde»
(157.1.8,
530.9)
«Nostre Senyor no damna
negú qui batejat sia sens culpa»
(354.3.3, 960.38)
En contrast amb
tots i
negú, els indefinits
algun, altre i
un (i llurs formes de flexió) solen
aparèixer sempre sense preposició; només he trobat la
construcció preposicional en algun cas escadusser davant altre i un. El
pronom altri, en canvi, presenta exemples dels dos tipus:
Simples:
«lo rey Scariano cridà al rey de
Siçília e al rey de Feç e al duch de Macedònia e a
Ypòlit e
alguns altres»
(471.4.4, 1151.40)
«qualsevulla cavaller qui és en terres stranyes ab abtesa deu
heretar a si matex; aprés treballe en heretar
los altres»
(223.2.23, 679.10)
«e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir
una dama de amors»
(127.1.24,
405.7)
Preposicionals:
«Aprés ne convidà
als altres prínceps e barons»
(428.2.4, 1076.6)
«A mi staria mal que, havent bé aconsellat
a altri, no consellàs bé a mi
mateix»
(154.4.7, 514.29)
«Com los moros veren
a hun home sol fer tantes armes e fer morir
tanta gent staven admirats»
(337.4.17, 924.36)
(g) Si el primer element del complement directe és un
quantitatiu com molts, tants o los més (o llurs formes de
flexió), la construcció general és la apreposicional; hi
ha, però, alguns casos aïllats amb
a:
Simples:
«qui fa per son ofici desesperar
moltes gents»
(210.3.20, 651.9)
«Lo rey perseguí l'encalç, matant e degollant
tants com aconseguir-ne podien»
(25.1.24, 158.24)
«Lo pasífich rey, sabuda la mala nova de lur
venguda, ajustà
la més gent que pogué per
resistir-los»
(5.2.12, 124.22)
Preposicionals:
«e éls coneixen
a molts, axí de sos vasalls com de
strangers»
(68.14.14, 242.11)
«e stich ab gran admiració de
aquell magnànim emperador, deixar
a tants excel·lents reys com ha en lo
món, duchs, comtes, marquesos (...), que vulla deixar aquells per haver
a mi: no és molt ben aconsellat»
(116.3.14, 368.16)
(h) En els casos en què el complement directe és
determinat per un numeral, en el
Tirant no hi ha preposició; hi he
trobat només dues excepcions:
Simples:
«e fas certa la senyoria tua que
·X· mília dels teus basten a desconfir
·C· mília dels altres»
(10.4.20, 132.38)
«Per mon Déu, yo no·u he vist en mon
temps en deu carreres derrocar
dos duchs, ni venir axí bé en
orde com aquest cavaller ha fet»
(189.12.12, 624.33)
Preposicionals:
«avisà
a dos patges de tot lo que dir tenien ne a
fer»
(292.6.30, 828.40)
«Com los del camp veren
als cent hòmens que lo palench havien
passat, hagueren temor que no entrassen dins per matar-los gent»
(304.6.32, 856.1)
(i) Tampoc no sol haver-hi mai preposició davant els
demostratius, tant si són usats pronominalment com si ho són
adjectivament; les excepcions són escassíssimes:
Simples:
«Senyor, castigue la majestat vostra
aqueix desvergonyit cavaller qui és principiador de tot mal»
(114.3.17, 363.9)
«molts magnats e grans senyors, reys e fills de
aquells, per leal matrimoni desijen ab vós ésser ajustats, e
aquells haveu denegats fins açí
ab paraules de falsa hostalera»
(127.2.34, 405.37)
«Aquell
acceptà e guià aquest en nom de son senyor»
(153.1.16,
509.15)
Preposicionals:
«e si la majestat vostra me
manarà que yo vaja per servir
ha aquell pròsper emperador
senyorejant la Grècia, yo·u faré»
«la mia acostumada fe ha induït
a esta senyora ab les sues donzelles de venir
davant la tua senyoria»
(355.2.13, 962.18)
És interessant d'assenyalar que en un cas la
preposició
a pren, davant un demostratiu, la forma
an:
«La fortuna, qui sta aparellada
tostemps
a servir
an aquels qui la cerquen» (137.3.18,
443.36).
Vegeu més informació sobre aquest canvi a les pp. 88
i ss.
(j) Quan el complement directe és determinat per un
possessiu simple (mon, son, lur, etc.), en el
Tirant predomina la construcció
preposicional; hi ha, però, bastants casos sense preposició:
Preposicionals:
«jamés has tengut atreviment de
anar a la guerra per defendre la tua pàtria e
a ton natural senyor»
(124.3.9, 393.2)
«Ella ha decebuda
a sa mare»
(286.2.32, 809.14)
Simples:
«¿Qui és aquest
traÿdor renegat que ha decebuda
ma senyora?»
(262.3.23, 756.17)
«delliura
ton sogre e la mísera de Carmesina en
la dolor e fam e misèria en què stan posats»
(357.5.10,
968.32)
(k) Si el complement directe és un pronom relatiu
tònic (qui, el qual), trobo, en el
Tirant, les dues construccions, tant quan
precedeix el verb com quan el segueix; hi ha un predomini, però, de la
forma preposicional:
Preposicionals:
«O, quant me desplau
—dix lo cavaller—, que voleu turmentar
al qui tant turmentat sta!»
(81.7.29,
275.11)
«Senyor Tirant, amau a qui us ama e oblidau
a qui no us vol bé»
(286.3.2,
809.21)
Simples:
«Axí castiga hom
los qui són poch enamorats»
(233.2.23, 702.32)
«aquella excel·lentíssima princessa
Carmesina,
la qual tu contemples»
(362.2.28,
973.7)
(1) I, finalment, en la resta de casos
—sintagmes nominals precedits de
l'article, bàsicament—, predomina la
construcció apreposicional: Simples:
«Isqueren fora de la ciutat per recebir
los embaxadors una bona milla»
(14.3.7, 138.9)
«tenint asetjat
lo il·lustre duch de
Macedònia»
(152. 4.27, 508.22)
Preposicionals:
«yo no só vengut
açí ab sforç de cavalleria per poder offendre
a la gran morisma que en lo vostre imperi
és»
(117.2.28, 371.10)
«Entraren per la cambra molts cavallers ansians qui eren
del consel, e aconortaren molt
a la emperadriu»
(254.3.3, 743.7)
Resumint les dades d'aquest apartat, referides a les
característiques del complement, podem concloure que, en el
Tirant lo Blanch, el complement directe de
persona:
(a) Va precedit sempre, o gairebé sempre, de
preposició quan és representat per un pronom personal
tònic, per un pronom interrogatiu o per un nom propi de persona.
(b) Presenta predominantment la preposició, tot i que hi ha
casos sense, quan és representat per un nom propi de divinitat o de sant
o quan el mot inicial és un dels indefinits
tots i
negú (i llurs formes de flexió,
menys
tota) o un possessiu.
(c) Presenta predominantment l'estructura simple, tot i que hi ha
casos amb preposició, quan el mot inicial és un quantitatiu o
quan és representat per un pronom relatiu o per un sintagma nominal
indeterminat o precedit d'article.
(d) No porta mai, o gairebé mai, preposició quan el
mot inicial és un dels indefinits
algun, altre, un (i
llurs formes de flexió) i
tota, un numeral o un demostratiu.
Altres casos de complements directes
preposicionals
Un comentari a part mereixen els pocs casos del
Tirant en què un complement directe
que no es refereix a persona va precedit de preposició. Es tracta sempre
de personificacions o de frases amb estructures paral·leles o
comparatives31; vegeu-ne alguns exemples, a més dels reproduïts a la
pàgina 60 amb la construcció recíproca
l'un a l'altre:
«per experiència
haveu manifestat que les costumes vostres no són de home virtuós,
que no temeu a Déu ni
a la honor del món»
(128.1.12,
410.2)
«Com lo moro fon prop, un ballester, qui no havia res vist del
segur que·l senyor de Malvehí havia fet, tirà-li un
passador e nafrà-li lo ginet.
—O senyors!
—dir lo moro—.
Tant poca fe haurà en vosaltres que sobre segur mateu a mi o
a mon cavall?»
(149.4.4, 499.37)
«sabut és que
saviesa és do de natura e sta en lo enteniment, qui és lo major
senyor de tots e més noble. E ardiment sta dins lo cor e si gens lo
tocau prestament se mor e lo cors és perdut; per què li deuen dar
per curador
a saviesa, que·l guarde de tot
mal»
(183.3.12, 610.30)
«A mi no basta stil de
conformes paraul[e]s en recitar les dolors e dubtosos pensaments que
a la mia fatigada pensa combatien com me
trobí nua en la vora de la cruel e tempestuosa mar»
(373.1.4,
986.36)
Fora d'aquests casos i d'alguns altres com aquests, la
preposició a només es troba, en el complement directe, davant
noms referits a persona, en els casos que han estat analitzats
anteriorment.
Consideracions finals
De l'anàlisi dels complements directes referits a persona
que apareixen en el
Tirant, se'n desprenen algunes consideracions
interessants quant a l'ús que s'hi fa de la preposició
a:
(a) Destaca, en primer lloc, l'alta freqüència
d'aparició del complement directe preposicional (en la meitat dels casos
aproximadament), sobretot si es compara amb les dades que se solen donar
referides als textos medievals.
(b) En segon lloc, es comprova que hi ha casos en què la
preposició
a apareix sempre o gairebé sempre: en
la construcció recíproca
l'un a l'altre, davant dels pronoms personals
tònics i dels interrogatius i davant dels noms propis de persona. Si el
fet que aparegui generalment en els tres primers casos no és cap novetat
—això mateix s'esdevé en els
Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres
textos—, més sorprenent i interessant és
comprovar aquesta alta freqüència d'ús davant dels noms
propis de persona.
(c) En tercer lloc, s'observa que hi ha uns altres casos que es
construeixen sempre o gairebé sempre sense preposició: quan el
sintagma s'inicia amb un dels indefinits
algun, altre, un (i
llurs formes flexives) i
tota o quan s'inicia amb un demostratiu.
És interessant d'assenyalar que una bona part d'aquests mots comencen en
vocal, en a gairebé tots (algun, altre, aquest,
aquell, etc.).
(d) En quart lloc, es constata, pel que fa a la resta de casos,
que, tot i que unes vegades hi ha un predomini de la construcció
preposicional i unes altres vegades un predomini de la construcció
simple, les vacil·lacions són freqüents; aquestes
vacil·lacions fan que alguns cops apareguin frases idèntiques
resoltes adés amb preposició adés sense. En són un
exemple ben significatiu algunes divergències que hi ha entre el text
dels títols dels capítols i el de les rúbriques
corresponents:
«Com lo conestable informà l'emperador del stat del camp»
«Com lo conestable
informà
a l'emperador del stat del camp»
(145.1.2, 479.15)
«Com Tirant partí
de Contestinoble e ab tot son exèrcit anà per rebre
al rey Scariano»
(R.27.8)
«Com Tirant partí de Contestinoble e
ab tot son exèrcit anà per rebre
lo rey Scariano»
(454.1.2,
1121.16)
Casos com aquests o com altres de semblants que s'han
reproduït anteriorment (vegeu p. 58) demostren que l'ús de la
preposició a davant el complement directe de persona no respon pas, en
el
Tirant, a uns criteris fixats sinó que
hi intervenen factors diversos difícils de precisar33.
La construcció «per sarraïns a
preïcar»
Un ús medieval de la preposició
a, no gaire freqüent però que es
troba diverses vegades en el
Tirant, és el que apareix, introduint un
infinitiu, en construccions del tipus «preposició (a, de, per) + SN +
a + infinitiu». En l'estudi que J.
Bastardas ha dedicat a aquest tipus de construcció
—que anomena, servint-se d'un vers del
Cant de Ramon de R. Llull, «per
sarraïns a preïcar»—34, en reprodueix una vuitantena d'exemples de diversos textos
medievals, entre ells quatre del
Tirant35. Es tracta d'una construcció
interessant, que ha suscitat interpretacions diverses. És per això que em sembla convenient de
reproduir-ne tots els casos que hi ha en el
Tirant (21 en total) i de fer-hi algun
comentari.
(a)
a / de / per + «bé a
fer»:
1. «La virtut porta ab si dolor de les coses mal fetes, puix
nos dispon
a bé a fer, car cascú és
causador de sos mals si ab bona e discreta deliberació no fa lo que deu
fer e és tengut»
(141.5.9, 459.27)
2. «e pres a mi per los cabells e féu-me matar un moro,
si bé era de poca edat, e tot sullat de sanch volgué fer-me
vençedor e leixar-me allò per doctrina
de bé a fer»
(56.4.19, 206.2)
3. «de bon grat yo consentiré, en presència del
senyor rey e de la senyora reyna, perquè no perdau lo premi
de bé a fer e de l'orde de cavalleria,
ab les vostres mans prengau lo fermaill»
(60.4.9, 216.37)
4. «—Molt stich aconsolat
de bé a fer
—dix Tirant—, del
consell que dat m'aveu, per ço com ma dieu que no puch ésser
reprès per lo senyor rey, dels jutges ni dels cavallers»
(64.2.12, 220.17)
5. «—Nostre capità, quina cota
d'armes és aqueixa que us haveu vestida? (...)
—La virtut que té
—dix Tirant—
és
de bé a fer, que com yo partí de
ma terra una donzella la'm donà»
(132.7.18, 424.6)
6. «e vós nos voleu desviar lo nostre bon
propòsit
de bé a fer»
(137.5.26, 445.15)
7. «Solament vos vull dir e preguar, si semblants
preguàries pode[n] haver loch en vosaltres, que us vullau sforçar
de bé a fer, e ab la ajuda de Nostre
Senyor e de la sua sacratíssima mare, senyora nostra, yo us faré
senyors de vos tres enemichs dins ·III· hores»
(141.4.12, 458.40)
8. «la glòria no sta en parenceria de paraules, mas en
execució
de bé a fer»
(154.10.16, 519.5).
9. «¿E què dech fer yo, e los altres, sins devem
molt sforçar
de bé a fer?»
(161.9.3, 551.18)
10. «E per ço us prech (...) que foragiteu de vosaltres
tota temor de morir, e que penseu
de bé a fer e virtuosament
batallar»
(340.1.30, 929.18)
11. «Com los crestians hoyre[n] axí parlar a Tirant
(...) no tingueren altra esperança sinó
de bé a fer, e de morir com a bons e
cathòlichs crestians»
(340.2.8, 929.28)
12. «E cascú deu sforçar lo seu ànimo en
semblants actes e no tembre los perills de la mort, car més val morir
com a cristians que no ésser catius en poder de infels. Donchs,
cascú deu fer sforç
per bé a fer, e donem la batalla e siam
vençedors»
(23.3.32, 155.30)
(b) per + «mal a fer»:
13. «Yo no anava
per mal a fer; és-me aparegut un diable
en forma de goç, ab consentiment de son senyor, e desigí mon
desig complir»
(68.5.16. 236.10)
14. «Senyora
—dix Ypòlit—, en totes les coses del món seré pus
obedient a la magestat vostra que si m'haguésseu comprat per catiu,
però no·m maneu partir-me de ací perquè yo ignore
si vénen per algun mal a fer en la vostra persona»
(262.6.40, 758.33)
(c) Altres casos:
15. «e aprenguí dins Barut fer magranes de certs
materials compostes, que stan ·VI· hores en poder-se ensendre, e
com són ençeses bastarien a tot lo món a
cremar»
(10.3.11, 132.4)
16. «E lo qui vol aconseguir la glòria de
paradís, li és bé mester que tinga cor e ardiment en
batallar contra lo món e la carn, e contra los sperits malignes qui
contínuament li donen guerra; e si no té ardiment
de tots a combatre, son fet no és
res»
(182.4.19, 608.31)
17. «Aquell stigué ·VII· anys en lo
desert fent vida contemplativa, penedint-se de sos defalliments, lo que tu no
faràs, car vols usar de cruel senyoria, lo que no deuries fer, puix tens
desig
del món a conquistar»
(353.1.23, 958.7)
18. «per la mia honor e fama a mantenir
me reserve la part per vós més desijada, la qual vos serà
tant guardada com los ulls»
(273. 2.7, 785.14)
19 i 20. «Seguí's hun dia sa
senyora, anant a la ciutat de Montàgata, dexà a Plaerdemavida
per la casa a guardar. Com fon en la ciutat
mostrà era venguda
per algunes coses a comprar, e anà a
parlar ab la filla del rey».
(350.1.17, 95 3.7)
21. «Larga cosa seria recitar la molta
gent y stimada que és perduda, y la que resta de fort smay mig
vençuda, alegrant-se almenys de ésser catius lo restant de lur
trista vida en poder de infels.
Per los quals a confondre, y los nostres morts
venjar, ab los vius restaurant vivificar, suplicam a vós (...) vullau
recordar la nostra pressura grandíssima e
tristícia»
(396.2.4, 1020.22)
Aquesta construcció, que també es dóna en
francès i en occità antics36, ha estat
interpretada, com he dit, de maneres diferents. J. Coromines37 considera que, en els casos en què la
preposició inicial és per, es tracta d'una simple
intercalació del complement directe anteposat al verb entre els dos
elements de la preposició composta
per a, de manera que el sintagma «per a
ocells caçar», per exemple, esdevé «per ocells a
caçar». Aquest autor no es fixa, però, en els casos en
què la preposició inicial no és
per; únicament comenta que el trasllat
de la
a en aquesta construcció és
paral·lel al que es dóna en casos com el següent de R. Vidal
de Besalú en què la preposició inicial és
de: «estai de sidons a tornar»
(«s'està de tornar a la seva dama»), que seria una
alteració de «de a sidons tornar»38.
L'explicació de J. Coromines, que potser valdria per als
exemples encapçalats per la preposició
per, deixa, però, sense explicar tots
els altres casos, ja que l'aparició de la
a hi és del tot injustificada:
l'ús de la preposició
a davant el complement directe no és
freqüent en els textos catalans medievals i es limita a casos en
què el complement és de persona; en la major part dels exemples
del
Tirant d'aquesta construcció, en canvi,
els complements directes són de cosa (bé, mal,
món, casa, coses).
J. Bastardas, en l'estudi «Sobre la construcció
medieval "per sarraïns a preïcar"», analitza amb molt
més detall aquest tipus de construcció fixant-se en tots els
casos, no únicament en els que van introduïts per la
preposició
per, i formula una teoria sobre l'estructura
gramatical de la construcció, el seu origen i el seu ús com a
recurs estilístic. Quant a l'estructura gramatical, aquest autor
considera que el sintagma nominal que apareix en primer lloc és el terme
regit per la preposició que el precedeix i el nucli de tota la
construcció, i que el terme
a + infinitiu és un adjunt o modificador
d'aquest substantiu, el qual adjunt «té la funció
d'indicar la posició de dependència en què es troba el
substantiu respecte a l'acció verbal expressada per l'infinitiu, o, en
altres paraules, té la funció de presentar el seu antecedent com
a objecte de l'acció verbal expressada per l'infinitiu en el seu
procés»39. Quant a l'origen de
la construcció, creu que cal posar-lo en relació amb la
construcció llatina
ad + gerundi, «que preludia la
construcció tardana amb
ad + infinitiu:
dare aliquid ad manducare (ad habere, ad
facere)»40, construccions ambdues (ad + gerundi i
ad + infinitiu) que fan funció
«d'adjunt d'un substantiu en funció predicativa.»41 Afirma que
l'ús d'aquesta construcció en català és molt antic
(n'hi ha documents almenys des del segle X) i que, a causa d'una progressiva
aproximació semàntica entre construccions com
en mal a fer i
en fer mal, aquella adquirí el mateix
valor semàntic d'aquesta, i n'esdevingué una simple variant
estilística. Observa; finalment, que «sembla que, ja al final
del segle XIII, la nostra construcció és considerada mig arcaica
i mig popular» i que els casos que apareixen en el
Tirant han d'ésser considerats com un
arcaisme42.
J. Martí, que també s'ha ocupat d'aquesta
construcció en l'estudi de la llengua de R. Llull, havia considerat en
un primer moment43 que es tractava d'un canvi en l'ordre lògic dels
elements que la componen «de manera que el sintagma nominal que segueix
immediatament la preposició que encapçala la construcció
no és el seu règim, sinó que és el complement de
l'infinitiu, el qual fóra l'autèntic règim d'aqueixa
preposició, i no de la preposició
a que en el decurs el precedeix. La
preposició
a tindria, doncs, com a règim el
sintagma nominal complement directe de l'infinitiu.»44 Posteriorment, ha rebutjat aquesta
interpretació
—bàsicament per la impossibilitat
d'explicar l'aparició de la preposició a davant el complement
directe— i sembla que accepta l'explicació de
J. Bastardas exposada més amunt45.
Aquestes són les opinions dels filòlegs catalans que
s'han ocupat de la qüestió de què tractem. Per la meva part,
considero que la interpretació que J. Bastardas fa d'aquesta
construcció és la més ben argumentada i que les
conclusions a què arriba són fonamentades i difícils de
rebatre. Vull fer, només, alguns comentaris als exemples del
Tirant perquè, d'una banda, corroboren
les asseveracions de J. Bastardas i, d'una altra, hi afegeixen
informació.
J. Bastardas afirma en el seu estudi, com ja s'ha vist, que els
casos que apareixen en el
Tirant han d'ésser considerats com un
arcaisme. Crec que la relació exhaustiva dels casos que s'hi troben
confirma plenament aquesta constatació. En primer lloc, l'ús que
se'n fa en el
Tirant és molt rar; hi apareix
només en 21 casos46 enfront de molts altres amb
l'estructura, normal en català, «preposició + infinitiu +
complement directe»:
«Ja deu ésser reputat bo qui·s
studia
en fer bondats»
(143.14.30, 477.4)
«tenir desig
de fer crueldats»
(317.3.9, 886.38)
«car la magestat sua e les sues grandíssimes virtuts e costumes
eren tals que era digne
de conquistar tot lo món»
(346.2.30, 943.34)
«No acostume yo
de combatre donzelles sinó en cambra
secreta, e si és perfumada e algaliada, més me plau»
(354.3.27, 961.13)
Segons J. Bastardas, la inversió de l'ordre del complement
directe en les frases d'aquest tipus, en què l'infinitiu és el
terme relacionat directament amb la preposició, no es troba en la prosa
catalana «si no és amb pronoms en proclisi (del tipus:
an (...)
animositat en vos servir e
honrar).»47 En el
Tirant, això no obstant, trobo alguns
casos en què sí que es dóna aquesta inversió, sense
que hi aparegui la atípica de la construcció «per
sarraïns a preïcar»; vegeu-ne els exemples
següents:
«fortuna, enemiga de tota alegria e
repòs, se haja ocupades les virtuts de solícitament amar,
tolent-nos lo poder
de nostres desigs complir»
(190.2.8,
632.30)
«per ço desija la mia ànima ésser
aconsolada perqué yo pogu és fer tals e tan asenyalats serveys a
la senyora princessa que la magestat sua conegués yo ésser digne
de la sua amor aconseguir»
(212.1.21,
654.13)
«Mas fortuna, qui tots temps és enujosa e envejosa de
axí lonch delit e plaer, en lo qual, en lo principi de vostres amors
havia trobada forma prou cuberta e covinent
a vostres desigs complir, a la fi la sua amor
desordenada en trist e dolorós plant s'és convertida»
(294.1.18, 831.34)
«És la fi de mes paraules pregar, solicitar e
amonestar tots vosaltres (...) vullau atendre e sovint pensar quanta necessitat
aquest singular negoci nos presenta, presentant-vos lo perill de crestiandat,
per la qual defendre y aumentar som
tenguts»
(402.2.12, 1028.21)
Tant aquests darrers casos com els que presenten l'estructura
«per sarraïns a preïcar» són, però, molt
poc freqüents en el
Tirant i sembla que, respecte dels altres,
tenen un marcat caràcter arcaïtzant.
En segon lloc, és interessant d'assenyalar que, dels 21 casos
que hi ha en el
Tirant, 12 es donen amb el sintagma
«bé a fer» i 2 amb el sintagma «mal a fer»,
enfront dels altres 7 que presenten uns sintagmes més
«lliures». Crec que cal considerar els casos que contenen els
sintagmes «bé a fer» i «mal a fer» com a usos
estereotipats o frases fetes. J. Bastardas ja destaca, en el seu estudi,
l'abundància dels exemples d'aquest tipus, en els quals «es
tracta d'obtenir un volum fònic més ple enfront de l'habitual
per fer mal (bé)»48; en el
Tirant predominen absolutament sobre els
altres. Fóra interessant de comprovar si aquests usos estereotipats
són exclusius del
Tirant o bé són més
generals en els textos del segle XV.
«Al» i «en» + Infinitiu amb
valor temporal
Les construccions
al + infinitiu i
en + infinitiu amb valor temporal, que solen
ésser considerades equivalents, mereixen de ser analitzades amb
detenció perquè presenten, en el
Tirant, algunes particularitats
interessants.
P. Fabra, a la
Gramàtica catalana de 1956, tracta
aquesta qüestió de la manera següent: «L'infinitiu
precedit de la preposició
en introdueix complements adverbials que
expressen precedència, causalitat. Exemple:
En entrar jo, tots s'alçaren. En veure'ls
tan pobres, hom s'admirava que poguessin fer el que feien»«Amb el mateix valor que aquest
en, es troba la preposició
a seguida de l'article definit:
A l'entrar jo... Al veure'ls tan pobres...
Però, avui, aquesta construcció és més aviat
evitada.»49 Aquesta
opinió és compartida per altres gramàtics i és la
que exposen la major part dels manuals50. Per a tots aquests autors, les construccions
al + infinitiu i
en + infinitiu, deixant de banda llur grau
d'acceptabilitat, són equivalents.
F. de B. Moll, tot i admetent la preferència de
en en la llengua literària, puntualitza
en totes les seves gramàtiques que la construcció amb
al ha estat «usada dels nostres
clàssics antics i moderns»51,
raó per la qual es mostra partidari d'acceptar-la.
M. Sanchis és l'únic gramàtic que estableix una
diferència entre l'ús de
al i
en en aquesta construcció: «Per a
introduir una determinació circumstancial de temps representada amb un
verb en infinitiu, equivalent a un gerundi, convé emprar amb
preferència la preposició
en. (...) L'ús de la preposició
a seguida de l'article definit (al, a l') és admissible, però només quan
tal determinació circumstancial de temps equival a un pretèrit
d'indicatiu; exemple:
Al caure escales avall, em vaig fer mal (= quan
caiguí).»52 J. Solà, en l'estudi «Canvi i caiguda de
les preposicions», on tracta de les situacions de contacte entre
preposicions i infinitiu, fa observar que la qüestió de les
construccions
al + infinitiu i
en + infinitiu és més complexa
del que es desprèn de la presentació que en fan les
gramàtiques normatives, ja que els valors de les dues construccions no
sembla que siguin els mateixos; d'altra banda, es pregunta sobre el fonament de
la distinció establerta per M. Sanchis entre els usos legítims i
els il·legítims de
al + infinitiu53.
Aquest recorregut succint per les gramàtiques i estudis de
sintaxi actuals palesa una mancança greu d'estudis històrics
sobre aquesta qüestió. Les referències a l'ús de les
dues construccions en el català clàssic són repetides,
però vagues. Tot i que s'afirma que en els textos medievals ja es troba
la construcció
al + infinitiu
—que és la considerada com a menys
genuïna—, no s'especifica en quins casos hi
apareix ni si hi té el mateix valor que la de
en + infinitiu; tampoc s'hi aclareix a partir
de quan es troba aquella construcció ni en quins contextos. A. Par i F.
de B. Moll són els únics autors que reprodueixen citacions de
textos antics amb la construcció amb
al. A. Par, que no l'esmena en l'estudi de la
sintaxi de B. Metge, perquè probablement no hi apareix, en dóna
quatre exemples del Curial e Güelfa i afirma: «Curial demostra que
lo sintagma
al + infinitiu no es castellanisme.»54 F. de B. Moll en dóna un exemple de R. Muntaner i un del
Recull d'Eximplis de començament del
segel XV, a més d'altres de moderns55 (exemples que són els mateixos del (DCVB). Aquesta és tota la informació sobre
l'ús de
al + infinitiu en els textos catalans
medievals. Davant d'aquest panorama, conèixer el funcionament de les
dues construccions en el
Tirant, o en qualsevol altre text medieval,
té un interès molt gran.
Doncs bé, en el
Tirant es troben exemples de totes dues
construccions en un nombre de casos no gaire elevat, però suficient per
a poder-ne treure conclusions. A continuació exposo, en primer lloc, les
característiques de cadascuna de les construccions i els casos en
què apareixen; en segon lloc, presento un seguit de consideracions a
partir de la comparació dels casos estudiats.
1. El sintagma
al + infinitiu apareix en el
Tirant 38 vegades, no sempre, però, amb
el valor que aquí s'estudia. Concretament, es troba aquest sintagma en
dues situacions diferents:
(a) En 16 casos, l'infinitiu és el nucli d'un sintagma
més ampli amb l'estructura «al + infinitiu +
que +
fer (en forma personal)»; en aquests
casos, és tot el sintagma que fa la funció de determinació
circumstancial de temps i no solament la construcció al + infinitiu.
Vegeu-ne els exemples següents:
«E fon sort que una donzella,
dançant ab un cavaller, aplegà fins en aquella part hon lo rey
era, e,
al voltar que la donzella féu,
caygué-li la liguacama de la calça»
(85.1.28, 282.35)
«e al tornar que féu passà per
l'altra costa de Càliç e Tarifa e Gibaltar»
(114.6.30,
365.12)
«E axí com era gran e pesat,
al caure que féu donà tan gran
colp de costat que dues costelles se trencà dins lo cors»
(189.15.23, 627.12)
«E
al levar que ella·s féu, Eliseu
ho sentí, e levà's prestament pensant que tingués algun
mal»
(260.5.6, 753.14)
«E l'engüent era compost de tals
materials que neguna natura de metall que·n sia tocat torna ferrigible
sol que·y stiga per spay de tres hores, que
al desparar que la bombarda o ballesta fa, per
força s'à de rompre»
(304.4.35, 854.26)
És interessant d'assenyalar que en alguns casos es troba
aquesta mateixa construcció amb un substantiu derivat verbal en lloc de
l'infinitiu (hi ha més casos, però, amb infinitiu que no pas amb
substantiu)
«en lo temps que Július
Cèsar vengué per conquistar Anglaterra e la pobblà de
alamanys e de viscahins,
a la partida que féu pres aquell
çervo e féu-li taillar lo cuyro del coll»
(96.2.33, 292.8)
«e lo que yo he parlat, parle per boca de la Viuda Reposada, qui·m
dix
a la venguda que yo fiu que no donàs fe
ni crehença en les paraules de la altesa vostra, que totes eren ficcions
de poesia»
(161.5.23, 548.44)
«Los moros, sabent que gent era
exida de la ciutat, secretament tramet[er]en ben deu mília rocins
aprés d'ells, ab ses spies que·ls trameteren detràs,
perquè,
a la tornada que farien, ab lo marquès
[e] Almedíxer, los poguessen haver»
(340.8.1, 933.39)
(b) En els altres 22 casos, el sintagma
al + infinitiu fa la funció d'una
determinació circumstancial de temps. Són aquests els casos que
aquí ens interessen, perquè presenten una estructura comparable
als de
en + infinitiu. Exemples:
«E besà'l moltes voltes
al departir»
(22.4.2, 153.28)
«Lo
dia asignat de la batailla, Tirant, per guanyar a Nostre Senyor de sa part, dix
al cavaller, present lo rey,
a l'entrar de la sglésia:
—Yo seria bé content, si a vós
plahia, entre nosaltres agués pau»
(81.2.35, 271.34)
«Com
serà
a l'ençensar, seran dos preveres, o
bisbes si en aquell cars n'i haurà, e lo hu hirà per la una part
de les cadires e l'altre per l'altra, e tots en un temps que donen lo
ençens; e per semblant a la missa, la offerta e la pau»
(92.3.14,
289.16)
«de la una a l'altra galera posaren taules encadenades
perquè pogués passar molta gent. E
al recollir ne moriren molts»
(113.3.37,
360.2)
«Tirant se féu posar en la caixa e, en unes andes a coll
d'hòmens, ell partí e féu la via del camp devers la ciutat
de Sant Jordi. E
al partir manà que enparamentassen les
sales de draps de rai»
(238.4.2, 721.1)
«Pregà a
Plaerdemavida que entràs en la galera e que sabés la causa o
causes per què Tirant així cautelosament se era recollit sens
dir-li res, e les mans
al passar per què les se havia posades
davant la cara»
(293.3.39, 831.10)
Cal destacar com a fets característics de la
construcció
al + infinitiu en el
Tirant, d'una banda, que en cap cas l'infinitiu
no porta complements verbals i, d'una altra, que l'infinitiu té sempre
la forma simple. És també important d'assenyalar que la major
part dels verbs que intervenen en aquesta construcció són
intransitius de moviment (caure, nadar, girar, partir, passar,
passejar, voltar, etc.).
2. La construcció
en + infinitiu amb valor temporal56 apareix en
el
Tirant en 46 casos (42 amb infinitiu simple i 4
amb infinitiu compost). Exemples:
«prengueren molt gran plaer
en veure aquelles dones d'argent com
lançaven aygua e vi per les mamelles e per la natura»
(71b.5.6,
247.26)
«Lo cavaller ançià, com véu axí
parlar lo gentilom, posà'l dins la sua cambra, e volgué saber tot
lo fet com era passat. E
en aver hoït tot lo que aquell dehia,
dix-li:
—Amich (...)»
(74.5.25, 259.31)
«Tirant, en aquell cars, ab tots los del linatge de Roca Salada anaren a
besar lo peu e la mà a l'emperador fent-li infinides gràcies de
la molta mercè que·ls havia feta
en donar sa bella neboda per muller a
Diafebus»
(222.7.13, 678.16)
«En hoyr lo
juheu semblants paraules, no tardà en fer principi a tal resposta»
(309.8.32, 868.15)
«ab la ira gran que portava, era fora de tot recort,
que lo sentiment li fallí
en haver notícia del gran defalt que
comès ha»
(365.1.11, 975.24)
Les particularitats més significatives que presenta aquesta
construcció en el
Tirant són les següents:
l'infinitiu sol portar sempre complements verbals; sempre es dóna amb
verbs transitius (anar, complir, dar, demanar, dir, hoyr,
pendre, posseyr, tembre, tocar, veure, etc.); sovint ajunta a la seva
significació temporal bàsica un matís causal; no es troba
mai en frases comparables a les de l'apartat (a) de la construcció
al + infinitiu, és a dir, amb
l'infinitiu plenament substantivat.
3. De l'observació dels casos de al + infinitiu i
en + infinitiu amb valor temporal que apareixen
en el
Tirant, se'n desprenen les consideracions
següents:
(a) Tot i que cap de les dues construccions no és gaire
freqüent, la que té un ús més ampli és
l'encapçalada per la preposició
en (en 46 casos,
al 22).
(b) La construcció amb
en presenta l'infinitiu en les formes simple i
composta (42 casos la simple i 4 la composta) mentre que la construcció
amb
al només presenta la forma simple.
(c) La construcció amb
en es dóna gairebé sempre amb
verbs transitius mentre que la construcció amb
al va generalment amb verbs intransitius de
moviment.
(d) En la construcció amb
en, l'infinitiu porta generalment complements
verbals; en la construcció amb
al, en canvi, no en porta mai.
(e) La construcció amb
en té sovint, a més del valor
temporal, un valor causal, que en alguns casos és predominant; la
construcció amb
al només té, generalment, valor
temporal.
(f) Si analitzem els casos de
al + infinitiu atenent a l'únic criteri
que s'ha donat com a diferenciador de l'ús de
al i
en + infinitiu
—el de M. Sanchis, en el sentit que la
construcció amb
al només és legítima quan
equival a un pretèrit perfet d'indicatiu—57, trobem que, en el
Tirant, la major part hi equivalen; en 1 cas,
però, equival a un present d'indicatiu i en 3 casos a un pretèrit
imperfet de subjuntiu. Els casos en què la construcció amb
al + infinitiu no equival a un pretèrit
perfet d'indicatiu són els següents:
«Per cert, fort dolor és
al despertar qui bon somni somia»
(163.7.19, 565.2)
«Ara, senyor
—dix l'ermità—, com seràs defora, en la gran sala, mostra als
cavallers e a tot lo poble la tua cara alegra e molt contenta, e ab gran
afabilitat parlaràs a tots; e al dinar menja bé e dóna't
plaer»
(10.2.34, 131.29)
«e posà's en la çinta un
petit coltell ben esmolat (...) e posà'l-se de part de tras que
al nadar no l'enujàs»
(106.1.19,
328.10)
«calsaven peüchs de lana perquè no fessen remor
al passejar»
(163.2.19, 561.28)
Les consideracions anteriors permeten de concloure que, en el
Tirant les construccions
al + infinitiu i
en + infinitiu no són equivalents, ja
que la primera apareix sempre amb un fort caràcter nominalitzat (no
porta mai complements verbals, es presenta sempre amb la forma simple de
l'infinitiu, etc.). L'estructura que apareix en el
Tirant equivalent de
en + infinitiu amb verbs intransitius de
moviment és
com + frase subordinada:
«Com la nau de Tirant
partí de Portogal hi havia passats ·CCCC·
hòmens d'armes»
(100.5.36, 306.37)
«Aquestes e semblants
paraules lo hermità rahonava
com vengué Tirant»
(97.2.2,
293.4)
«E
com entrà per la cambra véu en
terra una càrrega d'or»
(282.4.1, 801.37)
Alternances i interferències de les
preposicions «a», «ab», i «en»
Les alternances i interferències entre aquestes tres
preposicions, que es troben ja en textos antics, però que han anat
augmentant al llarg de la història de l'idioma, responen, unes vegades,
a alternances que ja es donaven en el llatí vulgar
—alguns casos de
AD per
IN en els locatius,
per exemple—58; altres vegades, a la
coincidència de dues d'aquestes preposicions o de totes tres en
l'expressió d'un mateix significat
—«cridar
a grans crits» i «cridar
ab grans crits», per exemple—; altres vegades, a vacil·lacions en el
règim d'alguns verbs
—«satisfer
a / en», «sforçar-se
a / en», etc.—;
cal buscar-ne, però, la causa fonamental en el seu debilitament
fonètic, ocasionat pel fet de ser mots proclítics59. Aquest debilitament fonètic ha provocat que,
actualment i en la major part del domini lingüístic, l'ús
d'aquestes tres formes, o de les múltiples variants dialectals, depengui
més del context fonètic en què apareixen
—el so inicial del mot següent,
concretament— que no pas de la funció
sintàctica en què intervenen o de la seva significació
etimològica. Es tracta d'un punt no gens negligible de la sintaxi del
català que, principalment per manca d'estudis dialectals i
històrics, presenta encara molts interrogants60.
En el
Tirant, les alternances i interferències
d'aquestes preposicions no afecten gairebé mai la seva forma
gràfica: només en 6 casos, la preposició
a hi apareix amb la forma híbrida
an. D'altra banda, els casos clars
d'interferència
—ús d'una preposició quan
correspondria d'usar-ne una altra— no hi són
gaire abundants: 23 casos de
en i 5 de
ab en lloc de a—
introduint complements indirectes i 6 casos de en en —lloc de ab— i 5 de ab— en
lloc de a— o en— introduint
determinacions circumstancials diverses61. El que hi abunda són les alternances, no solament de
a i
en en les determinacions de lloc, sinó
també de totes tres preposicions en altres situacions (determinacions
circumstancials d'altres tipus, règims verbals, etc.); vegeu-ne alguns
exemples:
«Com Plaerdemavida posà a Tirant
al lit de la princessa»
(R.15.13)
«Com Plaerdemavida posà a Tirant
en lo lit de la princessa»
(231.1.2,
697.18)
«e venguda la hora de mija nit, Tirant se féu posar en
la caixa e,
en unes andes a coll de hòmens, ell
partí e féu la via del camp»
(238.4.1, 721.1)
«lo emperador cavalcà ab molta gent e anà hon
lo capità era e
ab unes andes en coll d'òmens fon portat
a la ciutat»
(258.3.23, 748.25)
«en la hora que lo emperador volrà
sopar, vostra mercè trobar-se deixe, leixant a part los forts
pensaments, car yo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora»
(231.1.14, 697.24)
«a la hora que lo emperador
soparà, yo iré a la vostra posada e dir-vos he tal nova que
haureu complit delit»
(277.2.37, 790.25)
«al cavaller que no té ardiment més li valia la
mort que la vida. Per què·s mostra que més val ardiment
que saviesa, e
ab ell no·s deu
acomparar»
(182.3.12, 607.33)
«Bé pens que jamés no és stat cavaller
qui de tristor morís, e no és negú qui·s puga
acomparar a la dolor mia»
(291.3.24, 821.19)
«si negú de aquests era pres, de tot son poder los
ajudaran en traure'ls de presó»
(95.1.2, 291.9)
«ajudaren a conquistar molts regnes e
terres»
(334.2.35, 917.13)
«Yo só persona
conjunta a Kirielayson de
Muntalbà»
(81.1.37, 271.10)
«E per ço vos vull donar títol de comte
perquè siau més
conjunt ab mi»
(161.11.4, 552.36)
«aquest orde, senyor,
han servat a tots los qui·s són fets
cavallers»
(59.3.5, 212.15)
«E com tots foren aseguts, portaren la ayguamans al rey. E la
infanta donà dels genolls en terra e prengué un poch del
baçí; e Phelip volgué fer per lo semblant, emperò
lo rey no·u volgué consentir. E tal orde mateix servà en
la reyna»
(101.7.2, 316.11)
«Diafebus li recità
la pràtica que ab ells servada
havia»
(145.6.41, 483.2)
A continuació estudio, en tres apartats diferents, les
alternances i interferències de les preposicions
a, ab i
en en el
Tirant: primerament, les que es produeixen en
les determinacions de lloc; després les dels complements indirectes; i
en darrer lloc les que es donen en altres casos.
Les preposicions a, ab i en
en les determinacions de lloc
En el català medieval les preposicions
a i
en eren usades tant per a expressar la
direcció i el terme d'un moviment com per a expressar la situació
en un lloc62; sembla, però, que aquest
ús no era indistint i que els contextos fonètics determinaven, en
certa mesura, l'aparició de l'una o de l'altra forma. P. Fabra ho
expressava de la manera següent en una conversa de l'any 1920:
«Esborrada en els circumstancials de lloc la diferència
originària entre
en (interioritat) i
a (proximitat), el català en una
munió de casos pot usar indiferentment l'una o l'altra
preposició. (...) Des d'antic, però, s'inicia la
preferència de l'una o l'altra de les dues preposicions davant
determinats mots: els demostratius, per exemple, prefereixen decididament
davant d'ells la preposició
en; l'article definit més aviat la
preposició
a.»63
En el
Tirant es troben també les dues
preposicions expressant els dos significats indicats:
«Lo rey se vestí les robes
reals; posà's la corona
al cap e lo ceptre
en la mà»
(27.3.6, 165.7)
«Guarda bé que no·t faceu mal los talons, com yo haja
hoït dir als metges que a nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en
les ungles, aprés
als peus, puja
als genolls e
a les cuxes, e a vegades entra
en lo secret e aquí dóna gran
turment»
(162.5.35, 560.25)
«E restant molt adolorit, me
partí ab una nau per passar
en la Suria e de aquí passí
a la casa santa de Jherusalem»
(301.2.38, 846.28)
Ara bé, cal tenir present que aquestes dues preposicions no
tenen la mateixa freqüència d'ús en el
Tirant i que no hi apareixen indistintament
en tots els contextos. Quant al primer d'aquests fets, és important
d'assenyalar que, amb valor locatiu, la preposició
en apareix amb molta més
freqüència en el
Tirant que no pas la preposició
a: si bé és cert que alguns
verbs que expressen moviment tenen els complements de lloc introduïts
gairebé exclusivament per la preposició
a (és el cas de
anar, per exemple),
en apareix, en general, molt més
sovint que no pas
a; d'altra banda, els valors locatius de
en predominen absolutament sobre els altres
valors d'aquesta preposició. Quant al segon fet assenyalat,
l'observació dels casos en què apareixen aquestes dues
preposicions demostra que en es troba en més contextos que no pas
a. Com que aquests contextos determinen, en
bona part, l'aparició de l'una o de l'altra preposició, els
estudio tot seguit amb més detall. Atenent a les característiques
del mot inicial del complement, hi diferencio els casos següents: (a) noms
propis de lloc; (b) demostratius; (c) indefinits (un,
algun i
altre); (d) sintagmes el primer element dels
quals és l'article; (e) altres sintagmes; (f) noms de persona i pronoms
personals.
(a) Davant noms propis de lloc, s'empra generalment la
preposició
en. La preposició
a només hi apareix en alguns casos
indicant direcció (amb els topònims
Contestinoble, 14 casos,
Bellestar, 3 casos,
Contestina, 2 casos, i
París i
Venècia, 1 cas)64. Mai no s'empra a, davant
un nom propi de lloc, indicant situació. Vegeu-ne alguns exemples dels
dos tipus:
De direcció:
«e perquè en Cicília no
havia tanta gent, passaren
en Roma hi
en Nàpols e aquí trobaren molta
gent que de bon grat prengueren sou»
(116.4.26, 369.11)
«ell
respòs que anava
a Bellestar, als seus cavalls, per veure com
staven»
(236.4.26, 714.35)
De situació:
«Car yo puch dir ab tota veritat a la
excel·lència tua que trobant-me
en Barut viu un altre cas semblant de un rey
contra un altre, e ab la ajuda de nostre senyor Déu e per consell meu la
ciutat fon liberada dels enemichs»
(10.4.23, 132.40)
«E tengut lo
consell, Tirant cridà hun cavaller, natural del regne de
Túniç, (...) qui era stat catiu
en Contestinoble e sabia tots los
passos»
(414.2.12, 1050.24)
(b) En el
Tirant no apareix mai la preposició
a quan el mot inicial d'una
determinació de lloc és un demostratiu; en aquest cas, s'hi
utilitza sempre
en, tant per a expressar la idea de
direcció com la de situació:
De direcció:
«Tota la gent cuytà
en aquella part e combatien-los molt
bravament»
(104.4.21, 321.18)
«Tirant, qui·ns és
jermà e senyor de tots, nos preguà que volguéssem venir ab
ell en aquesta terra»
(119.7.4, 379.9)
De situació:
«e per ço, senyor, com yo
só gran peccador
en aquest món, per ço vos clam
mercè que·m vullau perdonar tots los meus peccats»
(291.6.20, 823.35)
«E stant lo príncep Tirant
en aquesta ciutat atendat e reposant,
tramès los dos embaxadors moros per tota aquella terra entorn»
(459.4.7, 1131.21)
(c) Quan el mot inicial d'una determinació de lloc
és l'indefinit
un, en qualsevol de les seves formes de
flexió, generalment és precedit en el
Tirant de la preposició
en, tant si es tracta d'expressar la idea de
direcció com la de situació. Descomptant-ne els casos en
què el complement és format pels sintagmes «una part»
(en el qual cas es troben totes dues preposicions, amb preferència,
però, per
a) i «un depart» (en què
apareix sempre
a), la preposició
a només hi apareix en 5 casos,
expressant sempre la idea de direcció; són els següents:
«Com foren dinats, Tirant
cavalcà ab ·CC· roçins e anà
a una vila que stava a una legua, qui havia
nom Miralpeix»
(133.15.10, 434.22)
«E aplegant lo rey Scariano
a una ribera, al passar perdé molta
gent»
(301.6.14, 849.12)
«lo capità Roquafort entrà
en la mina ab los mil hòmens d'armes, que no foren sentits, e cuytaren a
hun portal qui era molt prop de allí hon eren
exits»
(394.3.25, 1017.25)
«me fiu portar
a hun retret del monestir»
(398.2.4,
1022.29)
«Lo rey pres a Tirant per la una mà e al rey de
Feç per l'altra, e la reyna de Sicília a la reyna de Feç;
e axí anaren
a una gran sala, la qual era molt bé
emparamentada de draps d'or e de seda»
(408.3.14, 1037.32)
Exemples amb la preposició
a precedint els sintagmes «una
part» i «un depart»:
«tots los stats stigueren de peus, e
apartaren-se
ha una part e a l'altra fehent carrer»
(68.12.42, 241.18)
«Féu-se venir un cavaller de aquells qui
tenien càrrech del camp e dix-li
a un depart:
—Mira aquell grant covart del Turch»
(133.6.13, 428.14)
En els altres casos, que són la major part, s'hi troba
sempre
en:
De direcció:
«ab la gran multitut de la gent, fem
venir la salvatgina
en un portell, e allí, ab fleches,
balestes e lançes, ne fon feta una gran destructió»
(96.2.17, 291.25)
De situació:
«Tirant la abraçà, e ab
cara molt afable la pres per la mà, e, aseguts
en una finestra, li féu principi a
paraules de semblant stil»
(275.3.12, 788.29)
Quant a l'indefinit
algun, que sol presentar les mateixes
característiques que
un65, el
Tirant n'ofereix molt pocs exemples, ja que
aquest mot no hi és gaire freqüent; generalment s'hi utilitza
l'indefinit cascun, que, pel que fa a la qüestió de què
tractem, no hi és equivalent perquè no comença en vocal.
Això no obstant, en els pocs casos en què
algun, en qualsevol de les seves formes de
flexió, inicia una determinació de lloc, és precedit
sempre de la preposició
en. També apareix sempre en davant una
determinació de lloc iniciada per l'indefinit altre, en qualsevol de les
seves formes de flexió. Exemples:
«E deus bé pensar en tots los
dans de la mia persona e lo que seguirme'n pot, ço és
infàmia; e ta sposada, que ara és senyora, lavors serà
cativa e
en alguna torre li daran posada»
(279.2.37, 794.32)
«Lo emperador se posà a dinar, e la
emperadriu, e sa filla, e lo capità aprés de ella. E féu
seure als dos cavallers
en altra taula ab totes les dones e
donzelles»
(132.7.40, 424.23)
(d) En les determinacions de lloc iniciades per alguna de les
formes de l'article, alternen, d'una manera més difícil de
precisar que en els casos anteriors, les preposicions
a i
en66. L'única diferència important que hi he
sabut trobar fa referència, més que a l'expressió de les
idees de direcció i de situació, al fet que la
determinació al·ludeixi a un lloc material, físic, o
bé tingui un sentit figurat. Quan les determinacions d'aquest tipus
denoten un lloc físic, material, hi apareixen totes dues preposicions,
amb una certa preferència, potser, per
a67; vegeu-ne diversos
exemples:
De direcció:
«La princessa ab la Viuda e ab les dos
donzelles devallaren
a l'ort»
(283.3.11, 804.20)
«Prengueren licència de l'emperador e de les dames e anaren
a les posades»
(450.6.14, 1114.24)
«Aprés la colació feta, lo rey isqué
en la praderia e aquí
començaren de dançar»
(52.2.22, 198.13)
«no
és cosa concedent ni usitada que les donzelles vagen
en les guerres»
(155.5.11,
525.23)
De situació:
«e
al cap se posà la corona de
l'imperi»
(277.3.40, 791.20)
«(Tirant) ab cuytats passos
anà hon lo rey era, qui l'esperava
a la porta de la sglésia»
(75.2.39, 261.15)
«a ella feren morir fora del regne, e morí
en l'espital d'Avinyó»
(229.
4.29, 694.29)
«mès la mà en una botgeta que portava
en la cinta e tragué una gran grapada
de ducats»
(98.4.12, 296.1)
Quan es tracta de determinacions locatives preses en un sentit
figurat, generalment hi apareix
en; exemples:
«legim
en les històries dels sancts pares la
gran virtut del noble Josuè»
(37.1.7, 182.3)
«No·m
clam de la fortuna si m'ha portat
en l'estrem que só de la mia mala sort e
desaventura, puix mos peccats m'i han conduÿt»
(318.2.1,
888.11)
També s'hi troba, però,
a:
«E què·y fretura festes
a les bodes puix a les sposalles no n'i
hagué?
—dix Tirant»
(218.6.33, 667.15)
«só vengut
a la fi de mos darrers dies si la tua virtut
no·m vol perdonar»
(334.1.10, 916.17)
(e) En els sintagmes iniciats per possessius, numerals o altres
determinants no detallats anteriorment i en els sintagmes indeterminats,
predomina la preposició
en, sobretot quan es tracta de sentits
figurats. En alguns casos, però, es donen estructures fixes amb
a: «anar a missa», «anar a
caça», «venir a batalla», «atènyer a port
salvador», etc. Exemple: De direcció:
«donaren-se molts cops lo hu a l'altre,
e los dos caygueren
en terra»
(73.2.22, 255.5)
«E si
entra
en fet d'armes, no invoca sanct negú
sinó lo nom de Carmesina»
(138.7.20, 450.2)
«E yo
fermí fort dels sperons al ginet e aconseguí'l, e d'encontre
l'enderoquí
a terra del cavall»
(149.4.34, 500.18)
«Per lo matí ella se levà tota malalta del vetlar que havia
fet; ab tot açò ella se sforçà de anar
a missa»
(216.4.33, 662.7)
De situació:
«Aquest (cavaller) s'era trobat en
·VII·
batalles campals»
(2.2.2, 122.7)
«Fermades les treves, anaven les dones per lo camp replegant los cossos
morts dels crestians perquè·ls perquè·ls poguessen
soterrar en magnífiques sepultures»
(349.5.8, 949.38)
«Stefania seÿa
a cap de taula, e les altres aprés
d'ella»
(189.2.39, 617.30)
«en la companyia de Tirant ha[n]
venguts molts reys, duchs e grans senyors per valer-li, e seran tots
a les vostres bodes»
(432.4.38,
1084.21)
(f) En els casos en què les determinacions de lloc
són representades per un nom de persona o pronom personal, alternen en
el
Tirant les preposicions
a, ab i
en, sense, però, gaires
interferències. En els capítols dedicats als usos generals
d'aquestes tres preposicions (segona part del present treball), es farà
referència detallada al seu ús davant noms referits a persones;
em sembla oportú, però, de presentar-los ara d'una manera
comparada.
Amb la idea de direcció devers un lloc o de terme final
d'un moviment expressat per un nom de persona o un pronom personal, s'empra, en
el
Tirant, la preposició
a:
«Lo emperador se acostà
a sa filla e ella no pogué més
parlar»
(162. 1.19, 558.25)
«E dit açò,
Ypòlit prestament fon despullat; anà
a la gentil vella e despullà-li la
roba que vestia, e restà en camisa»
(262.2.2, 755.12)
Amb la idea de situació, si es pren la persona com a lloc a
l'interior del qual és o s'esdevé alguna cosa, s'empra la
preposició
en; generalment,
en amb aquest valor precedeix pronoms
personals:
«No és de admetre
scusació de tan justa demanda si pietat e misericòrdia
en tu habiten»
(9.1.3, 130.9)
«No·m fretura despendre paraules—dix lo
catiu—; com vos ho auré dit, consell ni ajuda
en vós ni
en altre no trobaré»
(108.4.33,
338.12)
Amb la idea també de situació, però indicant
proximitat en l'espai, companyia, s'usa la preposició
ab:
«primer deu hom examinar lo cavaller
ans que
ab ell poseu vostre fill, car si ell
és virtuós, ell ne farà mil de virtuosos; e tot per lo
contrari si és viciós: tal serà lo criat»
(166.4.26,
580.14)
«Com lo senyor de Malvehí fon
ab Tirant, consellà-li que la sua
persona devia anar, ab tota la presa que feta havia, davant l'emperador»
(166.5.4, 580.29)
Els únics casos d'interferència entre aquests tres
usos es donen amb els complements dels verbs
ferir, aplegar i
arribar. Els complements del verb
ferir, que denoten direcció, quan es
refereixen a persones no són introduïts per
a sinó per en68.
Semblantment, els complements referits a persones dels verbs
aplegar i
arribar són introduïts per la
preposició
ab i no per
a69:
«Lo virtuós rey de Anglaterra
(...) ab aquella pocha gent que restada li era, isqué de la ciutat e ab
gran ànimo ferí
en los moros»
(12.1.39, 135.20)
«Com los metges foren aplegats
ab Tirant, trobaren-lo en un lit, ab gran
dolor que sostenia»
(236.7.25, 717.5)
«E (Diafebus) féu
prestament carregar les adzembles, e tots pujaren a cavall a les dues hores de
la nit; e partí ell hi lo conestable. (...) Arribats que foren
ab Tirant, no fon poch lo plaer que pres en
llur venguda»
(148.2.29, 496.4)
A part d'aquestes interferències, cal assenyalar-ne una
altra entre les preposicions
ab i
en. Es dóna en les frases
següents, en la primera de les quals sembla que sobresurt la idea
d'interioritat i en la segona la de companyia:
«E certament ell me dóna pena
més cruel que mort per causa de son mal, car los perills que amor
en si porta són tan strems que ab tota
veritat mon sentiment no basta a saber-los compendre»
(245.3.13, 731.3)
«altre delit amor
ab si no porta sinó sperança de
benaventurada fi»
(323.3.3, 899.35)
Els sintagmes d'aquests tipus són sempre introduïts en
el
Tirant per la preposició
ab.
Fent un resum de les dades aportades fins aquí, referents a
l'ús de les preposicions
a, en i
ab en les determinacions de lloc, podem
concloure que en el
Tirant:
(a) Les idees de direcció i de situació són
expressades, en general, indistintament per les preposicions
a i
en.
(b) La preposició
en és més freqüent i
apareix en més contextos que la preposició
a.
(c) Quan el mot inicial del sintagma és un demostratiu,
s'empra exclusivament la preposició
en.
(d) Amb noms propis de lloc i amb sintagmes el primer element dels
quals és un indefinit s'empra generalment la preposició
en; en algun cas aïllat, hi apareix la
preposició
a, expressant la idea de direcció.
(e) Quan la determinació locativa és expressada, en
sentit figurat, per un nom de persona o per un pronom personal tònic,
s'empren totes tres preposicions:
a indica direcció,
ab proximitat, companyia, i
en situació en l'interior de la
persona.
(f) En els casos en què el mot inicial del sintagma
és un article, es troben les dues preposicions
a i
en en tots els contextos; quan es tracta de
determinacions de lloc en sentit figurat hi predomina, però,
en.
(g) En els altres casos
—sintagmes iniciats per un possessiu, un
numeral o algun altre determinant no especificat anteriorment o sintagmes
indeterminats—, hi apareixen també les dues
preposicions
a i
en, amb un predomini, però, d'aquesta
darrera, que és més accentuat en els casos amb sentits
figurats.
(h) Els usos inadequats o interferències d'aquestes tres
preposicions en els seus valors locatius són insignificants.
Les preposicions a, ab
i en
i el complement indirecte
Un dels casos més interessants que ofereix el
Tirant d'interferència entre les
preposicions
a, ab i
en, el trobem en el complement indirecte quan
el mot inicial és un demostratiu. S'ha vist a l'apartat anterior que en
les determinacions de lloc no hi ha cap cas en què un demostratiu vagi
precedit de la preposició
a; sempre hi ha
en. Aquest fenomen d'incompatibilitat entre
la preposició
a i els demostratius es fa encara més
palès en el complement indirecte: contrasten en gran manera les
vacil·lacions i alteracions que s'hi produeixen davant dels demostratius
amb la regularitat de la presència de la preposició
a en tots els altres casos.
Ha estat observat que, probablement a causa de la
freqüència i de la constància d'aparició de la
preposició
en davant els demostratius en les
determinacions de lloc enfront dels altres casos amb
a, s'estengué l'ús de la
preposició
en davant els demostratius a altres funcions
que corresponien, pròpiament, a la preposició
a, com és el cas del complement
indirecte. Del creuament d'aquestes dues preposicions, en resultà,
d'altra banda, la forma
an, que es troba ja documentada en els textos
medievals. P. Fabra explica aquest procés de la manera següent:
«Aquesta oposició o inici d'oposició entre
al (amb a) i
en aquell (amb en) [en els circumstancials
de lloc] ha pogut ésser la causa de la intromissió de
en en els complements indirectes quan
aquests comencen amb un demostratiu, de la qual trobem ja exemples en
català antic. (...) Però en casos com aquests, en què en
ve a usurpar una funció encomanada exclusivament a la preposició
a, aquesta havia d'oposar una forta resistència a la substitució.
Del conflicte entre
en i
a sembla haver nascut la forma
híbrida
an.»70
En el
Tirant, el complement indirecte, com
és normal en català, apareix introduït gairebé sempre
per la preposició
a. Només en 33 casos s'hi troben
altres preposicions (en en 23 casos,
ab en 5 casos i la forma
an en 5 casos) i en un nombre molt
reduït de frases, generalment anacolútiques, manca la
preposició. Reprodueixo a continuació totes aquestes
excepcions.
(a) Complements indirectes introduïts per la
preposició
en: Casos en què la preposició
en precedeix un demostratiu:
«aquell vull que sia per mi hi en loch
meu, e
en aquell renunciaré la corona, lo
regne e lo ceptre real»
«ab strema
vergonya só venguda davant la senyoria vostra per yo ésser stada
ocasió de tant de mal que·s sia seguit
en lo millor cavaller qui en lo món tot
trobar-se poria»
(240.2.6, 725.15)
«E fóra stada vera
si lo cars tan desaventurat no·s fos seguit
en la persona de Tirant»
«engendren-se moltes malalties, qui darien dan
en la vostra delicada persona»
(283.2.37, 804.7)
(b) Complements indirectes introduïts per la
preposició
ab:
«E com la dita història e actes
del dit Tirant sien en lengua anglesa e
ab vostra il·lustre senyoria sia stat
grat voler-me pregar la giràs en lengua portoguesa (...)»
«E com la majestat del senyor emperador
subsehesca83 en virtut e bondat de cavalleria
an aquells gloriosos antichs cavallers
grechs, és mereixedor (...) de senyorejar tots los reys de
l'univerç món»
«haveu
volgut levar la successió de l'imperi
an aquell famós e il·lustre senyor
lo duch de Macedònia»
(141.4.27, 459.38)
(d) Complements indirectes apreposicionals. Unes vegades es tracta
de frases anacolútiques en què el complement indirecte és
col·locat davant del verb i en què, sovint, la preposició
estaria en contacte amb un demostratiu:
«los jutges del camp eren
·XII·; los ·VI· tenien un libre dels
vençedors, los altres lo tenien dels vençuts.
Aquells que morien rens que no·s volien
desdir, feyen-los altre procés de mals cavallers, vençuts e
posats en gran desonor e infàmia»
(60.2.27, 215.39)
«la
qual doctrina e crehença
aquells qui la tenen en llur fi dóna
consolació e glòria sens fi»
(135.2.16, 440.33)
«Aquells qui descavalquen, pensau que·ls deixa desarmar
ni los roçins desansellar? Ans tot lo dia han star armats per ço
que si algun cars los sobrevenia aquella gent fos pus prestament a cavall que
tots los altres»
(145.3.27, 420.26)
«Com Phelip se véu rey,
(...) delliberà de passar ab tot lo major poder que pogués en
ajuda de Tirant. E (...) fon suplicat que no·y anàs aquell any
per quant la reyna era prenyada. E
ell, vehent lo gran contrast que li
feÿen, li fon forçat de restar»
(154.11.10, 519.30)
«(Tirant tenia) gran desig de poder-ho manifest ara son cosín
germà Diafebus(...) stimant que, axí com ell, a cascuna persona
devia plaure la contentació que ell tenia»
(272.2.4, 784.19)
«O fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure
desigen! Per què has permès que los meus desaventurats ulls hajen
pogut veure cosa que tots los vivents no han vist ni porien pensar que hun tal
cars fos posible qui fer-se pogués, si donchs
la femenil condició no li és
res imposible que de mal sia?»
(283.5.2, 805.32)
«E com
aquest albanès venia la tanda de la
sua guayta,(...) convidava a tots aquells qui eren de la sua guayta a menjar e
a beure»
(315.3.40, 881.35)
Altres vegades, com en els quatre casos que reprodueixo a
continuació, l'absència de la preposició
a és més difícil
d'explicar (bé que també hi ha, en un cas, un demostratiu; en els
altres casos es tracta, curiosament, d'un pronom personal):
«per lo poder
nosaltres dat, sentenciam e declaram que lo
senyor de les Vilesermes és mort com a bon cavaller»
(68.1.17,
233.10)
«digau
aqueix vostre capità que faria
bé que se'n tornàs en sa pròpia terra»
(134.2.10,
436.23)
«si vengem, magnífichs senyors, tot lo imperi serà
nostre: ciutats, viles e castells seran sots la senyoria nostra(...) E si la
desaforada fortuna consent
nosaltres fugir, totes aquestes coses vendran
al contrari»
(156.2.3, 529.1)
«sé verdaderament que altre
desig en aquest món no té sinó com poria fer honors e
serveys a la magestat vostra (...) car si no fos per la amor vostra no li
freturava
ell de venir ací per conquistar
l'imperi grech»
(432.3.32, 1083.32)
És important d'assenyalar que la major part d'aquestes
irregularitats es produeixen en frases en què el mot inicial del
complement indirecte és un demostratiu. A causa d'aquest fet, m'ha
semblat interessant d'examinar tots els casos en què un complement
indirecte té un demostratiu al començament i de comprovar-ne les
característiques que presenten. El resultat d'aquest examen ha estat el
següent:
Total de casos: 57
20 precedits de a
10 precedits de
ha
16 precedits de en
5 precedits de an
1 precedit de ab
5 sense preposició
La primera constatació que se'n desprèn és
que la preposició
a (bé amb la forma
a bé amb la forma
ha) hi apareix en un percentatge relativament
baix (52,64 per cent). Dins d'aquests casos introduïts per
a, destaca l'alt percentatge en què es
dóna la forma
ha: si tenim en compte el fet que en tot el
Tirant la forma ha representa, respecte del
total d'ocurrències de la preposició
a, només un 0,59 per cent i que
aquí els casos en què trobem aquesta forma (10) representen,
respecte del total de casos en què la preposició
a introdueix un complement indirecte iniciat
per un demostratiu (30), un 33,33 per cent, haurem de concloure que la
h no hi és posada
arbitràriament sinó que hi té una funció
determinada86.
S'observa, en segon lloc, que les formes
en i
an s'hi troben en un nombre important de
casos mentre que la forma
ab només hi apareix una vegada. No
s'hi troba mai, d'altra banda, la forma
ad. Els cinc casos en què no hi ha
preposició coincideixen amb cinc frases amb anacoluts.
Finalment, a la vista d'aquests resultats es fa encara més
evident la incompatibilitat entre la preposició
a i els demostratius que ja s'havia
manifestat en el complement directe (generalment no hi ha preposició
davant dels demostratius; en un cas pren la forma
an) i en les determinacions circumstancials
de lloc (no hi ha mai la preposició
a davant d'un demostratiu). En el complement
indirecte, aquesta incompatibilitat provoca solucions diferents, una de les
quals,
ha, té un abast de difícil
delimitació, ja que, en principi, es tracta d'una simple variant
gràfica.
Altres casos en què alternen les
preposicions a, ab i en
Les preposicions
a, ab i
en coincideixen, de vegades, en
l'expressió d'uns mateixos significats: totes tres preposicions, per
exemple, es troben amb valors modals i causals;
a i
en tenen un valor final; etc. Això fa
que, en alguns casos, apareguin, en contextos semblants i amb significats
equivalents, dues preposicions diferents:
«Encara manam sien celebrades festes
que duren ·XV· dies
en lahor e glòria de aquell virtuós
ja desús nomenat»
(58.3.6, 210.18)
«Com per mi sien
stades celebrades festes
a honor, lahor e glòria de nostre senyor
Déu»
(58.2.7, 209.31)
«Primer de tots venien
·IIII· patges de poca edat,
ab gipons de argenteria»
(68.13.5,
241.21)
«E venien
en gipons ab mantos hi spases»
(163.2.18, 561.27)
Altres vegades, aquestes preposicions alternen, també en
contextos semblants, però amb matisos de significat diferent:
«Què faré yo
desconsolada? Ab qui m'aconsolaré?
En què pendrà repòs la
mía ànima?»
(103.2.41, 319.1)
«Car la mia adolorida
ànima no troba repòs sinó
ab scampament de làgremes»
(315.1.10, 880.7)
«Sperança e temor entrecambien la nostra
crehença de dubtosa temor, e vós mostrau aferrar
en aquella flaca rama com a persona
torbada»
(160.1.4, 545.20)
«ab gran fatiga e major perill,
tragué lo barril de la sua mercaderia, lansà'l en mar y ell
aprés d'ell, e aferràs
ab lo barril per poder-lo traure en
terra»
(265.2.35, 771.32)
«Noblea, riquea e potència deuen
ésser comptades
en los béns de virtut»
(192.2.1,
634.30)
«Faré afixa la tua sanch a la de Rocasalada, y
seràs comptada
ab les dones de Bretanya»
(38P.2.21,
998.33)
Aquestes alternances són les que expliquen, probablement,
els pocs casos clars d'interferència entre les preposicions
a, ab i
en que hi ha en el
Tirant, que són els que transcric a
continuació87:
Casos de
ab en lloc de
a o
en:
«e posaren aquelles bigues en lo riu
daval lo pont de pedra, e de bigua
ab bigua clavaren bons cabirons
grossos»
«Entre los mortals no conech altri
sinó a tu qui sia ple de amor, la qual és raygada
ab bones sperances, qui per tos singulars
mèrits te faran triümfar en aquest món y en l'altre»
«e fon concordat per tots que lo
Soldà en persona passàs en la ylla de Rodes ab lo major poder que
pogués, que
en les sues naus porien passar en dos o en
tres viatges»
«jamés no·t poria premiar les
grandíssimes honors e serveys que de tu he rebut; per què suplich
a la inmensa bondat de nostre senyor Déu que·ls te vulla premiar
en molta honor e prosperitat»
D'altra banda, es pot observar que hi ha verbs que presenten, en
el seu règim, una alternança de les preposicions
a i
en (aderir, advertir,
consentir, provehir, replicar, respondre, satisfer, etc.); aquestes
alternances són freqüents davant infinitius:
«Per què us prech, capità
virtuós, que us vullau dispondre
en anar contra los enemichs nostres»
(122.2.5, 389.22)
«E vosaltres, qui de la secta mafomètica stau
abeurats, aquella de tot renunciant dispondreus
a rebre la fe cathòlica»
(403.3.3, 1029.29)
«E per la molta virtut que en
vós tinch coneguda, me obligue no solament
en servir-vos, mas encara
a sostenir qualsevulla perill de mort»
(312.1.32, 875.37)
Cal assenyalar, finalment, que la incompatibilitat entre la
preposició
a i els demostratius a què m'he
referit en parlar de les determinacions de lloc, del complement directe i del
complement indirecte es manifesta també en la resta de casos (altres
tipus de complements, règims verbals, etc.): molt sovint, la
preposició
en s'usa davant demostratius i la
preposició
a en els altres contextos:
«Prestament Tirant cridà los
fels e, present ells, lo cavaller renuncià
al clam de la traçió»
(82.2.9, 277.27)
«E si contra res d'açò venia ni·m
pot ésser provat, vull ésser encorreguda (...) renunciant
en aquella ley que féu aquell
gloriós emperador Július Cèsar»
(147.2.32,
494.21)
«per suplir a la sua demanda, (...) diràs-li yo
portaré una aljuba de carmesí»
(153.3.6, 510.19)
«Per satisfer a vostra demanda dellibere respondre a les vostres
gracioses paraules, e tinch enug com no puch suplir en aquelles per
ésser acompanyades de tanta amor»
(267.1.4, 774,4)
«a mi par que vós me donau bon consell, pus la ciutat
és tan fort e ben provehida de totes coses necessàries
a la guerra, e tota hora que yo me·n
vulla anar ho poré bé fer»
(5.4.3, 125.33)
«Com
Tirant fon ab lo emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les
coses necessàries
en aquella»
