Traducció literària i traducció cultural

Stefano M. Cingolani

A la seva Historia ecclesiastica gentis Anglorum (IV, 24), Beda (672-735) narra un episodi que, tot i ser molt famós, val la pena de recordar. Al monestir de Whitby hi havia un monjo, Caedmon, absolutament dejú de qualsevol cultura, tant vulgar com llatina. Aquest Caedmon era «diuina gratia specialiter insignis» ja que «quicquid ex diuinis litteris per interpretes disceret» (IV, 24) de seguida ho tornava en poesia «in sua, id est Anglorum, lingua». A la manera dels profetes o dels vates clàssics, Caedmon actua només per directa inspiració divina:

«[...] namque ipse non ab hominibus neque per hominem institutus canendi artem didicit, sed diuinitus adiutus gratis canendi donum accepit».

Ell era tant incultivat i rude, al moment d'entrar ja gran al monestir, que sempre, quan li tocava cantar durant un «conuiuio», s'estimava més sortir de la sala. Una vegada, havent sortit, se'n va a l'estable i, un cop que s'ha adormit, «adstitit ei quidam per somnium, eumque salutans ac suo appellans nomine 'Caedmon' inquit, 'canta mihi aliquid''». Caedmon es nega perquè no en sap, i la veu insisteix tant, que el monjo comença a cantar «uersus quos numquam audierat. [...] Exsurgens autem a somno, cuncta quae dormiens cantauerat memoriter retenuit». Arran d'aquest episodi, a Caedmon se li llegirà gairebé tota la Sagrada Escriptura i aquest en farà poemes en anglosaxó. Beda, després de citar en llatí uns d'aquests versos, comenta¹:

«Hic est sensus, non autem ordo ipse uerborum, quae dormiens ille canebat; neque enim possunt carmina, quamuis optime conposita, ex alia in aliam linguam ad uerbum sine detrimento sui decoris ac dignitatis transferri».

Això que vull extreure i subratllar d'aquest episodi, utilitzat per a introduir les meves reflexions, no és tant el lloc comú de la impossibilitat de traduir la poesia sense trair-la, sinó més aviat són dos altres aspectes: el de la centralitat del llatí i el de la importància estructural de la traducció. Beda, anglosaxó i que aprecia bé la dignitat de la seva pròpia llengua, ha de traduir al llatí els versos de Caedmon perquè l'experiència d'aquest pugui ser difosa a un públic més ampli. L'original valor literari de les composicions de Caedmon no pot ser apreciat més enllà de la seva nativa Northumbria; doncs, perquè se'n pugui conèixer almenys el significat cultural, la seva poesia ha de ser traslladada a la llengua internacional, al llatí. Beda, com a intel·lectual profundament romanitzat i moralment cosmopolita, sempre escriurà en llatí. Tanmateix, gràcies a la seva forta consciència ètnica, és el primer medieval, i l'únic durant molts segles, en expressar la seva admiració per una llengua que no sigui una de les tres autoritzades i tradicionals de l'antiguitat: el llatí, el grec o l'hebreu, les úniques tant regulades i canonitzades com per poder transmetre una tradició literària o sapiencial².

A l'alta edat mitjana, i tot plegat fins a l'humanisme, el llatí és l'únic llenguatge que té una història, una tradició i una dimensió supralocal. Escriure en llatí, o traduir del vulgar al llatí, vol dir inserir-se en aquesta dimensió gairebé eterna; escriure en vulgar, qualsevol vulgar, vol dir acceptar una dimensió més local, funcional o necessitar la creació d'una nova tradició, és a dir reconèixer, amb un acte historiogràfic, l'existència d'una nova tradició, en unes dinàmiques no exemptes de dubtes, contradiccions o resistències.

Fem uns exemples més propers a l'àmbit cronològic, i també geogràfic, dels autors estudiats, que ens donaran més elements per a reflexionar. Jaume II, a primers del segle XIV, encomana al dominic Pere Marsili la versió al llatí del Libre del seu avi Jaume I. La finalitat és clara i evident: en tant que escrit en català, el Libre tindrà circulació només a la part catalanoparlant de la confederació, mentre això que es vol, i per part d'un rei amb tant clara projecció internacional, és difondre l'acte de fundació de la nova confederació, tal com la va crear Jaume; també per confrontar-se a, i corregir, el nou model historiogràfic oficial a la península, la Historia de Roderic de Toledo. I la mateixa operació, ab origine, la trobem en la trilingüe Crònica de San Juan de la Peña dirigida per Pere III³.

Al final del pròleg, accessus, a les seves Esposizioni sopra la Commedia, Giovanni Boccaccio reporta l'objecció feta a Dante per part de «litterati uomini» a propòsit de la llengua de la Divina Commedia: «Secondo che ciascuno ragiona, Dante fu litteratissimo uomo; e se egli fu litterato, come si dispuose egli a comporre tanta opera e cosí laudevole come questa è, in volgare?»⁴ (Acc. 74). Boccaccio contesta que Dante havia començat a escriure en llatí, i en transcriu els primers, dubtosament autèntics versos: «Ultima regna canam fluvido contermina mundo / spiritibus que lata patent, que premia solvunt / pro meritis cuicunque suis, etc.» i observa:

«E già era alquanto proceduto avanti, quando gli parve da mutare stilo; e il consiglio che'l mosse fu manifestamente conoscere i liberali studi e' filòsofici essere del tutto abbandonati da' prencipi e da' segnori e dagli eccellenti uomini, li quali solevano onorare e rendere famosi i poeti e le loro opere: e però, veggendo quasi abbandonato Virgilio e gli altri, o essere nelle mani d'uomini plebei e di bassa condizione, estimò così al suo lavorio dovere adivenire, e per conseguente non seguirnegli quello per che alia fatica si sommettea. Di che gli parve dovere il suo poema fare conforme, almeno nella corteccia di fuori, agl'ingegni de' presentí signori, de' quali se alcuno n'è che alcuno libro voglia vedere e esso sia in latino, tantosto il fanno trasformare in volgare; donde prese argomento che, se vulgare fosse il suo poema, egli piacerebbe, dove in latino sarebbe schifato. E perciò, lasciati i versi latini, in rittimi vulgari scrisse, come veggiamo».

(Acc. 76-77)

Al cultivat dos-cents toscà, com al rude segle novè carolingi del Concili de Tolosa, traduir al vulgar pot ser una necessitat comunicativa igual i contrària a la que havia portat Beda i Marsili a girar en llatí textos vulgars. L'admiració que Boccaccio sent per Dante, tot i ser ell mateix més autor en vulgar que en llatí, ens pot fer pensar en una certa manca de sinceritat acadèmica d'aquesta seva observació, que ressona a d'altres del mateix Dante al Convivio. Tanmateix l'escrúpol de Boccaccio en favor de la superioritat del llatí és de debò íntim i força comú a la cultura del seu temps. Deixant de banda els recels de Petrarca en admetre explícitament el valor del vulgar, fixem-nos, per exemple, en Richard de Bury i el seu Philobiblon; al cap. IV, en el qual parlen els llibres, aquests es queixen perquè:

«Generositati nostre omni die detrahitur, dum per pravos compilatores, translatores et transformatores nova nobis auctorum nomina imponuntur et, antiqua nobilitate mutata, regeneratione multiplici renascentes degeneramus omnino»5.

Si aquí Richard va en contra de les típiques tècniques de recopilació, emprades en l'obra de compilatores, commentatores i auctores baix medievals, que aprofiten i reciclen materials d'altres (de manera que translatores l'haurem de entendre més com a transpositors que com a traductors), en aquest altre passatge la polèmica és inequívoca:

«Interpretes barbaros sustinemus multotiens, et qui linguarum idiomata nesciunt nos de lingua ad linguam transferre presumunt; sicque, proprietatis sermonis ablata, fit sententia contra sensum auctoris turpiter mutilata. Bene graciosa fuisset librorum condicio, si turris Babel nullatenus obfuisset presumptio, si totius humani generis unica descendisset sermonis species propagata!».

Queda palesa així una constant dicotomia de la cultura medieval: quan el públic local no existeix, o quan s'està parlant de ciència, o quan hom es dirigeix, per la raó que sigui, a una ampla comunitat de lectors, s'escriu en llatí; quan ja existeix, o s'ha de crear, una comunitat cultural local ―pensem en les necessitats de la instrucció, ara religiosa ara tècnica― s'escriu en vulgar, sobretot si és literatura d'entreteniment, o al vulgar es tradueix. El sentit, l'amplària i el valor cultural d'aquesta dimensió local varien amb el temps i amb la creació de llengües literàries diferents del llatí que poden assolir una dimensió supranacional, com va ser el cas del provençal, del francès i més tard, i més en sentit cultural que lingüístic, de l'italià. Tot i així els termes de la dialèctica no canvien: només es poden desplaçar i modificar-ne en part els continguts, els valors i les especialitzacions. Anirà variant el pes i el prestigi del vulgar a segona de l'època i de la llatinització del medi, però sempre es jugarà amb la consciència de les dues dimensions i tot sovint l'acte d'escriptura en vulgar comportarà una clara afirmació ideològica i cultural i serà sotmès a un procés d'ennobliment, és a dir llatinització, ara de l'estil, ara de la llengua i ara dels continguts.

Així com fou el cas de la literatura llatina, amb la versió de L'Odissea feta per Livius Andronicus a primers del segle II a.C., també moltes de les literatures europees comencen amb una traducció, com la francesa amb la Cantilena de Sancta Eulalia, o es donen un estatut i una complexitat a partir de traduccions, com és el cas de l'anglosaxona durant el regnat d'Alfred el Gran i, més tard, el cas de gairebé totes les literatures romàniques, catalana inclosa.

A vegades es genera una reflexió historiogràfica sobre les raons de l'escriptura en vulgar, sigui original o en traducció. El rei d'Anglaterra Alfred el Gran, per exemple, escriu a finals del segle IX:

«Learning had declined so thoroughly in England that there were very few men on this side of the Humber who could understand their divine services in English, or even translate a single letter from Latin into English: and I suppose that there were not many beyond the Humber either. There were so few of them that I cannot recollects even a single one south of the Thames when I succeded to the kingdom. [...] Remember what punishments befell us in this world when we ourselves did not cherish learning not transmit it to other men. [...] before everything was ransacked and burned- the churches throughout England stood filled with treasures and books. Similarly, there was a great moltitude of those serving God. And they derived very little benefít from those books, because they could understand nothing of them, since they were not written in their own language. [...] Then I recalled how the Law was first composed in the Hebrew language, and thereafter, when the Greeks learned it, they translated it all into their own language, and all other books as well. And so too the Romans [...]. Similarly all the others peoples turned some part of them into their own language. [...] When I recalled how knowledge of Latín had previously decayed throughout England, and yet many could still read things written in English, I then began, [...], to translate into English...»6.

Més que la consciència de la importància política i social de la cultura, compartida amb Carlemany⁷ (i Alfred era fill d'una besnéta del rei franc), això que és més suggestiu per al nostre discurs, ja que el tornarem a trobar d'aquí a poc, és el fet de justificar l'acte de la traducció individuant una tradició. En arribar a èpoques més pròximes, és també el cas de Dante, que s'atura en diverses ocasions, com a La Vita Nuova XXV i al llibre primer del De vulgari eloquentia, a reflexionar sobre el naixement de les literatures en vulgar, sobretot per això que fa a la lírica. Al Convivio I, 5-13 explica detingudament per què escriu en vulgar i no en llatí: la primera raó és que, havent de comentar uns poemes en italià, el llatí no seria adient, perquè aquest és més noble que el text comentat i no pot actuar com a servidor; segon, raons de públic, com les adduïdes per Boccaccio; tercer, semblant a Beda, escriu en tosca per «naturale amore a propria loquela». Però, a part de casos més complexos, tot sovint els traductors s'entretenen a declarar les seves intencions i la utilitat pràctica de la seva feina.

Un exemple de semblant complexa reflexió a terres catalanes, i que ens torna a l'aspecte de la importància estructural de les traduccions tot individuant-ne una tradició, és el de Ferran Valentí⁸. Al pròleg de la seva versió de les Paradoxa stoicorum de Ciceró, planteja el sentit de la seva feina de traductor i ho fa allunyant-se dels llocs comuns del traductor, des de dos punts de vista, o línies: el primer, ben tradicional, és el de la necessitat de les traduccions, i en aquesta tradició s'insereix ell mateix; l'altre és el de la constitució i caracterització de la literatura catalana, vista com a fonada en les traduccions. És a dir, que fa una valoració històrica complexa situant-se a l'interior d'una llarga tradició, individuant-ne una altra local catalana i col·locant-la dins una continuitat, i per tant donant-li un sentit històric.

En Valentí és evident el doble camí de la cultura i de com les traduccions el serveixen; per un cantó hi ha aquelles traduccions de textos que són funcionals i que, per això, s'han de girar en una llengua comprensible a la major part dels receptors, com varen ser els casos de les versions llatines de la Bíblia traduïda per Sant Jeroni, o d'Aristòtil antigament traduït per Boeci i modernament per Leonardo Bruni⁹ ―religió i filosofia doncs― amb el qual es crea una continuïtat amb el present. El mateix Bruni li serveix per mostrar com, si el saber s'ha de vulgaritzar, la literatura en vulgar s'ha de ennoblir, i n'esmenta la versió llatina d'un conte del Decameron, el famós IV, 1 de Guiscardo i Ghismonda. I conclou amb l'elevada vulgarització del saber de Dante (més possiblement referint-se al Convivio que no a la Commedia), de Petrarca (al·ludint als Trionfi) i de L'Acerba de Ceceo d'Ascoli. Fa estrany veure al costat d'aquesta poesia didàctica i sàvia ―tot i que, des de la perspectiva moderna, de molt diferent qualitat i temàtiques― la Fiammetta i el Corbaccio. Semblaria que Valentí les llegís com a proses didàctiques al voltant de les dones, i així ens proporcionaria una interessant mostra de la recepció de la primera prosa sentimental, la Fiammetta, entesa com a text de fenomenologia amorosa, igual que l'Ovidi de Heroides i Amores llegit a les escoles, confirmant la seva formació retòrica més que literària i que en gust de Valentí va el direcció moral. Gust per la moralització que queda palès en l'elogi de Llull, on gairebé ell sol es contraposa a tota la resta per «en llengua vulgar e materna tractar e deduir», sobretot perquè, al capdavall, és molt poc literari i és contraposat a tot un llistat de personatges i d'herois de l'antiguitat. El cas de Llull és especialment interessant, prescindint de les propensions escassament literàries de Valentí, perquè el beat no és un traductor stricto sensu, no tradueix una obra, sinó que transplanta un saber en una llengua i crea en aquesta i per aquesta una dimensió cultural i de pensament fins aleshores inèdita. El panorama català es conclou amb Metge, del qual destaca la feina traductora, i unes altres versions.

Doncs tornem als dos aspectes més amunt esmentats: centralitat del llatí i importància estructural de les traduccions. El llatí, fins que no hi va haver una àmplia difusió del coneixement del grec, cap a finals del segle XV i més aviat al XVI, era el vehicle fonamental de tot saber, religiós, teològic, científic i literari, i també un vàlid mitjà de control d'accés al mateix saber. Es configurava així com a punt de referència obligat i marcava el nivell elevat de la cultura. De manera que traduir, i imitar de retruc, és l'únic sistema per difondre el coneixement i per donar dignitat a una llengua i, sobretot, per estructurar una cultura que, a partir de la segona meitat del segle XIV, ja no és més acceptable si sols es fonamenta en les tradicions romàniques.

No vull aturar-me a fer catàlegs o tipologies de traduccions. No és la meva competència i hi ha ja treballs excel·lents, també en aquest mateix volum¹⁰. No és de tècniques de traducció que vull parlar, d'un punt de vista filològic o més estrictament lingüístic. Ni aturar-me a analitzar els canvis en la cultura bàsica introduïts per la difusió de les traduccions (evidentment parlo de les del llatí) i si aquests canvis i aquestes traduccions concorden bàsicament amb el gust de Valentí, per la instrucció i la moralitat. El que vull fer és aturar-me a reflexionar ―escapant-me a vegades, com ja s'ha vist, del domini català― sobre les conseqüències de la traducció de sistemes, de pensament i literaris, en uns autors i obres molt concretes: Metge sobretot, i en menor mesura Corella i Martorell.

Una cosa hem de pensar: que el llatí no és només una llengua diríem neutra, és tot un sistema d'imatges i suggestions, ara literàries, ara històriques, ara ètiques o de pensament, ara senzillament imatges de persones, ambients, atmosferes o situacions:

«Nessuno ha costretto l'Europa ad assumere il latino come lingua letteraria, e neppure l'ha assunta come convenzionale strumento di reciproca comprensione. È avvenuto invece che, ad un certo punto, in tutta Europa, il latino si è rivelato come l'unica lingua viva e si è affermato per la consapevolezza che tutte le altre parlate erano dialetti impotenti ad esprimere anche i sentimenti più semplici appena si elevassero al disopra della limitatezza famigliare, tribale, regionale. [...] Deus, mater, amor, equus sono parole in cui il "clericus" carolingio avverte una ricchezza di valori nella quale si assomma il sentire di tutte le generazioni che da Virgilio lo hanno preceduto: il suo Dio, la sua madre, il suo amore, il suo cavallo volgare non lo riportano oltre i ricordi dell'infanzia. [...] amor gli rivela realtà impensate: è l'"amor" di Didone ed è l'"amor Dei"; [...] mater non solo è la madre sua ma la madre delia universale maternità, anzi di più, della misteriosa maternità virginale di fronte a cui ogni reminiscenza di luoghi e di persone svanisce, e s'afferma una suprema fraternità dinanzi al mistero della incarnazione. Il miracolo di questa rivelazione linguistica non è fatto che avvenga una volta e per sempre, ma che invece si ripete via via che un parlante si fa studioso e lettore; e via via si arricchisce di contenuti con l'arricchirsi della esperienza classico-patristica [...]. Senonché è chiaro che la sete dell'uomo medievale per una lingua in cui ogni parola sia colma di universale umanità non cancella in lui l'esigenza del particolare. Il suo imperatore volgare non è nulla di contro all'"Imperator augustus" latino, ma esso è pur sempre anche il capo della sua nazione, l'eroe al cui fianco l'avo o il padre hanno combattuto. [...] Il primo problema è dunque l'identificazione dell'esperienza cui la parola si riferisce. [...] accertato che legio vale obiettivamente cento, si trova di fronte alia questione più grossa: se, traducendosi in legio, il cento non si muti fantasticamente in mille o diecimila oppure non si muti affatto e legio non sia che un arbitrio lessicale»11.

Aquestes consideracions, esplèndides, no valen només per a l'alta edat mitjana: pensem avui dia en la necessitat d'universalitzar-se de molta joventut apropiant-se de llengües majoritàries i més denses de continguts de massa. Són vàlides, amb variacions, també per a la baixa edat mitjana. Pensem en Francesco Petrarca: la tria lingüística en favor del llatí no li ve simplement pel fet d'ésser aquest un vehicle expressiu entenedor a tota Europa; li ve substancialment de la voluntat de reapropiar-se d'aquella universalitat de continguts que era pròpia de la llengua de Roma, mentre la seva experiència més íntima i personal, l'hic et nunc, del Canzoniere és en italià.

Però aquest passatge de imatges pot ser molt ambigu. Pensem en dos casos concrets. A meitat del segle X un monjo de l'abadia de San Gall, Ekkehard IV, escriu el Waltharius. En el poema relata llegendes germàniques en llatí, manllevant l'estil sobretot de Virgili i de Luc๲. Ara, tenint en compte que no es tracta de cap traducció literal, on és en realitat la traducció? Segurament en el fet de donar universalitat, i no només geogràfica, a la seva Germania. Però no tenim només herois germànics que parlen, senten i s'arreglen com els herois clàssics; també la classicitat es veu doblegada per hostatjar expressivament situacions, moviments i estats anímics que no li són propis¹³. Així que, tot i que el resultat final és en llatí, la traducció és en les dues llengües, o millor dit cultures, i aquest és, en bona part, el problema expressiu de tota la literatura d'argument heroic des de les invasions bàrbares fins entrat el segle XII¹⁴.

Un altre exemple. D'entre les primeres traduccions novel·lesques al francès hi ha la força coneguda tríade de novel·les de Thèbes, d'Eneas i de Troie. En realitat, si veiem bé, la traducció actua en un altre sentit, ja que al francès s'han incorporat només uns noms i un espais, uns cicles narratius, quan en efecte el que s'ha fet és projectar en el passat la contemporaneïtat. És a dir, no s'ha permès de llegir un text antic lingüísticament inaccessible, com poden ser els casos de les versions de l'Aeneis d'Enrique de Villena o d'Andrea Lancia; el que s'ha fet és actualitzar l'antiguitat o, i és igual, projectar en una presumida antiguitat el present. Vulgaritzar ha significat anul·lar la història, no renovar-la.

Molt més ambigua i complexa, tot i pertànyer d'alguna manera a aquesta línia, és la literatura produïda pel Boccaccio italià. En aquesta, la barreja entre antiguitat i modernitat, ja sigui a nivell de formes i temes literaris, ja sigui d'hàbits i d'ideologies, és constant i extremadament refinada, tant si recrea temàtiques antigues, com al Filocolo, al Filostrato, al Teseida o a l'Ameto, com si antiguitza situacions contemporànies, com a la Fiammetta o, i de forma encara més subtil i destil·lada, al Decameron. Es que Boccaccio no es limita a transportar, perquè arriba a crear nous móns literaris, producte de la compaginació i interacció continuada de formes, temàtiques i ètiques clàssiques i medievals.

Aquestes consideracions i exemples em serveixen per enfocar ―i proporcionar-li un rerafons― la perspectiva des de la qual parlaré de tres autors catalans, tots tres, a la seva especial manera, traductors: Bernat Metge, a Lo somni, Joan Roís de Corella, a les proses mitològiques, i Joanot Martorell, al Tirant lo Blanc. «Traducere, transducere» diu S. Isidor (Etym. XVII, 5,33) parlant d'agricultura. Però aquesta és, igualment, l'etimologia de traduir, 'portar més enllà', 'transportar d'un lloc a l'altre', i l'hem de considerar amb aquest significat, més que en el sentit més comú i habitual de 'versió d'una llengua a l'altra'. Els tres 'trasplanten' una cultura, o la seva manera i la seva possibilitat de veure-la en una altra. La història del classicisme a la literatura catalana és encara tota per fer; si la tinguéssim, ens donaria les bases i l'entramat sobre el qual col·locar, des d'un punt de vista d'història literària, l'operació que realitzen aquests tres escriptors. Tanmateix, els tres actuen, cadascú a la seva manera, d'una forma molt personal que, tot i fonamentar-se en aquestes bases, les transcendeix.

Després d'haver parlat de Llull, Ferran Valentí escriu:

«E per què veges los propinqües a nostra edat, pensa lo que ha fet en Bernat Metge, gran cortesà e familiar real, en la gran Visió e Sompni per ell conpost, part del qual veure pots en la primera Qüestió Tosculana, e part per lo Bocatci recitat e narrat»15.

El judici de Valentí pot semblar reductiu perquè interpreta com a traducció allò que per a nosaltres són fonts¹⁶. En certa manera, però, té raó perquè a vegades Metge es limita a traduir literalment les seves fonts, sense cap tipus de manipulació. Tanmateix, la seva posició, en el text de Valentí, és subtilment ambigua, ja que és juxtaposada a la feina de Llull, que és més un trasplantador de continguts i de pensament que un traductor, al contrari dels altres que segueixen Metge en el llistat. No sé si filo massa prim o és que Valentí s'adona que Metge fa alguna cosa més que traduir, i també més que fer «una adaptació creativa»¹⁷ tot i que és en aquest sentit que li convé pel seu discurs. És a dir, sembla que s'adoni que transfereix idees i formes de pensar de manera activa, no limitant-se, com fan ell o l'esmentat Nicolau Quilis, traductor del De officiis, a posar un text a l'abast dels que no saben llatí; potser copsa, o potser no, que Metge revifa i actualitza una experiència mental, ètica i literària, i no es limita a la divulgació i a l'arqueologia. Però anem per passos.

Segurament Metge pot ésser vist com un traductor, sui generis però traductor, ja que hi ha llargs fragments de Lo somni que són traduccions literals de les seves fonts; podem afegir que, tot plegat, les dues terceres parts del diàlegs no són originals, segons criteris moderns, ja que depenen directament o indirecta d'una font¹⁸. D'altra banda és també segur que, com destaca Lola Badia, no hi ha punt de comparació entre la feina de Metge i la d'altres traductors contemporanis («purament funcionals», els defineix). Allò que vull fer d'entrada, per apreciar els diferents matisos de l'obra de Bernat i apropar-se al seu significat últim, és caracteritzar breument alguns aspectes de la seva obra, destacant-ne les implicacions culturals i ideològiques, sigui del punt de vista estilístic, o millor dit dels processos de composició, sigui, en un segon moment, del punt de vista del significat global, per tal de connectar-me amb les premisses d'aquest treball.

Des d'un punt de vista de la composició de la frase, hem de notar com tot sovint Bernat no es limita a traduir el seu model directe, sinó que en combina més d'un barrejant-los per tal de produir una frase nova i diferent, de vegades també per això que pot afectar el significat. Fem uns exemples, començant pel principi:

1. Poch temps ha passat que,
   • Corbaccio: Non è ancora moltó tempo passato;
2. stant en la preso,
   • Vita Boeci: in carcerem;
3. no per demèrits que mos perseguidos e envejosos sabessen contra mi, segons que despuis clarament a lur vergonya s'es demostrat, mas per sola iniquitat que m'havien, o per ventura per alcun sacret jui de Deu,
4. un divendres entorn mige nit, studiant en la cambra on jo havia acostumat star,
   • Corbaccio: ritrovandomi solo nella mia camera
5. la qual es testimoni de les mies cogitacions,
   • Corbaccio: la quale è veramente sola testimonia; Secretum: sepissime cogitanti;
6. me vench fort gran desig de dormir.
   • Corbaccio: mi avvenne che io...;
7. E, levant-me en peus, passeje un poch per la dita cambra;
8. mas, soptat de molta son, covench-me gitar sobre'l lit e soptosament, sens despullar, adormi'm:
   • Factorum: Ubi concubia nocte cum sollicitudinibus et curis mente sopita in lectulo iaceret;
9. no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir.
   • Somnium: artior quam solebat somnus complexus est; Commentarii: cura oppressi animi corporisve sive fortunae, qualis vigilanti fatigaverit, talem se ingerit dormienti.

La primera observació evident és que Metge aprofita, i literalment, l'exordi del Corbaccio (punt 1) desplaçat, temàticament, a la situació del De consolatione Philosophiae de Boeci (punt 3). L'operació, tanmateix, és encara més complicada ja que, de manera no sempre absolutament literal, hi va encastant aspectes i elements extrets d'altres obres modèliques, des del punt de vista de gènere o contingut, sigui pel qua fa a l'aspecte del somni, sigui al del diàleg consolatori, lligant el tot amb detalls creats de bell nou. D'aquesta manera s'ha de veure l'aprofitament de les fonts, més que com a falta de originalitat, com a imitatio, és a dir reproducció creativa dels models per inserir-se en una tradició, d'estil i continguts, que marqui les pautes ideals de la seva obra.

Em limitaré a aportar un parell d'exemples més d'escriptura imitativa o de recomposició de les fonts, tenint en compte que si aquest aspecte és molt més evident en les parts obertament literàries dels llibre tercer i quart, tampoc el trobem a faltar en les descriptives, i fins i tot en les filosòfiques del primer, tot i que no tant extensament i amb tant complex refinament tècnic. Ja que en aquest llibre opera fonamentalment a nivell de recompondre blocs argumentatius més que frases o parts d'aquestes.

En la sàtira misògina del llibre tercer, Metge agafa com a canemàs de fons el Corbaccio de Giovanni Boccaccio. Tot i això no és senzillament una traducció, ja que per un costat recompon amb un ordre divers els diferents fragments traduïts, i per un altre no s'està de integrar-los amb consideracions i observacions pròpies. A més, el torna a confrontar amb la font primària del mateix Boccaccio, que és Juvenal, Satura VI. De manera que, tot sovint, allà on l'italià es deixa un detall, Metge el torna a inserir o en barreja les formulacions:

1. Mas, elles son ardides en aquelles coses que volen obrar desonestament: no hauran paor de passar per les summitats dels terrats e de les torres, ne de anar de nits e passar per los çiminteris e per mig dels homens armats, quan son cridades o sperades per lurs amadors, e de amagar aquells, si mester sera, en lochs secrets de lurs cases.
   • Corbaccio: Ma esse prestano fortissímí animi a quelle cose, le quali esse vogliono disonestamente adoperare. Quante già su per le sommità delle case, de' palagi, delle torri andate sono, e vanno, da' loro amanti chiamate e aspettate? Quante già presummettero, e presummono tutto il giorno, davanti agli occhi de' mariti, sotto le ceste o nelle arche gli amanti nascondere? Quante nel letto medesimo co' mariti farli tacitamente entrare? Quante, sole e di notte, e per mezzo gli armati e ancora per mare e per li cimiteri delle chiese se ne truovano continuo dietro andare a chi me' lavora?
2. Saps aquest foch de qual lenya viu? De habundancia de bens temporals. Mentre les romanes visqueren pobrament, observaren ab sobirana diligencia castedat. Tantost que foren riques mudaren les demés lur propòsit.
   • Satura: Unde haec monstra tamen, vel quo de fonte, requiris? praestabat castas humilis fortuna Latinas quondam, nec vitiis contingi parva sinebant [...] nullum crimen abest facinusque libidinis, ex quo paupertas Romana perit [...] turpi fregerunt saecula luxu divitiae molles.
3. O quantes enfanten abans de lur temps, tements que no venguen a vergonya!
   • Corbaccio: Oh quanti parti, in quelle o che piüùtemono o che più delli loro sconci falli arrossano, innanzi il tempo periscono.

Prou notables són dos fets: primer, com encasta la citació de Juvenal al mig d'un tros de Boccaccio sense que es noti cap enllaçni la diferència de textos de procedència. Segon, que no es limita a traduir: la formulació original, i encara més en el cas del llatí, és sovint refeta sintàcticament, o escurçada quant als detalls, per confeccionar un text podríem dir més equilibrat i estilísticament coherent amb la resta del diàleg on, tot i els canvis de registre que caracteritzen les part filosòfiques, les elogioses o les satíriques, es pot apreciar una ben notable homogeneïtat. És a dir que Metge, tot i servir-se de models de prosa culta en vulgar dels textos del Boccaccio, fon segons un estil propi les diferències que trobava als seus models, diferències forçoses degudes ja sigui al mitjà expressiu, prosa o versos, ja sigui al gust i a les capacitat de l'autor, ara Ciceró o Petrarca, ara Cassiodor o San Gregori. L'equilibri de la frase a Lo somni ―m'atreviria a dir de vertader classicisme― respecte a altres seves obres en prosa ja havia estat destacat amb claredat i precisió per Martí de Riquer¹⁹. Aquestes observacions, doncs, vénen a confirmar, des d'un altre punt de vista, tesis ja expressades.

Un altre exemple, més senzill, però clarificador de la minuciosa ―i força significativa― atenció lèxica que Metge prestava al dictat de les seves fonts, pot ser aquest:

«E si, per ventura, son riques, impossible es que hom les puxa comportar, car no es cosa en lo mon tan intollerable com fembra riqua. Corbaccio: Niuna cosa è più grave a comportare che una femmina ricca; Satura: intolerabilius nihil est quam femina dives».

Aquí, com és evident, Boccaccio havia traduït Juvenal; el que sembla cridar-li l'atenció a Bernat, tant com per reproduir dues vegades la mateixa frase, és la diferent col·locació sintàctica dels mots i la diferència en l'adjectivació: «più grave a comportare, intolerabilius». En aparença podria semblar un recurs similar al de la doble o triple adjectivació típica dels traductors²⁰. En realitat utilitza la reproducció per construir una frase explicativa («e si... car») amb un clímax ascendent que li dóna més claredat comunicativa i més contundència expressiva.

Al llibre tercer, Orpheu conta la seva baixada als inferns per recuperar la, seva esposa i explica els efectes del seu discurs davant de les divinitats infernals:

1. Mentre jo dehia aquestes paraules
   • Metamorphosis: Talia dicentem;
2. [...]
   • (elenc de les divinitats)
3. per la dolçor del meu cant havents pietat de mi,
   • Esposizioni: cominciò dolcissimamente a cantare [...] traese in compassione di sé; De consolatione: Illic blanda sonantibus chordis carmina temperans [...] commovens; Metamorphosis: nervosque ad verba moventem; Hercules furens: inmutes potuit flectere cantibus umbrarum dominos;
4. se preser a plorar.
   • De consolatione: lacrimis madent; Hercules: deflent et lacrimis difficilis dei; Metamorphosis: Eumenidum maduisse genas;
5. E ensemps cessaren exercir lurs oficis
   • (llistats de damnats als quals s'aturen les penes)
6. e totes les animes que aqui eren, oblidants les penes que soferien, feren semblant
   • Esposizioni: non solamente i ministri infernali [...] ma ancora facesse all'anime dei dannati dimenticare la pena de' lor tormenti; Metamorphosis: flebant animae; Agamemnon: oblitus; Hercules Oetaeus: immemor.

En aquest cas, el treball de recomposició a partir de diferents fonts és ben notable, ja que Bernat no es limita, ni molt menys, a traduir les Metamorphosis que li donen les pautes generals, sovint literalment, de la vida d'Orpheu. La intenció descriptiva el porta a presentar-nos un llistat de les divinitats, que no és present en cap model i que ha hagut de reconstruir, eliminant, d'altra banda, el dels damnats, que és el més tòpic i que més sovint apareix a les seves fonts. Aquest, per un cantó, queda desplaçat a la successiva descripció general de l'infern, i, per l'altre, li serveix per introduir el detall metonímic de les divinitats que «cessaren exercir lurs oficis». En fi, es pot comprovar com la memorització dels diferents models el duu a una selecció lèxica, abandonant d'aquesta manera no només la plana traducció d'una font única sinó també la senzilla juxtaposició de dues fonts complementàries.

Si és un problema historiogràfic entendre com i quan Metge va aprendre a escriure de tal manera, ja que no sabem gairebé res dels seus estudis, no és però problemàtic trobar-li companya, i estímuls, i situar-lo en un context. Només cal llegir que diu Petrarca a les Familiares I, 8 i XXIII,19.

Aquesta capacitat combinatòria, i en el fons recreativa, la trobem també a nivells estructurals més complexos, és a dir més enllà de la senzilla construcció d'una frase o d'un apartat. Com ja notava Bordoy Torrents²¹ per a les fonts teològiques, Bernat realitza una acurada lectura i selecció dels seus models, que talla i torna a cosir segons que millor vingui al seu discurs. I ho fa, sovint, canviant l'ordre argumentatiu inicial, com en l'aprofitament de les Tusculanae disputationes o del Corbaccio, per tornar-lo a compondre, amb integracions i modificacions, a fi de seguir el seu propi ordre, o el que dóna al desenvolupament del diàleg, que és el mateix. És a dir que, tot i no ser un pensador original i innovador, ni molt menys un filòsof tal com era considerat abans de la revolució critica deguda a l'edició de Riquer i a les successives investigacions de Lola Badia²², tanmateix Bernat se'ns mostra perfectament en condició d'assimilar les seves fonts no només a nivell verbal i estilístic, sinó també a nivell de contingut, amb la finalitat de construir un diferent discurs logicoargumentatiu, tot i que simplificat, tenint en compte els diferents processos lògics i les diferents característiques culturals i definitòries dels personatges dels seus models i també del seu propi diàleg.

Aquestes consideracions ens porten a plantejar-nos ulteriors preguntes: quines són les conseqüències, en el pla de la construcció de models literaris i ètics, d'aquestes operacions que hem pogut apreciar a nivell d'estructures externes del text? I, per concloure, una altra pregunta, potser de lapallissiana resposta, però, tot i així, amb implicacions culturals més generals: per què va escriure en vulgar, i no en llatí?

Des del punt de vista del gènere, Lo somni és un diàleg filosoficoconsolatori. Tanmateix, aquesta plana definició ens deixa insatisfets, sobretot quan més ens endinsem en la lectura, i aixeca dubtes justament sobre que és de debò²³. Hem d'acceptar que Lo somni és un producte aberrant quant al gènere, perquè, si aparentment revitalitza el diàleg filosoficoconsolatori d'ascendència ciceronianopetrarquesca, tanmateix l'utilitza com a símbol contenidor de tota forma literària. El diàleg filosoficoconsolatori és reinventat com a expressió dels més diferents gèneres i transformat en una summa i síntesi de la nova antiga literatura. Efectivament, a més de les diferents facetes que presentava el model Ciceró llegit juntament amb Boeci (de la investigació ètica lligada amb aspectes de l'actualitat política), Lo somni inclou i reprodueix també, a la seva manera, la sàtira, representada per la parella Juvenal-Boccaccio, amb tocs horacians i propis; la poesia de Sèneca, Virgili i Dante a l'infern, i de Sèneca i Ovidi a les vides dels dos interlocutors mitològics; o l'eulògic genus demonstrativus, compaginat amb l'erudició prehumanística de Petrarca i Boccaccio, en l'elogi de les dones i de les reines catalanes. En aquesta reducció de tota mena de literatura a ètica és ajudat sens dubte, i com a rerafons ideològic i retòric, per les lectures 'filosòfiques' dels poetes, Virgili, Ovidi o Sèneca, dels quals se n'apreciava, a banda de la bellesa estilística, els continguts sapiencial i erudit, més que, com nosaltres, l'autònom valor de creació literària. La falta de responsabilitats, consentida per l'absència de tradicions que operin com a límits, li permet de, i alhora l'obliga a, crear un producte de síntesi i imitació global que supera tot això que era més típicament romànic o medieval, com en la seva producció precedent podien ser el Libre de Fortuna i Prudència o l'Ovidi enamorat. Així que, també en el marc de les noves tendències de difusió dels clàssics, pot superar la senzilla divulgació, pel tràmit de la traducció, per entrar en el pla imitatiu i creatiu. Metge no recompon només fragments de textos, sinó també fragments de gèneres, amb un eclecticisme no massa llunyà en el fons, tot i que amb prou diferents orientacions, del que ens pot presentar el Boccaccio vulgar. El secretari del rei Joan es posa de ple en el terreny de la imitació clàssica i en el del reciclatge de materials clàssics en formes, estructures o gèneres, tot sovint inventats i vulgars. És a dir, fent referència a això comentat més amunt, Metge no es limita a traduir, més o menys traint en l'esperit i en la forma uns continguts: es dedica més a traslladar, actualitzades i adaptades, sense cap traïció, formes i estructures. En Metge és palesa, tot i que no declarada, la preocupació, tota clàssica i prehumanística, de conjuminar el contingut i la forma, tal com trobava expressat en Ciceró, però també en Sant Agustí, en Sant Jeroni ―que no sabem si coneixia― o en Petrarca. A les Tusculanae disputationes trobava escrit:

«Philosophia iacuit usque ad hanc aetatem nec ullum habuit lumen litterarum Latinarum [...]. in quo eo magis nobis est elaborandum, quod multi iam esse libri Latini dicuntur scripti inconsiderate ab optimi illis quidem viris, sed non satis eruditis. fieri autem potest, ut recte quis sentiat et id quod sentit polite eloqui non possit; sed mandare quemquem litteris cogitationes suas, qui eas nec disponere nec inlustrare possit nec delectatione aliqua allicere lectorem, hominis est intemperanter abutentis et otio et litteris».

(1, 3, 6)

Metge, que no és gens estrany als ambients dels traductors i del seu públic; d'alguna manera s'hi enfronta i s'hi oposa literàriament, cridant l'atenció sobre el fet que els continguts i la saviesa antiga han de ser acompanyats pel seu gust per la forma. Però, i venim al segon punt, s'hi oposa també des del punt de vista dels continguts.

Lo somni és un joc complex de trasplantaments i confrontacions lingüístiques, lògiques i ètiques entre el llatí i el vulgar, entre sistemes (clàssic i cristià) i exigències personals. Això que Metge busca, i no sempre troba, a la literatura clàssica és bàsicament llibertat: llibertat del dogmatisme en primer lloc. No és que ell sigui efectivament un epicuri, així com amb ficció retòrica es declara; senzillament busca, pel tràmit sobretot de Ciceró i seguint unes petjades de Petrarca, una forma més humana de creure, d'investigar í, en summa, d'acarar-se amb els misteris de l'ànima i del més enllà, de la vida al cap i a la fi, en el qual els dos sistemes, el pagà i el cristià, es puguin compensar i compaginar sense exclusió recíproca. I llibertat de fer-ho seguint uns ideals i gustos literaris, que poden ser ben propis d'un canceller, però prou diferents dels que divulgaven traductors, sobretot eclesiàstics, i teòlegs de l'època. I aquesta darrera consideració pot ser ja una clau del perquè escriu en català i no en llatí, ja que en el segon cas es perdria tota possibilitat d'influència cultural, i literària sobretot, sobre una suposada àmplia audiència.

Llibertat cultural en segon lloc, per allunyar els dubtes i les reticències que hi havia al voltant de la cultura clàssica, amb limitacions en les lectures, selecció i censures en les traduccions i, tot plegat, pors que, comuns arreu d'Europa, eren evidentment més fortes en un país més aviat pobre en mitjans educatius superiors, aquells que podien proporcionar eines per a la lectura i per a l'aprofitament segur d'aquesta literatura. Pors com les que palesa Antoni Canals quan, amb una certa aprensió pel «perill» que aquest fet representa «entre homes de paratge», diu que «tots los libres adés seran vulguaritzats»²⁴. O com quan, al pròleg del De arra de ànima, es queixa de la pèssima influència moral que exerceix «en diverses corts de grans senyors [...] lo tractat de Venus»; i en aquest cas concret podia no equivocar-se del tot, ja que aquest tractat no serà altra cosa que l'Ars amandi d'Ovidi²⁵, la qual ja va provocar bastants maldecaps al mateix autor -si hem de creure el seu ambigu testimoni als Tristia i a les Epistulae ex Ponto-, quan no es llegia amb la correcció dels Remedia (com passava a les traduccions franceses dels segles XII i XIII)²⁶.

Llibertat emotiva en tercer lloc, de cara a l'amistat i a l'amor. Més difícil d'aconseguir aquesta, que fracassa en el moment que vol, i no pot, justificar ideològicament el fet de despertar-se desconsolat. Igualment és una investigació ètica en la qual, acompanyat d'alguna manera pel Petrarca del Secretum, s'allunya de les més típiques, i ben contradictòries, expressions de la lírica de tradició trobadoresca o de l'Ovidi amorós, ben moralitzat a les escoles, i que havia practicat com a lectura jovenívola, com declara al Valter e Griselda, i que ara, per l'edat i les responsabilitats intel·lectuals que té, ja no és ni lectura ni patró adequat.

També la llengua és un aspecte de llibertat ―i arribem així a l'última pregunta―, ja que permet de jugar amb menys regles i de forjar-se un seu propi estil, sintàctic i literari, sense sentir-se obligat pels més estructurats patrons llatins. Però és també possible que ho faci per raons, implícites i explícites, semblants a les de Dante: la mancança d'un públic adequat en llatí i la voluntat, com li atribuïa Valentí, d'inserir les tradicions clàssiques en el nou curs de les catalanes, entroncant les unes en les altres per crear alguna cosa nova, i revifar-les, d'alguna manera, en un context lingüístic diferent. En el seu cas, a més, l'exercici literari en llatí l'hauria mantingut en un àmbit de lectors força reduït, donades les limitades possibilitats del Principat i la seva falta de connexions internacionals, a diferència de Petrarca i del Boccaccio llatí; a més de l'absència, al contrari d'aquests, d'una recuperació integral d'un món, que és també arqueològica i filològica. Mentre la composició en vulgar li feia entreveure la possibilitat, en bona part frustrada pel que sembla, d'interreaccionar amb el seu context cultural, que era majoritàriament en català, i intervenir-hi, així com mostrarien les seves intencions polèmiques de cara a traductors, cancellers i teòlegs. Una reflexió ètica, o com a mínim cultural, dirigida cap a l'exterior amb voluntat d'influir i modificar. Per això que sabem, fiant-nos de les dades proporcionades per la tradició directa i indirecta, no ho va aconseguir; tanmateix, almenys històricament, és la primera temptativa de fer semblant compaginació i reflexió que més tard, amb mitjans, intencions i resultats molt diferents trobarem al Curial e Güelfa, al Corella de les Proses mitològiques i al Martorell del Tirant lo Blanc.

Entre Metge i Corella les diferències són moltes. Tanmateix hi ha almenys un aspecte fonamental, en la seva pràctica literària, que els lliga: tots dos, i no són els únics a l'edat mitjana, es dirigeixen cap a la literatura clàssica, i la utilitzen, com a mitjà de llibertat, ètica i literària de retruc. Corella ja té prou bibliografia per estalviar-nos massa anàlisis i poder així passar directament a unes conclusions²⁷. Les diferències amb Metge són moltes, i determinants, ja sigui en el pla personal, ja sigui en el literari. Al contrari del canceller del rei Joan, ningú ha posat mai en dubte, i seria difícil de fer-ho, la moralitat del teòleg valencià; amb totes les limitacions i cauteles del cas, es pot dir que el segon és un poeta i el primer un filòsof. Es a dir, que Corella es decanta més cap al camp que ara definiríem com a literatura, o literatura pura, mentre Metge està més interessat per les estructures lògiques, i per ell la literatura és més aviat un sistema retòric que vehicula valors ètics i culturals. Possiblement Corella és encara menys traductor, stricto sensu, que Metge, ja que la mateixa procedència escolar dels seus exercicis pressuposa una profunda transformació retòrica del seu model, model del qual s'allunyarà cada cop més, també des del punt de vista de les estructures lingüístiques, amb més modificacions i més barreja de fonts diferents. Tanmateix, respecte a Metge, les seves fonts són més reduïdes i és nota més fidelitat al gènere d'origen que no a les profundes manipulacions i recreacions operades per Metge. Tot i tenir també bases filosòfiques²⁸, la seva reflexió ètica és adreçada a proporcionar un suport teòric a la creació d'un espai literari. Si Metge posa en dubte o, almenys, es replanteja uns principis especulatius relativitzant un sistema cristià mitjançant la filosofia clàssica, Corella només la utilitza per escapar-s'hi, sense posar-la mai en dubte. Si Metge dubta dels principis i els vol verificar per a assegurar-se'n del funcionament, Corella, seguint Boccaccio ―no sabem, però, si conscientment o resseguint una argumentació lògica semblant―, només busca la manera de suspendre'ls un moment i així obrir-se la possibilitat d'usar, èticament i literàriament, unes temàtiques altrament prohibides, almenys per la seva consciència moral. Així que aquell que a vegades havia estat definit com traductor infidel, l'hem de veure com un genial trasplantador cultural. A la diferència de lloc i de temps (Barcelona finals del XIV, Valencia mitjan segle XV), s'hi afegeix també la del context cultural, que potser determina també les diverses eleccions de gènere entre els dos, a part dels interessos i disposicions personals. Metge, aliè o desinteressat de la lírica, es mou en un context dominat per les traduccions clàssiques d'obres filosòfiques o històriques i per l'actuació com a mínim de dos teòlegs de gran influència, Antoni Canals i Francesc Eiximenis, el primer sobretot estrictament vinculat a la traducció d'autors llatins. Corella, al contrari, té com a rerafons ara Ausiàs March, ara traduccions més literàries com les Tragèdies de Sèneca o les Heroides d'Ovidi, l'una i l'altra obra presents entre els seus models; i també es mou en un context en què la literatura religiosa serà més efusiva i retòrica que estrictament divulgativa i doctrinal. Així que, a més de les propensions personals, el context i el diferent tipus de cultura i de formació escolar, i doncs dels diferents autors als quals dirigiran la seva atenció, també pot influir o servir per a caracteritzar i situar les diferents tries literàries.

Tant Metge com Corella utilitzen la literatura com a mitjà d'investigació de l'ètica humana, més filosòfica el primer, psicològica el segon. I la «traducció» de clàssics en un sistema moral i cultural contemporani és fonamental, ja que funciona, podríem dir, com un reactiu químic, com a motor i desencadenant. L'evangèlic «Ego sum via, veritas et vita» impedeix les possibilitats dramàtiques: un cristià, sobretot un heroi cristià, un sant, és posat en perill però no dubta, com Josef, o veu la llum i es redimeix, com la Magdalena. Mentre, el dramatisme psicològic necessita el diàleg interior, el dubte, la incertesa i doncs l'error, sense cap deus ex machina que el rescati de la tragèdia, que no sigui la pròpia consciència. I per poder aconseguir aquesta dimensió cal traslladar-se, traduir-se, en un altre espai literari i, per tant, ètic: el de la classicitat. Si Boccaccio, molt més transgressor, es pot permetre de suspendre els principis de la veritat en una literatura mitjana, Corella els ha d'evitar, per refugiar-se en un temps i en un espai en què no existeixen. La traducció dels clàssics, per tant, és altre cop ben lluny de qualsevol intenció divulgativa i es fa necessària per crear, almenys momentàniament o fictíciament, una dimensió de llibertat, que és la llibertat de la creació literària, que l'ortodoxa dimensió cristiana no permetria. Corella, que hi creu fermament, n'ha de sortir per no posar-la en dubte; Metge fingeix, amb l'epicuri, que no existeix, per poder-la redefinir com un assoliment interior, a l'igual que les heroïnes de Corella, i no com una predefinida imposició exterior.

També per a Corella la literatura clàssica és retòrica; però per Metge la imitació estilística comportava una imitació ètica i cultural: volia dir pertànyer a una tradició en la qual Petrarca es col·locava com a model de passat i present. Per Corella, al contrari, és alhora mitjà d'ennobliment dels seus personatges, que es mouen en la dimensió èticoretòrica de l'estil sublim, i mitjà de separació de la realitat; és, doncs, el tret distintiu i la qualificació de la ficció literària.

Tot i que es mouen des de premisses culturals comunes, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc poden trobar col·locació només parcial en aquest discurs, i ràpida, perquè no són traduccions. Tanmateix, els dos novel·listes aprofiten les suggestions que els vénen de la literatura i de la matèria antiga per eixamplar i modificar profundament el llegat cultural romànic i adquirir així nous espais a la narració. Més marginalment l'autor del Curial, el qual, d'alguna manera, pretén confrontar's-hi i superar-la²⁹; molt eclèctic, la utilitza, a vegades, com a mecanisme narratiu o com a instrument d'ennobliment cultural sense «traduir-la»: és com una possibilitat més per aprofitar sense que determini cap modificació ètica o retòrica, ja que els seu horitzó està més ben definit per la literatura en vulgar, sigui el Decameron o la Crònica de Desclot.

Al contrari, Martorell tot i no operar cap traducció lingüística, ja que de llatí sembla que no en sàpigues, sí que opera una radical traducció retòrica i literària. Seguint els seus models clàssics (Ovidi, Sèneca, Sal·lusti, Valeri Màxim), neoclàssics (Guido delle Colonne i sobretot Corella) o que beuen d'aquest món (com Boccaccio, especialment el de la Fiammetta, o en mesura menor Petrarca, Metge o Enrique de Villena), crea un món cavalleresc en què tot aspecte, del narratiu al psicològic, del retòric al moral és determinat pel fet de voler pertànyer a una tradició, que és antiga i que per ser actualitzada i feta viva s'ha de «traduir»³⁰.

• BADIA, L. (1988): De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Quaderns Crema.
• —— (1991): «Traduccions al català dels segles XIV-XV i innovació cultural i literària», dins ROSSICH, Albert i Mariàngela VILALLONGA (eds.), Llengua i literatura de l'Edat Mitjana al Renaixement (Estudi General 11), Girona, Estudi General de Girona, pp. 31-50.
• —— (1994): «La legitimació del discurs literari en vulgar segons Ferran Valentí», dins BADIA, Lola i Albert SOLER (eds.): Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 161-184.
• —— (ed. i intr.) (1999): Bernat Metge: Lo somni, Quaderns Crema, Barcelona.
• BORDOY-TORRENTS, P. (1925): «Les escoles dominicanes i franciscanes en 'Lo somni' de Bernat Metge», Criterion 1, pp. 60-94.
• BRANCO, P. di (ed.) (1998): Riccardo di Bury: Philobiblon, Milano, La vita felice.
• CINGOLANI, S. M. (1994): «Finzione delia realtà e realtà delia finzione. Considerazioni sui modelli culturali del Curial e Güelfa», dins BADIA, Lola i Albert SOLER (ed.): Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 129-159.
• —— (1995): Le Storie dei Longobardi. Dall'Origine a Paolo Diácono, Roma, Viella.
• —— (1995-96): «Clàssics i pseudo-clàssics al Tirant lo Blanc. Reflexions a partir d'unes fonts de Joanot Martorell», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 45, pp. 361-388.
• —— (1998): Joan Roís de Corella. La importància de dir-se honest, València, Tres i Quatre.
• —— (1999): «Lo somni de Bernat Metge: prolegòmens per a una nova edició», Llengua & Literatura 10, pp. 245-278.
• —— (2000): «Política, societat i literatura. Claus per a una reinterpretació de 'Lo somni' de Bernat Metge», Revista de Catalunya 150, pp. 106-132.
• —— (2000 b): «Memòria i estratègies comunicatives al 'Libre' del rei Jaume I», Revista de Catalunya 154, pp.111-141.
• —— (2001): El somni d'una cultura: Lo somni de Bernat Metge, Barcelona, Quaderns Crema.
• COLGRAVE, B.-MYNORS, R. A. B. (eds.) (1991): Bede, Ecclesiastical History of the English People, Oxford, Oxford University Press.
• D'ANGELO, E. (1992): Indagini sulla tècnica versificatoria nell'esamentro del Waltharius, Catania, Università di Catania.
• FINOLI, A. M. (1969): Artes amandi. Da Maître Elie ad Andrea Cappellano, Milano-Várese, Cisalpino.
• KEYNES, S. i M. LAPIDGE (1983): Alfred the Great. Asser's Life of King Alfred and others contemporary sources, Translated with an introduction and notes by Keynes, Simon and Michael Lapidge, London, Penguin.
• MARTÍNEZ ROMERO, T. (1996 a): «Literatura i teologia en una proposta: el Triümfo de les dones, de Joan Roís de Corella (1462)», Annali di Ca'Foscari 35, 1-2, pp. 225-236.
• —— (1996 b): «Per a una interpretació del Triümfo de les dones de Roís de Corella: claus ecdòtiques i literàries», Miscel·lània Germà Colon 6, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 37-69.
• MARTOS, J. L. (2001): Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella: Edició crítica , Alacant/Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
• MCKJTTERICK, R. (1989): The Carolingians and the Written Word, Cambridge, Cambridge University Press.
• MORATÓ, J. M. (1959): Ferran Valentí: Traducció de les Paradoxa de Ciceró, Text, traducció i glossari de MORATÓ I THOMÀS, Josep M., Barcelona, Biblioteca Catalana d'Obres Antigues.
• PADOAN, G. (1965): Giovanni Boccaccio: Esposizioni sopra la Comedia, a cura di Giorgio Padoan, Milano, Mondadori.
• PAGANI, I. (1982): La teoria lingüistica di Dante, Napoli, Liguori.
• PUJOL, J. (2001): La memòria literària de Joanot Martorell. Ús de les fonts i escriptura al Tirant lo Blanc.
• RIQUER, M. de (1959): Obras de Bernat Metge, Edición crítica, traducción, notas y prólogo por Martín de Riquer, Barcelona, Universitat de Barcelona.
• TURRÓ, J. (1991): «Sobre el Curial, Virgili i Petrarca», Miscel·lània Joan Fuster 3, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 149-168.
• VINAY, G. (1979): Alto Medioevo Latino, conversazioni e no, Guida, Napoli.
• —— (1989): Peccato che non leggessero Lucrezio, riletture proposte da Claudio Leonardi, Spoleto, CISAM.
• WALLACE-HADRILL, J. M. (1988): Bede's Ecclesiastical History of the English People A Historical Commentary, Oxford, Oxford University Press.
• WITTLIN, C. (1991): Repertori d'expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues, Barcelona, IEC.