Prosistema en gramàtica

Sebastián Mariner Bigorra

No fas pas gaire que s'han admès les formes de 1.ª i 2.ª pl. pres. ind. en -am i -au dels verbs de la primera conjugació, al costat de les més normals en -em i -eu. Per bé que a l'esmentada circular aquesta admissió no hi ve pas comentada, com que és pariona de la de les formes en -às i -assis, etc., de l'anomenat imperfet de subjuntiu, en les mateixes condicions amb referència a les en -és, -essis, etc., hom pot pensar que el seu objecte es d'autoritzar a tall de correcte l'ús literari d'unes desinències força vives en alguns parlars dialectals i que ja els escriptors nadius empraven en llurs obres¹, recolzant-se, ben segur, en el fet que tant les unes com les altres eren més etimològiques (<llat. -ĀMVS, -ĀTIS; -ĀSSEM, -ĀSSĒS, etc.) que les de la llengua literària, fortment analògiques.

Ara bé, mentre la presència de cantàs i cantassis, etc., en lloc de (o ensems amb) cantés i cantessis no representa per a la llengua res més que una major amplitud tot just cap a una més estricta etimologia, la de cantam i cantau, indicatius només enfront dels subjs. cantem i canteu, a les conjugacions dialectals esmentades, i en comptes de cantem i canteu, indicatius i subjuntius alhora a la conjugació literària «mes normal», podria comportar, ultra l'amplitud major i l'etimologia més estricta, l'anul·lació de la coincidència dels presents d'indicatiu i de subjuntiu a ambdues persones. Cert que, per a això, en caldria un ús bon diferenciat, vull dir que cantam i cantau, indicatius fossin emprats, com deia, només en comptes de (i no ensems amb) cantem i canteu, tal com ho fan el baleàric i altres modalitats dialectals que les han mantingudes. Ja que llur autorització, doncs, no sols no exclou els indicatius en -em i -eu, sinó que àdhuc segueix tenint aquestes formes com les més normals, sembla que no hi pot haver dubte que el motiu d'haver-les admeses no ha estar pas cap intenció de remeiar la incomoditat de la confusió modal a que llur absència donava lloc.

Tot i això, és cert que, amb llur presència des d'ara correcta a la llengua general, hom ha obert, si més no, la porta perquè un dia pogués assolir-se, amb la diferenciació d'aquestes dues formes en un i altre mode almenys en la llengua literària, la reintegració de les dues esmentades persones al sistema de les altres, que ofereixen diferència palesa: canto/canti, cantes/cantis, etc. I aquesta possibilitat de reintegració per a la qual ara ha quedat la porta oberta amb la decisió de l'Institut convida, però altra banda i encara que sigui una mica agosaradament, a reflexionar sobre la possibilitat general de reintegracions novelles dins de la Morfologia i de la Sintaxi del català.

He dit «reflexionar», i només reflexions d'un usuari de la llengua volen ésser aquestes planes; no pas blasmes enfront de cap actitud de les autoritats lingüístiques per part de cap mena d'oposició. Resti ací dit, i ben explícitament, que també jo trobo i he trobat sempre del tot necessària l'adhesió col·lectiva i disciplinada a una direcció autoritària intel·ligent en matèria lingüística. Més que més tractant-se d'una llengua com la nostra, sortida feia por de les catacumbes a la llum enlluernadora del nivell literari, i que, només per això, havia de menester una armada revisió en l'època de constitució de sa gramàtica normativa. Encara més: trobo que la manera assenyada, quasi sempre ben bé al just mig entre la fermesa i la flexibilitat, amb què han procedit els dirigents autoritzats, i la submissió també intel·ligent i entusiasta ensems dols usuaris, àdhuc dels escriptors de més anomenada, es exemple que als homes del carrer ens alliçona i ens omple d'orgull tot alhora.

Aquesta submissió disciplinada no ha de treure, però, el reconeixement que hi ha hagut unes circumstàncies històriques que, ben naturalment, han empès la normativització de la llengua en unes direccions determinades. Fabra havia assolit ja la plenitud amb la seva Gramàtica de l'any 1912, doncs quant De Saussure era amb prou feines conegut d'uns quants oients dols seus casos de 1906 a 1911. Vull dir, és clar, el De Saussure innovador, el pare de la Gramàtica del segle XX, no pas el De Saussure ben futurs aleshores i ja abans con a historicista i comparatista. Em sembla que la relació d'ambdues dates és prou simptomàtica; si voleu, però, afegiu-hi un Mn. Alcover i un Francesc de B. Moll formats a les mateixes escoles neogramàtica i idealista. Què té d'estrany que la «correcció» del català hagi dut fins ara, i malgrat la ductilitat que cal reconèixer, enmig de llurs dissensions i tot, als grans artífexs de la codificació de la llengua, l'encuny de ço que abans de De Saussure era tingut com l'únic estudi de bo de bo que les llengües podia fer hom? ¿Qui gosaria fer retret del manteniment de les direccions empreses, si et Cours saussureà no sortia fins ben bé l'any 1916, en plena Guerra europea, i si les seves conseqüències hagueren de trigar fins quasi als anys 30 per a obrir-se pas -però obra de Trubetzkoy, Jakobson i altres fonòlegs participants al Congrés de La Haia- a l'ambient lingüístic internacional, doncs quan ja l'obra normativa del català es podia donar per completa? Això, fixant-nos només en els autors nostrats. És ben sabut, però, que, a l'embranzida del català cap al nivell de llengua de cultura, hi han cooperat també molts de savis aliens, per als quals la Renaixença havia estat com una fada que els posava a les mans, a tall de joguina nova, una llengua quasi verge de tot estudi gramatical aprofundit. I per això és natural que els que s'hi sentiren atrets amb més il·lusió fossin tot just els de les mateixes tendències: per a ells donava bo de trobar-se amb una llengua tan propera del que en podríem dir «estat natural», quan tantíssim els importava el llenguatge parlat, que consideraven l'únic ver, mentre que tenien l'escrit com a artificialitzant i no espontani. Així hem tingut Meyer-Lübkes, Schüdels, Spitzers, Aebischers, Kuens -i que em perdonin tants d'altres que tindrien tota la raó de voler ésser també comptats en aquesta llista-. En canvi, de part dels lingüistes dels cercles funcionals i estructurals de l'estranger, derivats del desenvolupament del mestratge de De Saussure, el català no n'ha rebut cap atenció especial (bé que no podem ésser desagraïts amb savis com Martinet, Jungemann i d'altres), essent com és una de tantes llengües, una més de les bastant nombroses i internacionalment prou conegudes derivades del llatí i pariona de les altres en força aspectes del sistema i en una munió dels elements fonamentals dels seus signes.

I encara, un cap ací, d'altres circumstàncies tan històriques ja com les anteriors vénen a contribuir que es mantingui la mateixa direcció. Hom podria preguntar, certament, per l'activitat i la influència de la gent de casa, ençà de la generalització del concepte saussureà de les llengües com a sistemes de signes. Ara, la resposta és quasi automàtica, de tan evident: d'una part, les autoritats lingüístiques han tingut prou feina en l'orientació de la llengua literària cap a un major contacte amb la corrent². Major contacte que ha calgut procurar intencionadament, de por que la manca d'escola i de literatura majoritària no portés a una escissió anormal entre ambdós estrats de la llengua. D'altra banda, havent estat la Fonologia la part desenvolupada més eficaçment i ràpida de totes les de la Gramàtica nova, és natural que els nostres investigadors, en llur tasca privada, s'hi hagin rabejat més a pler que en cap d'altra: així que devem al doctor A. M.ª Badia bones descripcions fonològiques en sa Gramàtica històrica arreu³ i àdhuc més d'un estudi diacrònic a qui en fou l'iniciador a Espanya, el doctor E. Alarcos Llorach -o, millor escrit encara, de segur que al seu segon cognom, que encara li ha fet mirar la nostra llengua cara a cosa pròpia⁴. I, com són les coses!, ja podeu comptar que qualsevol recomanació prosistemàtica que sortís d'un estudi fonològic s'arriscava a fer cap a una o a manta modificació ortogràfica; i és natural que tothom -i més els gramàtics professionals- miri amb recel l'endinsament en aquest terreny: per un costat, la normalització ortogràfica assolida després de tant de temps i de mots d'esforços pot haver semblat malaguanyada als qui tenien prou ciència per a llucar-ne els punts flacs a la llum del coneixement essencial de les llengües que la nostra època ens ha fornit; per un altre, hom pot respectar-los una espècie de vergonya de davallar a aquestes qüestions, atès que quasi un segle i mig de provatures en castellà i en català, fetes moltes vegades per aficionats més ben intencionats que doctes, n'ha fer un camp quasi pària de la Gramàtica, al qual difícilment es rebaixa, si no és per obligació de càrrec d'autoritat lingüística, quasi cap professional que «es respecti una mica». Gosaria dir que, així com ja és proverbial que un Ministre d'Educació, quan no sap què fer perquè se'n parli, fa un pla nou de batxillerat, o bé un de l'Exèrcit introdueix alguna modificació a l'uniforme, fins al punt que una i altra cosa hagin arribat a ésser ja veritables tabús per als qui des d'aquells càrrecs es volen assenyalar per l'eficàcia de llur actuació, talment els nostres fonòlegs (i els castellans, tres quarts d'això mateix) han defugit conscientment i voluntària la recomanació de reformes que millorarien les nostres ortografies, tot i tenir de llur part la realitat que llurs proposicions no s'haurien pogut titllar, sense injustícia palesa, de pruïja de passar a la Història ni de rebel·lia a les institucions d'autoritat, atès que els fonaments n'haurien estat unes bases científiques desconegudes abans, i no pas les mateixes d'abans regirades irreflexivament. A aquesta circumstància, sumeu-hi, encara, la lentitud amb què es van publicant els volums de l'Enciclopedia Lingüística Hispánica del CSIC⁵, al tercer dels quals té compromesa una Morfología el doctor Roca Pons, o bé els successius ajornaments de l'aparició de la Gramática catalana del doctor Badia, anunciada a la Biblioteca Románica Hispánica⁶ que dirigeix D. Alonso, ultra el fet que, a la seva Gr. històrica esmentada més amunt, la Morfologia és ben bé tractat de les formes, deixant força de banda llurs funcions, de segur que per a una Sintaxi, que la Gramática -a l'estil de la de M. Pidal sobre el castellà- no conté encara en l'edició apareguda. La suma total us donarà, potser, el resultat que voldria que se'm reconegués: el permís de reflexionar, amb tot respecte per a tothom, i només a tall d'usuari, sobre algunes possibilitats que la gramàtica normativa del català ofereix per a una major sistematització, que pogués repercutir en una seva major perfecció. No he de retirar el mot, que m'ha sortit de ben endins: la meva filiació gramatical ha estat sempre prou patent perquè no hagi ara d'escandalitzar ningú. Bons per als temps de Carles V foren els arguments amb què la major o menor perfecció de les llengües italiana o castellana fou discutida: la més perfecta fóra la que d'elles dues més s'assemblés al llatí. Bons per al Romanticisme els arguments de perfecció basats en la riquesa de vocabulari, capacitat de metàfora i de matisació; bons per al naturalisme els que fundava en l'adequació de les llengües a un estai «natural», i per a racionalisme els radicats en el major logicisme d'una llengua enfront d'una altra, etc. Avui, precisada la natura del llenguatge mateix, de Carles Bühler ençà, no és cap disbarat, sembla, de creure's que tota llengua es perfecciona a mesura que ens permet de comunicar-nos amb altri, actuar damunt d'ell i expressar-nos nosaltres mateixos d'una manera més sistemàtica. Ni cal rebotar que, llavors, les llengües més perfectes foren les artificials, que han eixit dels laboratoris de llurs savis creadors automàticament elaborades, de manera que acostar-se a la perfecció lingüística voldria dir quelcom sinònim de substituir el català per l'esperanto o semblants. No: això fóra ultravalorar el primer fi social del llenguatge, la comunicació, en desmèrit dels altres dos, i encara d'aquella quarta funció, l'estètica, que un conspicu lingüista i poeta de la nostra generació, el doctor A. García Calvo, afegeix ben a gratcient a les de la famosa tricotomia bühleriana. Fóra aquell «anar-se'n a les pastilles deixant la fruita dolça» de la imatge que no oblidarem mai, de segur, els qui, de menuts, obrírem el llibre de les cançons de Narcisa Freixas pel pròleg que li escriví el mestre Pedrell. Millorar la fruita, però, i no sols fent-la sana de paràsits, sinó procurant-li el màxim poder nutritiu possible, és ben compatible amb una repugnància total a una alimentació de només comprimits, desvinculats de la forma, color i gust amb què l'obra de Déu ens ha volgut servir, amb mà de mestre, els aliments a la natura. I és amb aquest amor a la llengua amb què Déu ens ha fet créixer que voldria jo rumiar ací sobre les potser ja massa esmentades possibilitats.

No em dol, però, d'haver-les al·ludides tantes vegades si, al capdavall, em trobo havent suggerit prou clarament llur diversitat: com n'hi hauria que farien del català una llengua aliena, si hom les volgués imposar; com n'hi ha, potser, que se'ns podrien autoritzar sense que es produís cap desfiguració fonamental de la llengua; i com, entremig d'unes i altres, n'hi ha de graus ben diferents, que se'ns farien recomanables o no ja no pas per llurs avantatges estrictes, sinó per les repercussions, favorables o desfavorables, que altrament i àdhuc en terrenys enllà o ençà del lingüístic, podrien produir. Prescindint de les purament artificials, sense base en el català d'ara ni de cap època anterior, heu-vos-en ací unes quantes, exposades amb un cent ordre d'importància ascendent.

Un primer tipus de possibilitats fóra el de les retrosistematitzacions, si em permeteu el mot. Vull dit tornar enrera en decisions ja preses en la codificació de les formes correctes, per recollir-ne algunes de les no admeses o bé permeses només com a dialectals, si s'esdevenia que es poguessin aprofitar per a una integració sistemàtica més compacta. És en aquest tipus on caldria establir, a l'hora de pensar-s'hi, una acurada gradació de les modificacions possibles, segons llur rendiment previsible i les repercussions de tota mena que, amb una marxa endarrera, s'esdevindrien. Triem-ne un parell d'exemples.

1. L'article lo, los. Al primer cop d'ull, qualsevol estructuralista us reconeixerà que el nostre article es aprofitable sistemàticament, puix ens permet una distinció clara respecte de les contraccions al i als, distinció que d'altra manera no tindríem, com no la tenen els qui parlen català central comú, per als quals el mateix sona mireu el balcó que mireu al balcó, és el poble que és al poble, etc. Si, en vista de la utilitat de poder distingir mireu lo balcó de mireu al balcó i és lo poble de és al poble, ens hi animéssim, no ens faltarien raons d'índole no estructural on recolzar-nos: lo és forma etimològica, tant o més que pugui ésser-ho el⁷; està escampat per una àrea lingüística tan extensa o més que la d'el⁸; no es pot dir que «fa pagès» (almenys, no en feia... i encara que en fes!) quan l'han emprat no sols escriptors dialectals, sinó d'altres de comarques on no és viu a la parla (amb Verdaguer que citem, n'hi haurà ben bé prou).

Doncs bé, tot i aquestes raons històrica, geogràfica i literària que pledejarien la causa de lo, cal reconèixer serenament que l'avantatge que el sistema en trauria és tan minso en comparació del terrabastall literari que produiria no ja la seva imposició, sinó potser només la simple recomanació que el declarés preferible a el, que val més no embolicar-s'hi. En efecte, després de la primera ullada, el nostre hipotètic estructuralista s'adonaria també que el lo no fa cap falta a la llengua escrita, que ja distingeix suficientment per la grafia el i al, els i als; fins i tot a la parlada, el rendiment de la distinció lo/al és escàs, puix no sols la situació ajuda -com ja vèiem a la nota 2-, sinó perquè els contextos habituals on un i altre apareixen solen ésser prou diferents perquè no calgui enyorar-hi una diversitat formal⁹; menys necessari encara resulta el lo a la munió de catalans occidentals que l'empren, puix ells, en distingir fonològicament, com efectivament distingeixen, e i a àtones, igualment s'entendrien a base d'el i al; la utilitat sistemàtica del lo queda, doncs, reduïda estrictament a l'àrea (ben petita, si us recordeu del mapa!) que té per centre la nostra comarca del Camp de Tarragona; àdhuc entre nosaltres, la distinció està fortament neutralitzada, no sols en posicions on no cap la confusió, per exemple, després de moltes preposicions, com ara amb el cap, molt més freqüent que amb lo cap (a diferència el català occidental, que prefereix aquesta darrera forma), sinó àdhuc de resultes de la reducció de lo i al a 'l després de molts finals vocàlics: així, per exemple, les diferències de les frases anteriors fallen en passar, respectivament, a 3.ª sg. i a pretèrit imperfet, on no sabríem distingir sinó sil·labejant artificialment entre el que diem mira el balcó (i no, habitualment, mira lo balcó), pronunciat igual que mira al balcó, era el poble (íd. íd.) pronunciat igual que era al poble.

Si, ultra això, li descobríssim honestament que, àdhuc a la petita àrea que resta al mapa dins del català oriental, hi ha, especialment als pobles grans, com ara Tarragona, Reus i Valls, molts autòctons que, de resultes de la pressió literària i del prestigi barceloní, empren comunament en llur llenguatge el en comptes de lo, i, encara més, li féssim veure que l'equilibri de les àrees geogràfiques de lo i el no correspon ni de bon tros a un equilibri demogràfic, atès que pesen a favor d'el les dues milionades de Barcelona i els seus densíssims voltants industrialitzats¹⁰, ço que fa immensament majoritaris els usuaris d'el, de segur que el nostre estructuralista, que hem de suposar sincer, aviat hi arronsaria les espatlles i ens aconsellaria que ho deixéssim tal com està.

Més que més, quart se'ns reconeix als del Camp -i no pas perquè siguem «gent del llamp», sinó com es fa en tantes altres discrepàncies dialectals- la presència no incorrecta de les formes minoritàries i s'autoritza a emprar-les àdhuc literàriament, si així ho volen els escriptors de les nostres zones dialectals¹¹.

2. Els indicatius -am i -au. Llur admissió com a correctes, que m'ha servit d'introducció en aquest treball, es un incentiu de sistematització de grau més elevat que el dels articles que hem vist suara.

En efecte, les distincions cantam/cantem, cantau/canteu, que suposarien en el sistema l'avantatge esmentat al començ, gaudeixen igualment de vitalitat regional, foren un temps corrents a la llengua literària i reflecteixen l'etimologia millor que no pas la confusió en cantem i canteu. Ultra aquest empat, però, en qüestions que també hem sospesat per al cas de lo, en aquest hi ha manta diferència favorable: la distinció es faria també efectiva a la llengua escrita, que d'altra manera la desconeix; els qui la practiquen no la neutralitzen mai, puis consisteix essencialment en una diferència entre a i e tòniques, que es manté en qualsevol context; l'àrea geogràfica d'-am i -au és més extensa i el conjunt més populós que els dels qui podem fer servir útilment la diferència lo/al; els indicatius -em i -eu no tenen ni tan sols la justificació d'ésser doblats etimològicament -com pot dir-se d'el amb referència a lo-, sinó que són clares contaminacions analògiques; d'altres verbs molt usuals (bé és cert que irregulars) ofereixen també una distinció sistemàtica entre aquestes persones dels presents d'indicatiu i de subjuntiu com tots els verbs entre totes les altres: som/siguem, hem o havem/hàgim o haguem, etc.

Vistos, doncs, rots aquests avantatges, ¿fóra desitjable que la nova distinció s'estengués, si més no, dins de la llengua literària, almenys en un grau que la fes pariona de la indistinció?

Qui sap si aquesta vegada no fóra el mateix estructuralista qui ens hi posaria a gratcient els entrebancs més seriosos: la distinció no arribaria als verbs de les altres conjugacions regulars, si no fos que hi ressuscitéssim (ací, ressuscitar, puix no viuen ara en cap parla catalana, ni tan sols dialectal, ni a la llengua escrita) les antigues formes de subjuntiu en -am, -au, fent que, d'acord am l'etimologia, hom hi oposés perdem/perdam, etc.; si no ho féssim així, la manca de l'equiparació entre totes les conjugacions regulars que ara tenim anul·laria potser l'avantatge de l'equiparació dels de la primera amb els irregulars molt usuals abans esmentada; el rendiment d'una distinció purament d'indicatiu/subjuntiu potser no seria inferior a la que havien encetat també Verdaguer i d'altres entre un indicatiu i un imperatiu -eu/-au, respectivament. És cert que aquesta es redueix a només la 2.ª persona; però, tot i això, caldria esbrinar-ho estadísticament amb força cura abans de decidir-se a qualsevol suggeriment no ja de recomanar la distinció, sinó àdhuc de preferir-la a la indistinció.

Un segon tipus, molt diferent, de possibilitats seria el de la consolidació de sistematitzacions ja latents en la llengua, bé fos apuntalant-les, bé nomes llevant-los les restriccions que les subjecten, fruit del recel amb què han estat mirades a l'hora de codificar per consideracions molt respectables, però alienes al sistema. En triaré ací també un parell de casos.

1. Vós i vostè. El predomini actual de vostè sobre vos, sobre tot en el parlar ciutadà, però àdhuc en les generacions joves de la ruralia, em sembla innegable, malgrat la fidelitat, ben lloable, de tants de catalans instruïts, que mantenen el vós d'acord amb la distribució recomanada -o quasi- en les obres que tenen autoritat. «La gent», però, quan no ens diem de tu, ens tractem quasi sempre de vostè, i sentim el vós com a arcaïtzant (l'hem vist anar retrocedint davant de les nostres pròpies orelles); alguns, maliciosament, el titllarien de pedantesc i tot, en llavis no rurals. Exceptuem, això sí, el tracte amb Nostre Senyor, la Mare de Déu, els Sants, i àdhuc potser alguna autoritat que reconeguéssim indiscutible i singular (pel que fa a mi, per exemple, era sembla que, si conversés en català amb el Sant Pare, poso per cas, totes les vegades que em fallés el protocol·lari «la Vostra Santedat» m'equivocaria cap a «Vós, Pare Sant» i no cap a «Vostè, Pare Sant»). N'hem fer, doncs, un tractament d'altíssim respecte, molt superior al que ens creiem demostrar amb vostè. Així hem mat a coincidir amb d'altres llengües, com el francès i l'anglès, que darrerament han delimitat un tractament de respecte per a Déu de faisó semblant a la nostra¹². Cert que ells hi empren la que fou forma de major intimitat (Toi, Thou); però també ho és que, per molt estrany que ara ens sembli, vostè fou originàriament més cerimoniós que vós, i, conseqüentment, vós mes familiar que vostè.

Aquesta és, tot just, la distinció registrada al Diccionari general¹³, i cal reconèixer-li que, històricament, prou té raó: només cal pensar que vostè s'ha originat en la llengua de la cortesania i de la galania per a adherir-nos, con vençuts, al caràcter de «més cerimoniós» que li atorga el text autoritzat. Ara bé, tal distinció pugna, avui, amb la que hi fem molts usuaris de vós i de vostè, suara esmentada. Tot i saber que, etimològicament i literària, ens toca perdre, se'ns permetrà de donar una ullada al sistema?

Llavors, guanyaríem. Car la màxima diferència funcional entre vós i vostè és que, mentre el primer no ens permet un plural còmode, el segon, en canvi, en té un a l'abast, completament regular i aprofitable. Vull dir que, quan ens hem d'adreçar a més d'una persona que tractaríem amb respecte, si els diem de vós a cada u, no ens queda més remei que «perdre'ls» el respecte i continuar dient-los de vosaltres: més que més, amb això caiem en una indiferenciació entre singular i plural, enutjosa. Prou enutjosa, de segur, perquè, de cada cop més, hom hi hagi preferit el vostè, que ens permet de continuar com si res el tractament explícitament respectuós i no ens obliga a prescindir d'una diferència tan bàsica com és la de singular i plural. No cal dir que, la necessitat d'aquesta diferència, mal la podíem haver sentida en la relació amb els qui seguim tractant de Vós, tot just per la singularitat¹⁴ amb què els solem invocar o ens hi solem adreçar. La nostra solució, doncs, s'ha escaigut ésser ben pràctica: posar Vós -ja així, si no era dieu que faig trampa, declaradament amb majúscula- molt per damunt de vostè en l'escala del respecte i fer-ne un tractament d'excel·lència singular, ço que s'avé amb el fet que només tingui «singular» gramatical; i estendre vostè a tractament comú de respecte, que permet mantenir el respecte i la possibilitat de plural en dirigir-nos als nostres consemblants, que bé es poden naturalment presentar amb pluralitat. Així, el personal de respecte s'enclou adientment en el sistema dels altres personals, tots els quals comporten singular i plural: jo-nosaltres, tu-vosaltres, ell-ells, ella-elles, vostè-vostès. Vós queda fora del sistema quasi només a primer cop d'ull: si no té plural, és perquè quasi no el necessita, lògicament, puix es diu quasi només de singularitats. Un cop ací, davant d'aquesta integració sistemàtica de tots dos personals de respecte pràcticament completa, ¿no paga la pena de pensar si no valdria més reconèixer-la tal com de cada dia es fa més general a l'ús corrent de la llengua, que mantenir la distribució fins ara autoritzada, fonamentada, certament, en raons etimològiques i d'autoritat literària?

2. Si tenia/si tingués. Deixeu-me dir per endavant que jo no trobo pas que l'ús de l'imperfet d'indicatiu amb el mateix valor que el de l'anomenat «imperfet de subjuntiu» a les pròtasis condicionals vagi contra el sistema dels modes catalans, ni tan sols que n'estigui fora. Ben al revés: us reconeixeré, amb entusiasme i lot, si ho voleu, que la realitat d'aquest ús és un argument dels més forts a favor de la meva manera d'entendre l'organització de la categoria modal del verb català¹⁵. Un argument, per altra banda, fonamentat en un fet que és a les beceroles de l'estructuralisme o, potser millor escrit aquesta vegada, del funcionalisme: la possibilitat que, a les oposicions gramaticals simples, el terme dit «no caracteritzat» sigui emprat en comptes del que se li oposa, o «caracteritzar»¹⁶. Essent el mode indicatiu no caracteritzat enfront dels altres personals, no ha de fer estrany trobar-lo en comptes d'aquests altres, com no fa estrany, en els temps, trobar el present en comptes del pretèrit i més encara del futur, etc.

Ara bé, una cosa es que si tenia, indicatiu amb el valor irreal de si tingués, no violenti ni tan sols desdigui del sistema, i una altra cosa fóra que, dins d'una consideració sistemàtica, calgués preferir-lo o tan sols equiparar-lo¹⁷. Déu me'n guardi d'impugnar les raons històriques i literàries amb què hom ha fonamentat tal preferència¹⁸; el fet, però, que, tot i el prestigi dels codificadors, llur norma hagi acabat recedint fins al punt que darrerament ja hagi calgut renunciar a aquesta preferència i acollir-se a una equiparació, és prou eloqüent per a fer pensar que ací hi ha hagut quelcom més que un entossudiment dels usuaris o bé ni que fos un pur descuit o deixadesa en imitar una sintaxi aliena. I, posats a esbrinar què pot haver estat això de més, s'acut fàcilment que potser la mateixa convenció sistemàtica dels modes, tot i permetre l'ús de què tractem, el faci poc recomanable en si mateix.

En efecte, hi ha cops que els usos indiferents de termes no caracteritzats es mantenir i àdhuc s'imposen, perquè no produeixen cap incomoditat a la comprensió ni a l'economia d'esforç dels usuaris. Per posar un altre exemple de condicionals catalans, l'ús del present si véns en comptes de si vindràs, present no caracteritzat en lloc de futur caracteritzat, ha pogut sorgir i sostenir-se fins a imposar-se del tot de l'Edat moderna ençà perquè no causa cap ambigüitat incòmoda: el que importa en tals condicionals és llur potencialitat, l'exclusió del pretèrit, doncs; i això el mateix s'assoleix amb el present que amb el futur. Aquest no hi entrà, de cop, perquè el significat d'obligació que originàriament tenia el feia poc apte per a la potencialitat; i, un cop arrelat el present, no hi ha hagut ocasió de desbancar-lo, puix el marge de temps futur que hom concedeix a l'acompliment de la condició es generalment prou ample perquè no s'hi conegui res sumant-hi l'infinitèsim que ve a ésser el moment present.

Una altra cosa és si tenia: l'imperfet d'indicatiu hi pot tenir un paper propi, diferent de l'equivalent a si tingués. Qui diu si tenia un duro, me'l gastava, no vol dir pas que no el té ara, sinó que afirma que parla d'una època realment viscuda en la prodigalitat, en la qual, quan en tenia un, ja se'l gastava. Vull dit, doncs, que quan oïm o llegim si tenia, no entenem immediatament que val igual que si tingués: hem d'esperar a veure si continua o no amb me'l gastaria. És evident, doncs, que «la gent» pot haver preferit si tingués perquè és més immediatament clar que si tenia.

Fins ací, però, no ens mouríem del terreny estrictament funcional. L'estructuralista, nogensmenys, ens hi afegiria encara un parell o tres de consideracions típiques de la seva competència, referents a la disposició mateixa del sistema: hi ha verbs, entre ells l'importantíssim ésser, l'imperfet d'indicatiu dels quals estava ja quasi superat del tot àdhuc en la llengua literària per l'altra forma concurrent: per a trobar cites de si era amb el valor de si fos, cal acudir quasi sempre al català medieval o renaixentista; a les concessives¹⁹, tan pariones de les condicionals, l'autèntic irreal hi és de regla: per diners que tingués, no ho compraria no és substituïble amb per diners que tenia...; aquest irreal haurà ajudat el de les condicionals: qui diu encara que el trobés, no el saludaria, es sent naturalment empès a dir també si el trobés no el saludaria, enfront de si el trobava, no el saludaria, ja que mai no diu encara que el trobava, no el saludaria; sobretot, però, aquests temps fan parella amb uns de compostos, els anomenats plusquamperfets d'indicatiu i de subjuntiu; i és aquest darrer que, àdhuc en les condicionals, expressa habitualment la irrealitat, sense que l'altre gosi substituir-lo ni tan sols a la llengua literària -ni, naturalment, a les gramàtiques normatives²⁰-: canviar si l'hagués trobat, tampoc no l'hauria saludat per si l'havia trobat... fóra catalಹ? Unicitat d'hagués trobat que ha degut contribuir per força a la consolidació de trobés enfront de trobava, puix que la correlació entre simples i compostos és una de les més ben establertes de la conjugació catalana (i neollatina en general) i de la qual els parlants acostumen a tenir una consciència bastant viva.

Hem vist a bastament, tant a la nota 2 (manteniment de llur) com al capítol I (precaució a admetre dialectalismes), com els responsables de la codificació de la gramàtica catalana, tot i no haver treballat amb criteris de sistematisme, ni quasi haver-se'n pogut servir, posseïren, ultra un domini excepcional dels criteris literaris, filològics i històrics, un sentit de la llengua tan penetrant, que llurs decisions s'han trobat acordants amb les consideracions sistemàtiques més estrictes. Ens n'hem de felicitar. Més que més, quan àdhuc la direcció que han emprès en un dels casos examinats al cap. II(si tenia equiparat a si tingués) fa pensar que no som lluny, potser, d'un reconeixement que el sistema del català malda no ja per un permís de capgirament de la norma, com en el cas de Vós/vostè, sinó perquè una tal inversió sigui recomanada i tot.

Cert que hom podrà qüestionar sobre la licitud d'unes tals recomanacions pro-sistemàtiques: ¿hi ha dret a «dirigir» els usuaris d'una llengua cap a una major i millor integració de llurs formes i de les funcions llurs en sistemes més complets i compactes?

Si hom els ha dirigits de bo de bo cap a una unitat lingüística comunitària acceptable, si àdhuc ha reeixit -tret d'alguns casos extrems²²- a dirigir-los cap a una depuració de tantíssims barbarismes com havien envaït la llengua, si hom ha trobat legítimes aquestes «direccions», ¿voleu dit que -limitant, com ja deia al començ, tota modificació de les que al·ludeix la pregunta a ço que és natural dins de l'ús mateix de la llengua- per a trobar-hi una resposta optimista ens hi hauríem de trencar gaire el cap?