Crònica de sant Pere de les Puel·les

Stefano M. Cingolani (ed. lit.)

La Crònica de Sant Pere de les Puel·les és un text breu que relata alguns episodis relacionats amb l'església de Sant Just i Pastor i del monestir de Sant Pere de les Puel·les, ocorreguts en dos moments centrals de la història de la ciutat de Barcelona: la seva conquesta, el 3 d'abril de 801, per part de Lluís el Piadós, fill de Carlemany, i el seu saqueig, el 6 de juliol de 985, per part dels exèrcits d'Al-Mansur. Aquests dos nuclis temàtics donen la possibilitat, d'una banda, d'explicar les fundacions de l'església de Sant Just i Pastor i del monestir de Sant Pere de les Puel·les, juntament amb la capella de Sant Sadurní; d'altra, de parlar dels privilegis i de les terres que li foren concedits per Lluís; de proporcionar unes etimologies toponomàstiques —les dels orígens dels noms de la Bòria i del carrer de la Bassea; de narrar la mort del comte Borrell i, finalment, de narrar la llegenda d'una pressuposada abadessa del monestir, Madruy-Ermintruit.

El text és breu, però amb una història textual prou complicada. Ja ha estat tractada extensament als estudis de Coll i Alentorn i al meu, citats a la bibliografia, així que ara la resumiré sintetitzada. Entre 1277 i 1282 s'escriu, a Barcelona, una àmplia compilació de materials historiogràfics diferents, el Libre dels reys. Entre aquests materials hi ha una refundició de les Gesta Comitum Barchinonensium, la versió que Coll anomena Gesta comitum ampliades, i que jo he siglat com a GCB IV. Aquesta compilació, molt oberta a la inclusió de materials llegendaris, inclou els capítols que després formaran la Crònica de Sant Pere. El Libre sencer és transmès, tot i que de forma incompleta, per tres manuscrits, datables entre finals del segle XIV i el XV, O, S i M:

-O Biblioteca de Catalunya 152, del s. XIV ex., manuscrit que, a més del Libre dels reys, transmet el Cronicó dels fets d'Ultramar, una redacció dels Annales Barcinonenses i la primera redacció de la Crònica de Desclot ¹-->;

-S, Biblioteca de Catalunya 487, de la meitat del s. XV, que correspon al Libre de les nobleses dels reys de Francesc² -->;

-M, Biblioteca Nacional de España 1814, del final del s. XV, que és una versió al castellà, plena d'aragonesismes i catalanismes, del Libre dels reys i que testimonia una fase precedent a la compilació de Francesc.

Les llegendes que formen la Crònica van tenir àmplia difusió i les trobem reportades, sempre depenents del Libre, a altres tres manuscrits compilatoris que copien part del text a l'interior, o en apèndix:

-E, París, BN Esp. 13, s. XV in., f. 76v³ ;

-U, Biblioteca Universitària de València 212, s. XV in., f. 7v-9v⁴;

-B, Biblioteca Universitària de Barcelona 741, s. XVI, f. 250v-251r, és la traducció llatina d'Esteve Rotllà⁵.

Només al començament del segle XV un anònim decidí extractar-la de la compilació i copiar-la de forma autònoma, creant, d'aquesta manera, la Crònica en tant que text amb configuració independent. D'aquesta forma és transmesa per quatre mss. tots estrictament relacionats entre ells, que mostren l'interès que havia desvetllat el text en els erudits al llarg dels segles XVI-XVIII:

-A, Col·lecció particular desconeguda, s. XV⁶;

-P, Monestir Sant Pere de les Puel·les, s. XVII in., còpia de A⁷;

-V, Museu episcopal deVic 225, còpia de Jeroni Pujades de 1599 de A⁸;

-C, Arxiu d'Història de la Ciutat de Barcelona B 1, plec C, de 1739 o poc posterior, còpia de P.

Tot i remetre a l'estudi general pel que fa a les fonts del Libre dels reys, es pot recordar que la secció del Libre, que després formarà la Crònica està construïda a partir de les Gesta Comitum Barchinonensium II, -->, d'una fantasiosa genealogia dels reis Francs, d'alguns annals de la sèrie Barcinonense, semblants a la Cronica Comunia, --> o als Annals de Barcelona de 1291, -->, i de documentació d'arxiu, a més de llegendes orals.

Faré l'edició emprant A com a manuscrit de base. Tot i no ser el manuscrit més antic, i ocupar un lloc mitjan a l'stemma, tanmateix és el primer manuscrit que la transmet en tant que text autònom i, doncs, el més legítim a servir per fer-ne l'edició, puix és a partir d'ell que el text existeix com a tal. Pel que fa a la versió —més antiga i, a vegades, més detallada— transmesa per les compilacions O, S i M, s'ha de veure a les transcripcions completes de BC 152, -->, BC 487, -->, i, per al futur, n'estic preparant l'edició crítica a l'interior del Libre dels reys.

És el cas de comentar i explicitar l'stemma codicum. W és l'original perdut del Libre dels reys. Després, la tradició es pot fàcilment dividir en dues branques diferents: a i b. A la família a pertanyen els mss. O, E, S i M. A la família b els mss. B, U, A, V, P i C. La posició estemmàtica d'alguns d'aquests testimonis és molt clara i no necessita de més detallades demostracions: V i P són còpies de A, que els descriu, i C ho és de P. Les posicions recíproques de O, S i M, i de com evolucionà la compilació, les detallaré a l'estudi que hi dedicaré; només començant la lectura del text es poden veure unes variants que ja defineixen a. De moment es pot dir —i resulta evident de l'observació de les variants—, que S i M formen una subfamília g, a la qual pertany, tot i que dubtosament, el fragment E.

Queda per detallar més exactament la relació entre els manuscrits de la família b, i fixar el moment en què es va desglossar la Crònica del Libre dels reys. Les varia lectio permeten d'establir que A i U depenen d'un mateix antecessor, siglat d, mentre B, que, com havia ben intuït Coll, pertany a aquesta mateixa família, remunta a un esglaó més alt, directament de b. Coll deia que tant B com U depenien de la branca independitzada; és a dir, que, segons ell, ja b seria el responsable de l'extracció de la Crònica del Libre dels reys. Tanmateix, U copia juntament amb el fragment de la Crònica també el capítol —només present a S i a M, i dubtosament a O— del cavaller del castell de Cataló i de la primerenca conquesta de Barcelona. I aquest capítol no té tradició fora de les compilacions. Això vol dir que d era encara una compilació, i si ho és d, també ho ha d'ésser b. D'aquesta forma les innovacions que Coll presentava com a pròpies de la versió independent, ja eren presents al text de la Crònica que formava part del Libre dels reys.

Així que podem pensar que l'original de la Crònica de Sant Pere de les Puel·les, en tant que text autònom, és a dit en tant que text, és exactament el manuscrit A, i que l'origen de la crònica s'ha de datar a mitjan segle XV —altra cosa és, evidentment, el Libre dels reys, pel qual queda vigent la datació 1277-82. Això que m'és impossible dir és per quina raó al monestir es va sentir la necessitat d'aïllar uns quants capítols del Libre dels reys per tal de formar la Crònica de Sant Pere de les Puel·les, tenint en compte que a Sant Pere se'n varen conservar, pel que sembla, dos exemplars, A i P, o, com titulen els mss. independitzats, Chronica y primera fundatió del Monestir de Sent Pere de Barcelona. Si més no, va ser, senzillament, el producte d'un impuls històric respecte a la memòria dels orígens del monestir.

Pere BOHIGAS, Sobre manuscrits i bibliotèques, Barcelona, Curial, 1985.

Miquel COLL i ALENTORN, Historiografia, Barcelona 1991 (Obres I) (sobretot el capítol, ja publicat en forma d'article «La crònica de Sant Pere de les Puel·les», pgs. 99-111 -->).

Stefano Maria CINGOLANI, «Historiografia al temps de Pere II i Alfons II (1276-1291). Edició i estudi de textos inèdits: 5. La Crònica de Sant Pere de les Puel·les i les Gesta Comitum Barchinonensium IV», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 50, 2005-2006, en premsa -->.

César DOMÍNGUEZ, «Repertorio de materiales hispanomedievales para el estudio de las cruzadas: 1. El manuscrito 152 de la Biblioteca de Catalunya», Boletín Bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval 11, 1997, 505-518.

Vicent Josep ESCARTÍ, «El ms. 212 de la BUV i les Cròniques de Joan I, Martí l'Humà i Ferran I», Caplletra 15, tardor 1993, 31-48.

Josep GUDIOL - Eduard JUNYENT, «Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del Museu Episcopal de Vich», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya VI, 1920-22, 50-97; VII, 1923-27, 59-154; VIII, 1928-32, 46-120.

Eulàlia DURAN (dir.), Eulàlia MIRALLES-Maria TOLDRÀ (a cura de) Repertori de Manuscrits catalans (1474-1620). II.1 Barcelona: Biblioteca Pública Episcopal i Biblioteca de la Universitat, IEC, Barcelona, 2000.

Eulàlia DURAN (dir.), Eulàlia MIRALLES-Maria TOLDRÀ- Antoni Lluís MOLL (a cura de) Repertori de Manuscrits catalans (1474-1620). III, IEC, Barcelona, 2003.

Jordi RUBIÓ i BALAGUER, Història i historiografia, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1987 (Obres VI).

Federico UDINA MARTORELL, «El milenario del Real Monasterio de San Pedro de la Puellas y el acta de consagración de su primitivo templo», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 18, 1945, 217-244.

  —A f. 1r→  

Aprés del pare, primer Pipí rey de França, regnà son fill, primer Lotari rey de França, en l'any de Nostre Senyor Jesuchrist DCCVIIIº e quatre mesos¹⁰. Lo qual Lotari rey de França regnà IX anys¹¹ e morí sens infants. Lo qual fo sebullit al monestir de Sent Denís¹².

Devets saber que era mort lo primer Lotari rey de França menys de fills e romàs la terra menys de senyor. E tots los richs hòmens, ab¹⁴ cavallers e ciutadans¹⁵, sí agueren de consell que llevasen Carles Maynes rey de França. E tuyt acordaren-ho¹⁶ e feren-lo. E lo qual Carles Maynes era frare del primer Lotari rey de França¹⁷, axí que començà a regnar en l'any de Nostre Senyor Jesuchrist de DCCCXVIIº anys e X mesos¹⁸. Lo qual Carles Maynes pres muller, e agué un fill qui agué nom Ledovich. E puys, com Carles Maynes   —f. 1v→   pres la coronació¹⁹ de l'emperi, ab volentat del Papa e dels cardenals, era²⁰ de edat de XXXIIII anys²¹.

E aprés²² temps, Ledovich, fill de Carles Maynes emperador de Roma, ço és en vida de son pare, abans que morís de ben X anys, lo dit Ledovich si era valent home e bon d'armes, e vengué-li en cor que conquirís Barcelona, la qual havien tenguda e tenian sarrayns. E lo dit Ledovich, ab volentat de son pare Carles Maynes, emperador de Roma²³, lo dit Ledovich si ajustà grans gens d'armes, molts valents cavallers, e vengué per ses jornades en Barcelona²⁴.

E sí se tendà un poch lluny de la ciutat de Barçelona, ço és en un pujolet que hi havie²⁵. E aquí feren bona força, que no temian res los sarrayns que eren enemichs de la fe²⁶. E Ledovich, aquí²⁷ mateix aprés de la força, si féu fer²⁸ una capella, la qual havie nom Sent Sadorní, per ço com Ledovich,   —f. 2r→   fill de Carles Maynes emperador de Roma e rey de França, sí havie sa fe en aquell cors sant, sent Sadorní, que jaya en França, lo qual fo obisbe de França²⁹. Encara més ho féu per ço que ell, e la sua cavalleria, e tuyt de la host, així com son hòmens de peu, perquè oyssen missa aquí e visen tots jorns Nostre Senyor Jesuchrist, com cantaven ³⁰missa, e encara per combregar e per confessar, e per ço com tot dia havien entrat en batalla ab los sarrayns no crehens, per ço que morissen com a bons christians, ço és confessats e combregats³¹. E aquella fo la pus primera [capella] que [hanc] fos³² en lo territori de Barçelona, ço és per servir e per lloar lo nom de Déu Jesuchrist.

E lo dit Ledovich, fill de Carles Maynes, hagué grans batalles e de forts ab los dits sarrayns, e Nostre Senyor Jesuchrist, ço és per lo seu poder, e de pietat dels bons christians   —f. 2v→   qui aquí eren, e per ço com gitaven los menyscrehens de la terra, ço és a la longa³³ sí·ls donà victòria e poder al dit Ledovich, que gità tot lo poble dels sarrayns de la dita ciutat de Barcelona e de tota la terra, la qual havien tenguda los dits sarrayns ben XXXIIII anys³⁴. Los quals serrayns, per temps passat, l'avien tolta a gentills e a Gots, los quals l'avien possehyda e tenguda³⁵ despuys que Hèrcules l'agué edificada e acabada³⁶, ço és en aquell temps abans que Nostre Senyor Déu vengués en la Verge Sancta Maria de gran temps³⁷.

E³⁸ lo dit Ledovich, fill de Carles desús dit, com agué conquistada la dita ciutat de Barcelona, sí la poblà novellament de christians, en la qual edificà una església de dos sants³⁹, que han nom Sent Just e Sent Pastor, ço és dins la ciutat de Barçelona. E⁴⁰ lo dit Ledovich donà-li privilegi que tot cavaller   —f. 3r→   qui⁴¹ fos arremit de batalla, aquí fermàs e juràs la dita batalla e no en altre lloch. Encara li donà privilegi que tot testament [qui fos fet] dins la mar⁴², ço és en poder del scrivà de la nau, o de qualsevol vexell se vulla, que aquí fos conformat e publicat devant lo rector de Sent Just e de Sent Pastor, ço és de mercaders e de mariners e de tot altre home qui·s fassa en poder de l'escrivà de la nau, ho leny ho d'altre vexell⁴³. E totes aquestes coses deuen ésser conformades dins sis mesos que lo testament sia fet a la sglésia de Sent Just, sinó no auria valor lo dit testament e seria confiscat al senyor rey⁴⁴. Et cosí de home qui muyra entestat dins la ciutat de Barcelona e no haje hereu, lo senyor rey se pot pendre tot quant ha e appropiar e vendre, salvant los deutes qui hy són ab carta o ab testimonis⁴⁵, [qui·s deuen pagar primers. E si per aventura l'om, quant se mor, diu devant testimonis]⁴⁶, que ho jaquesca a negun⁴⁷, e diu que los amichs de aquells qui ho jaquira vaye[n]⁴⁸ dins sis   —f. 3v→   mesos publicar les dites paraules del mort⁴⁹ al rector, o a son lloctinent, de Sent Just e de Sent Pastor, e aquell fer-n'à carta per son offici pública, val aytant com si havia fet testament ab què y haje testimonis dignes de ffe. Encara li donà privilegi que tot juheu qui fes frau ni tort a nengun crestià, que [fos]⁵⁰ forçat per lo batle de Barçelona de⁵¹ jurar, lo qual juheu vingués devant lo dit rector jurar⁵², o son lloctinent, de Sent Just e de Sent Pastor, [no pas]⁵³ en cort de veguer ni de balle.

E⁵⁴ aprés Ledovich se partí de la ciutat de Barcelona, la qual donà a la sua gent qui l'havien seguit aquí e foren a la conquesta, com foren cavallers e honrats hòmens. A cascun donà les t[o]rres⁵⁵ del mur qui són entorn⁵⁶ de la dita ciutat, e los dits alberchs qui són dins la çiutat donà a les gents de peu. E per ço donà les t[o]rres⁵⁷ als cavallers e honrats   —f. 4r→   hòmens, per tal que·l poble fos bé guardat, ço és per les talayes que tenien per les torres, e que no fos trayda⁵⁸ la ciutat desús dita per negun hom⁵⁹.

E puys aprés, Ledovich desús dit si donà de la dita força, que era luny [un poch]⁶¹ de la ciutat de Barçelona⁶², e encara que edificà un bell monestir de dones, [en]⁶³ lo qual edificà l'altar sots invocatió⁶⁴ de Sent Pere de Roma , per ço com son pare Carles Maynes ne era emperador de Sent Pere de Roma⁶⁵. Les quals monges deguessen servir lo dit monestir de Sent Pere, e encara la capella de Sent Sadorní qui és aprés⁶⁶. E per amor de açò los donà, lo dit Ledovich, gran partida, ço és en gir e entorn de la força⁶⁷ hont era edificat lo dit monestir, e[·n]⁶⁸ los dits plans molta terra, ço és fins al portal de la ciutat dessús dita, per ço que   —f. 4v→   les monges del dit monestir poguessen [viure]⁶⁹, prop lo qual ara tenen, ho appellen la plaça del Blat, aprés de la Cort⁷⁰.

E com Ledovich, fill de Carles, agué la dita ciutat de Barcelona partida e donada, e encara establida⁷¹, e lo dit monestir de Sent Pere deycat⁷², e fetes monges [e]⁷³ abbadesa, e donada tanta terra de què poguessen viure, sí se'n tornà en França. E⁷⁴ com fos devant son pare, Carles Maynes⁷⁵, contà-li en quina manera havia conquesta la çiutat de Barçelona e tolta a sarrayns, e com la avie partida e establida, e com hi avia edificat lo monestir de Sent Pere, e feta abbadesa e monges, e com los havia donada molta terra de què poguessen viure⁷⁶. E com Carles Maynes agué entès ço que Ledovich son fill li agué dit, agué-ne gran plaer com tan bé havia conquesta la   —f. 5r→   dita ciutat de Barcelona⁷⁷ Ledovich son fill⁷⁸.

E regnà lo dit Carles Maynes, emperador de Roma e rey de França, XLVIIII anys e IX mesos, e morí. Lo qual fou sebullit al monestir de Sent Denís. En aquell temps governà Sent Gili de Prohença qui era abat del dit monestir⁷⁹.

E lo dit⁸⁰ monestir de Sent Pere féu fer per temps, ço és al mig del pla⁸¹, envers lo portal de la ciutat, una bella torra en manera de força, ço és ab cases entorn, en què tenie⁸² los bous e lo bestiar menut, per ço com los sarrayns de Mallorca feyen d'estiu soven escorregudes⁸³ e prenien   —f. 5v→   t[er]raçania, ço és que cativaven crestians soven e manut⁸⁴, e encara lo bastiar que s'emportaven. E per ço fo feta la dita força, perquè tothom s'i reculís, que hi haguessen recobra aquells qui leuraven los plans⁸⁵. E deya hom a la dita torra 'força de boyaria'⁸⁶, per ço com hi staven los bous del monestir de Sent Pere. E la dita torra, com se steblí per temps, e ço és de novell, dix-li hom 'bòria' exí de nom⁸⁷.

Enaprés del pare, primer Carles Maynes emperador de Roma e rey de França, regnà son fill Ledovic, rey de França, en l'any de Nostro Senyor Jesuchrist de DCCCLXVII anys e VII mesos⁸⁸. E lo qual Ledovich pres muller,   —f. 6r→   e agué un fill qui hagué nom Lotari, e per temps fo emperador de Roma⁸⁹.

En Borrell tengué lo comtat de Barcelona e de Urgell poderosament e·n pau. Lo qual pres muller, e agué tres fills e una filla. Lo primer agué nom Ramon Borrell, lo segon hagué nom Bernat⁹¹ e lo terç hagué nom Ermengol, e la filla hagué nom Na Bonadona⁹².

E [a]⁹³ cap de temps vengueren serrayns de Mallorcha, e de Tortosa, e de Leyda e de tota la terra en la çiutat de Barcelona. E fou molt dura pestilència e fam en aquell any. Prengueren Barçelona⁹⁴, e·ncara s'enmanaran, los sarrayns de Mallorcha,   —f. 6v→   la abadessa de Sent Pere⁹⁵, la qual havie nom Madruy, ab totes les monges, qui nafrades, e presas totas las cartes et libres e roba e tot ço que y trobaren dins lo monestir, e cremaren que no y remangueren sinó les parets.

Et per engeny e per voluntat de Déu, En Borrell, comta de Barcelona demunt dit, agué ajuda e socors de sos amichs, e [ahontadament]⁹⁶ gitaren los sarrayns de la ciutat de Barçelona. E los sarrayns de Mallorcha se reculliren ab la presa que havien feta e se n'anaren⁹⁷. E los serrayns altres gitaren del veynat e del territori encalsant, sí que foren en un lloch qui s'appella Rovirans, qui és en Vallès. E lo dit comta Borrell agué gran batalla ab los serrayns, sí que·l comta Borrell e bé Dc cavallers moriren aquí, menys de la altra gent qui aquí romangueren morts. E   —f. 7r→   los altres cavallers qui romangueren vius e son fill, En Ramon Borrell, tornaren-se'n a la çiutat de Barçelona.

E en aquell die fo presa la ciutat de Barçelona, ço és lo primer die de juliol en l'any de Nostre Senyor DCCCCLXXV⁹⁸.

E aprés que·l comta Borrell fo mort, a cap de tres jorns que la dita batalla fo feta, los dits serrayns tolgueren lo cap als Dc cavallers qui eren al camp morts, e e·N Borrell comta de Barcelona, e vengueren a la ciutat de Barçelona en lo lloch appellat Basa de Beseya. E aquí bastiren un giny ab baseya¹⁰⁰, e gitaren primer lo cap d'En Borrell comta de Barçelona, e aprés foren gitats los dits caps dels cavallers en la plassa devant l'esgleya de Sant Just y Sant Pastor.

E lo dit Borrell tingué lo dit comtat XVIII anys, açò fo en l'any de Nostre Senyor DCCCCLXXV¹⁰¹.

  —f. 7v→  

E aprés que el comta En Borrell fo mort¹⁰³, son fill¹⁰⁴ En Ramon Borrell fo comta de Barcelona. Lo qual, com lo monestir de sent Pere fos exí dissipat¹⁰⁵, féu consegrar la sua germana, filla del damunt dit comta Borrell, abbadesa de Sent Pere ab gran honor, la qual havia nom Bonadona¹⁰⁶. E lo dit comta Borrell conformà ab cartes totes les terres e possessions las quals lus membrà, ne pogueren saber, so per personas antigües, les quals terras lus havia donades Lodovich, fill de Carles Maynes rey de Ffrança e·mperador de Roma¹⁰⁷. Açò fo en l'any de Nostro Senyor DCCCCLXXVI¹⁰⁸.

E aprés de açò, devets saber que, com la abbadessa de Sent Pere, que se   —f. 8r→   appellave Ne Matruy¹¹⁰, la qual s'enmenaren a Mallorcha los dits sarrayns quant preseren Barçelona, esdevengué-se a cap de temps¹¹¹ que un seu parent la conegué, stant ella cativa en la ciutat de Mallorca¹¹². E dix-li que, quant ell se'n tornaria¹¹³ en Barçelona, que tot secretament le'n trauria. E açò li promès en la mà que u faria¹¹⁴. La qual Matruy ne fo molt pagade e alegra de la prometensa que li havia feta aquell parent.

E lo dit parent de Na Matruy, quant se'n degué anar per passar en Barçelona, membrà-li de la prometença que li havia feta, e pensà's en si mateix com le'n treuria¹¹⁵, que no fos ponit¹¹⁶ per la senyoria del rey de Mallorcha, ne li'n pogués venir dampnatge¹¹⁷. E vengué-li en cor, e Déus que ho volgué, mès-le en una saca de cottó, e féu en guisa e tant ginyosament que ella pogués alenar. E puys reculí-la en lo leny ab d'altres sachas de cottó¹¹⁸.

E quant son senyor   —f. 8v→   de Na Matruy la trobà menys, féu-le sercar per tota la çiutat de dins e de fora¹¹⁹ e no la atrobà. E, aprés, fou scorcollar lo dit leny que se'n devie venir en Barçelona e no y trobaren res. E no-res-menys encara si escorcollaven les caxes dels mercaders, si le y avien mesa aquí, [e]¹²⁰ no y trobaren res. E puys agueren un ster de ferre, e per les dites sachas de cottó lo meseren, si y era la dita Matruy¹²¹, sí que le nafraren en quatre o sinc llochs de la persona, que ella no dix mot ne cridà per ço que no la trobassen. E los dits sarrayns ab les guardes qui guardaven la ribera, [com]¹²² no la trobaren, exiren-se del leny desús dit.

Enaprés aquell bon hom de parent de Na Matruy demanà a ella com stava¹²³ e ella respòs-li que era nafrada¹²⁴ e que perdia molta sanch¹²⁵. E lo dit leny, de continent féu veles, e com foren fora de la illa, encontinent aquell bon home e los marinés tragueren   —f. 9r→   Ne Matruy de la dita sacha de cotó e pensaren-ne al mils [que pogren]¹²⁶.

E quant foren en Barcelona amanaren la dita Matruy al monestir de Sent Pere, et les dones del monestir agueren-ne gran goig¹²⁷, per ço com la dita Matruy fo la primera¹²⁸ abbadesa de [a]quel monestir, e que les gents de la terra ne deyen gran bé¹²⁹. E la dita Matruy, com hagué stat un jorn, viu lo monestir tot cambiat¹³⁰, que no y conegué neguna monge. E la dita filla d'En Borrell comta de Barcelona, que se appellava Na Bonadona¹³¹, abbadessa del dit monastir de Sanct Pere, quant sabé que aquella sancta dona Na Matruy fo abbadessa, ella volgué deposar que no fos abbadessa, mas aquella dita dona Na Matruy fos abbadessa, exí com era abans, axí com lo li havia donat Lodovich, fill de Carles Maynes. E la dita madona Matruy no ho volgué pendre, com aquella era filla de comta e de honrat linatge. E la dita abbadesa Na   —f. 9v→   Bonadona liurà-li una bella cambra a la dita Matruy, la qual stigué aquí e pensaren-ne molt bé. E quant fo reforsada la dita Matruy, mostrà'ls totes les lurs pertinències e les rendes, les quals eren del monastir de Sant Pere¹³².

A cap de sis mesos quant ella fo venguda, e per les dites nafres que no eren encara ben curades, passà de aquesta vida¹³³. E la sua ànima s'enportaren àngels en paradís. La qual fo molt planta de totes les gents, de la [terra. La]¹³⁴ qual dona Matruy, lo seu cors fo soterrat a la porta de la sgleya qui guarda vers tremontana, a la mà sinistre com hom entre en la dita sgleya, e lo seu vas no se lexa cobrir ab pedra ne ab volta que hom aje feta¹³⁵ per volentat de Nostre Senyor Déu Jesuchrist¹³⁶. De la qual dona sancta Madruy fa aquí Jesuchrist molts miracles¹³⁷. E açò fo en l'any de Nostre   —f. 10r→   Senyor DCCCCLXXIX¹³⁸. Deo gratias.

A la qual dona sancta Matruy, aprés la han trelledada les monges del monestir de Sent Pere, e are jau en una tomba patita en la capella de Sant Benet¹³⁹.