Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.

  —482→  


ArribaAbajoCançons de la llum salvada



I. Cançó de l'aire

ArribaAbajo Dóna'm, aire, la paraula
tota esquitxada d'acàcia.

Sense dir-la, el verb esclau
fa aparèixer el cavall blau.

El cavall blau, ja fet mite,
que amb Màrsias s'encabrita.

Ara que ja he dit el nom
del foc futur de tothom,

dóna'ns, aire, l'aire, l'aire
d'on naixerà la ventada...


II. Cançó de mar i aurora

Quina aurora dintre l'ànima
feixuga d'ona i gavina!
Gira-sol de més alçada:
gira't devers la mar viva...

Mira, àngel de les finestres
de tantes ales de vidre:
carregada de ginesta,
la barca de llum arriba,

i damunt la jaça groga,
sota l'ombrí de la vela
tan inflada com desperta,
ja xiscla, nua, la noia.
—483→


III. Cançó de ranvespre

Ni vent ni pedra no vetllen
als peus de la roja tarda.
La Mort fuig corrent i llença
el seu guant d'acer a l'aigua.

Oh desig que neix del somni!
Primavera a la mirada,
Polifem de l'ull de rosa
i un exili a les entranyes.

Amb un llarg rem guarnit d'heura
camino vers la muntanya.
Al teu somriure creix l'herba,
amor, tan sovint dallada.

Cantaré, amb grinyol de sínia,
l'oreneta retrobada,
el fum que té un gest d'Adila,
pallers d'espatlles romàniques...

Espereu-me, estrelles meves
que coroneu cimes blanques.
Prop del gual de pedres verdes,
Anna fa una ombra de salze.


IV. Cançó de la vall

La nit i les veus s'acosten.
La lluna seu al pedrís.
Raja una ombra de donzella
del pollanc tremoladís.

El dolor troba un cant d'aigua,
a l'esquella pugen rous,
i envaeix l'ànima meva
la son immensa dels bous.
—484→


V. Cançó de la daina

No tanquis la finestra.

Perquè una bandada d'astres
vol beure en aquesta pàgina.

No tanquis la finestra.

Perquè ja sento les passes
del mar a l'herba segada.

No tanquis la finestra.

Perquè el vent vol abraçar-se
al dret somni de la llàntia.

No tanquis la finestra.

Mira, pel cel estrellat
corre la daina, la daina
del més alt cornam encès
i pit barrat.

No tanquis, no tanquis res!
—485→


VI. Cançó de la paraula sabuda

Tots sabem la paraula
d'ona entre esculls
que esbandeix la vergonya
dels nostres ulls.

Tots sabem la paraula
que ens treu el llot,
abaixa les estrelles
i alça el sanglot.

Tots sabem la paraula
que no té por:
flama dins la gorja
de la cançó.

Tots sabem la paraula,
la clau del sol,
rialla de la terra,
secret del vol.

Tots sabem la paraula
que no té panys,
jove de sang antiga,
jonc roig dels anys.

Tots sabem la paraula
de futurs rams,
la paraula feixuga
de nous eixams.

Tots sabem la paraula
blanca d'esbarts,
raïm dels vins d'incendi,
núvia d'estendards.

Tots sabem la paraula
que escriu el dit
de la solar ginesta
al nostre pit.

No fas sola la vetlla,
prop de la Falç:
ens armen les tenebres
tos pits mairals...
—486→


VII. Cançó nova a Barcelona

Els records i el bes m'esquinço.
Que arribin purs els nous cants.
Toca'm, ciutat. Seré sempre
el meu hereu d'ulls brillants.

Et camino i t'amanyago,
fet un dolç pastor de ponts.
Damunt el meu cor degota
l'au de ferro de tes fonts.

Et duc grills de ma infantesa,
les meves llibertes mans,
les cicatrius que mormolen
i una enyorança de pans.

Els records i el bes m'esquinço.
No em demanis violins.
Si el temps m'ha sembrat la cara,
a ma sang nien clarins.

Brandes les velles campanes
i no entens els nous rombolls.
Plores amb daurades fulles:
ja tens setembre als genolls.

No m'esperis feixuc d'oda;
ara tinc veu de pistil.
Als turmells t'entortolligo
l'irrompible i vermell fil,

i a ta alçada de geganta,
al teu davantal de vi,
penjo llunes laietanes
i sentor de romaní.

Amb aigües de la memòria
cavalco, lleuger, el teu tors,
i mentre et dic la balada
m'esquinço el bes i els records.

Si lligo esperit i llengua,
on raja el cor, poso el vas.
Truco a les teves entranyes:
redreça't com els lilàs.
—487→

A rampeu de ta cintura,
com un llarg tro m'ajauré,
i fet sonora formiga
pels teus cabells pujaré.

No et recordes en els xiscles,
tota feta heroics sondrolls?
I molla de verdes fúries
i amb la cara de rostolls?

Ai, tenies dues llunes
travessades per l'estoc:
l'una blanca d'agonies,
l'altra roja d'ofès foc,

i gronxaves cataclismes
dins ta falda de ciclons,
i fosques artilleries
pesaven en tes cançons.

Hauries menjat aloses,
esquinçada d'esgarip.
Eixuta de fam i pólvora,
ploraves amb ulls d'Edip.

Voltada de mil banderes,
donant l'esquena al pronom,
mastegaves la rosella
que creix als blats de tothom.

Travessant antigues ombres,
m'esquinço els records i el bes,
i gravo en pedres molsoses
la rialla dels llorers.

Insomne, crucificada
a basardes sense rems,
et sotjava nit i dia
l'ull feroç dels crisantems.

Et citaven les mortalles,
el rossinyol degollat,
l'infant orfe i sense braços,
l'aranya del pus gebrat.
—488→

Ferida i enderrocada,
gràvida de sol obscur,
trista de llargues fumeres
i delirant de futur;

folla, ronca, espellifada
a les places dels gemecs
mentre la guerra esgranava
collars de suors i becs;

aferrada a les columnes,
guiant els foscos combois,
tocant els rius lluminosos
dels torsos dels teus herois;

esqueixada en vilipendi,
brutal, sublim, somni ardit,
volant amb totes les llàgrimes,
morint de la fulla al pit...

Vas caure amb les mans al ventre
i amb els dos ulls ben oberts
a la semença dels astres
que negaven els deserts.

I ara, digues, i ara, i ara?
Debades busco el teu nu.
Quina cadira de rodes,
entre fullam, se t'endú?

Dorms entre el llop i l'espasa?
Ronques, grassa d'encenalls?
Obesa de ploms, ets sorda
al cant augural dels galls?

T'escric amb lletres d'escuma,
com la mar sobre els esculls.
Com la terra, et dic l'espiga:
tens futur als ulls, als ulls...

Dins el temps la cançó deixo,
i dintre la cançó, el cor,
l'any primer de ma tornada,
esquinçant bes i record...
—489→


VIII. Cançó de la corol·la

Oh joia de branca fràgil,
ja sense l'ocell de gel!
Immensa corol·la blava,
amb llum clavada o estel.

Corol·la del cor, corol·la
que fas aigua de la neu,
corol·la de l'esperança
dels teus fills, oh poble meu!


IX. Cançó de joia

Dins el roure dorm el tro.
Als pallers s'infla l'estiu.
La fada de l'aigua riu.
Solcs. Ocell alt. Tu i jo. Oh!

Per tu pateix una flor.
A ta cara et llu el somrís,
com el fonoll dins l'anís.
Terra nostra! Tu i jo. Oh!
—490→


X. Cançó de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
«Campaneta la ning-ning!».

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona
Somnies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.
—491→

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.


XI. Cançó de les tristes banderes

Tristes banderes,
lluny de les eres.

Trista, la pau,
sense ocell blau.

Ai, trista l'aura
de l'alta llum
si fa ferum
de Minotaure!

Tristos tambors
entre les pors.

Tristos ocells
sobre els flagells.

Tristes banderes.
Cendra i passat.
Odi i fronteres.
Salze rapat.

Pare adormit
en el vell crit.

Però l'hereu
en l'alba creu.
—492→

Part d'olivera:
ventre de vols.
Alça't, Senyera,
viva de sols!


XII. Cançó dels joncs

Afuats en la vetlla del somni abans de l'acte,
com els joncs, com els joncs.

Vinclats, sense trencar-nos, al cor del vent que s'alça
i marca els joves troncs.

Vibrants i agarberats dessota la nit llarga,
com. els joncs, com els joncs.

Barcelona, setembre 1970.



  —493→  


ArribaAbajoPa i vi



A Jaume Cañameras



Arriba Ja descansa el martell, calla la llançadora i el fum estret s'enrosca
a les cames immòbils del ponent
mentre des de les fulles del meu nou cor vernal interrogo la dríade que es vincla
davant de la meva ànima, garba lligada amb llamps:
¿salto, florit, de la nit erma a l'àgora, en aquesta ciutat que veié néixer
les trenes de la meva mare?

¿Quin vent toca la infància de les meves pupil·les, la sembra on dorm ma boca, l'espígol on s'amaga
l'astre que penjaré al somrís de la nit
quan els dits del rou brodin els fems amuntegats?
Declino la garlanda, conjugo els morts de pol·len, confegeixo la joia de la prímula,
oposo al torb mon pit d'arrenglerats xiprers
i entro a l'ombra, endolcida pel silenci del florits lilàs,
talment el bisturí que furga el cos entès...

Amb espases de gramínies,
sencer de fulles i d'aures,
des de les ombres agòniques
saltant amb remor granada,
lluny de les urpes del sucre
i de l'esquelet de l'arpa,
entro invicte de rosella
dins la rodona fogassa
que m'ha obert la seva porta
de nova aurora crostada,
i dintre l'estrofa eixugo
les immemorials llàgrimes.
He mort a cops de verema
el sec captaire de salze.
—494→
Fill pròdig de tants arcs iris,
¿a qui dic, a hora baixa,
que l'ametller fet herència
val més que totes les barbes
i les crosses de la lluna?
Ara els gira-sols m'acaten
amb llurs cintures calentes
i trepitjo, amb passa blanca,
mil catifes d'ales toves...
Ja sóc dins el meu reialme
de la claror de magnòlia,
de la llum pastora d'aires
i ample rostre de masia.
Oh ànima, què demanes?
Vols el dard vençut per l'eina?
Ja no enyores les muntanyes.
Desfullo la rosa nòmada
damunt els solcs sedentaris,
estripo la brusca tenda
i m'embolco amb fum del pacte
que signo entre rel i Estrella.
Quanta neu agenollada
prop dels porxos del silenci!
Neix l'alosa a la mirada.
Quantes secretes batudes
volen del meu cor als llavis!
Sobre els teus pits, mare antiga,
com sangloten les arades,
i com roda pel teu ventre
el bramul del Minotaure!
No m'adormo dins la molla
baldament sigui daurada.
S'encongeixen les banderes!
Damunt les meves espatlles
acostumades a l'èxode,
canten cereals unànimes.
L'hora del soldat de fúria
s'ha mort, esfilagarsada,
en la font que s'ha fet boca
de les aigües jovençanes.
¿On remoreja el messies
que s'empassarà l'espasa
i amb dits de jonc vol escriure
els himnes del gra i de l'alba,
—495→
les cròniques de la sembra
i el parteratge del marbre
al bell centre de les eres
i a les places de les ànimes
on giravolten les torxes
de la profunda sardana?
Ets tu qui em combregues, poble
de tantes suors alades,
corbat d'ocells, dret d'escumes,
amb cinturó de corrandes
i papallona a la llengua,
flor, roca, llàntia, pàtria,
arbre dels vius i dels morts,
mà que aixeca la muntanya...

Ara sóc la llavor cèntrica,
desprès de la planta armada-
ingràvid
vil·là
ja volo
de la llum al cor de l'aire,
traço els rastres invisibles
que seguirà l'esperança
i, no un vent, un destí em mena
de les sines de l'estàtua
a les federades molses
i als bivacs de les paraules...
Humit de llevat tel·lúric,
surto al gel de l'últim astre
i a una terra que alça en flors
son refús d'itineraris.
L'au em diu que la corol·la
aboleix tota nostàlgia.
Jo contesto als desperts trèvols
que hem de dur al rostre de l'aigua
el primer llampec florit
i el somni de la campana.
Canta'm la veu, alta fulla,
mentre, empentant ombres baixes,
tenso al flanc la nova corda
per als meus nous dits de saba!
—496→

Encerclat de lluminoses
i altes tiges coral·lines,
transparent d'ala d'incendi,
trèmul d'anemone lítica
sota les xiuxiuadores
llengües i goles humides,
amb pes de bus andarejo
i després m'obro ascendint
en una llarga besada
que del seu anhel emigra...
Com ones dretes em volten
les llàgrimes del raïm,
i m'il·luminen, i em bressen,
i em coronen amb les brises
que no són sacrificades
damunt la cançó dels grills.
Pel brusc cel de la meva ànima
la primavera fa un xiscle
de fugitiva oreneta:
retorn, oh retorn d'Eurídice,
esglai de llum des de l'ombra
esquinçada de la vida!
Com Orfeu, omplo el silenci
en el qual el món dormia
en el llit de les imatges,
somiant el seu trepig:
carenes de l'existència,
blancs desmais de l'elegia
ran de les aigües de l'ésser,
l'última flor que es colltorça
abans que arribi el botxí
de l'hivern de peus de ferro...
Ponts d'anhel de riba a riba!
Proes tèbies de música
devers els pits de les illes!
I els animals de la força:
mig rebel i mig submisa
fins que els udols s'apaivaguen
i dins llurs cors de cruïlla
els vents de la por es transformen
en arbre, son, bri, somriure...
Ni el déu no esgota la terra
mudable. Però el cant vincla.
Res, en el temps, no desborda
—497→
el zel de l'estreta lira!
El déu de cabells d'espurna,
vestit de fusta o de vidre,
m'empeny amb ales bessones
la lenta i vertical sirga...
Ja sóc dalt de la talaia,
sense vori i sense hidra,
amb tot l'eixam del llenguatge,
la gran clau verda del símbol,
el sanglot dintre la gàbia
i la semença que crida.
Vull que callin les granotes
quan la meva veu s'afina:
si de molts és la paraula,
meva és la fonda ferida,
meu l'amor d'un vent i una eina
i meva també l'au ígnia.
No m'adormo en les alçàries,
embolcallat de celístia,
ni em gronxen bressols de boira,
ni em criden els llessamins.
Davant meu hi ha una muntanya:
com una partera brilla,
se m'acosta i se'm repenja
a la meva ànima viva.
Aquí dalt ara m'agenço,
per a la nova harmonia
que reclama el meu cor múltiple,
l'instrument de llei antiga
que farà dels esclaus ecos
la futura ocelleria.
L'estatura se m'inclina
a visió i recordança,
i els meus dits polsen les tiges
que acaben en set corol·les
que devers el cel es giren:
set boques, set dolls que treno
a la meva veu distinta
de fidelitat a l'home
que en el cant total respira,
al sirgador de l'estrella
dur de foc i dolç de síl·labes
a les herbes tutejades,
a la mort llavor partida,
—498→
a l'espurna que transmuta,
a la pàtria que triga
a parir l'hora lliberta,
al vi que raja del mite,
a l'amor pa de ginesta,
a la llum sina florida,
i cants, i dolls, i mans juntes
que alcen l'immens sol d'argila...

Plaça del Segle Vint, només mig feta, on m'atura el crepuscle:
temps i espai increats, cap pedra de memòria, sis forques de llum bòrnia,
el munt d'escombraries, amb el gos mort al cim...
I a l'oest el terror de les set oliveres, la por de troncs i fulles: no a les destrals voraces,
ans a l'indeturable exèrcit de culleres que ve després dels llops.
En algun lloc, em dic, és l'hora del retorn dels pescadors... Canta encara la noia de la llàntia?
Somni que sagnes, somni: oh despulla'm la nit i arma'ns el vent!

Terrassa, 23-V-71.